Fotografia del Primer Museu de Montserrat,
si fa no fa, l'any 1895
Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel:
El poble de Gelida és un Municipi de l’Alt Penedès, límitat amb el Baix Llobregat, a la vall baixa de l’Anoia, que travessa el terme en direcció SW-NE i forma l’estret de Gelida a la sortida de la comarca. És accidentat al sector oriental pel massís d’Ordal (Puig d’Agulles, 652 m alt; el Montcau, 643 m alt;) cobert, en part, de boscos de pins (618 ha) i matolls (788 ha). L’agricultura de secà, és predominant, i el principal conrreu és el de la vinya, seguit pels cereals, les oliveres, el ferratge, les hortalisses, les llegums i les patates; els arbres fruiters són un bé de déu. El regadiu aprofita l’aigua de l’Anoia i les abundants fonts del terme.
A Gelida era molt important la indústria paparera, tradicional a la riba del riu, aigua avall del poble, amb empreses tan fortes com la Guarro i la Gelidenca.
Matilde anava de Gelida a Barcelona i de Barcelona a Gelida, en Joan de Can Miquel de les Planes per tot el Panedès i fent cap a Barcelona i altre volta cap a Can Miquel, no sé ben bé com, es van conéixer i es van enamorar. I, en Joan va ser prou persistent com per aconseguir que Matilde li digués que sí: es van casar el 3 de gener de 1914, aquí en teniu la fotografia...
Es van casar a l'esglesia de Sant Pere de Gelida, i la nit de noces i les fotografies les van fer a Barcelona, a l'hotel...
La jove parella va viure a la masia...
Can Miquel de les Planes
Tenim els primers:trens, cotxes, avions i naus a vapor; prospera la indústria i començen a imposar-se noves lleis... 
La meva infantesa és feliç, pujant i baixant dels arbres, els pins que hi ha al bosc que envolta la masia, en els fruiters no m’hi deixen acostar perquè m’hi enfilo.
La masia és gran, (dic que és perquè encara existeix, actualment és de la família Perera), envoltada d’una terra fèrtil, amb algun àrbre fruiter, un parell de pomeres, un noguer, una figuera, amatllers. Els fruits propis de la terra generosa del secà.
Els germanastres de la mare, els nostres tiets, Benjamí i Telmo, s’havien convertit en nois casadors i ambiciosos. Tots dos van a fer les amèriques marxant a Valparaiso, Uruguai. Allà es van quedar a viure i van formar la seva família.
A Mariano, li va arribar l'hora d’anar a complir el servei militar. S’ho pensà, i va decidir fer-se pròfugo marxant a Perpinyà, èrem l’any 1917. Va començar treballant de xofer de camió; amb els anys crearia la seva pròpia empresa de transports, instal·lant-se definitivament a Perpinyà.
Després va morir l’avi Joan, el padrí i pocs mesos més tard l’àvia Rosa: eren els avis de la masia. Els de la nostra infantesa...
També hi vam viure els casaments de les tietes, les germanes del pare. Maria, la germana gran del pare es casà amb en Julià un dels massovers de la Ferreria, Maria, donçs, va anar a viure a la Ferreria, el cap d’un temps bateixaven a Rosalia, la seva filla.
Després em va tocar de fer d’acompanyanta del festeig de la tia Angeleta amb l’hereu de Cal Romà. Quan es van casar, jo tenia uns cinc anys, si fa no fa. També Angeleta va marxar de casa, anant a viure a Cal Romà, a Gelida. Després van néixer els seus dos fills, els meus cosins, Joan i Romà. La família de Cal Romà de Gelida marcaria fortament la nostra vida, ja que la mare i Angeleta s’estimaren sempre com a germanes.
Aquí tenim a Enric Torras Puig, la seva esposa Eriqueta Rovira, la seva germana Enriqueta amb el seu fill Enric a braços, i les seves nebodes Rosita i Maria.
Fetes possiblement per la Festa Major de Gelida del 1920 o del 1921.
Tindria jo uns 7 anys i recordo vagament, tristeses i discusions, la miseria havia entrat a casa, i nosaltres sortíem, de Can Miquel de les Planes, el gener de 1922, per anar a viure a ca l’àvia padrina, a Gelida... En aquella terra i casa ha quedat, amorosament guardada, la meva llibertat d’infant.
enllaç a Can Miquel de les Planes
El món vist pel forat del Castell de Gelida Amb els meus germans descobrim un nou món:
Gelida: carrer del Pi nº 64
Com he dit ens insatal·làvem a ca l’àvia el gener de 1922. Just arribar els tres germans ens vam posar malalts del xerampió. Joan i jo, féiem pena de tan granosos que estàvem, però en Jaume el xerampió no li va sortir a fora. El 19 de març d’aquell any moria d’una pneumonia. Era ros com un raig de sol, un àngel que no va poder viure a la terra.
El 3 de juny de 1922 va morir, el padrí del meu germà Jaume, el cosí de la mare Enric Torras Puig. Va agafar un refredat a l’enterrament d’en Jaume, i nos’han va recuperar.
Deixeu-me des d’aquests records reconèixer el servei que Enric Torras Puig, va fer a les seves germanes, recordem que va ser ell, juntament amb la seva esposa Enriqueta Rovira, quí va sostenir la família relligada, el qui ajudava a cercar feina, mai va deixar d’ajudar dins les seves possibilitats. Per la família de casa, Enric, sempre va ser un punt de referència. Pel sol fet de ser-hi, ell et donava una orientació, t’assenyalava la possible solució del problema que vivies. Quan ell va morir, la nostra família, com la d’ell, vam perdre una persona oberta, generosa i sempre disponible.
Aquells primers anys a Gelida, pels meus pares i per l’àvia degueren ser ben difícils. Malgrat tot el pare aconseguir fer tractes per cuidar-se d'un tros de terra on cultivava vinya i horta. L’hort que cuidava el pare, al començament del poble, a baix de tot, just darrera Can Badia, el regava amb aigua del rierol que surt de la font de Sant Miquel... la vinya era de Can Bargalló.
L’hort i la vinya eren mitja vida pel meu pare, mentre els tingué, crec que es sentia, íntegre i moderadament feliç. El pare i jo vam ser grans amics.
El 7 febrer de 1924 va néixer el petit Jaume. Aquell febrer va caure una forta nevada a Gelida, i en Joan, volia que llencéssim el menut a la neu, de fet, a mi també m’hagués agradat fer-ho.
Deixeu-me des d’aquests records reconèixer el servei que Enric Torras Puig, va fer a les seves germanes, recordem que va ser ell, juntament amb la seva esposa Enriqueta Rovira, quí va sostenir la família relligada, el qui ajudava a cercar feina, mai va deixar d’ajudar dins les seves possibilitats. Per la família de casa, Enric, sempre va ser un punt de referència. Pel sol fet de ser-hi, ell et donava una orientació, t’assenyalava la possible solució del problema que vivies. Quan ell va morir, la nostra família, com la d’ell, vam perdre una persona oberta, generosa i sempre disponible.
L’hort i la vinya eren mitja vida pel meu pare, mentre els tingué, crec que es sentia, íntegre i moderadament feliç. El pare i jo vam ser grans amics.
El 7 febrer de 1924 va néixer el petit Jaume. Aquell febrer va caure una forta nevada a Gelida, i en Joan, volia que llencéssim el menut a la neu, de fet, a mi també m’hagués agradat fer-ho.
Esglessia de Sant Pere de Gelida: 18 de maig de 1924, segona Pasqua vaig fer la comunió.
Aquesta fotografia, així com l'estampa de la comunió m'ha arribat gràcies a Rosa Ruiz Font, que les guardava junt amb les fotografies de la seva mare. Gràcies Rosa.
Aquesta fotografia, així com l'estampa de la comunió m'ha arribat gràcies a Rosa Ruiz Font, que les guardava junt amb les fotografies de la seva mare. Gràcies Rosa.
Poc després de l'estiu em vaig trobar a l’àvia padrina morta, al seu llit, quan l’anava a despertar. 
Recordo a l’àvia amb tendresa perquè ella és la primera persona de quí la mare em va fer responsable i amb ella compartia l’habitació i hores de comunicació. A l’àvia li agradava explicar-me les seves batalletes que jo escoltava amb delit. De fet l’àvia podia dedicar-me un temps que la mare no tenia, perquè havia de fer anar la casa i la mainada endavant. I, endavant vam anar...
Els menuts creixíem. La mare anava cada setmana a Barcelona, des de fèia temps, perquè el meu germà Joan, estava delicat de salut des que va néixer i el tractava un doctor homeòpata, del carrer de l’Unió núm 6, a Barcelona. La mare va portar el meu germà Joan a tractament, ben bé fins l’any 1927. En Joan es va curar. Tot plegat déu ni do de més amables.
Els marevellossos boscos de Gelida, amb fonts d'aigua molt bona. Em sembla recordar que aquell estiu de 1924, van venir a veure l'àvia els seus fillastres, En Benjamí iTelmo, amb les seves esposes i fillets, perquè els pogués conéixer l'àvia. D'aquella visita en va quedar aquesta fotografis, feta per Eduard Font. Al costat de l'àrbre i agafant el meu germà Joan per l'espatlla, m'hi podeu veure tota mudada, amb un vestit que no va durar gaire perquè el vaig esparracar quan vaig poguer enfilar-me a l'arbre, què hi voleu fer! 
Començo a treballar
La tardor de 1924 no hi hagué retorn a l’escola, em vaig despedir de donya Maria, amb ella vaig aprendre les primeres lletres, Però, me les vaig enginyar per seguir llegint el «Patufet» el setmari d’en Folch i Torres... De fet el que més m’agradava eren les ‘pàgines viscudes’ Les vaig coleccionar, fins que la mare va descobrir, que el comprava...
1929 Segona Exposició Universal de Barcelona 20 de maig
Em sentia tota una dona, amb les meves cosines, Rosita i Maria, que m’introduien al món de les noies de la nostra edad i m’ensenyàven Barcelona. Acompanyades dels pares, celebràrem una revetlla, que per a mi fou la primera fora de casa, per elles no esclar, elles éren senyoretes de Barcelona. La nostra revetlla, en el recient estrenat recinte firal de Montjuich, fonts, llum, aigua, colors; aquella cervessa negra de la «Moritz»..Gent, molta gent, ah, i els tranvies. A la matinada la sortida de sol des de la platja...tot éra lluminós i brillant... Ho vaig gaudir a cor que vols¡ M’agradaven elles, m’agradava Barcelona i m’agradava viure¡
No, no hi tornaria, però fou un temps de la meva vida en que vaig ésser molt feliç, perquè el sol fet de riure ja em feia feliç... Sí, em sentia tota una dona, per això cap al setembre vaig demanar augment de sou a la fàbrica, m’augmentaren la meitat del que demanava, i van començar a exigir-me producció. No estava pas per exigències i em vaig despedir, d’ara per ara. En arribar a casa la mare em va renyar, però vam escriure a les cosines de Barcelona; Rosita i Maria. Elles em van trobar feina: una bona feina.
Els menuts creixíem. La mare anava cada setmana a Barcelona, des de fèia temps, perquè el meu germà Joan, estava delicat de salut des que va néixer i el tractava un doctor homeòpata, del carrer de l’Unió núm 6, a Barcelona. La mare va portar el meu germà Joan a tractament, ben bé fins l’any 1927. En Joan es va curar. Tot plegat déu ni do de més amables.
La tardor de 1924 no hi hagué retorn a l’escola, em vaig despedir de donya Maria, amb ella vaig aprendre les primeres lletres, Però, me les vaig enginyar per seguir llegint el «Patufet» el setmari d’en Folch i Torres... De fet el que més m’agradava eren les ‘pàgines viscudes’ Les vaig coleccionar, fins que la mare va descobrir, que el comprava...
Dels dies d’escola recordo a Lola Escofet Rubio i el seu germà Joan, els fills de Cal Pau Moreno. Amb en Joan som germans de llet i amb Lola amigues íntimes, mentre vaig viure a Gelida.
Vaig començar a treballar a la fàbrica de samarretes de Can Montal, guanyava dues pessetes a la setmana. Vaig arribar ésser encarregada de la confecció. Creixia feliç, la vida era amable. En passar el temps a casa si va a viure amb més alegria. El meu germà Joan s’havia curat i en Jaume creixia entremaliat i felic. Ai¡ l’estiu de l’any 1928, estic enamorada del noi de Can Badia, en Rafel, i ell m’estima. Les nostres famílies s’hi opossen. Però nosaltres vencerem la seva oposició amb la força del nostre amor... Quines fantasies, Déu meu...
Els estius, amb les festes majors són joisos, perquè anem de poble en poble a casa de amics i familiars, per celebrar la Festa Major... A casa també es celebra la Festa Major i venen de Sant Esteve, de Barcelona, de Sant Joan....Cal recordar que el pare col·labora amb la colla de bastoners, i encara que no sempre, hi fem alguna sortida.
Amb el pare compartim l’afició pel cinema, els diumenges que pot, i en fan, el pare em porta a la sala de la Societat Coral, on passen les pel·licules, mudes i subtitulades, que jo llegeixo per a ell...Amb la mare els vespres cossim fent nuves...
Va ser, a Gelida on la vida em va porta les meves primeres obligacions, on vaig agafar l’escombra per primera vegada per escombrar el carrer i l’entrada de casa.
M’agradaria viure a Barcelona!
L’estiu del 1929, era esplèndit, pels vols de Sant Joan baixàvem a Barcelona amb els de casa perquè el pare col·laborava amb els bastoners de Gelida que actuaven tres, o cuatre vegades, a l’exposició. Ens vam instal·lar a casa de la cosina de la mare, Enriqueta Torras i el seu marit Eduard Font i les seves filles, Rosita i Maria¡.Foren dos o tres dies meravellosos... 
enllaç a 1929: viure a Barcelona