Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs us dóna per vestit.
Aquella tardor me’n vaig anar de Gelida deixant-hi la família.
A casa dels Font-Torras, al carrer d’Aragó, Enriqueta i Eduard, amb les seves filles, Rositat i Maria, i el petit Enric) i dels Agràs-Torras (Teresona i Federico), del carrer Mallorca, són els primers indrets de Barcelona que m’ha acullen, bé, molt bé.
Aquest retrat, em porta molts bons records, és del pis on vivien les meves meves cosines, fins que es van casar. Hi podem veure la familía Font-Torras. Enriqueta i Eduard amb les meves cosines Maria i Rosita...He d’aclarir, però, que aquesta fotografia pertany si fa no fa a l’any 1921. És de l’època en que venien a passar l’estiu a Can Miquel...
Així van ser les cosines de la mare, Enriqueta i Teresona, amb les seves famílies quí ens van donar soport per traslladar-nos a Barcelona.
L’abaixador de Renfe del carrer Aragó
Rovira Rosich, la vidua d’Enric Torras, seguia vivint al carrer Ponent, avui anomenat Joaquim Costa, en el nº 1, però, Enriqueta Torras i Eduard Font i degut, al creixement del negoci d’Eduard, recordeu, era representant de les màquines de cossir Singer, i també perquè havien tingut un noi, el petit Enric, s’havien traslladat a viure al carrer Aragò, al costat de la plaça Letamendi, on tenien una botiga i un pis sobre la botiga...
La porteria dels oncles M’obriren les portes de casa seva els oncles Teresona i Federico, un matrimoni que m’estimava molt i no tenien fills. Vivien en una porteria del carrer Mallorca, nº 197. El pis éra a dalt el terrat. Aquesta va ser la meva primera casa a Barcelona. Una finca que encara existeix avui.
El 29 d’octubre de 1929 començava a treballar i aprendre l’ofici de teixidora a Ca la Muixench.
Carme Muixench, havia nascut l’any 1901, éra la propietaria i també la que estava, i sempre va estar, al davant del seu taller. En la nostra època un dels millors de Barcelona. Un taller de teixits, modern però artesà. Les màquines que tenia en la seva majoria eren manuals. Això, conjugava l’artesania amb la modernitat d’aquell temps. Guanyava 25 pessetes a la setmana, i m’ensenyava l’ofici.
Nota: la imatge de la finca és actual, la botiga que avui es un bar en aquell temps era un negoci de pintors de "brotxa grossa" on treballa el pare per pagar-se els estudis.
Treballàvem en el primer pis d’una finca de la Rambla de Catalunya, xamfrà amb carrer d’Aragó. Entràvem a les vuit del matí fins a l’una del migdia, i ens hi tornàvem a posar a les tres de la tarda fins a les set del vespre.
Nota: la imatge de la finca és actual, la botiga que avui es un bar en aquell temps era un negoci de pintors de "brotxa grossa" on treballa el pare per pagar-se els estudis.
Aprendre de teixir: l’ofici que m’ha fet anar per la vida amb dignitat i esperança.
De Carme vaig aprendre molt, però sempre vaig saber que ella era la mestressa. Vaig ser molts anys encarregada de màquines del seu taller; amb les convenients dinstàncies, vam gaudir d’una bona amistat.
La primera màquina en que vaig aprendre de teixir, va ser l’Intarsia, una màquina que mentre vaig estar a la Casa Muixench, no va portar ningú més.
Treballava, aprenia l’ofici, envio els diners a casa, i amb els oncles tenia uns pares per a mi sola. Les meves cosines Rosita i Maria m’acompanyaven per tot arreu, i la nostra amistat creixia cada dia, m’hi sentia molt bé.
Els oncles proposaren als pares de quedar-me definitivament a viure amb ells, com afillant-me, els pares no ho van acceptar. Imatge: la rasa del tren del c/Aragó.
Poble nou.
Per dinar féiem una hora, dins el mateix taller. Era oficiala de primera, cobrava a pesseta l’hora, tenia bones companyes de treball, amb les quals erem bones amigues. Em movia per Barcelona com una daina, m’agradava la ciutat i jo li agradava a ella. Es a dir Barcelona i jo ens estimàvem. Una estimació que avui, que sóc una àvia de 89 anys, és ben viva.
1931 La República
Abril de l’any 1931 a Barcelona i Espanya, el poble proclama la República...Per primera vegada en moltes generacions el poble de Catalunya recupera la seva entitat de govern: el Parlament de Catalunya i la seva institució de la Generalitat de Catalunya, n’és el President Francesc Macia i Llussà.
La societat bull inquieta, vagues, atemptats, violència. A casa nostra, no seguim gaire el moviment polític però estem inquiets com tothom. 
El moment econòmic que es viu és molt difícil, els treballadors no podem gairabé menjar ni sostenir un sostre.
Que el jovent obrer tingui l’opció d’estudiar és un somni. El pare treballa obrint pous a la muntanya de Monjuïch, la mare suma el sou d’ell i el meu fent miracles per estalviar algun céntim perquè els nois poguin anar a escola.
La situació de casa, aprendre l’ofici i anar descobrint la vida em té ocupada, per la qual cosa no m’amoïna gens no tenir edat suficient per poder anar a votar.
El moment econòmic que es viu és molt difícil, els treballadors no podem gairabé menjar ni sostenir un sostre.
Que el jovent obrer tingui l’opció d’estudiar és un somni. El pare treballa obrint pous a la muntanya de Monjuïch, la mare suma el sou d’ell i el meu fent miracles per estalviar algun céntim perquè els nois poguin anar a escola.
La situació de casa, aprendre l’ofici i anar descobrint la vida em té ocupada, per la qual cosa no m’amoïna gens no tenir edat suficient per poder anar a votar.
La mare sí que hi va, és la primera vegada que a Catalunya i Espanya les dones podem votar. El pare l’acompanya orgullós de que la seva dona sigui d’esquerres com ell.
S’endevina la primavera del 1933 En Rafel Badia torna d’Argentina. A casa seva l’hi havien buscat noia per casar-s’hi. De fet no s’opossaven el nostre festeig perquè a casa no tinguéssin diners, més haviat s’hi opossaven per la nostra limitada cultura, és clar jo tinc pocs estudis. 
A casa tampoc els agradava ell, massa diferència de classe. Rafel em va fer triar «si tu vols ens casem» El vaig enviar a casar-se amb la nou vinguda i de passada amb sa mare.
A casa tampoc els agradava ell, massa diferència de classe. Rafel em va fer triar «si tu vols ens casem» El vaig enviar a casar-se amb la nou vinguda i de passada amb sa mare.
Havia decidit, ara la vida em tornaria la resposta, i la resposta no es va fer esperar.
enllaç a 1934: la família