Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels
espanyols Estrella d’Orient,
sigueu
pels bons pilar de fortalesa,
pels
pecadors el port de salvament.
La guerra s’acabat...som vençuts
fotografia del 9 de febrer de 1939, al camp de refugiats d’Argelés, França.
El 26 de gener de 1939 les tropes del General Franco entraven vencedores a Barcelona.
L’únic de la familía que estava a l’exili éra en Tori. La resta de la familía, de moment, tots éren a casa. 
El febrer Carme Muixenc obria el taller de nou. Vaig tornar-hi, com abans: d’encarregada de màquines de teixir, tornava a treballar al taller de la Carme Muixench.
Deu de maig, vam tenir notícies d’en Tori, éra a Reus, al camp concentració - hospital de la Savinosa. Vam anar a veure’l amb en Jaume i Rafel. Tornàvem en Talgo, d’estranquis, sense menjar. Em sobreixia el fàstic i la ràbia. Éra el pare dels meus fills, però no tornaria a la meva vida.
El 24 de maig empresonaren el pare, com a tants d’altres, sense saber perquè. 
Aquesta fotografia és del juny
de 1939.En franco ens ha deixat sense
alè, sense llengua, sense paraula, sense esperança i sense Déu.
Pel setembre han declarat
oficialment la Segona Guerra Mundial. Espanya s'acull al no intervencionisme i
a les pràtiques religioses "populares". 
L’u de novembre, moria, a l’hospital de Sant Pau, en Romà Casas Uberni, el meu cunyat, l’home de la tia Angeleta. Empresonat des de la primavera, morí després d’una llarga agonia de quatre mesos, degut a les palisses que havia rebut a la pressó.
Per fi descansava en pau
El mateix dia alliberaren de la pressó el pare, sa i estalvi. Tori torna a casa. 
Bon Nadal de l’any de gràcia de 1939
Bon Nadal de l’any de gràcia de 1939
Tenia vint-i-cinc anys, havia sobreviscut tres anys de guerra i éra el començament d’una llarga postguerra, havia vist morí la meva filla, havia abortat, havia vist destrossada la ciutat on vivia i desfets o morts a gent que eren com éra jo.
Al meu llit s’hi havia tornat a posar un home que m’éra desconegut com mai. 
A casa no hi havia un ral, la família havia decidit que: quí no treballés no menjaria.
Joan treballava de mecánic a l’Hispano Suiza, jo d’encarragada de màquines al taller de la Muixench, el pare i en Tori feien carbó i en Jaume els feia de camàlic...
La tensió havia
augmentant, no volia tenir relacions sexuals amb en Tori, no volia contagiar-me
la sifilis, no volia més fills.
Gener de 1940, un any de dictadura
El meu fill Rafel va complir dos anyets, creixia fort i aixerit, estàvem profundament units. Quan escoltava el soroll del motor d’un avió, s’ajupia amagant-se a sota el llit, i allì el trobàvem. Vivia per ell.
Treballava moltes hores al taller i a casa, amb la mare cossíem arretglat la roba pels de casa. Hores i hores de treball i silencis. 
A finals de gener de 1940 en Tori se’n va de casa per anar a treballar amb el seu cosí ( fent l’estraper-lo) a Puig d’Alba. Bon vent¡
Al pare no estava bé de salut, tenia una lleugera malatia de cor i s’inflava. El metge ens va recomanar que marxés de Barcelona, l’asfalt no li éra beneficiós. Se’n va anar a treballar, novament, de mosso a Can Bullingas, a l’Almúnia. Érem a primers de maig de 1940, treballava 16 hores diàries. 
En Tori passava per casa cada dos o tres mesos, sí es quedava a dormir ho feia sol, jo dormia amb la mare.
En Joan va començar a treballar a la Hispano Suiza... Joan pertany a la tristament famosa «quinta del biberó» Se’n lliura degut a que havia començat a treballar l’any 1937 en una fàbrica de la Travessera de les Corts de material de guerra.
A la post-guerra, en reconvertir les fàbriques, li havien facilitat l’entrada a la Hispano Suiza que en poc temps es convertiria en "Pegaso", degut al seu excel•len expedient laboral.
Joan éra molt bon mecànic de màquines i molt bon treballador.
En Jaume era difrent, precisament per això, els dos germans eren inseparables.
La bodega no es va obrir més. Tot el sosteniment de la casa sortia del que guanyavem jo hi en Joan, en Jaume feia el que podia i el pare quan venia a Barcelona ens portava el que bonament podia.
Jo treballava de les sis del matí a les deu de la nit: setze hores de dilluns a dissabte i diumengee vuit: Plegava a les dues.
Lluis Companys i Jover, nascut al Tarròs l’Urgell el 1883, era fill d’una família pagesa benestant. Cursà la carrera de dret a l’Universitat de Barcelona, on fundà l’Associació Escolar Republicana (1900)…i podríem seguir.
El 15 d’octubre de 1940, al castell de Monjuïc, van afusellar el President de la Generalitat de Catalunya. Que la Pau l’acompanyi.
Tornar a començar: amb els homes fora de casa
La guerra civil fou, l’enfonsada d’un poble que volia anar endavant i no va poder avançar amb tot el col•lectiu d’un Estat on, majorment, els seus individus no volen sentir i viure la igualtat dels ésser humans: dins la seva diversitat.
Aquells anys van ser difícils, a casa el menjar anava escàs, però no hi va haver la carència que havíem viscut durant la guerra.
Les llargues cues per obtenir «el racionamiento», el «hable cristiano» el «cara al sol».
Érem un col•lectiu que va sobreviure sense mirar enrere, ignorant el nostre dolor, i alimentant al «Sacro Imperio» n’hi havia ben bé prou..
Al carrer s’hi va declarar un pacta de silenci esgarrifós. Els agents secrets de la vigilància d’en Franco, sortien de tot arreu. Si sentien algú a parlar en català el detenien i, moltes vegades no se’n sabia res més. De fet, dels detinguts a les pressons d’en Francó no en sabíem, ni en volíem saber res. Viviem de por i miseria, érem un poble condemnat al silenci. Els catalans, ens en vam sortir treballant.
Sóc teixidora El teler ha estat un bon company de camí. El treball de teixidora és el que m’ha donat, al llarg de la vida la confiança i dignitat que necessita la persona per reconeixes responsable de sí mateixa. L’ofici de teixidora és un record de gratitud vers a la meva mare, va ser ella quí em va empenyer i aconseguir que em formes com a artesana...
Aquí tenim una tricotosa marca Tricomalla, com tantes en vaig portar al llarg dels molts anys que vaig treballar. Fins a l'última que va arribar a ser meva... nostra...
Estava bé, treballava amb relacionava amb la gent del barri, i encara que la mare m’administrava el sou i la vida, si més no, em sentia relativament lliure.
A l’entorn del barri, en Jaume i jo vam fer colla amb uns coneguts que sortien i feien festetes amb uns amics mariners. En una d’aquestes festes vaig conèixer en Ramiro, hi vaig començar una relació afectiva, apoyada per la meva mare, això vol dir que quant en Ramiro, recalava a Barcelona venia a dormir a casa... 
Ramiro em féu sentir, que utilitzant els meus recursos femenins, podria fer canviar la meva sort. No em va agradar, i no m’interessava, gràcies al meu ofici, guanyava un bon sou, mantenia la famíla i no tenia perquè dependre de ningú, ni submètre’m-hi.
En Jaume en aquelles festes agafava unes borratxeres força considerables, de manera que poc a poc vam deixar d’anar-hi, perquè en aquella època en Jaume sempre seguia als meus passos. Ell va deixar les trompes i jo l’amic. En Joan tenia novia i esperava anar a "quintes"
La Segona Guerra MundialDe política a casa meva en sabíem poca cosa. El dictador alemany Adolf Hitler duia endavant la Segona Guerra Mundial, Espanya se’n mantenia al marge, amb el pacte de no intervencionisme. Com a minim, potser no veuria els meus germans embarcats en la bogeria de la Segona Guerra Mundial, sempre hem de donar gràcies, ni que no sapiguem, ben bé, de què.
La Segona Guerra Mundial va ésser un desastre huma esgarrifós que va fer més amarga la nostra pròpia derrota. Semblava que Hitler arribaría a gobernar tot el món. Aquesta situació política encara donava més força a la dictadura del General Franco.
Els anys passaven i poc a poc anàvem reconstruint com podíem una vida que s’havia trencat del tot. Amb les cossines Maria i Rosita, ens veiem poc, la vida era prou difícil per tothom, però, si més no, sabíem les unes de les altres...
Amb la família de Gelida, degut a la meva separació d’en Tori, i algun que altre mal record que ens va quedar, de algunes diferències viscudes durant la guerra, mantenim unes relacions prudentment distanciades. De la família de Sant Esteve en teníem poques notícies.
Ara quan a les meves velleses, amb Montserrat fent aquest repàs del nostre passeig pel fet fe viure et voldria fer una carta Joan. No sé si on ets te la podran fer arribar, però m'agradaria. Perdona'm perquè ja també et vaig jutjar i no tocava. També et vaig demanar de fer un paper, que encara no estaves preparat per fer, ni tú ni en Jaume podieu ajudar a la mare a veure la situació creada amb L'Alfons d0n altre manera. Avui ho sé, perquè permetre que Montserrat m'acompanyi a veure el que estem vivint d'un altre manera no és senzill ni per ella ni per a mi. Gràcies Joan per tot l'Amor que compartim sempre! 
Havien passat els nadals de 1941, i els Reis de 1942 li van portar en Rafel una magnífica bicicleta de tres rodes... En Rafel era tot un homenet i ens tenia a tots el cor robat.
Havien passat els nadals de 1941, i els Reis de 1942 li van portar en Rafel una magnífica bicicleta de tres rodes... En Rafel era tot un homenet i ens tenia a tots el cor robat.
Els meus germas es delien per fer-lo content. Van ésser uns anys molt difícils però tots érem una pinya, perquè en Rafel tingués tot el que li calia per creixer i perquè els xicots pogùéssin anar endavant.
Aquells reis del 1942 van ser gairebé normals, la nit dels Reis anàvem a la Gran Via, a la fira dels Reis per poder omplir de sorpreses el nostre Rafel. Eren sopreses senzilles perquè els diners eran escassos, però ell amb qualsevol petita cosa era feliç, només li calia saber que era el primer en les nostres vides, hi ho era! 
La ràdio La primavera 1942 la mare va comprar una ràdio de segona mà: la primera que entra a casa. L'emissor de galena que m'havia acompanyat tants anys a les nits mentre cossiem amb la mare va quedar arraconat. Són temps moderns, però també asfixiants. Amb aquesta ràdio només podem sentir les not
ícies del país i senyors: el món és encès de guerra però "España va bién" enllaç a 1942: Alfons