Rosa d’abril, Morena de la serra,de Montserrat estel:i
l·lumineu la catalana terra
Fotografia de Cal Romà, 1922 o 1923.
L'estiu de 1933
Vam anar, amb la mare i els nois, a la festa Major de
Gelida, de fet hi anàvem cada any. Ens instal·làvem a casa d’Angeleta, germana petita del meu pare,
casada amb l’hereu Romà Casas. A Cal Romà hi vivien l’àvia Rafela, vidua del vell Romà, mare de
sis fills: Romà, Doloras, Toful, Adjutori i Elena. Hi havia un altre noia,
Tereseta, que morí a setze anys, cap el 1923, jo devia tenir uns deu anys. És
la noieta de davant del retrat. Hi allà anàvem cada any a Festa Major, ens hi trobàvem amb
la família i els vells amics. Aquell any a Cal Romà, celebraven la tornada a
casa del quart fill de la colla, en Tori (Adjutori). En Tori, alhora de anar a
servir el rei, es féu pròfugo instal·lant-se a Suissa. En proclamar-se la
República va poguer tornar i així ho va fer. En Tori tenia dotze anys més que jo. Aquell estiu hi vaig
ballar, era atractiu, ballava ni bé ni malament, senzillament tenia l’atractiu
de venir de l’estranger. Tractava amb proveïdors de vins i solia treballar amb
bodegués.
La mare veié el negoci, jo casada amb en Tori i obrint una bodega. La mare se’n va enamorr de seguida, jo no. Ni aleshores ni mai. No em pregunteu com va anar, quan me’n
vaig adonar el casament era coll avall
de tothom, menys del meu.
Fotografia; aquí veiem la mare amb el petit Jaume 1917-1922, al pati de ca l'àvia padrina. El President: Francesc Macià i Llussà 1859 - 1939
Aquell Nadal de 1933, a Catalunya i a Barcelona perquè hi
vivia, foren de dol. Va morir el President de la Generalitat: Francesc Macià i
Llusà (l’Avi) con se l’anomenava. El gener donçs teníem nou president: Lluís
Companys Jover.
17 de gener de 1934: Castillejos nº 231, el Clot Aquells mateixos dies tota la famíla ens vam traslladar a
la nova vivenda on, també hi obriríem la bodega, al carrer Castillejos nº 231
baixos.
En Tori i el meu pare ja eren bodegués, la mare duia la
casa i la botiga, i jo seguia treballant al taller de la Muixench, com si no
passés res. A primers de Juny quedàrem amb en Tori en una bodega del
carrer de Les Balses de Sant Pere, hi vaig anar trobant-me molt malament, en la
meva joventut havia patit força de crisis intestinals.
En arribar li vaig explicar que no estava bé i
la seva resposta va ser, «el millor que pots fer és tornar cap a casa, jo tinc
una bona estona de feina, vés a buscar el tramvia, i et deixarà al costat de
casa» Així ho vaig fer.
Respostes com aquesta al llarg de la nostra convivència
en vaig tenir moltes.
La llibertat i l’alegria s’havien acabat per sempre.
Pel juliol de 1934 vaig parlar amb els pares demanant-los que no m’obliguessin a casar-me: em guanyava bé la vida, tenia un bon ofici, i no estimava en Tori.
No m’escoltaren, el negoci estava engegat, els tractes ja
s’havien fet, la botiga anava en nom d’en Tori hi ens havíem de casar. Fer-se
enrere volia dir trencar amb la família i allò no podia ser. Estava obligada a
casar-m’hi o perdria la família. Van casar-m’hi.
Xocolatada al portal de la bodega per la maninada del barri, obsequi dels de casa.
El casament: 20 d’agost de 1934, a les vuit del matí, m’hi van casar,
en el temple Expiatori de la Sagrada Família, a l’altar de Sant Jordi.
Va
casar-nos, mossèn Jaume Casas, que era cosí germa d’en Tori, i secretari de
l’Arquebisbe de Barcelona.
La mare no em va explicar com anava la nit de noces, més o
menys ho sabia, en aquell temps, els de poble no érem negats a la natura de la
vida.
El que sí m’hagué d’explicar, l’endemà del casament, és el perquè s’havia
callat que el meu home patia sífilis. Els meus pares ho sabien abans de
casar-nos i no me’n van dir res... A la nit de noces m’ho explicà ell mateix,
s’estava fent tractament, i el nostre matrimoni no es podia consumar fins que
el metge no el donés per curat. Fou prou honest.
El nostre matrimoni
es va consumar, uns quinze dies deprés del casament, el cap de vall foc
d’encenalls.
Del meu matrimoni amb en Tori, en parlaré el menys
possible, tant per a mi, com pel respecte a la seva memòria: que en pau
descansi. Dels meus fills, sí que’n parlarè.
El 25 d’agost de 1935,
neixia Maria Casas Lomas, la nostra primera filla. Dissabte dia 24 encara
treballava, i el diumenge a les vuit del matí, arribava Maria. Li va costar
molt néixer, duia set voltes de guia el coll, ens en vam sortir, gràcies a la
llevadora, la senyora Amèlia, que era una experta.
Maria fou ben
rebuda, els pares l’adoraven, Joan i Jaume tenien una nineta, Tori estava
content i jo era feliç.
El 9 de setembre, vaig tornar a treballar, això sí, anava a
dinar a casa i li donava de mama a la nena.
La mare duia la casa, la bodega i
criava a la meva filla...Aquí teniu la meva mare, amb la nostra Maria.
T'estimo Maria
Som a l’estiu de 1936, Maria ja anava a quatre grapes, i
començava a cridar-me, mama, mama...El 18 de juliol va esclatar la guerra...
A Maria se li va declarar una menengitis...No hi havia
metges, no hi havia res, i patiem l’agravant que en aquells temps, la
menengitis, pràcticament no es podia combatre. La mort havia entrat a casa i
esperava emportar-se la meva nena.
Banys d’aigua freda i calenta, massatges que li fa un veí
de l’escala que és sanitari...
Maria morí a la meva falda, el dia 25 de juliol a les deu
del matí, ella se’n va anar i em vaig enfonsar en un pou negre, negre i
bla...
L’ enterraren el cementiri de Sant Andreu a la fossa comuna que havien
obert pels morts a causa de l’alçament militar, l’enterraren a la mateixa fossa
on sepultaren als germans Escaso. No hi vaig anar a l’enterrament, per a mi la
vida éra negra, intensament negra...
Pel carrer passaven els camions plens de miliciants que
cridaven: llibertat¡
Vaig emmalaltir, no podia treballar. A finals d’octubre
estava una mica recuperada i volia anar a treballar, però al taller de la Carme
Muixench havia estat col·lectivitzat. Érem en plena Guerra Civil.
A, sí: la guerra civil, sí la vida converdida en un infern!
L'entrada de Lluís Companys i Jover, com a President de la Generalitat el gener de 1934 va ser difícil. La República Espanyola tenia mala salud i ho va encomanr a la República catalana. A la fotografia hi veiem el gover de la primavera del 1935. La guerra: estiu 1936 - primavera 1939
No en parlaré de la guerra, tothom hi ha dit la seva, els
uns molt ben dit i d’altres, bé qui fa el que pot no està obligat a més. I
cadascú parlar segons és.
Jo no en sé gaire, aquestes lletres que esteu llegint només
són un petit record del que he viscut. Què puc dir de la guerra entre germans?
Si amarga és la guerra petita i quotidiana dels germans, que puc dir de la gran
guerra entre els fills d’uns mateixos pares..
A Barcelona van començar els bombardetjos per mar, el
febrer de 1937...
A primer d'any havia trobat un taller que donava a fer
confecció a casa, més d'una vegada anat a buscar i a entregar la feina em vaig
trobar el mig d'un bombardeig¡
En Tori entrà a treballar a la Moritz.
El pare se’n va anar
voluntari al front, fou destinant a Saragossa...
No em sé imagina al pare amb
un fusell a les mans. Ell va estar al front de Belchite, després d'aquella
desfeta va poder tornar a primers de 1938.
La vida éra un mal són, però seguia...
A la fotografia meva amb en Tori, jo estava embarassada de
dos mesos d’en Rafel.
És feta de primers de juliol de 1937, el dia del casament
de la meva cosina, Maria Font amb Ramon Ruiz. El dia que vam casar-nos, en Tori
no va voler fer retratos, i en casar-se Maria s’entestà en regalar-nos aquesta
fotografia feta en el mateix estudi que ella es féu les seves.
El casament de
Maria Font amb Ramon Ruiz, es va realitzar en plena guerra civil. Aquell dia no
va tocar bombardeig.
Aquí podem veure gairabé totes les families que van crear
les nebodes de l’àvia Maria. La bodega va restar oberta mentre vam tenir queviures...
Malgrat tot, en Tori, no va poder pagar als proveïdors i
per la tardor del mateix any, estàvem amenaçats d’embargament.
En Tori posar la
botiga a nom del pares, s’escapolí de pagar. Vam quedar sense casa. La casa va
passar a nom dels meus pares.
Tornava a estar prenyada, l’embaràs era difícil, no em veia
capaç de tenir un altre fill, però, alhora volia recuperar la Maria...
«Estava prima, passàvem gana...
La tia Angeleta em va fer
anar a casa la meva cunyada Doloras, de Sant Joan. Vaig anar fins a Gelida amb
el tren i de Gelida a Sant Joan a peu...Doloras i Miquelet, tenien tants
problemes o més que jo, el cap de dos dies vaig tornar cap a casa, amb una
gallina que em donà Doloras.
A Gelida no podia agafar el tren de passatgers i,
amb d’altres persones vam podem agafar
un tren de mercaderies, asseguts a sobre les mercaderies, a cel ras, amb una boirina enganxosa que em gelava
els óssos, i sense deixar anar la gallina, vam arribar a Barcelona, estàvem
vives jo i la gallina... ültims dies de novembre de 1937».
1938 Rafel: el meu fill
L’u de gener de 1938, neix el meu fill Rafel Casas Lomas...
Un dissabte, a dos quarts de dues del migdia.
És llarguet, bonic, pelat com una bola de billar... És un
nen, és el meu fill, el meu Rafel.
El 16, 17 i 18 de març a Barcelona hem patit els primers
bombardetjos aeris...
Fotografia de la bomba que caigué a la Gran Via de les Corts
Catalanes, entre el cinema Coliseum i el carrer de Balmes. Era el 18 de març de
1938, aquell dia i hora, jo estava al carrer Balmes gairabé tocant a Bergara,
on anava a buscar el racionament pel Rafel.
Un d'aquells vespres, en Tori va tornar de treballar
lleument ferit, havien bombardejat la Moritz.
La Moritz va deixar de funcionar.
El material que va salvar-se l’aprofita la Damm, també part del personal es
quedà a la Damm, entre ells en Tori. A mitjans d’estiu el pare va tornar a casa. Octubre de 1938 mobilitzant en Tori i marxa el front.
Malalt com està de sifilis va d’hospital en hospital.
Tornava trobar-me embarassada i vaig decidir abortar. Ho
vaig fer a l’hospital de Sant Pau el 25 de desembre de 1938. En Tori no ho
volia, però, jo tenia un fill que amb prou feines podia mal menjar, en plena
guerra i amb un home que mai m’havia solucionat cap problema. Vaig emprendre
les regnes de la meva vida i vaig decidir abortar.
Va ser molt dur, però, en el
nou fill no li podia oferir cap esperança. Amb la mare només podíem lluitar per
tirar endavant els nois i en Rafel.
A primers de gener de 1939, acompanyada d’en Jaume vam
agafar el trén de Girona, i anàrem a veure en Tori a l’hospital de Girona. En
Tori volia passar a França i volia que marxés amb ell.
M’hi vaig negar. A les
cinc del matí, agafàvem el tren cap a Barcelona, morts de fred, de gana, jo amb
una hemorragia que no s’aturava, en Jaume espantat i fent-se l’home, éra a punt
de fer catorze anys.
Per fi, vam arribar a casa...El nostre Rafel ja tenia un any. S’havia posat dret i
caminava, éra espavilat i força entremaliat, creixia fort, una mica esporuguit
degut a que el so més habitual a la ciutat éren les sirenes d’alarma i el
soroll esborronador dels avions. Els bombardetjos éren llargs i continuats,
aleshores, l’agafava en braços, m’arraconava en un extrem de l’habitació, ens
protegíem amb el matalàs i esparàvem, que s’acabés, el bombardeig, explicant-li
un conte en la seva mitja llengua.
