Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
1942 Octubre: l’Alfons
Patia, feia uns quants anys, de còlics de budells, però aleshores se’m va agreujar, un dia que em trobava malament i no vaig anar a traballar, vaig conèixer el veí a quí la meva mare havia llogat la botiga, a començament de tardor, per a pintar neveres. Es clar era pintor, ja feia dies que la meva màquina de cossir convivia a la botiga amb les seves neveres.
Pel novembre de 1942 van operar-me del budell, ara tot això té noms molt tècnics, aleshores jo sabia que m’havien de treure una secció de budell prim perquè tenia còlics a causa d’una oclusió del budell.
Vaig fer els vin-i-vuit anys a la Clìnica de Lourdes, m’hi va operar el Dtr López.
En Jaume va estar present a l’operació, després sempre m’explicava que va veure els meus budells, damunt la taula d’operacions.
Vaig estar greu, no tenia gaires motius per a viure, dins meu hi havia un dolor callat i sorrut.. Però el meu fill em necessitava..
El llogater de la botiga m’hi va fer una visita, es deia Alfons Lledó Duattis... Va passar la tarda amb nosaltres, vull dir jo i la meva companya d’habitació, es va despedir dient que havia de fer una curta estada a Madrid i potser no podria tornar a visitar-nos. No va tornar...
Em van donar l’alta clínica el 3 de gener de 1943. Per cert que a la bossa duia, el tornar a casa, una postal de l’Alfons, «la carrossa amb la princesa»...El princep havia arribat a la meva vida, no era blau sinó roig i destenyia, però, això no m’amoïnava gens... Era un home tant agradable.
Quan vaig tornar a casa, el cap de pocs dies, el 25 del mateix gener, l’Alfons va invitar-me anar el cinema, vaig acceptar: Vam anar el Coliseum i vam veure «El fantasma de la ópera». Hi... Se’m va insinuar, no vaig fer escarafalls...
No vam mesurar que la força del sentiment acabaria dominant-nos. Ell casat, amb quatre fills entre dotze i tres anys...
La relació que va començar com una amistat sana i honesta ens va dur a l’amor bell i profund que, sense buscar-lo, vam viure i al que no vam ésser capaços de renunciar.
L’Alfons d’ahir, d’avui de sempre...
Abans de continuar, deixeu-me parlar de l’Alfons. No m’és senzill parlar d’ell, ens vam viure tant l’un a l’altre, que intentar explicar-ho em costa molt.
Abans de continuar, deixeu-me parlar de l’Alfons. No m’és senzill parlar d’ell, ens vam viure tant l’un a l’altre, que intentar explicar-ho em costa molt.
No la sé descriure tota la bellesa i profunditat de la nostra relació. Només puc dir, que al cap de quaranta anys que va morir, l’estimo igual avui que ahir el vaig estimar, i sempre l’estimaré, i aquest sentiment encara ara em fa sentir feliç, lliure i responsable dels meus actes.
El 14 d'abril de 1932. El President macià va proclamar la República catalana, al balcó de la Generalitat. Darrera d'ell i la seva dreta i veiem a Alfons Lledó Duatis.
Alfons, sempre va ser un idealista demòcrata i republicà i d'Estat Català. D’esquerres i republicà, en molts espectes, la seva vida va seguir la sort del president Companys. 
Alfons sempre va lluitar per restablir a Catalunya el govern de la Generalitat.
És a la fotografia, gairabé no hi surt. Porta ulleres, i es a tocar dde la mà del President.
Alfons Lledó Duattis, havia nascut a Barcelona el 6 de gener de 1906, fill d’una família acomodada, al seu pare, Joaquín Lledó Plà, natural d'Alcoi, Alacant, i degué nèixer cap el 1871. era capità de corbeta i doctorat en lleis pel col·legi d’advocats de Barcelona l’any 1902.
La seva mare Rosa Duatis Palatú, natural de Barcelona, va néixer cap el 1883; era una damisela de bona familia. El senyor Lledó era viduu, amb dos fills, en Joan i Teresa. Quan l’Alfons va néixer el 6 de gener de 1906, vivien en un pis del carrer Cerdenya, 296.La situació política de les Filipines afecta l'economia dels Lledó i van cambiar de domicili per anar a viure al carrer Carretes, 56.
Al cap d’un temps la seva mare es va tornar a casar i l’Alfons se’n va anar de casa seva, perquè tenia problemes de relació amb el seu padrastre. Estudiant de lleis, es guanyava la vida fent de pintor escenògraf.
Posat en el moviment polític d’Estat Català, fins el moll dels ossos, va ser un fidel i honest seguidor del moviment polític de L’avi Macià i, per fidelitat, de Lluís Companys.
Li faltava un any per acabar la carrera d’advocat, quant va morir la seva mare.
Posat en el moviment polític d’Estat Català, fins el moll dels ossos, va ser un fidel i honest seguidor del moviment polític de L’avi Macià i, per fidelitat, de Lluís Companys.
Li faltava un any per acabar la carrera d’advocat, quant va morir la seva mare.
Rosa Duatis va morir el 28 de febrer de 1927, a l'hospital Clínic de Barcelona. En aquella època vivia a Santa Colama.
Alfons va anar a servir al Rei. Durant un temps estigué a Saragossa...
Quan el Rei Alfonso XIII, va venir a inaugurà la Segona Exposició Universal de Barcelona, l’any 1929, l’Alfons, estava servint el rei a caballeria, i estava amb la gúardia muntada que li feia escolta. Per cert que el seu cavall, va estar a punt de jugar-li una mala pasada, quan el rei passava revista, el cavall de l’Alfons s’encabrità i feina a rai per controlar la situació. 
Alfons, carinyo, tu i jo sempre em donat la nota…
Va casar-se, amb Carolina Viola, i mentre va durar la república la seva vida era prometadora, culminant quan Lluís Companys va arribar a la presidència de la Generalitat i l’Alfons formava part de la seva guardia personal. 
Quan es va declara la guerra, l’Alfons tenia tres fills, Joaquím, Pepita i Rosa.
Al llarg de la guerra, amb le diferències pertinents, seguí la sort del president Companys, quan ell va passar a França, l’Alfons i part dels qui amb ell havien treballat, també hi passaren, anant a parar el camp d’Argelès.
Va tornar, jugant-s’hi la vida; fou condemnat a vint anys i un dia de pressó, de la qual pena en va complir uns tres anys, la resta li van conmutar per bona conducta i treball relitzat, com a cap d’equip de pressos treballadors.
Poc després de sortir de la pressó, des del nou règim li van oferir, ser reconegut en el seu nivell social si col·laborava amb el règim. Va dir no.
L’any 1938 va néixer la més petita de les seves filles, Nuria, i l’any 1942, més o menys va nèixer la petita Montserrat, la nena que se’ls va morir de mesos.
Aquest fet va debilitar més el seu matrimoni ja molt afeblit per la actitut política d’Alfons. Carolina s’havia assebentat de l’oferta que li havien fet des dels comandaments del govern i la negativa d’Alfons a col·laborà amb el nou govern. Així com el fet de la militància d’Alfons en la resistència catalana, que Carolina considerava com a molt perillosa per a la seva família, i una manca de responsabilitat familiar per part d’Alfons.
Alfons no era la mena d’home, que sap canviar d’idees a favor de la seva subssistència, això li va comportar la perdua total del seu nivell social. Va deixar d’ésser una persona influent, per a convertir-se en un simple pintor, cosa que la seva família mai va poder acceptar. Poc a poc, va anar perdent credibilitat davant els seus fills, que consideraven que el pare no es volia sacrificar per ells, i la seva dona li feia sentir que no era el pare de famíla que ella necessitava pels seus fills, es a dir, un home que es sap adaptar-se al règim, per tal de recuperar el seu nivell social.
Més o menys aquest era l’Alfons que vaig conèixer la tardor de 1942, per a descriure’l millor necessitaria unes dots literàries, que certament no tinc.
La primavera de 1943 en Jaume va anar a files voluntari, a Saragossa, també a l’Aviació, gairabé va estar sempre a Carinyena. Aleshores si anaves voluntari els tres anys de "mili" es trduïen a dos.
Alfons, carinyo, tu i jo sempre em donat la nota…
Fent el servei militar va començar la seva carrera política, la seva ráó de viure treballant per aconseguir una vida més digna per a la societat en què vivia…
Alfons es casa...
Quan es va declara la guerra, l’Alfons tenia tres fills, Joaquím, Pepita i Rosa.
Al llarg de la guerra, amb le diferències pertinents, seguí la sort del president Companys, quan ell va passar a França, l’Alfons i part dels qui amb ell havien treballat, també hi passaren, anant a parar el camp d’Argelès.
Va tornar, jugant-s’hi la vida; fou condemnat a vint anys i un dia de pressó, de la qual pena en va complir uns tres anys, la resta li van conmutar per bona conducta i treball relitzat, com a cap d’equip de pressos treballadors.
L’any 1938 va néixer la més petita de les seves filles, Nuria, i l’any 1942, més o menys va nèixer la petita Montserrat, la nena que se’ls va morir de mesos.
Alfons no era la mena d’home, que sap canviar d’idees a favor de la seva subssistència, això li va comportar la perdua total del seu nivell social. Va deixar d’ésser una persona influent, per a convertir-se en un simple pintor, cosa que la seva família mai va poder acceptar. Poc a poc, va anar perdent credibilitat davant els seus fills, que consideraven que el pare no es volia sacrificar per ells, i la seva dona li feia sentir que no era el pare de famíla que ella necessitava pels seus fills, es a dir, un home que es sap adaptar-se al règim, per tal de recuperar el seu nivell social.
Més o menys aquest era l’Alfons que vaig conèixer la tardor de 1942, per a descriure’l millor necessitaria unes dots literàries, que certament no tinc.
´
Joan i Jaume la "mili"
Abans que merxés, vam bateixar en Rafel. Havia fet els cinc anys i va celebrar amb entusiasme la seva festa. Quan la mare li proposà de convidar a berenar a Mossèn Jaume, que l’havia bateixat, senzillament va dir que no, i punt. Què hi farem, mai li han agradat les sotanes...
En Rafel quan té una situació clara, dient que no en té prou.
Els Reis d'en Rafel. Gener de 1944
L’ú de gener de 1944 en Rafel fa sis anys, després de la festa del seu aniversari, la festa que a casa ens fa més il·lusió és la dels reis. Aquell any per reis en Joan estava de permís a casa.
Els Reis d'en Rafel. Gener de 1944
L’ú de gener de 1944 en Rafel fa sis anys, després de la festa del seu aniversari, la festa que a casa ens fa més il·lusió és la dels reis. Aquell any per reis en Joan estava de permís a casa.
Teníem pocs diners i força il·lusió, per això la nit del dia 5 anàvem a la fira del passeig de la Gran Via, on posaven la fira de reis. Allà era on es podia comprar més bé de preu, i encara més a última hora de la nit, es a dir, a la matinada.
Els germans gaudíem de la complicitat d' aconseguir que en Rafel el dia dels reis, no li manqués l’alegria. 
Primavera de 1944 llicèncien en Joan tornà a casa i recomença la feina a la Pegaso. Aquesta foto dels tres germans és feta coincidint amb un permís d’en Jaume.
Aquest any 1944 és un any dolç, gaudeixo del meu fill, dels meus germans. Treballo molt perquè necessitem diners, encara que els nois s’espavilen i procuren enginyar-se-les per poder guanyar alguns diners a la mili: tallar els cabells els companys, arretglar la màquina de cossir de l’esposa d’algun comandament de la caserna...Sí, eren força espavilats i mai els havien plogut els diners sense guanyar-se’ls... Seriossos, atractius, treballadors.
Les novies els plovien, els
gemans sortien moltes vegades junts, jo era bonica i em feia mirar i ells
laamb duien del braç amb goig.
Anem a Montserrat
Un mocador de fer farçells. La mare m'havia preparat un cobrellit estés a terra, amb una mica de roba feta un feix i quatre coses meves que ella havia triat; no em va deixar passar de la botiga. Vaig haver de signar un document, preparat per un veí, que era de la Guardia Urbana, conforme renunciava al meu fill. No calia dir res més. Vaig agafar l’improvisat mocador de fer farçells i me’n vaig anar. Al cap i a la fi, després de tan claudicar, vaig perdre la família. Perdona’m fill estimat, no m’he pogut despedir de tu, no t’he pogut explicar el que ens passa, ni preguntar-te s’hi volies estar amb mi. No sé què m’espera ni que et podré oferir. T’he perdut perquè he perdut la mare i els germans, no tinc dret a separar-te dels qui estimes. T’he perdut per sempre, no et tornaré a portar de la mà.
Passarant molts anys abans no et torni a veure ni pogui fer-te un peto...ni poguem parlar...
No tenim casa
Les vam viure de tots colors, vist des d’avui, sembla un conte de fades i bruixes... El més dolorós és que vam predre els fills, la família, la reputació i fins i tot el dret a ser respectats, per aquells que poc temps abans afirmaven que érem la única solució de la seva vida...
Vaig perdre en Rafel, se’l van quedar la meva mare i els meus germans, sota la potestat del meu marit, un marit que en la meva vida no va fer cap més paper que el de jutge de guàrdia...
L’Alfons va perdre als fills i, fins més enllà de la mort li ha quedat el paper de mal home. A mi em van qualificar de perduda i encara no m’han trobat, els pocs que queden d’aquella història, començant pel meu propi fill: en Rafel...En aquests temps que vivim es paga un preu molt alt per estimar i viure fora de l’ordre social establert. Si Alfons i jo, haguéssim acceptat el joc que imposava la societat de la dictadura, hi haguéssim viscut d’amagat la nostra relació, guardant les aparences, ningú hens hagués tret de la seva vida i, avui seríem respectats, sobretot si haguéssim continuat posant els diners per davant de tot i creat un patrimoni familiar, es a dir, en cas d’Alfons, recuperar-lo.
La bomba Atòmica: 1945
La Segona Guerra Mundial s’havia acabat. Del 2 al 8 de maig de 1945, els alemanys havien signat la capitulació amb els nord-àmericans, els anglesos i els russos. El Japó però, no capitulà fins al 2 de sembre després de patir el bombardeig d’Hiroshima el 6 d’agost i el de Nagasaki el 9 d’agost. Els senyors de la guerra es van atrevir a realitzar els dos primers bombardetjos atòmics, sobre unes ciutats plenes de vells. dones i criatures.
Aquest any 1944 és un any dolç, gaudeixo del meu fill, dels meus germans. Treballo molt perquè necessitem diners, encara que els nois s’espavilen i procuren enginyar-se-les per poder guanyar alguns diners a la mili: tallar els cabells els companys, arretglar la màquina de cossir de l’esposa d’algun comandament de la caserna...Sí, eren força espavilats i mai els havien plogut els diners sense guanyar-se’ls... Seriossos, atractius, treballadors.
Els dos varen tenir una bona desfilada de noies aspirants a tenir-los per marit.
Jaume era fussiger com un
peix, no hi havia maneres de pescar-lo. Joan no es quedava enrera, per casa vam veure noies variades. Joan però fou el primer que es va enamorar de cor, i va
començar a sortir amb una modista molt bonica: Vicenta.
Aquí tenim en Joan, què tú no el festejaries? Jo sí!.
Ella va ser la meva primera cunyada. No ens van coneixer gaire però, quan Vicenta començava a entrar a casa jo en sortia degut a la situació de parella que es va crear amb l’Alfons.. Tot es va fondre, els germans ens vam perdre. Vaig entrar en un tunel on ells no em podien seguir, només em podia seguir el dolor i el rencor de la mare. Això sí, els germans van fer el millor que van saber, el paper de pare per en Rafel, que quedà a casa.
Ella va ser la meva primera cunyada. No ens van coneixer gaire però, quan Vicenta començava a entrar a casa jo en sortia degut a la situació de parella que es va crear amb l’Alfons.. Tot es va fondre, els germans ens vam perdre. Vaig entrar en un tunel on ells no em podien seguir, només em podia seguir el dolor i el rencor de la mare. Això sí, els germans van fer el millor que van saber, el paper de pare per en Rafel, que quedà a casa.
A la imatge tenim a Vicenta i Ana, la seva cunyada. Vicenta té un germà més gran en Julio. Ana i Julio es van casar a finals del "40", amb ells vivia la mare de Julio i Vicenta: la senyora Ana. Mes endavant tornarem a trobar-nos amb Ana, una dona encantadora que vivia per cultivar la Fe.
Començava la primavera de 1945, Carme Muixenc ens va regalar una anada a Montserrat tots el grup del taller junts. En Jaume s'hi va apuntar. Fou un bon dia! N'hi havia més de fotografies d'aquest dia, les vam crear amb Montserrat a finals de 1995 quan semblava que tot s'enfonsava, perqué la nostra Montserrat no trobava al centre de la seva Llum. Quan de camí que fem juntes Montserrat, quan d'Amor ens ha permés el Pare Etern compartir. Aquesta fotografia va tornar a casa, quan va traspassar Anita a la Llum de l'Origen, Lolita la seva germana ens va portar les que millor li van semblar al tancar la casa que Ana i Jaume haviem compartit.
Gràcies Jaume i Ana per que el nostre Amor Compartit és Etern. Gràcies!
Finals de juny
Gràcies Jaume i Ana per que el nostre Amor Compartit és Etern. Gràcies!
Finals de juny
A finals de juny vam anar al Centre Moral del Clot, per celebrar el fi de curs del fills petits d’Alfons, i d’en Rafel, anaven a la mateixa escola. Vam anar-hi tots. L’Alfons amb amb la seva dona, Carolina, es clar, i jo amb la mare. Per cert en Joan a col·locat en Joaquim d’aprenent a la Pegaso.
També aquesta fotografia ha tornat perqué en Jaume la guardava. Sembla o d'una comunio d'algun nen o nena de l'escola on anaven els nostres petits. vull dir en Rafel i els nene d'Alfons. Hi veiem dpns en Jaume, l'Alfons i possiblement el cunyat d'Alfons i germà de Carolina. Es deia Jaume i va arribar a ocupar el lloc d'Alfons en la vida dels seus fills.
Rafel fa la primera comunió
També aquesta fotografia ha tornat perqué en Jaume la guardava. Sembla o d'una comunio d'algun nen o nena de l'escola on anaven els nostres petits. vull dir en Rafel i els nene d'Alfons. Hi veiem dpns en Jaume, l'Alfons i possiblement el cunyat d'Alfons i germà de Carolina. Es deia Jaume i va arribar a ocupar el lloc d'Alfons en la vida dels seus fills.
Rafel fa la primera comunió
La primavera de 1945 a casa preparàvem la primera comunió d’en Rafel. Alfons li va voler regalar el vestit de comunió, li van fer en una sastreria del carrer Hospital. Una tarda vam anar tots tres a emprovar el vestit d’en Rafel..., això no va agradar gaire a la meva mare qui va començar a interferir en la nostra relació.
Tot és molt difícil de comprendre, ho hauriem de deixar, però si ho fem per a mi la vida deixarà de tenir sentit i Alfons es tornarà enfonsa en la seva desesperança. De fet ningú s’havia adonat de la nostra relació, de moment no calia
La trencada amb la família
Aquell juliol de 1945 la meva mare va preguntr-me què hi havia entre l’Alfons i jo, vaig acabar dient-li la veritat. La mare va perdre el control de les seves emocions i de la situació. Li vaig deixar clar que no deixeriem la nostra relació perquè tots dos nesessitàvem el carinyo que ens donàvem, no li feiem mal a ningú, ell em la seva dona feia temps, des de la guerra que i tenia una relació molt penosa, al cap devall jo no el treia de casa seva, només ens vèiem de tan en tant.
Però la mare no va parar de furgar. Un dia a la tarda quan vaig tornar de traballar, els meus germans, assebentats de la nostra relació per la mare, també s’hi van posar, i van estomacar-me a la botiga de casa.
Lla mare va anar a explicar la nostra relació a la dona d’Alfons. Amb ell el van treure de casa egigint-li que em deixés.
La mare va escriure en Tori, explicant-li-ho tot, i ell després de seguir-me uns dies se’m presentà a casa demanant-me explicacions, el vaig engegar, 
Al vespre va venir a esperar-me a la sortida del treball, i com que l’Alfons em venia a buscar cada dia, ens hi vam trobar tots. En Tori em va clavar una bofetada i l’Alfons s’hi va encarar, acabaren a cops de puny. En Tori va avisar-me que el trobaria a casa. Va fer santament, no hi vaig anar.
Amb l’Alfons vam buscar una pensió per aquella nit, del dotze d’agost de 1945.
L’endemà la meva companya de treball, Antònia Gallemi, va oferir-me casa seva hi allà vaig viure ben bé un any i mig.
Vaig telefonar a la mare per demanar- li parlar amb ella, i poder i veure al meu fill, hi explicar-li què passava. Va acceptar que hi anés.
El 15 d’agost de 1945 era festa, vaig anar a casa, en Rafel no hi era se l’havien endut a Sant Joan, li van tenir més de tres mesos.
Passarant molts anys abans no et torni a veure ni pogui fer-te un peto...ni poguem parlar...
Les vam viure de tots colors, vist des d’avui, sembla un conte de fades i bruixes... El més dolorós és que vam predre els fills, la família, la reputació i fins i tot el dret a ser respectats, per aquells que poc temps abans afirmaven que érem la única solució de la seva vida...
Vaig perdre en Rafel, se’l van quedar la meva mare i els meus germans, sota la potestat del meu marit, un marit que en la meva vida no va fer cap més paper que el de jutge de guàrdia...
L’Alfons va perdre als fills i, fins més enllà de la mort li ha quedat el paper de mal home. A mi em van qualificar de perduda i encara no m’han trobat, els pocs que queden d’aquella història, començant pel meu propi fill: en Rafel...En aquests temps que vivim es paga un preu molt alt per estimar i viure fora de l’ordre social establert. Si Alfons i jo, haguéssim acceptat el joc que imposava la societat de la dictadura, hi haguéssim viscut d’amagat la nostra relació, guardant les aparences, ningú hens hagués tret de la seva vida i, avui seríem respectats, sobretot si haguéssim continuat posant els diners per davant de tot i creat un patrimoni familiar, es a dir, en cas d’Alfons, recuperar-lo.
enllaç a 1945 no tenim casa