Doneu consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai els cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
torneu a Déu els cors que l’han deixat.
 |
| La vida puja i baixa per la Rambla de les Flors |
La situació política del país no em permetia cercar cap mena d’ajuda. L’Alfons era un roig, condemnat a vint anys i un dia de pressó, dels que n’havia complert, tres, doncs n’hi van conmutar per anys de treball ja que havia estat cap d’equip de pressos treballadors. No podia atraure l’atenció cap a ell.
Fins al maig de 1948, vaig estar a casa de la meva amiga Antònia Gallemí. L’Alfons mal vivia a casa seva. Ens veiem cada dia, m’acompanyava al taller, o m’hi venia a buscar al vespre quan sortia. Caminàvem, parlàvem, si teníem diners anàvem a sopar en alguna taberna de barri, i si no n’hi havien, anàvem a dormir sense sopar... Estàvem junts estimant-nos: aquesta era la nostra força. D'el meu fill, molt de tant en tant en tenia notícies per Montgoya la veína de casa que sempre va voler estar en comtacte amb mi i em va ajudar amb tot el que pogué. 
Aquestes fotografies son de casa. La festa major del carrer de
Castillejos. Si en aquells temps també es feia festa major als carrers. Poc a
poc els veïns anaven aixecant cap i s'ajuntaven per passar una estona
agradable. Aquí hi veiem, gairebé tota la família. També hi ha Vicenta,
amb el seu xicot, en Joan, la seva mare i la cunyada Ana. Julio, el germà
de Vicenta devia ser de travessia, ell anava embarcat. 
M'han arribat de iaia, quan Montserrat s'ha posata escriure les meves "batalletes"
M'han arribat de iaia, quan Montserrat s'ha posata escriure les meves "batalletes"
1948 Montserrat: la nostra primera filla.
El maig de 1948 vaig quedar embarassada.Vam plantejar-nos anar a viure junts. Trobàrem una pensió al carrer Provença, entre Aribau i Enric Granados.
Cada vegada que Franco visitava Catalunya, agafaven l’Alfons i de vegades l’havien retingut tres i quatre mesos.
Desprès del part, no vaig recuperar-me, vaig perdre la feina, i Alfons va estar agafat, gairabé quatre mesos.
Vaig conseguir una feina de talladora en un taller del carrer Laforja entre Muntaner i Aribau. Estava refradada, a ple estiu tenia fred i em quedava glaçada, amarada de suor, anava pel carrer d’esma, vaig anar al metge, va ingressar-me urgentment, havia agafat la Tuberculosi. 
Estava a la Clínica del Textil al passeig de Maragall. Quan Alfons va sortir de la pressó encara i va ser atemps. A força d’amor i voluntat, em va obligar a viure. Vaig sortir de la Clínica, del seu braç el dia 21 d’octubre de 1949. Estava recuperada; al metge va deixar clar que havia salvat la vida gràcies a l’amor del meu marit.
Vam anar a viure dos mesos a la Roca, prop de Granollers, a casa d’uns amics d’ell, l’Alfons tenia molts i bons amics. 
Desprès vaig estar dos mesos més a casa d’uns altres amics, massovers d’una finca de l’Espluga de Llobregat. Allì em feien el tractament del neupmo, que va durar dos anys.
Al llarg d’aquell temps vaig treballar en direrents tallers. Quan teníem diners féiem petites excursions per Catalunya, gaudíem del present, intentàvem crear un futur, i no podíem mirar enrere..
A l’Alfons, el van empressonar tantes vegades com el General Franco va venir a Catalunya...
Aquesta fotografia és del 2015, l'arbre és davant el que va ser la clínica on la mare va ser curada de la
Tuberculosi. És clay¡r que jo no havia nascut. Però en aquest arbre el pare s'hi fumava una pipa, mentre esperave poder entrar a visitar la mamà.
1950 Carrer Sant Joaquim nº 5 prl: Gràcia La primavera de 1950 volia treure el nas, quan vaig trobar feina de teixidora en un taller del carrer Sant Salvador de Gràcia. Vam tenir la sort de trobar una família, mare i dos fills, l’Eduard i la Nuria, que llogaven una habitació amb dret a cuina, en el carrer Sant Joaquim nº 5, principal amb la família Julia-Casas. Semblava que ens aquietàvem una mica.
Tuberculosi. És clay¡r que jo no havia nascut. Però en aquest arbre el pare s'hi fumava una pipa, mentre esperave poder entrar a visitar la mamà.
Adéu pare.
Vaig trucar a casa per saber notícies del meu fill, no me l’havien deixat veure més. Ell va contestar al telèfon, no hi havia ningú a casa, tota la família era a l’Almunia: l’avi és mort. Així vaig saber que havia mort el meu estimat pare. Va ser ràpid un atac de cor...
Era el 14 de març de 1950
Vaig trucar a casa per saber notícies del meu fill, no me l’havien deixat veure més. Ell va contestar al telèfon, no hi havia ningú a casa, tota la família era a l’Almunia: l’avi és mort. Així vaig saber que havia mort el meu estimat pare. Va ser ràpid un atac de cor...
Era el 14 de març de 1950
Sabia que el pare no em culpava. Ens havíem vist i n’havíem parlat, ell només lamentava, que el dia que em tregueren de casa, no l’hagués anat a buscar a l’Almunia. Però, estava fet. D’ell m’ha quedat la seva comprensió i el dolor que sentia perquè no podia fer-hi res, el pare féia molts anys que a casa havia perdut l’autoritat de la família, davant la mare l’únic que ell podia fer, era viure fora de Barcelona... L’estimo pare, l’estimo i el respecto, gràcies per la vida i l’amor que m’ha donat, fins a reveure...
Cuentos de Hadas de Andersen: contes per en Rafel
Amb la meva famíla, no els veia, sinó, quan venien a buscar-me diners, que mai els vaig donar, el que demanava era poder veure en Rafel, per saber si volia venir a viure amb mi. Això mentre va viure en Tori no ho van acceptar i jo per en Rafel els donava regals. Les poques vegades que el vaig poder veure la seva mirada trista i allunyada d'on erem em parlava del seu dolor callat, callat com el que sentia jo.
Amb la meva famíla, no els veia, sinó, quan venien a buscar-me diners, que mai els vaig donar, el que demanava era poder veure en Rafel, per saber si volia venir a viure amb mi. Això mentre va viure en Tori no ho van acceptar i jo per en Rafel els donava regals. Les poques vegades que el vaig poder veure la seva mirada trista i allunyada d'on erem em parlava del seu dolor callat, callat com el que sentia jo.
la seva mezquita guarda l’herència que ningú pot usurpar ni perdre El juny d'aquell any Alfons havia d’anar a Còrdova, per a buscar uns papers, i va decidir que hi anéssim tots dos. I vam estar una setmana, Espejo, Montilla, Pozo Blanco... Les terres del califat, ens acolliren. Fora de Barcelona ens sentíem alegres, feliços, com si fóssim, tot allò que en realitat nosaltres érem, i no la tragicomèdia que una societat incapaç d’acceptar les seves pròpies realitats, ens obligava a viure.
Alfons era una persona que sabia gaudir plenament de les petites coses, i aconseguí d’ensenyar-me’n.
Còrdobita la llana, Alfons parlava
molt bé l'andalús, tenia facilitat per imitar l'entonació d'altres maneres de parlar.
Sarogossa: el Pilar!
Novembre de 1950, vaig celebrar els 36 anys a Saragossa, vam fer el viatge Reus -Saragossa, en principi a Saragossa havíem d’anar en una residència de monges, però quan vam saber que a les nou del vespre tocaven la campana per a sopar i anar a dormir perquè tancaven la residència, vam decidir deixar-ho correr. Vam anar a l’hotel «Ambos Mundos».
Féia un fred que pelava, així vam conèixer l’aire del Moncayo.
Vam visitar la Pilarica, jo vaig demanar, perdó com sempre, em sentia responsable i demanava perdó, per no saber ésser com d’altres persones, enganyar o amagar els seus actes a la societat, enganyar-se i amagar-se els propis sentiments. 
La Pilarica em va respondre que tothom hauria de tenir el coratge d’acceptar-se tal com és. Tornàrem a Barcelona més units i més forts en el nostre amor.
A finals de 1950 vaig quedar embarassada, vam anar al metge per que ens assabentés dels possibles perills que podia tenir el feto, després de la meva malaltia, ens va assegurar que no hi havia cap perill, el nou fill no tenia perquè tenir problemes. 
Venien les festes de nadal, Per Alfons i per a mi eren unes festes molt dures.
En Rafel faria 13 anys el primer d'any de 1951 i, només el veía d’amagat, quen m’atrevia i assegurant-me que ell no em veiès. Normalment l’enllaç era en Jaume, era ell quí recollia els regals per en Rafel, i em diea que necessitaven diners pel nen, jo contestava que anéssin a buscar al seu pare, això ja ho sabien fer. En els ulls d’en Jaume encara i trobava una mica d’afecte. Aquesta fotigrafia d'en Rafel és del començament del curs de 1950. Gràcies Jaume.
Per l'Alfons era igual d'amarg, els seus fills el rebutjaven tant com el necessitaven, i la seva dona s'havia empaltat d'un sentiment de víctima i s'enfonsava cada dia més.
enllaç a 1951 Ma Montserrat
