Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
Tenia pocs ànims per tirar l’embaràs endavant, però l’Alfons estava molt esperançat en tenir un fill de tots dos, hi per a mi també era un goig donar-li un fill. Pel juny del 1951 vaig començar a perdre la vista, havíem quedat amb Alfons els Jardinets de Gràcia, per anar al metge, li vaig esperar fins a les 9 de la nit, no va venir, com vaig poder me’n vaig anar a ca la Pepita, la pensió del carrer Sant Joaquim, on vivíem. L’endemà Alfons em feu saber per a un amic que l’havien detingut, en Franco preparava una visita a Catalunya i a l’Alfons li tocarien uns mesos de pressó.
Vaig quedar, gairabé cega fins després del part.
La nostra Maria Montserrat, va néixer el 15 d’agost de 1951, a les 9 del vespre. Era una nena preciosa, amb uns caballets foscos i rinxolats. La seva rielleta tenia enamorat a tot el personal de la clínica. El cap de vuit dies vaig tornar a ca la Pepita, Alfons encara estava a la pressó.
La primavera de l’any 1952 portà més bones noves: el meu germà Joan es va comunicar amb mi per demanar-me que anès al seu casament. Ell volia que aquella ceremonia comencés una nova etapa en la família. En vam parlar amb Alfons, se’n va alegrar i amb recomanar d’anar-hi.
19 abril de 1952 casament del meu germà Joan.
No en sabien res de que havia tingut una nena. Havia arribat l’hora de veure en Rafel, de que ell acceptés que estaba al seu davant. Treballava d’aprenent de mecànic a Can Tricomalla. S’havia fet un home orgullós i tenia els ulls molt tristos. Gairabé no vam parlar. L’havia perdut, i tal vegada no ens trobaríem mai més.
passejant amb la nena, per la festa Major de Gràcia vaig ensopegar-me al meu germà Joan i la seva dona, Vicenta. Joan va tenir una gran sorpresa, Montserrat el va encisar.
L’endemà vaig telefonar en Rafel, per demanar-li de parlar amb ell i explicar-li que tenia un germana. No va voler parlar-ne per telefon, volia que ens veièssim i em demanà que portés la nena. Va Sembla que l’acceptava. Ens vam veure més sovint, em mirava amb dolor i racel, però encara m’estimava, s’anava fent un home... trist, molt trist...
Pel setembre d’aquell any morí Adjutori Casas Uberni, el para del meu fill. Descansi en pau. Vam començar l’any 1953, Rafel havia fet quinze anys, tampoc vam poguer
estar junts el dia del seu aniversari. 
Febrer, Alfons aconsegueix un contracte
de treball, amb una empresa de pintors, per anar a pintar la nova Residencia de
la Seguretat Social de Mallorca (Son Dureta). Hi va anar.
L'’abril del 1953 va néixer, Roser, la
primera filla del meu germà Joan, bé i de la seva dona Vicenta...Vivien a casa,
amb la mare.
El maig de 1953 em vaig despedir d’en Rafel, me’n anava a Mallorca una temporada, amb Alfons i la nena, no va dir res. En Rafel mai diu ni sí, ni no, senzillament calla. 
Mallorca: maig de 1953 deixo la feina i amb Montserrat anem
a Mallorca, Alfons vol que ens hi quedem a viure.
Sembla que no podem marxar de
Barcelona. Hi estem tres mesos, el clima no em proba, la humitat de la illa, em
produeix reuma.
Montserrat és feliç, anant a buscar «Iambes» amb el seu pare.
Són gairabé els meus millors records; allí no hi havia tensió ni engoixa, per les nostres famílies. Ens limitàvem a enviar-los diners, aquelles alçades era tot el que volien de nosaltres. 
Cas Català, gairebé hi anàvem cada diumenge, mentre vam ser a Mallorca, junts. Alfons pintava unes boniques vistes de d'aquí. Un paisatge que en aquell temprs era meravellós. A mitjans de setembre tornàvem a Barcelona deixant enrera uns mesos plens de serena felicitat, de família: la meva família.
En tornar de Mallorca Pepita no té lloc per nosaltres, ja què ha llogat l’habitació. Una amiga em fa anar a casa seva dos mesos. Viu en un carrer que surt el passeig de la vall d’hebrón, prop de la taixonera. Montserrat enyora molt el seu pare.
He trobat feina en un taller de teixits el carrer Mallorca, al costat del passeig de Gràcia, «Casa Currius». Hi estic bé.
Alfons m’escrit que torna, se li han presentat a Mallorca tota la famíla, no hi han aguantat ni cinc dies. El dia que tornà, ho vaig a veure: els vaig veure baixar del barco a tots junts, se’m va trencar el cor... Aleshores la famíla d’Alfons vivia a casa de la Senyora Nelly Ferreira, el carrer Comte de Borrell nº 227. 
Carrer Guilleries nº 24: Gràcia
He trobat un altre pensió, en el barri de gràcia. Tot es comença a arretglar. Aquests nadals, ja vivim a la nova pensió. Gener de 1954 Rafel compleix setze anys a casa, tots junts. Després de Reis Pepita s’ofereix guardar la nena.Així amb dies més bons i dies menys alegres, sempre sense família, passen els mesos, però estimant-nos cada moment més. 
Els fills d’Alfons, ja treballen i això li permet, de reservar-se una part del seu sou per ell. No en tenin la fotografia però va ser aquella primavera que amb Alfons vam celebrar la Ma de Déu de Montserrat i vam anar a dinar-berenar en un restaurant de la carretera d'Hostafrancs després de passar un llarg matí a la muntanya de Montjuïch.
Rafel s’acostuma a visitar-nos al carrer Guilleries, la relació és acceptable, sovint passa el dissabte o diumenge amb nosaltres. Viu però a casa la mare, com sempre. Ara són molta colla, en Joan amb la seva família, en Jaume i Rafel. La convivència no els és senzilla. La mare però viu pendent de la petita Roser. La fotografia és del menjador de casa la mare.
Abril de 1955 neix Nuria la segona filla d’en Joan i Vicenta. Ara viuen el carrer Praga número 13, un pis assolellat i àmpli. Volen que anem a bateix de Núria, tots tres, Rafel, Montserrat i jo, és la primera vegada, en molts anys, que estic en una festa familiar, amb els meus dos fills. La mare ha conegut la nostra filla i Montserrat a les seves cosines, tiets i àvia. 
Poc després a Jaume li acceptaven la sol·licitud que havia fet, per entrar de mècanic de màquines de la "Compañia Naviera Trasanlántica Española" Va embarcar en el Virginia Churruca. Hi passaria a realitzar una part dels somnis de la seva vida: viatjar! Feia una travessia llarga de tres setmanes o quatre amb destí Cuba, a Cuba, i una de curta de 10 a quinze dies a Canaries.
A casà l'àvia, el temps es va fer molt lent. Amb la família del tiet Joan fora de la casa mare, ni que la visitaven, ell gairebé cada dia, i la tieta i les nenes, almenys un cop per setmana, amb el tiet Jaume a la mar, cuidar d'en Rafel, per ella era ben poca feina, Rafel el divendres o dissabte si podia es quedava a casa amb la mare i amb mi, i si hi havia el pare, Rafel també ho acceptava molt bé. A casa els tiets Joan I Vicenta, el temps volava, perquè amb dues nenes, la feina de crear la seva casa i tot plegat, les hores passaven sense sentir-se. El tiet va comparar una moto amb "sidecar", per poder viatjar amb la família que ja eren cuatre. 
Els agradava sortir el dissabte i el diumenge a passar el dia amb la natura. Nosaltres no anàvem a visitar l'àvia, no deviem tenir permís per treure el nas pel barri.. Però ja de tot aix+ò en aquells temps no en sabie res. De la vella història de la família me'n van fer saber de més gran. Els meus cinc anys van ser els d'una nena feliç, que havia començat l'escola, al barri de Gràcia, a prop de la Plaça del Sol hi havia una escola i allà vaig aprendre les primeres lletres. 
Els meus padrins Núria i Eduard, fills de la senyora Pepita, a qui jo enomenava "Pita", li escursava el nom, per a mi eren la família que m'estimava. Ells tres, la mamà i el papà, per aquest ordre. M'estimava el papà, però el veia poc, a les nits, quan ell podia i la propietaria del pis del carrer de les Guilleries, marxava el cap de setmana i l'espai quedava lliure..
1957 Pasqua, el joiós començamen d'una nova família. Núria ha fet 2 anys, Roser 4: La nova família Lomas&Gonzalez.
enllaç a 1956: la nostra casa