Mística Font de l’aigua de la vida,
ragueu del Cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixeu-li per florida;
feu-ne, si us plau, el vostre paradís.
enllaç a el Pare: Cor de Conversa
Montserrat ha fet cinc anys i aquesta tardor l’anem a presentar a la Verge Bruna. Marxem un dissabte a la tarda, amb el trén.
Quedem a dormir a Monistrol, una nit preciosa al peu de la montanya. L’endema pujem a Montserrat. La Verge ens acull amb tendresa. “Tot és sagrat Montserrat, tot en el camí de la vida és sagrat” Dos dies meravellosós.
Tal vegada la societat ens perdoni. Alfons quan veu que he recuperat una mica el meu fill, també es sent alleujat de les seves responsabilitats. Ell però, cada dia pateix més el rebuixt en la relació amb la seva família. 
El pare i la mare em van presentar a la Mare de Déu de Montserrat, quan jo tenia uns quatre anys.
Vam sortir de Barcelona el dissabte a la tarda, ens vam quedar a Monistrol i allí, en una senzilla pensió, molt néta, molt montserratina. Vam passar-hi la nit.
L'endemà al matí vam pujar cap al Santuari de la Mare de Déu, en passar les portes del cambril, el pare em va fer tocar l'escolanet i posar-hi " uns cèntims". Tot és sagrat aquí filla, tot el que és a prop de la Mare de Déu i de Jesús, tot és sagrat. Tracta-ho sempre amb tot el respecte del teu cor com si d'aquest tracta en depengués la qualitat de la teva vida, del camí que has de fer.
Què me'n ha quedat del sentiment que el pare ens volia transmetre a la mare i a mi. Volia transmetre'ns la fe en la Mare de Déu, un Déu que ell portava el cor i, alhora cercava fora de si mateix, cercava relacionar-se amb els seus germans amb honestedat i fe absoluta amb un Déu força motriu de la vida, perquè Tot Ell És Amor i Goig. Així li degué transmetre al seu pare i la seva mare, però el pare com jo mateixa es va trobar a catorze anys que Déu se li enduia al seu pare al Cel.
Aquella visita degué ser cap el 1955 o 1956, la mare no recordava la data exacta. Sí és segur que jo no tenia més de cinc anys ni menys de quatre.
Carrer Diputació de Barcelona
Fotografia del febrer de 1957, Montserrat havia passat el xerampió, vam sortir per portar-la el metge...
Va a l’escola de la plaça del sol, i és una nena aplicada i obedient, força voluntariosa i tossuda, tendeix a cercar més la complicitat d’Alfons que la meva, de fet a mi em rebutja una mica: diu que sempre mano.
Em fa feliç de veura com s’estima al seu pare i com s’ha l’escolta. 
La Palma de 1957
Aquest any en Rafel ve a pasar el dia de la palma amb nosaltres. Aquí els veiem davant de casa la Pepita, la senyora que cuidava a la Montserrat mentre tots treballàvem.
Aquesta fotografia és la meva enamorada, mai més des que Alfons la va fer, m'he separat d'ella.
El senyor Pons: C/Joan Blanques, 68 pl.
La primavera de 1957, Alfons ha conegut un senyor, el senyor Pons, un avi que viu sol al barri de gràcia.
A canvi d’arretglar-li el pis i cuidar-lo a ell, hi podem anar a viure. I, així ho fem.
A canvi d’arretglar-li el pis i cuidar-lo a ell, hi podem anar a viure. I, així ho fem.
La revetlla de sant Joan enguany és lluïda, la fem al pis, en Rafel també hi és. 
Al senyor Pons és molt agradable, però gairabé no surt de la seva habitació. De fet està força malalt. Cuidar-lo és facíl.
Segueixo treballant a la casa Corrius, ara faig torn de tarda, em va més bé, per la nena i per portar la casa.
El senyor Pons va viure poquet, a l'estiu havia mort, i l'administrador de la finca no ens va posar cap dificultat per llogar-nos el pis. L'haviem pintat i Alfons l'estava arretglant, l'administrador del pis no necessitava res més.
Montserrat va complir els 7 anys a casa seva. Tot estava una mica arremangat, perquè entre Alfons i Rafel féiem les millores del pis. Els va quedar nou.
El 15 d'agost de 1957 el passadís de casa era ple de runa i Montserrat ho ha recordat sempre amb il·lusió.
Sí, la vida somreia, en Rafel ve a viure a casa!
He canviat de taller ara treballo per al taller “Goikosua”, guanyo una mica més.
Fotografia de la Plaça Rovira i Trias d'aquell temps! 
1957 Primavera/estiu
1957 Primavera/estiu
Moià, hi hem fet una excursió els quatre. Alfons ha comprat una màquina de retratar, l’hem estranada. Rafel sembla que acccepta l'Alfons, i que és feliç. Alfons i ell parlen sovint, en Rafel, aparentment, l’escolta. 
Fins i tot la meva mare ha vingut a veure’m el pis, procurant no trobar-hi l’Alfons. El temps més feliç de tota la nostra vida, fins avui.
Fins i tot la meva mare ha vingut a veure’m el pis, procurant no trobar-hi l’Alfons. El temps més feliç de tota la nostra vida, fins avui.
Moià és una sortida mítica en el nostre record. Encara em vam fer alguna altre, però la de Moià és la primerra que vam fer des de casa nostra. Des del carrer de Joan Blanques, 65
També vull parlar de la veína dels baixos de casa la senyora Encarnació Agustina, que té el seu marit molt malalt i és ingressat al sanatori de toberculosis de Terrassa. Unes grans persones. 
Encarnació i Josep tenen dos nois: Agustí, de la mateixa edad de'n Rafel i en Josep. La relació d'amistad amb Encarnació ens acompanyarà fins que les dues, marxem d'aquest món per iaies. El sol fet de veure'ns de tant en tant ens donarà forces per seguir un camó que no sabem ben bé on porta.
Encarnació i Josep tenen dos nois: Agustí, de la mateixa edad de'n Rafel i en Josep. La relació d'amistad amb Encarnació ens acompanyarà fins que les dues, marxem d'aquest món per iaies. El sol fet de veure'ns de tant en tant ens donarà forces per seguir un camó que no sabem ben bé on porta.
El tranvia 39 entrant a Plaça Rovira.
Va ser l’any que a casa hi va entrar la ràdio. Rafel i Alfons van montar un pessebre ple d’esperança i van organitzar els reis per la nena...
El meu germà Jaume treballava de mecànic a la sala de màquines del vaixell «Virgina Churruca». 
Van ser els primers nadals que la mare passà sola, Jaume era de travessia marítima.També a la família d’Alfons, la situació els va canvia, les filles grans eren casades. Alfons era avi. Rosa, la seva filla tenia un nena. També Pepita i Núria s'havien casat. La relació amb la seva família, cada vegada li era més penosa. No li van deixar coneixer als seus néts.
Estàvem montant un negoci de missatgeries, alhora que portàvem una màquina de teixir a casa,
Gener 1958: volíem fer producció de gènere de punt per a botigues de venda al detall. Vaig plegar de can Goikousa i treballava a casa, repasant gènere de punt, per a can Corrius. A casa hi havia esperança en el futur. Passaren els nadals i per Sant Josep, vam anar a dinar, al restaurant «Les Set Portes» a la Barceloneta. 
Arribem a Pasqua de 1958!
Arribem a Pasqua de 1958!
Le fotografies, són de la palma, Rafel va portar la seva germana a buscar la palma a casa dels padrins, i a veure l’àvia. Vam dinar a casa, la primera setmana santa en que tenim una casa per viure-hi plegats, el dia de pasqüa, certament fou una Resurrecció.
Setembre de 1958,
Alfons ingressava a l’hopital del Sagrat Cor, li havien de fer un estudi mèdic, no es trobava gens bé. En sortir pel desembre amb un diagnòstic de -Cirrosis hepàtica-
La mort ens tornava a amenaçar...
Novembre dissabte a les 11 de la nit
Alfons ens va convidar a tots a prendre un «Pijama a Can Tipa» la Barceloneta, no ens hi vam pensar dos cops...
Celebrem el compleanys de la mamà, el 24 de novembre de 1958 anant al cine a veure "Siete novias para siete hermanos"
Ens preparem per nadal: el papa vol viure'l gaudint de nosaltres. 
Fotografies de la tardor de 1958.
Desembre 1958, cap de setmana a Ripoll i Roses. Roses l’hostal «La Gavina», tots quatre.
Respira fort Matilde, respira fort i viu, tal vegada, són els últims dies d’una felicitat que no tornaràs a trobar, si ell no hi és.
Hi havia una fotografia d'Alfons, feta d'estudi, del 20 de desembre de 1958, se la va fer per regarlar-nos-la per Nadal. Més enllà ja explicaré perquè no hi és. 
1959: El començament d’un llarg final...
Pepita la segona filla d’Alfons, va ser mare, l’hi va negar al seu pare el dret de conèixer el seu net. Déu ni do de més amables.
Vam traspassar el pis, faltaven diners, la malaltia d’Alfons necessitava medicaments molt cars i jo no volia que li faltés res. Ell intentava treballar, però es trobava molt malamet. Sortíem de casa el 13 de gener de 1959. 
Montserrat estava inquieta. De nou cap a la pensió. Carrer Còrcega nº 221, cantonada Muntaner. Anàvem a casa de la senyora Laura Mercader, una bona amiga d’Alfons, ja he dit algun altre vegada que Alfons tenia molts bons amics. Ella tenia una casa de pensions, o sigui que estàvem amb altres rellogats, teníem una habitació que donava al carrer i una de més petita que s’hi comunicava. Estàvem bé.
Els medicaments per Alfons eran molt cars, per a les nostres possibilitats. Vaig demanar diners en Jaume, per fer front a les despesses. Me’ls va deixar. Gràcies Jaume, era la millor mostra de respecte que em podia donar, gràcies per, ara sí, respectar als meus sentiments.
Alfons torna al Sagrat Cor per fer tractament, en sortir a mitjans de març. A finals de març 1959, dimecres abans de Setmana Santa ingressa al Clinic a la sala del Dtr Gallart. 
L’última nit. Diumenge 5 d’abril de 1959
Alfons em va demanar que li portés la nena, li vaig dur a la tarda. La vaig deixar a casa de Virginia una bona amiga, i me’n vaig entornar al Clínic.
Hi tenia tota la família, però quan va veure’m va respirar alleugerit i em va demanar «no em deixis» no el vaig deixar.
Ells van marxar, deixant un rastre de dolor rancuniós enrera, un dolor que ningú aguèssim volgut viure... Què Déu ens perdoni a tots...
Va morir parlant amb mi hi dient-me que cuidés la nena. Li vaig tancar els ulls.
Va morir parlant amb mi hi dient-me que cuidés la nena. Li vaig tancar els ulls.
Se’n va anar a les tres de la matinada.
«Amb tu vaig conèixer l’amor i amb tu se’n va l’amor per sempre. Adéu vida meva viuré per la nostra filla i esperaré serenament que ens tornem a trobar allì on tu i jo sabem que ningú ens acusarà de res. M’has ensenyat a viure, a ser feliç, Alfons, digue'm vida meva, com he de fer-ho per continuar vivint»...
“Senyora de Montserrat, Verge Bruna de la Serra, rebeu-lo amb gran majestad quan arribi a vostra terra i baix vostra mantell blau, orgull de la nostra història, féu-li un lloc en el Palau per cantar la Vostra Glòria. La veu havia enmudit i el seu llavi no es movia, era estès damunt del llit i semblava que dormía”.
«Amb tu vaig conèixer l’amor i amb tu se’n va l’amor per sempre. Adéu vida meva viuré per la nostra filla i esperaré serenament que ens tornem a trobar allì on tu i jo sabem que ningú ens acusarà de res. M’has ensenyat a viure, a ser feliç, Alfons, digue'm vida meva, com he de fer-ho per continuar vivint»...
Verge de Montserrat tingueu pietat de nosaltres i féu-nos seguir el camí de perdó i misericòrida. Emili Vendrell: l'Emigrant, una veu una presència que sempre em porta la tendresa del meu petit pare.
enllaç a Pare Cor de Conversa: els Vendrell