Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
enllaç a 1945 - 2014 el Jardí de la Mare de Déu
L’endemà. La solitud és esgarrifosaTreballo fent confecció per una taller, situat a la casa «Davis» al Carrer Aribau, tocant a la Travessera de Gràcia, així podem passar aquests dies tan difícils. Montserrat se’n recorda molt de la revetlla de Sant Joan d’aquell any, l’ha vam passar cossint, fins a la matinada i per tota celebració, fent un esforç econòmic li vaig comprar un gelat, que ella va voler compartir amb mi, en el balcó del carrer Aribau...
L’asegurança
Alfons s’havia fet una assegurança a nom de la nena i quan veié que estava malament el va posar a nom meu, va costar-me molt de cobrar-lo, gairabé sis mesos, sort vaig tenir de l’ajuda del Senyor Toll, el marit de Carmen Corrius, els propietaris del taller de punt on havia treballar fins poc abans de morir Alfons. Ells volien que tornés a treballar al seu taller però què havia de fer amb la petita Montserrat?
L’any 1959, la festa de Rams va ser el diumenge 22 de març i, conseqüentment Pasqua el dia 29 de març. El 19 d’abril, dia en que els tiets Joan i Vicenta feien vset anys de casats, també era diumenge. A casa els tiets l’abril era un mes de festa, Roser i Núria havien nascut l’una el 9 d’abril i l’altre el 17.
L’àvia i el tiet Jaume, eren padrins de Roser i ho celebraven amb el
pastís que calia i dinaven amb la família. Aquell anys l’àviaa Matilde tenia un
altre neta en ment: la petita i orgullosa Montse, la filla de l’Alfons i la
Matilde.
Volia recupera la seva filla, volia intentar acceptar la seva neta i
els seus fills Joan i Jaume li facilitarien tan com podríem i les Matildea’s ho
permetessin.
Joan i Jaume tenien un amic que també hi podria possar un gra de sorra. 
Maig 1959
El passat mes de maig van fer la primera comunió les filles d’Emili Busquets, un bon amic d’en Jaume i Joan.
El passat mes de maig van fer la primera comunió les filles d’Emili Busquets, un bon amic d’en Jaume i Joan.
Viuen al carrer de Provença, 515, i aquesta fotografia, és del dia de la comunió, en la que hi van anar, en Rafel, la mare i segurament en Joan i Vicenta, no ho sé segur. Aquell dia Rafel va conèixer a Teresa Rovira, i ella serà, en passar el temps la companya de la seva vida i creadora del seu patrimoni familiar.
En aquells dies, l'Emili Busquets o més ben dit la seva mare Magdalena, estaven en negociacions amb l'Ajuntament que se'ls quedava un terreny que tenien a la "guineuita" a canvi els donaven un pis al que més endavant en diriem "la Trinitat Vella".
La mare sabia que cercava pis i em va proposar d'anar a veure aquells baixos prop de casa seva. 
La mare va seguir el seu propòsit d’apropament. Ens vam
veure alguna vegada i es comunicava amb mi per mitjà d’en Rafel, que venia sovint
a visitar-nos al carrer Corcega. Rafel volia venir a viure amb nosaltres quan
agafèssim el pis. En vam veure més d’un, amb en Rafel també. Però havia d’esperar
a cobrar la segurança que Alfons havia deixat per la Montserrat, sinó fora
impossible assumir un traspàs i menys un lloguer: no tenia feina fixa. La mares
ens va convidar a anar al teatre Romea- Hi feien “la pepa maca”, i el mateix don
Emili Vendrell hi cantava la cançó a la mitja part. Montserrat es veia feliç
mirant-se una àvia que la volia estimar. 
El nostre Jaume: 24 de setembre de 1959.
Tornava del seu
darrer viatge llarg per mar: Venezuela. El vam anar a rebre la família, la mare
Joan amb la seva família. Rafel i Teresa em sembla que també hi van ser. Jaume ara
era un home madur, comptava 35 anys i s'acomiadava del seu treball de mecànic
de màquines de vaixell. Tres gairebé quatre anys fent la travessi de les Illes
Canàries i la de Cuba, aquesta el mantenia allunyat de casa varies setmanes, La
mar havia fet de Jaume un home fort, introspectiu i callat, amb una serena
capacitat d'escoltar. Però també alegre, accessible i bon comunicador. Mentre
anava de mariner gaudia d'un amor a cada port i de la facilitat d'importar
materials que aquí a Barcelona mancaven. Ell en portava, s'endinsava en les
febleses dels diferents col·lectius socials amb que es relacionava. Jaume Lomas
Subirats: saps t'estimem. Jaume deixava la mar. La meva Montserrat s’ho mirava
entre boires, eren les seves primeres trobades amb una família que no coneixia,
ni la coneixien. 
Provença nº 515: Sant Martí de Provençals
Quan vam cobrar, després d’anar a veure molts pisos acompanyades per Rafel, moltes vegades,, vam llogar els baixos del carrer Provença, que amb tanta paciència ens havien esperat. La mare ens tenia ben aprop. Tocavem a Cartegena,però aleshores el carrer Provença era tancat i allì finia.
La ràdio la nostra finestra al món.
"De niño cruce los mares y ahora vivo en tierra extraña, pero yo nunca he olvidado este trozo de mi España"
24 de novembre de 1959
Per celebrar el nou temps i preparar la reunió de familia de nadal, que aquell anys es va fer a casa, en Rafel va comprar un "toca-discos". Era només el plat, el vam posar a dins del primer calaix del bufet del menjador. Junt amb el "toca-discos" va comprar tres discos, un de cada cantant que més ens agrada en aquell moment. Al preferit d'en Rafel Alfredo Kraus "El último romántic". el meu preferit Emili Vendrell pare, "L'Emigrant", El preferit de Montser, Ramon Calduch, "Los Gitanos"
Gener 1961 el meu germà Jaume es va separar de la seva dona, era el millor que podia fer en aquella situació.
Fotografia de la revetlla de Sant Joan de 1962.
La mare celebra els 75 anys. Ens hi trobem tots.Jaume ens presenta a Anit una bonica noia amb qui surt.:
Juliol de 1962 Sant Jaume
enllaç a Emili's Vendrell
Nadal ha passat: cap d'any de 1966
L'any 1965, com va marxar?
No em demaneu com es va esmunyir l’any 1965. Recordo que cap el setembre en Rafel va llogar un pis al carrer Agudells, al barri del Carmel. Hi havia força nervis perquè no hi havia diners, com sempre. El casament seria donçs molt senzill, i jo tampoc el podía ajudar ara, perque malgrat treballar més hores que té el dia, la feina està molt mal pagada, i just ens va per menjar i pagar el lloguer.
1 de gener de 1966
Celebrem els 28 anys d'en Rafel. A casa la mare, com ho hem fet aquests últims anys.
Estrenàvem la nova casa, hi vaig fer als 45 anys. Vaig tornar a prop de casa de la mare, que seguia vivint a la botiga del carrer Castillejos, amb el meu germà Jaume. Joan i Vicenta anaven sovint a veure-la per portar-li les nenes. Rafel tornava a viure amb nosaltres, seguia treballant de mecànic ajustador de primera. L’hi vaig cursar l’expedient, per fill de vídua, per a deslliurar-lo de fer la «mili»degut ha què hauria d’anar a l’Àfrica. Va decidir estudiar delineació per correspondència.
Montserrat anava a l’escola «Liceu Mallorca» semblava ser una bona estudiant.
Montserrat anava a l’escola «Liceu Mallorca» semblava ser una bona estudiant.
Rafel vol ser l'home de casa, vol ser el cap de familia. Endacant fill, som a casa.
El Nadal de 1959, tot semblava enfocat. Continuava cossin per la senyora Conchita Pladevall, la del taller a la Casa David del carrer d'Aribau. Aparentment tot podia amar bé.
Vaig aconseguir que
Montserrat escribis unes “nadales per la família i alguns dels pocs amics que
tenim. Entre elles la senyora Virginia Martinez de Portillo. Sense ella no sé
com hagués tirat endavant aquelles setmanes de març i abril
de 1959.
Per Sant Esteba tota la família a dinar a casa. La mare en Jaume i la seva nòvia que ens visita sovint. Mercè és brodadora. Joan i Vicenta amb les nenes Teresa la nòvia d'en Refel. La primera vegada en molts anys que estava reunida amb la meva
família. 
Març de 1960: Montserrat i l'escola
L'escola li agradava i omplia absolutament la seva atenció. S’hi va donar del tot. Aquest era el seu llibre preferit. En ell va aprendre de llegir. En ell i en "la Vanguardia" el diari que sempre vaig intentar que no faltés a casa. Volia ajudar-la a comprendre el món en que havia nascut. Però estava capacitada per comprendre’l?. Mentre Alfons va viure quan Montserrat preguntava les coses no tenia clares l'enviava cap al papà i així també li ensenyava a estimar-lo. Però ara el papà no hi era per respondre. Ha mitjans de març de 1960 es va acabar l'escola. Montserrat va presentar un atac de fetge, que el doctor Montaner Valls va diagnosticar com va poder. Repòs absolut, règim: res de greix, tot bullit o al vapor. Paciència Montserrat.
Juny de 1960 es va casar el meu germà Jaume, en el seu casament vaig conèixer a la promesa d’en Rafel, era una noia que li agradava molt a la meva mare, es diu Teresa...
El quatre de febrer de 1960 va arribar a la família una
nova vida: Glòria. filla del tiet Joan i de la tieta Vicenta. Venia a completar
la família amb les seves dues germanes: Roser i Núria.. Va ser una nena sana,
bonica, una mica esquerpa. Aquí la veiem amb la seva germana Núria quan ja
havia crescut força, la fotografia és de la revetlla de 1962, quan la iaia va
complir els 75 anys. Les trobades famíars a ca la iaia eren freqüents, el tiet
Jaume i Mercè es preparaven per casar-se i la botiga del carrer Castillejos es
mudava per la nova parella i es modernitzaven els serveis de la casa.
L'escola li agradava i omplia absolutament la seva atenció. S’hi va donar del tot. Aquest era el seu llibre preferit. En ell va aprendre de llegir. En ell i en "la Vanguardia" el diari que sempre vaig intentar que no faltés a casa. Volia ajudar-la a comprendre el món en que havia nascut. Però estava capacitada per comprendre’l?. Mentre Alfons va viure quan Montserrat preguntava les coses no tenia clares l'enviava cap al papà i així també li ensenyava a estimar-lo. Però ara el papà no hi era per respondre. Ha mitjans de març de 1960 es va acabar l'escola. Montserrat va presentar un atac de fetge, que el doctor Montaner Valls va diagnosticar com va poder. Repòs absolut, règim: res de greix, tot bullit o al vapor. Paciència Montserrat.
La parella Jaume - Mercè no va poder fer camí junts i van començar uns mesos molt difícils per Jaume, la mare i la mateixa Mercè.
El pare de Mercè treballava a la companyia d'Aigües de Barcelona i va fer entrar en Jaume de xofer. Això fou un encert total. El matrimoni, però. no. Jaume i la mamà passen moltes nits a sopar a casa. La mamà porta el sopar fet.
Juny de 1960
També a casa vaig haver de
fer canvis. Coneixia de molts anys els propietaris de la fàbrica de màquines de
teixir Tricomalla, ens coneixiem des del temps en que jo era encarregada de la
casa Muixench. Els vaig parlar del poc que es guanyava cossint i em van posar
amb contacte amb una senyora que deixava la màquina a canvi que és treballés per ella, evidentment.Treballava a casa per la
senyora Rosa Soler una comerciant amb genere de punt que tenia una botiga al
carrer Obispo Sivilla, xamfrà amb Mandri. Allà hi tenia una màquina de teixir i
una part del muntatge, la resta del taller era flotant. Ella mateixa ens
repartia la feina. Aparentment tot podia amar bé. Jaume es va centrar en tirar endavant la nova feina de "xofer" de la compnayi de les Aigües de Barcelona. Veritablement aquesta feina va donar estabilitat a la seva vida. Els companys de feina l'apreciaven molt i pels seus caps va ser un treballador molt respectat. 
Tardor
– hivern de 1961
“Deixeu-me
intervenir un instant: ja que escric el llibre de la mare”
El meu
delit era escoltar la ràdio i ara podia fer-ho abastament. Tot el dia era a
casa. A quarts de dotze engegava amb "Simpatia", el programa on
cantava el meu ídol Ramon Calduch. A les dotze novel·la amb el grup d'actors
del quadre escènic de Ràdio Barcelona. A dos quarts d'una "Tambor" el
conte infantil d'Armando Matias Guiu. I fins ben entrada la nit. Vaig tornar a
ajudar a la mamà a cosir. Ella i la ràdio van omplir el meu univers petit.
Encara ara ho puc respirar com si hi fos. Encara ara batega al meu cor evocant
aquelles hores de nena somniadora d'un mon feliç. enllaç de la ràdio a
Fotografia de la revetlla de Sant Joan de 1962.
La mare celebra els 75 anys. Ens hi trobem tots.Jaume ens presenta a Anit una bonica noia amb qui surt.:
A casa la meva mare hi entrava Anita Almagro Prior com a esposa del meu germà Jaume. Anita era una dona dolça i carinyosa que cercava afecte i també en sabia donar. Felicitats Jaume i Anita!
La nostra Anita. Gràcies a la seva presència a la nostra família, Montserrat i ja vam gaudir més la relació amb la família. Anita i jo ens vam estimar sempre i la tendresa que ella tenia per la meva filla em va guanmyar el cor per sempre. Jaume i Anita eres els meus Jaume i Anita, els altres es vam anar desfent. Joan i Vicenta tenien prou feina amb la seva familia. Anita, sempre va ser: la meva Anita.
Catalunya plora la mort del seu Cantaire
Ha mort Emili Vendrell Ibars, la veu d'un poble: Catalunya. "Cataluna està trista, vestida va de dol"
Alfons acostumava a cantar les cançons tradicionals catalanes, i era una gran admirador d'Emili Vendrell, l'havia conegut en moments molt difícls per els dos. L'havia conegut a la presó, s'hi van trobar pel fet de ser: catalans lliures.
Descansi en Pau el nostre "cantaire".
En Ramon Calduch és aquí perquè la meva Montserrat n'és admiradora i, com no va a l'escola, segueix les seves actuacions al programa de Ràdio Barcelona, "Simpatia".
A Emili Vendrell:
cançó dedicada al seu comiat.
"Era estès damunt del lit i semblava que dormía. Tot just venia la nit i per ell ja era de dia, i anava pujant, pujant i el Bon Déu ja l’esperava voltat d’arcangels cantant a la patria somniada, mentre l’altre la del cor, per la que es dóna la vida: era pressa d’un gran plor, com si l’haguessin ferida.
La boca havia enmudit, i el seu llavi no es movia, era estès damunt del llit i semblava que dormía.
Ni tampoc voltar el redós de la
nostra plaça nova, comprant ramades d’arboç ni figures per la cova.
Veurem plorar la Rossó, la llum de la seva vida, vivint ja sense il·lusió, un
dia i un altre dia. I els que són tant lluny d’aquí, els quí el vent d’allà els
desterra i tenen por de morir sense veure més la terra, quí els dirà que un
instant han perdut al gran cantaire, quí com un altre emigrant puja al cel com
dut per l’aire, puja al cel vestit de blanc, sense farcells, sense penes, sols
quatre gotes de sang que li fugen de les venes:
Senyora de Montserrat, Verge Bruna de la Serra, rebeu-lo amb gran majestat quan
arribi a Vostra Terra, i baix vostra mantell blau, orgull de la nostra
historia, feu-li un lloc en el palau:cper cantar la Vostra Glòria. La boca
havia enmudit, i el seu llavi no es movia, era estès damunt del llit i semblava
que dormía".
Ha mort Emili Vendrell Ibars, la veu d'un poble: Catalunya. "Cataluna està trista, vestida va de dol"
Alfons acostumava a cantar les cançons tradicionals catalanes, i era una gran admirador d'Emili Vendrell, l'havia conegut en moments molt difícls per els dos. L'havia conegut a la presó, s'hi van trobar pel fet de ser: catalans lliures.
Descansi en Pau el nostre "cantaire".
En Ramon Calduch és aquí perquè la meva Montserrat n'és admiradora i, com no va a l'escola, segueix les seves actuacions al programa de Ràdio Barcelona, "Simpatia".
cançó dedicada al seu comiat.
"Era estès damunt del lit i semblava que dormía. Tot just venia la nit i per ell ja era de dia, i anava pujant, pujant i el Bon Déu ja l’esperava voltat d’arcangels cantant a la patria somniada, mentre l’altre la del cor, per la que es dóna la vida: era pressa d’un gran plor, com si l’haguessin ferida.
La boca havia enmudit, i el seu llavi no es movia, era estès damunt del llit i semblava que dormía.
Ja no cantarà mai més el gegant i la geganta, ni
cançons els traginers, ni a l’arena de la platja, ni a noies de trenes d’or ni
a brunes ni asol·lellades. No el sentirem refilar al mig de l’escolania, per la
mort de l’escolà que és al cel, com ell volia.
(Cançó dedicada a Don Emili Vendrell Ibars. Autor I. Grifol Puig)
15 d’agost Montserrat ha fet 11 anys, ho vam celebrar a casa, van venir a dinar Teresa la novia del meu fill i la mare amb en Jaume i Anita, ells li van regalar el pastís d’aniversari, feia anys que no en tenia.
Li anava explicant a Montserrat la veritat dels seus pares, perquè comprengués la poca relació que teníem amb la família.
Montserrat no va tornar a l’escola, quan el metge li va donar permís a casa no hi havia diners. L’ha vaig ensenyar a teixir. Era una bona teixidora, s’assemblava molt al seu pare, però, l’enyorava molt, es a dir, l’enyoràvem molt. Cuadro escènic de R. Barcelona.
Tardor/hivern de 1962: pluja i neu¡
Setembre de 1962 Catalunya pateix les inundacións més fortes que es recorden en els últims anys d’història.
Desembre, s’acosten les festes de Nadal, Aquest any tenim visites. A casa la mare hi ha la mare d'Anita, la senyora Lola que ha vingut de Sant Pulo, Brasil, per conèixer el marit i la família en la que viu la seva filla. Benvinguda Lola.
Montserrat no va tornar a l’escola, quan el metge li va donar permís a casa no hi havia diners. L’ha vaig ensenyar a teixir. Era una bona teixidora, s’assemblava molt al seu pare, però, l’enyorava molt, es a dir, l’enyoràvem molt. Cuadro escènic de R. Barcelona.
Setembre de 1962 Catalunya pateix les inundacións més fortes que es recorden en els últims anys d’història.
Desembre, s’acosten les festes de Nadal, Aquest any tenim visites. A casa la mare hi ha la mare d'Anita, la senyora Lola que ha vingut de Sant Pulo, Brasil, per conèixer el marit i la família en la que viu la seva filla. Benvinguda Lola.
Nadal, les nevades més fortes del segle, a Barcelona, davant de casa hi havia uns 150 centímetres de neu... El dia 24 ja nevava i Rafel va sortir a fer fotografies de la nevada a Barcelona. Cal recordar que a plaça Cataluna aquell anys el “Corte Inglés” hi havia instal·lat un pesebre amb figuretes que havien anat portant els nens i nenes de Barcelona, Van quedat colgades de neu, és clar¡ Rafel va tornar a casa glaçat.
Però és que gairabé tota la nit bona va anar nevant, allò poquet, però queia neu. Aquells anys acostumàvem de passar els nadals amb la família, el dia de nadal Rafel i Teresa dinaven a casa. En Rafel va anar a buscar a Teresa que vivía al que avui en és la Via Julia, i s’hi va trobar més d’un metre de neu. Va tornar sense la Teresa, i mig gelat. Aquesta nevada que veieu a la foto, és la que es va trobar. Per Sant Esteve, la mare, Jaume i Anita venien a casa, aquell any tothom a casa seva.
L’aniversari d’en Rafel, donçs, amb tota la familia a casa la mama. No tota la família no, hi falta la família de Joan i Vicenta.
Però aquest any els carrers encara nevats no faciliten la comunicació.
De fet els voltans de Barcelona i els mateixos carrers de Barcelona són encara amb força restes de neu.
Fins i tot per reis encara teniem neu pels carrers.
Però aquest any els carrers encara nevats no faciliten la comunicació.
De fet els voltans de Barcelona i els mateixos carrers de Barcelona són encara amb força restes de neu.
Fins i tot per reis encara teniem neu pels carrers.
Aquí hi veiem una fotografia d'Anita, quan estava al Brasil. Anita i els seus germans Eduard i Jordí amb la petita Lolita. Els pares de la família Lola i Manel i un parell d'amics que festejaven a la nostra Anita, allà a Sant Paulo. Anita va ser i és per mi una persona molt estimada i respectada. Aleshores era una noia alegra i esperançada en la vida que començava.
L’estiu de 1963 llicencien en Rafel
Cinc anys d’expedient, per fill de vidua, però és lliura de la mili. Rafel vol celebrar amb la seva família la seva lliberatat de les milicies. Ens convida al cinema. Ben-Hur, al cine Coliseum, hi anem els quatre Rafel, Teresa, Montserrat i jo. Gràcies fill. Montserrat treballava a la màquina de teixir, amb mi, aprenia bé l’ofici, li agradava la feina ben feta. Ni que sembla més gran del que és.
L’estiu de 1963
Aquí vèiem la moto d’en Joan amb les nenes. Avui aquestes nenes són mares de família, Glòria no, però sí Roser i Núria, el meu germà fa vint-i-sis anys que va tornar a l'Origen Etern i Vicenta a refet la seva vida amb en Ton. Dono gràcies per tot el viscut i tot el que hem deixat enrere sense recança.
Joan, el meu nebot Joan és un altre història. Tan de bo puguis obrir-te camí Joan.
L'estiu de 1963 Montserrat va passar una nit a casa dels tiets. Gaudint de les seves cosines. Però és la meva Montserrat una nena? Les situacions que vivim la fan madurar molt de pressa.
Aquí vèiem la moto d’en Joan amb les nenes. Avui aquestes nenes són mares de família, Glòria no, però sí Roser i Núria, el meu germà fa vint-i-sis anys que va tornar a l'Origen Etern i Vicenta a refet la seva vida amb en Ton. Dono gràcies per tot el viscut i tot el que hem deixat enrere sense recança.
Joan, el meu nebot Joan és un altre història. Tan de bo puguis obrir-te camí Joan.
Diumenge 8 de desembre de 1963
Passejant amb Montserrat per les Rambles, gaudint de les lluminaries nadalenques, vam trobar a Manola Lucas, l’antiga encarregada de la casa Corrius, ens va explicar que el passat dia 8 havia mort la senyora Carme Corrius. La fàbrica havia plegat i ella buscava feina, vam quedar que vindria a casa, de fet vivíem relativament a prop, el que feia que semblés que estàvem més lluny era que al nostre carrer estava tancat.
Aquell va ser el dia que vam comprar el primer llibre editat en català. Aquí el veiem "el trobador català".
Nadal 1963 Aquells anys acostumàvem de passar els nadals amb la família, el dia de nadal Rafel i Teresa dinaven a casa. Per Sant Esteve, la mare, Jaume i Anita venien a casa, i s’hi trobaven amb Rafel i Teresa. L’aniversari d’en Rafel el celebràvem a casa la mare, a la botiga.
Aquí tenim un retrat de les festes de nadal de 1963. És el menjador del carrer de Provença, com podem veure tots estem molt pendents de sortir bé per la posteritat. 
Primavera de 1964: Rosita i Maria
En refer les relacions amb la mare i els germans, vaig recuperar la relació, també amb Rosita i Maria Font. Rosita té dos fills, Josep i Montserrat, els dos casats, i amb fills. El matrimoni però viuen amb la filla casada amb en Joan Escarre i el fill de la jove parella viuen a l’avinguda de Sarrià. Maria té una noia: Rosa i encara viuen al número 1 del carrer Ponent. L’estiu de 1964 Maria passar el tràngol de perdre el seu marit. Ramon Ruiz. Ens deixar després de passar per la cruesa de la malaltia d’un càncer. La vida però continuava, Rosa festejava amb un bon noi, en Joaquim i preparava el casament per l’any segúent. No ens vèiem gaire, perquè a casa passem moltes hores treballant, incluint-hi dissabtes i diumenges.
1964 Setembre, dia 4
En Rafel ens va regalar diners per què pugéssim un dia a Montserrat. De fet ens va pagar el billet... Feia tants anys que no hi pujàvem, l’última vegada la nena tenia cinc anys i vam quedar-nos a dormir a Monistrol, «t’en recordes Alfons?»...
Ens van trobar amb un Montserrat boirós. A dues passes no s’hi veíes res. Malgrat tot vam anar a la cova, Montserrat va pasar molta por, perquè jo de seguida m’enfilo o vaig pels trencalls i, aquell dia vam descubrir les dues que a Montserrat l’espadat li fa molta por.
Ens vam endur l’entrepà per dinar, i ho vam passar molt bé.
Nadals de 1964: fotografia de l'u de gener de 1965 a casa de la mare. Ens hi trobem tota la família. Nosaltres hi anem a dinar, Rafel i Teres també, i a mitja tarda arriben Joan, Vicneta i criatures, Quin goig!
Rafel va començar a centrar tots els esforços en casar-se....Encara hi hagué un altra nadal, el de 1965- 1969, aquest seria l’últim d’un temps més o menys feliç. Sense diners, sense esperança, però junts a casa i amb certa alegría.En Rafel ens va regalar diners per què pugéssim un dia a Montserrat. De fet ens va pagar el billet... Feia tants anys que no hi pujàvem, l’última vegada la nena tenia cinc anys i vam quedar-nos a dormir a Monistrol, «t’en recordes Alfons?»...
Ens van trobar amb un Montserrat boirós. A dues passes no s’hi veíes res. Malgrat tot vam anar a la cova, Montserrat va pasar molta por, perquè jo de seguida m’enfilo o vaig pels trencalls i, aquell dia vam descubrir les dues que a Montserrat l’espadat li fa molta por.
Ens vam endur l’entrepà per dinar, i ho vam passar molt bé.
No em demaneu com es va esmunyir l’any 1965. Recordo que cap el setembre en Rafel va llogar un pis al carrer Agudells, al barri del Carmel. Hi havia força nervis perquè no hi havia diners, com sempre. El casament seria donçs molt senzill, i jo tampoc el podía ajudar ara, perque malgrat treballar més hores que té el dia, la feina està molt mal pagada, i just ens va per menjar i pagar el lloguer.
Celebrem els 28 anys d'en Rafel. A casa la mare, com ho hem fet aquests últims anys.
Aquests van ser els últims nadals en que en Rafel va ser a casa. Aquestes fotografies són d'aquell primer d'any.
L’escadussera alegría d’aquests pocs anys en que el vaig tenir a prop s’havia acabat. enllaç a 1966 Rafel i Teresa