Ditxosos ulls, Maria, els que us vegen!
ditxós el cor que s’obri a vostra llum!Roser del Cel, que els serafins voltegen,
a ma oració doneu vostre perfum.
enllaç a el Paree: Cor de Conversa
Diumenge 20 de febrer de 1966 el meu fill Rafel va sortir de casa per casar-se. El casament va ser senzill, no hi havai diners per celebracions, ni per gairabé res. Sense gairebé tenir temps de comprendre el que s'havia viscut fins aquí, en Rafel va obrir el camí per a una vida nova, una vida que començava amb ell i Teresa. 
Va decidir no mirar enrere només que en moments concrets: quan li calia una mica de tendresa d'una mare de qui guardava records d'intens dolor que esborraven els records d'amor i joia compartits quant era un nen.
La cerimònia a l’esglèsia de Santa Eulàlia de Vilapiscina, a la plaça Virrei Amat, els van casar cap a les onze, em sembla. 
Després del casament, els nuvis van marxar. Aquell dia van dinar amb els oncles d'en Rafel, Després de viatge de nuvis a Olot i Gelida. No hi havia economia per a més celebracions.
Em dol Rafel, t'has d'obrir camí tot sol, i ell havia decidit que Teresa no treballaria.
Van emprendre la seva nova vida.
Que la Vida us acompanyi fills.
Amb els nou casats ens relacionàvem poc. El meu fill ni el vaig perdre ni el vaig retrobar, teníem una relació distant i convencional, la seva dona sempre ha mantingut les distàncies, suposo que la meva mare l’havia posada al corrent de la nostra vella història.
Amb en Jaume i Anita sortiem junts alguna vegada, al principi de recients casats…
L'any se’ns va escolar. Cap el mes d’abril ens va arribar la notificació, que havent mort la propietaria de la finca on viviem, els terrenys eren expropiats per l’Ajuntament i se’ns donaven dos anys, per deixar l’immoble. Feina rai, nosaltres ens anàvem enderrerin de lloguers, en aquella época pagàvem 300 pessetes mensuals. Embolica que fa fort, els veins vam fer un fons economic comú i van anar a cercar un abogat que ens assesorés. Se’n va cuidar un dels inquilins joves de la casa: en Josep Ma Lalaguna.
Estiu Rafel i Teresa ens van donar l'alegria que esperaven un fill, aviat seria àvia, i la meva Montserrat tieta¡ Fotografia d'aquells dies, feia poc que havien obert el pas al carrer de Cartagena, però seguia sent un camp de cols.
La màquina de teixir.
Dijous 20 d'octubre de 1966, gràcies en Manel Gòmez del Tricomalla, la Senyora Teresa Cabot i la meva cosina Maria Font, que em van deixar diners, vam comprar, a tèrminis una màquina de teixir. Així vam treballar pel nostre compte.
Ensenyava de teixir en un taller de discapacitats psiquics, i a casa a persones que compraven la màquina al Tricomalla. Venien a hores a casa per aprendre’n. Per primera vegada en molts anys vam començar a aixecar al cap. Manola Lucas ens portava molta feina, ella treballava a casa seva.
Van emprendre la seva nova vida.
Que la Vida us acompanyi fills.
Montserrat i jo, ens vam quedar amb la mare, la tia Enriqueta i l’Angeleta, vam dinar a casa...
A la nit amb Montserrat vam plorar el buit que Rafel havia deixat i la solitud que sentíem a casa. Rafel havia tornat a sortir de la meva vida, gairebé sense haver-hi entrat.
Amb els nou casats ens relacionàvem poc. El meu fill ni el vaig perdre ni el vaig retrobar, teníem una relació distant i convencional, la seva dona sempre ha mantingut les distàncies, suposo que la meva mare l’havia posada al corrent de la nostra vella història.
Amb en Jaume i Anita sortiem junts alguna vegada, al principi de recients casats…
Estiu Rafel i Teresa ens van donar l'alegria que esperaven un fill, aviat seria àvia, i la meva Montserrat tieta¡ Fotografia d'aquells dies, feia poc que havien obert el pas al carrer de Cartagena, però seguia sent un camp de cols.
Dijous 20 d'octubre de 1966, gràcies en Manel Gòmez del Tricomalla, la Senyora Teresa Cabot i la meva cosina Maria Font, que em van deixar diners, vam comprar, a tèrminis una màquina de teixir. Així vam treballar pel nostre compte.
Ja he dit que la ràdio era la meva eina de informació i comunicació. Veiem-ho a
enllaç a De la ràdio a l'ordinador
Diumenge 25 de desembre de 1966
Van canviar els costums nadalencs, el dia de nadal, Montserrat i jo soles a casa. Sant Esteve, tothom qui hi vol ser: a casa. Cap d’any, amb Montserrat a casa de Rafel i Teresa. Els Reis a casa la mamà. Sempre amb una ombra dins el cor, sempre amb molta cura de què i com es parla, sempre vigilant de no dir un mot que encengui una discussió, una baralla. Tot plegat Déu ni dó de més ambles'.
1967 Sóc àvia: un àvia inconeguda.
En Rafel ja és pare. D'aquí endavant veurem si el fet de ser pare l'ajuda a madurar o, si a la contra cada vegada es tanca més en la seva rancúnia per una infantesa que va viure amb una profunda solitud.
Què el procés de la vida t'acompanyi fill i et permeti veure la vida sense rancor. Quan més et puguis obrir a la realitat de cada ser humà més t'obriràs a la teva pròpia realitat. Quan més t'acceptis més em comprendràs i et podràs enfrontar a perdonar el dolor que tots plegats vivim, cultivem i llancem a l'altre.
Quan més lliure siguis tu, més lliures seran els teus fills. T'estimo fill, t'estimo.
Aquestes fotografies les va fer en Rafel, al patí de casa.
El dia de palmes, els vam passar a casa els primers anys de vida de la patufa. Rafel i Teresa, eren uns pares novells i feliços.
Montserrat amb Marta, en el patí de casa. Feia gràcia veure com agafava la menuda, semblava que s’ha li havia de trencar.
Van canviar els costums nadalencs, el dia de nadal, Montserrat i jo soles a casa. Sant Esteve, tothom qui hi vol ser: a casa. Cap d’any, amb Montserrat a casa de Rafel i Teresa. Els Reis a casa la mamà. Sempre amb una ombra dins el cor, sempre amb molta cura de què i com es parla, sempre vigilant de no dir un mot que encengui una discussió, una baralla. Tot plegat Déu ni dó de més ambles'.
Diumenge 29 de gener de 1967 va néixer la meva primera neta, Marta Casas Rovira, me’n van fer padrina i el pare de Teresa, Antonio n’era el padrí. Marta era una nena bonica i sana.
Aquesta potser és l'única fotografia en que al llarg dels anys ens veurem junts amb la família de Teresa.
La nostra família no pràctica la trobada del grup ni alimenta la relació entre els seus membres.
Amb la família d’en Rafel, però, no vam trobar el camí per fer més properes i càlides les relacions. Amb els pares de Teresa ens veiem poc, és a dir, mai. Però no ens espantéssim pas, tot just començàvem el camí. El pare de Teresa era de Manlleu i, Saturnina la seva mare, d’un poble de Conca.
Diumenge 19 de març de 1967
La primera palma de Marta, la meva neta. Aquesta potser és l'única fotografia en que al llarg dels anys ens veurem junts amb la família de Teresa.
La nostra família no pràctica la trobada del grup ni alimenta la relació entre els seus membres.
Amb la família d’en Rafel, però, no vam trobar el camí per fer més properes i càlides les relacions. Amb els pares de Teresa ens veiem poc, és a dir, mai. Però no ens espantéssim pas, tot just començàvem el camí. El pare de Teresa era de Manlleu i, Saturnina la seva mare, d’un poble de Conca.
En Rafel ja és pare. D'aquí endavant veurem si el fet de ser pare l'ajuda a madurar o, si a la contra cada vegada es tanca més en la seva rancúnia per una infantesa que va viure amb una profunda solitud.
Què el procés de la vida t'acompanyi fill i et permeti veure la vida sense rancor. Quan més et puguis obrir a la realitat de cada ser humà més t'obriràs a la teva pròpia realitat. Quan més t'acceptis més em comprendràs i et podràs enfrontar a perdonar el dolor que tots plegats vivim, cultivem i llancem a l'altre.
Aquestes fotografies les va fer en Rafel, al patí de casa.
El dia de palmes, els vam passar a casa els primers anys de vida de la patufa. Rafel i Teresa, eren uns pares novells i feliços.
Montserrat amb Marta, en el patí de casa. Feia gràcia veure com agafava la menuda, semblava que s’ha li havia de trencar.
L'àvia feliç contempla la seva fiola. Marta filla et desitjo tot el bé que Déu guarda per a donar-te'l quan calgui i tinguis capacitat per rebre'l.
T'ho desitjo amb tota l'ànima.
Sigues feliç menuda, has nascut per ser feliç!
Maig 1967 neix Joan,
És el quart fill del meu germà
Joan i Vicenta.
Per cert, el nostre Jaume s'ha comprat cotxe, un Renault Ondine, color metal·lizat M'alegra que en Jaume i Anita vagin realitzant, poc a poc, les seves esperances.
La família de Sant Esteve Sesrovires: L'àvia
La mare va retrobar-los, l'any 1967, quan el tiet Jaume es va comprar el primer cotxe. Antigament el primer dijous d’agost engegava la "Festa Major" al poble. Aquell any el tiet ens va proposar d'anar a Sant Esteve. Hi portaven a l'àvia. Cap allà que vam anar. No era "Festa Major", no començava fins uns dies més tard. Però van estar molt contents de la visita, l'àvia Trinitat va estar joiosa d'abraçar la seva cosina. Feia sentir tendresa veure les dues àvies abraçant-se, i després assegudes ben a prop, darrera la petita vidriera de Cal Rajoler, mirar enrere en el seu món de nenes petites on l'àvia Matilde només i trobava mancances, però aleshores no li sembla important. Calia afer-hi front per sortir d’aquella situació de mancança i solitud que vivia amb la seva mare.
Maria Torras Arnaus
L'àvia Maria, la mare de la meva àvia, havia quedat vídua jove tenia poc més de quaranta anys, dels fills que havien tingut només va viure la petita Matilde, la vida dons li mostrava, tossudament, el seu aspecte més dur. Els germà de l'avia Maria, que vivia a Sant Esteve, en Jaume, la va ajudar tant com va poder però tothom passava prou dificultats per fer creixer la canalla.
A cal Rajoler hi va trobar molt de suport, Trinitat néta del seu oncle Pablo, sempre va estar molt unida a l'àvia Maria.
En Sisset, Gumersinda i Maria la germana d'en Sisset van celebrar de retrobar a la mare i de conèixe'm. Actualment a Cal Rajoler i viuen en Sisset, la seva dona Gumernsinda l'hereu en Jaume amb la seva muller Lola Julià i el petit Narcís el seu fill de vuit anys.
La fillaTrinitat Casada amb en Josep Margarit, tenen una nena de mesos, Anna i viuen en una casa que té l'entrada i els finastrals la plaça de l'església. No la vam conèixer. Maria viu amb el seu home en Jaume Perallada i la seva filla Ma Dolors, casada amb en Francisco Vilanova.
Ells tenen un petit en Francesc d'uns 6 anys. Van insistir perquè i tornéssim un dia amb el tren.
Maig 1967 neix Joan,
És el quart fill del meu germà
Joan i Vicenta.
Per cert, el nostre Jaume s'ha comprat cotxe, un Renault Ondine, color metal·lizat M'alegra que en Jaume i Anita vagin realitzant, poc a poc, les seves esperances.
La mare va retrobar-los, l'any 1967, quan el tiet Jaume es va comprar el primer cotxe. Antigament el primer dijous d’agost engegava la "Festa Major" al poble. Aquell any el tiet ens va proposar d'anar a Sant Esteve. Hi portaven a l'àvia. Cap allà que vam anar. No era "Festa Major", no començava fins uns dies més tard. Però van estar molt contents de la visita, l'àvia Trinitat va estar joiosa d'abraçar la seva cosina. Feia sentir tendresa veure les dues àvies abraçant-se, i després assegudes ben a prop, darrera la petita vidriera de Cal Rajoler, mirar enrere en el seu món de nenes petites on l'àvia Matilde només i trobava mancances, però aleshores no li sembla important. Calia afer-hi front per sortir d’aquella situació de mancança i solitud que vivia amb la seva mare.
L'àvia Maria, la mare de la meva àvia, havia quedat vídua jove tenia poc més de quaranta anys, dels fills que havien tingut només va viure la petita Matilde, la vida dons li mostrava, tossudament, el seu aspecte més dur. Els germà de l'avia Maria, que vivia a Sant Esteve, en Jaume, la va ajudar tant com va poder però tothom passava prou dificultats per fer creixer la canalla.
En Sisset, Gumersinda i Maria la germana d'en Sisset van celebrar de retrobar a la mare i de conèixe'm. Actualment a Cal Rajoler i viuen en Sisset, la seva dona Gumernsinda l'hereu en Jaume amb la seva muller Lola Julià i el petit Narcís el seu fill de vuit anys.
La fillaTrinitat Casada amb en Josep Margarit, tenen una nena de mesos, Anna i viuen en una casa que té l'entrada i els finastrals la plaça de l'església. No la vam conèixer. Maria viu amb el seu home en Jaume Perallada i la seva filla Ma Dolors, casada amb en Francisco Vilanova.
Ells tenen un petit en Francesc d'uns 6 anys. Van insistir perquè i tornéssim un dia amb el tren.
En Sisset no es cansava de repetir l'horari del tren. Surt de plaça Espanya cada dues hores ones. Proposava pugeu un diumenge a les 9:05 i a les 10 sou aquí dalt. Sant Esteve era un poble petit i polit, el camí de l'estació en aquell temps era de terra i quan plovia quedava "un fangar" que deien ells.
Gràcies estimats per la vostra acollida, pel vostre respecte i per la relació de família que ens heu regalat. 
De la resta de l'any recordar les moltes hores a la màquina de teixir, ara sí, la nostra màquina. N'acabem de pagar les lletres l'abril de l'any que ve. La feina ens va bé. Treballem per en Lluís Rosales és un bon cap de taller. L'empresa és de dos germans, en Lluís i en Joan que s'ocupa de l'administració, Lluís s'ocupa de la producció i de repartir la feina.
Em sembla impossible tornar a gaudir de treballar. L'agost, com cada anys a la Feta Major de Gràcia, plaça del Sol. plaça del Diamant, Montserrat segueix en Ramon Calduch pels envelats de Gràcia.
Tardor: hem passat un dia junts al pis del carrer Agudells, sí on viuen Rafel i Teresa, i la nostra petita que ja fa puntetes…
De la resta de l'any recordar les moltes hores a la màquina de teixir, ara sí, la nostra màquina. N'acabem de pagar les lletres l'abril de l'any que ve. La feina ens va bé. Treballem per en Lluís Rosales és un bon cap de taller. L'empresa és de dos germans, en Lluís i en Joan que s'ocupa de l'administració, Lluís s'ocupa de la producció i de repartir la feina.
Tardor: hem passat un dia junts al pis del carrer Agudells, sí on viuen Rafel i Teresa, i la nostra petita que ja fa puntetes…
Marta no ens coneix gaire. Ens veiem poc. A la primavera i estiu, Teresa anava a buscar a Rafel a la feina amb la nena i es quedaven a sopar a casa. En arribar l'hivern això es va suprimir definitivament.
Van arribar els nadals aquest any gaudint de la nostra petita Marta, els dies que ens ha tocat família. També del petit Joan el noi que a la fi ha nascut a casa del meu germà Joan i la seva dona Vicenta. Felicitats germans¡
Gràcies per aquest any d'esperança i fruits de Vida, gràcies. Feliç i joiós 1968!
Acomiadem aquests records amb aquesta fotografía d’en Jaume, feliç en la seva feina de xofer de la Companyia d’ Aigües de Barcelona. Una feina que li donava llibertat i obligacions que complia amb responsabilitat. A la fi havia trobat el que li calia per gaudir de la felicitat que ell és!
Nadal 1967
Gràcies per aquest any d'esperança i fruits de Vida, gràcies. Feliç i joiós 1968!
enllaç a 1968 la família de Sant Esteve