Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
enllaç a el Pare: Cor de Conversa
No recordo com va començar l'any, de fet tampoc recordo com va acabar. Sé que el dilluns dia 8 em vaig acomiadar d'Escribà. Aquella nova vida havia estat fugissera.
Si tot va bé tornaré aviat. Però no podré fer una jornada laboral de vuit hores dreta. Els meus femurs són tendinosos i no m'aguanten. Agafo la baixa, una llarga baixa... La mare i jo ens sentim soles en el món. Moltes persones ens són a prop, però cadascú s'ha d'ocupar de la seva pròpia vida, així s'ha establert en un món de pors.
Dimarts 23 de gener de 1979,
La vam acomiadar a Sancho d'Avila, dimarts 11 de setembre de 1979.
Quan se'n van aquells que ens han obert el camí de la Vida resta un buit profund. El nostre poc a poc es va omplint de Pau. Ha estat allitada de finals de juny fins aquest setembre en que ens ha deixat. Va morir molt ben cuidada pel meu germà Jaume i la seva dona Anita, gràcies Anita jo no hagués cuidat a la mare millor del que ho has fet tu.
L’enterrament de la mare, un dia memorable a la nostra terra, onze de setembre. I, dolorós per tots. L'hem enterrat al mateix nixol que en Joan.
Sortint del cementiri Vicenta i les "nenes" amb les seves famílies se'n van anar d'esquitllada.
Sempre he cregut en la teva capacitat Montserrat, però alhora, també he sabut que alhora de posar-hi colzes, et sortia una mena de cansament o rebel·lia que et feia renunciar: no és per aquí mare, em deies, no és per llibres que assolirem la llibertat del cor. Vaig poder comprendre que assumies la mateixa lluita que sempre va tenir el teu pare.
Agost Pelegrins a Montserrat 9 d'agost de 1980.
Al teu front durs la llum d’albada, ja no el solquen dolors ni treballs i el vestit que t’ha dat la rosada és vermell com el riu de la vall.
Quan arribis a dalt la carena mira el riu i vall que es deixat i aquest cor que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat».
Dissabte 25 d'abril de 1981 "Suma i Sigue"
Els bells i vells envelats del barri de Gràcia han desaparegut absorbits per la modernitat.
Ramon Calduch té un llarg contracte a la sala de Festes Marti's. La sala és al passeig de Gràcia a l'alçada dels Jardinets.
Si tot va bé tornaré aviat. Però no podré fer una jornada laboral de vuit hores dreta. Els meus femurs són tendinosos i no m'aguanten. Agafo la baixa, una llarga baixa... La mare i jo ens sentim soles en el món. Moltes persones ens són a prop, però cadascú s'ha d'ocupar de la seva pròpia vida, així s'ha establert en un món de pors.
la nostra Montserrat ingressa a l’Hospital de Sant Rafel, la porten els doctors: Vicenç Cambra Bonastre, cap de medicina interna, i Ramon Viladot Pericè, traumatòleg.
Tres llargues setmanes d'anàlisis, probes i inter consultes d'especialistes. Tres llargues setmanes de dubtes de pors de ràbia de impotència. Tres llargues setmanes de pregàries, de penediments, de culpabilitats. Per fi van proposar data pel quiròfan.
L’operen el 16 de febrer de 1979
Tres llargues setmanes d'anàlisis, probes i inter consultes d'especialistes. Tres llargues setmanes de dubtes de pors de ràbia de impotència. Tres llargues setmanes de pregàries, de penediments, de culpabilitats. Per fi van proposar data pel quiròfan.
torna a casa el 8 de març, amb un greu problema de calcificació renal, i un diagnòstic de “necrosis asèptica d’abdos caps de femur”. La litiasis renal la patirà mesos i l’obligarà a ingressar sovint.
Les families Margarit i Rossell, de Sant Esteve Sesrovires, sempre són al nostre costat. Trinitat Rossell m’acompanya mentre Montserrat és a quiròfan, uns llargs quiròfans... 
Gràcies estimats. El meu germà Jaume no sap on posar-se, tots ens sentim impotens davant l'inevitable.
Donar les gràcies els veïns de casa per totes les facilitats i companyia que ens han fet i ens continuen donant.
Cada dia, quan vaig a l’Hospital li porto el diari Avui, a la Monts. Hi estem subscrites des que va sortir el primer el Divendres 23 d’abril de 1976.
El dissabte 3 de març de 1979, es fa ressò del 7è aniversari de la mort a París de Carme Ballester i Llasat, vidua del Pressident de la Generalitat de Catalunya assassinat, Lluís Companys i Jover.Carme va morir el 7 de març de 1972.
Les setmanes interminables, les crisis de litiasis renals continues. Amb els divuit mesos vam passar més dies a Sant Rafel que a casa. Montserrat està esgotada i amargada i jo també. No em demaneu d'on vam treure les forces per anar una setmana a Montserrat, però ho vam fer, això sí, pendents de la mama, està com una llumeta que s'apaga. Jaume i Anita es tornen per no deixar-la ni un moment sola. 
Portem una pregària al cor; Pare/ Mare perdona'ns. Una pregunta ¿tant de mal hem fet?Seugr que hi ha veus que dirien que sí, però Déu esn culpa? Veritablement Déu ens castiga, quan en la nostra memòria només hi ha memòria d'una mirada d'Amor Infini, d'una Msericòrida que no ens podem imaginar Veritablement Déu És Amor, aleshores què estem vivint? 
Diumenge 9 setembre 1979.
Adéu-siau mare. Mort la mare, havent-nos reconegut tot el que hem viscut, i acceptant-ho.
L'exemple d'una valenta que ho va donar tot per l'amor que va viure amb el seu estimat. 
Pare nostra, que esteu el cel, sigui Santificat el Vostre Sant Nom, facis la Vostra Voluntat així en la terra com es fa en el cel, el nostra pa de cada dia, doneu-nos Senyor i perdoneu els nostres deutes: així com nosaltres perdonem els nostres deutors. no permeteu que nosaltres quedem en la temptació, ens deslliureu-nos de qualsevol mal. Perquè són Vostres per Sempre el Regne, el Poder i la Glòria. Amén. 
1979 Agost Pelegrins a Montserrat
Diumenge 9 setembre 1979.
Adéu-siau mare. Mort la mare, havent-nos reconegut tot el que hem viscut, i acceptant-ho.
Estem en pau l’una amb l’altre.
L’últim que recordo d’ella és el seu reconeixement de que «mereixíem millor sort».Érem al voltant del seu llit, Jaume, Ania, Vicenta i jo.
La vam acomiadar a Sancho d'Avila, dimarts 11 de setembre de 1979.
Quan se'n van aquells que ens han obert el camí de la Vida resta un buit profund. El nostre poc a poc es va omplint de Pau. Ha estat allitada de finals de juny fins aquest setembre en que ens ha deixat. Va morir molt ben cuidada pel meu germà Jaume i la seva dona Anita, gràcies Anita jo no hagués cuidat a la mare millor del que ho has fet tu.
L’enterrament de la mare, un dia memorable a la nostra terra, onze de setembre. I, dolorós per tots. L'hem enterrat al mateix nixol que en Joan.
Sortint del cementiri Vicenta i les "nenes" amb les seves famílies se'n van anar d'esquitllada.
Monts i jo vam anar amb Jaume i anita i al cap d'avall vam dinar junts.
A Jaume li sembla que Vicenta i les nenes no han acceptat que s'enterrés a la mare amb en Joan.
El temps li confirmarà que la seva sensibilitat no l'ha enganya,
Ara a l'Anita i en Jaume els cal recomençar una nova vida de parella, els cal aprendre a anar junts pel cami de cada dia.
La tardor d'aquell 1979 va ser un temps per a posteriors reflexions. al marge del que vivíem a casa, que era prou complex, el país vivia setmanes de pugna pel poder. Els ideals d'una humanitat il·luminada per la germanor dels pobles s'obrien pas. Però novament es va posar la confiança total en el desenvolupament econòmic i es va tornar a imposar la creença de que "vals el patrimoni que tens" Espanya es volia guanyar políticament el reconeixement d'Europa.
Catalunya volia posar Barcelona entre les primeres capitals del món. La força del teixit social va passar del petit fabricant i comerciant al "funcionari de l'Estat" per lo qual es va haver de recrear l'Estat tot poderòs, això sí "democràtic". 
De fet es van posar les bases per crear un petita oligarquia molt rica, mentre el gruix social s'empobria.
El somni del President Macia, d'en Companys, del meu pare va quedar enterrat sota l'evoluciò social.
Estrena de la pel·lícula “Companys procés a Cataluna” Cine Novetats, ´
Hi anem amb Montserrat, poc a poc Monts s’ànima a sortir, està molt afectada per la litiasi renal que l’obliga a estar pendent d’orinar molt
sovint alhora que, en el moment menys pensat pateix un còlic de ronyó.
Compartiex habitación
amb dues senyores inesborrables: Carme, sastressa que vivía a la portería de la
plaça Tetuan nú 9. Amb ella gaudiem de històries ben agradables ja que la senyora
havia estat sastressa de la botiga on es vestia en Mario Cabré, i el coneixia i l'estimava com a un germà, Ell l'havia ajudat moltes vegades. Des del 1976, en Mario Cabré era en una residència a Benicassin, degut a una greu lessió coronaria.
El somni del President Macia, d'en Companys, del meu pare va quedar enterrat sota l'evoluciò social.
Estrena de la pel·lícula “Companys procés a Cataluna” Cine Novetats, ´
Es una molt bona versió de la història que hem viscut, ni
que cadascú l’ha de comprendre segons la seva experiencia i el seu sentit de la
vida.
Caminar
ja ho fa sense crosses però els còlics la debiliten molt.
Sovintejen els ingresos a Sant Rafel pels còlics, passa ingressada gairebé tot el mes de juny, la revetlla la passem a Sant Rafel.
enllaç a de la rádio a: Mario Cabré.
En la decada dels "·50-60", ell, Maria Vila, Pau Garsaball, Enric Guitart, Joan Capri, van invertir els diners que guanyaven fent teatre en català i aconseguint que "el règim" dones permís per fer obres en "llengua vernacula. Carme va sortir de Sant Rafel molt delicada i li van
gestionar l’entrada en una residencia de Vilafranca del Panedès. Sovint l’anavem a veure quan Monts s’hi veía amb cor. L’altre señora Josefina vivia al poble
sec, era d’edad molt avançada i encara feia puntes al coixí.
Josefina va morir poc
després de sortir de l’Hospital. A Carme la vam anar a visitar força vegades a Vilafranca, aprofitàvem els dissabte perquè tancàvem la porteria. Això ho vam acordar amb els veïns perquè de dilluns a divendres no tancàvem al migdia, aleshores ens van permetre tancar el dissabte. De fet viure a la porteria ha estat el millor regal de la vida per fer front a l'experiència de Monts, si no fos pels veïns la solitud fora aclaparadora.
Novembre un diumenge a casa de Jaume i Anita, Rafel i família també hi són. Ena obsequien amb unes fotografies de fa un parell d'anys, gràcies fills.
Volen saber com estar Monts, està com pot.
Ja ha decidit que no tornarà a treballar a l'Escribà, ells li faciliten la gestió de la invalides per la feina que feia: treballar de peu. Si gràcies acceptem l'ajuda que a ca l'Escribà ens ofereixen, una petita pensió mensual facilitaria que Monts pogués anar retrobant els seus equilibris. Gràcies. Tenim per endavant un any d'espera de resolucions.
A mi, Jaume m'ofereix un gestor amic d'ell per gestionar la meva jubilació, sembla que malgrat tot podria cobrar el SOVI. Sí Jaume, gràcies accepto l'ajuda que em regales.
Festes de Nadal 1979.
Déu ni dó més amables! Dia de nadal al menjador de casa. Procurem fer-ho tot com sempre: àrbre a l'entrada, dinar de Nadal s Sant Esteve, Sant Esteve a casa, cap d'any a casa d'en Rafel i Teresa, Reis a casa de Jaume i Anita. Així han passat les festes sense voler aprofundir amb els sentiments que desperten allò que estem vivint.
Som el 1980!
La relació amb la família d'en Joan és llunyana.Joan i Glòria, creixen amb dolor i ràbia.
Sí, el fet de viure pot ser molt penós
Què la vida us acompanyi fills, sou lluny de la nostra realitat però us estimem malgrat que aquesta estimació per a vosaltres no sigui útil.
Glòria es prepara per anar a Londres a treballar d'azafata de congressos!
Jaume i Anita hi tenen força tracta, de fet dins les seves fpossibilitats els ajuden en el que poden i ells es deixen.
A casa, però, en sabrem poc de tot plegat...
Som a la dècada dels feliços 80!
Primavera de 1980,
Les nostres passejades han tornat a començar... cerquem de retrobar la nostra normalitat. Ha Montserrat a l'Escribà li gestionen la llarga malaltia, encara no tenim la resolució però sembla que li donaran. A mi m'estan gestionant la pensió de la bellesa el "SOVI", tampoc està concedit encara. seguim en espera.
La salut de Montserrat es veu afectada per la "litiasi renal" que li va quedar de record de l'operació. El doctor Edmundo Tremps Velazquez s'implica l'hi ha passat l'històrial a la Residència de la Vall d'Hebron, te cita per a ingressar a mitjans de juliol, diuen que seran uns deu dies.
Dimarts 12 de març de 2019, des de la perspectiva d'avui, aquella primavera de 1980, tenia moltes possibilitats, però jo no les veia. Potser tampoc n'hi havia tantes. Què podia fer amb la meva jove vida? el repte per a mi sempre va ser estudiar.
Tenia capacitat tots els professors i professores que he tingut m'han assenyalat. En aquells moments em podia decir per fer l'accés a l'Universitat per "lletres" i emprendre el somni del meu pare "Montserrat serà advocat" o el meu propi somni "infermeria" Ara bé aquest camí requeria molt d'esforç, una forta i disciplinada voluntat que no he desenvolupat. Deixem'ho.
Novembre un diumenge a casa de Jaume i Anita, Rafel i família també hi són. Ena obsequien amb unes fotografies de fa un parell d'anys, gràcies fills.
Volen saber com estar Monts, està com pot.
A mi, Jaume m'ofereix un gestor amic d'ell per gestionar la meva jubilació, sembla que malgrat tot podria cobrar el SOVI. Sí Jaume, gràcies accepto l'ajuda que em regales.
Déu ni dó més amables! Dia de nadal al menjador de casa. Procurem fer-ho tot com sempre: àrbre a l'entrada, dinar de Nadal s Sant Esteve, Sant Esteve a casa, cap d'any a casa d'en Rafel i Teresa, Reis a casa de Jaume i Anita. Així han passat les festes sense voler aprofundir amb els sentiments que desperten allò que estem vivint.
Sí, el fet de viure pot ser molt penós
Què la vida us acompanyi fills, sou lluny de la nostra realitat però us estimem malgrat que aquesta estimació per a vosaltres no sigui útil.
Glòria es prepara per anar a Londres a treballar d'azafata de congressos!
Jaume i Anita hi tenen força tracta, de fet dins les seves fpossibilitats els ajuden en el que poden i ells es deixen.
A casa, però, en sabrem poc de tot plegat...
Som a la dècada dels feliços 80!
Les nostres passejades han tornat a començar... cerquem de retrobar la nostra normalitat. Ha Montserrat a l'Escribà li gestionen la llarga malaltia, encara no tenim la resolució però sembla que li donaran. A mi m'estan gestionant la pensió de la bellesa el "SOVI", tampoc està concedit encara. seguim en espera.
La salut de Montserrat es veu afectada per la "litiasi renal" que li va quedar de record de l'operació. El doctor Edmundo Tremps Velazquez s'implica l'hi ha passat l'històrial a la Residència de la Vall d'Hebron, te cita per a ingressar a mitjans de juliol, diuen que seran uns deu dies.
Tenia capacitat tots els professors i professores que he tingut m'han assenyalat. En aquells moments em podia decir per fer l'accés a l'Universitat per "lletres" i emprendre el somni del meu pare "Montserrat serà advocat" o el meu propi somni "infermeria" Ara bé aquest camí requeria molt d'esforç, una forta i disciplinada voluntat que no he desenvolupat. Deixem'ho.
Sempre he cregut en la teva capacitat Montserrat, però alhora, també he sabut que alhora de posar-hi colzes, et sortia una mena de cansament o rebel·lia que et feia renunciar: no és per aquí mare, em deies, no és per llibres que assolirem la llibertat del cor. Vaig poder comprendre que assumies la mateixa lluita que sempre va tenir el teu pare.
Hi veies més enllà, volies anar més enllà, volies l'amor sense límits, sense pors. Volies, com ell, la Vida en tota la seva esplendor, la relació amb la màxima honestedat. I, estaves dotada amb l'eina imprescindible: sabies comunicar els teus sentiments amb tota claredat. Montserrat surt de la Residència de la vall d’hebrón, on sembla que li han solucionat el problema de calcificació de bufeta d’orina.1980
Vam pujar a Montserrat fugint de la Residència de la Vall d'Hebrón. El doctor Tremps em donava l'alta a les dues del migdia del dia 8 d'agost i me'n vaig anar sense esperar la mare, vaig fer la bossa, i en bata i sabatilles, vaig demanar un taxi, a quí vaig haver d'ensenyar el paper de l'alta, perquè realment semblava que fugia de l'Hospital.
L'endemà dia 9 pujavem per passar un parell de setmanes a les cel·les. Aquest any però: anem a les cel·les del Abat Oliva De la nostra família de Sant Esteve Sesrovires, la més propera al Santuari de Montserrat era la família Riera Rossell, ni que ells estaven afincats a Vilafranca del Penedés. 
Va ser Maria Rossell qui ens va apropar al Monestir, primer per subscriure'ns al "Butlletí de Montserrat" 1980, El seu marit, en Pau Riera, el vilafranquí ens va obrir les portes de les cel·les, ell tenia una bona relació aleshores amb enl senyor Espinach encarregat de gestionar els allotjaments de les cel·les entre d'altres tipus d'administració al Santuari
Va ser Maria Rossell qui ens va apropar al Monestir, primer per subscriure'ns al "Butlletí de Montserrat" 1980, El seu marit, en Pau Riera, el vilafranquí ens va obrir les portes de les cel·les, ell tenia una bona relació aleshores amb enl senyor Espinach encarregat de gestionar els allotjaments de les cel·les entre d'altres tipus d'administració al Santuari
Aíxí que som a les cel·les del Abat Oliva, 5è 4t
La calidesa de la Muntanya, em regala pau i Montserrat i troba natura i cerca el voler de Déu per a la seva jove vida. Hi ha tres activitats que per a nosoaltres són un ritual: anar a la cova a fer l'ofrena a la Mare de Déu de la nostre gratitud pels favors rebuts. El sol fet d'acceptar, amb tot el dolor que calgui, que la mort d'una persona estimada és una porta que s'obre a relacionar-nos amb el Cel.
És un regal de serenor i pau pel qual a casa sentim absoluta gratitud. Preguem dons amb Amor pels qui ens han precedit en el retorn a Casa del Pare.
El segon ritual és la segona anada a la cova, aquesta acompanyades per Maria Riera i fer la paradeta al Kiosc d'en Jaume, i comprar un parell d'ampolletes del licor que ell mateix destil·la fent d'herbes de la muntanya. S'hi respira vida senzilla aprop d'en Jaume. El tercer titual és al vespre cercar la lluna des del passeig de l'escolani
Amb 18 mesos han quedat enrera els efectes de les dues primeres operacions. Hem acomiadat a l'àvia. Ara cal seguir!
Tornem a casa amb força per passar tot l'any!
Setembre 1980 Montserrat s'acomiada d'Escribà, les cames no li permeten tornar a treballar dreta. La família Escribà l'ha tractat molt bé, han fet l’expedient per aconseguir-li un grau d’incapacitat per la seva feina actual: això vol dir que cobrarà una petita pensió mensual, mentre no torni a treballar en una feina que l’obligui a estar de peu. 
L’expedient és llarg es va engegar el setembre de 1979. Ara hi ha bones notícies!
El professorat majorment són germanes de la caritat, parla de sor Carme, sor Catalina, sor Montserrat... aquest curs la comprom dos anys. Se la veu feliç, es prova a sí mateixa que pot fer-ho.
1980 Un any sense vostè mare!
Mare sóc "pensionista"
A finals de setembre m'ha vingut confirmada: cobraré el "SOVI". A Montserrat la resolució de la Invalidesa també li ha arribat, ara som pensionistes! Ho celebrem!
Deixes una família que t’estima i et respecta, això és el millor do, que pots presentar en tornar a la «Llum del nostre Origen».
Tenim moltes hores de companyia que agrair a la seva filla Montserrat, ella ens ha acompanyat moltes vegades en les llargues hores d'espera a la consulta del doctor Ramon Viladot a l'hospital de Sant Rafel. Paciència i mes paciència,
Ara ens agradaria poder acompanyar a Montserrat Serna en aquest moment però ella també està de canvis, al seu fill vol muntar un forn pastisseria i comença a casa seva.
Tornen abans dels nadals vibrant per l’afecte rebut. Anita està joiosa d’haver retrobat la família, que va deixar l’any 1960 en tornar sola del Brasil.
En acabar la litiasis. Gràcies a Déu Mons ha recuperat del tot l'estabilitat en la salut. Comença a estudiar el primer grau de formació professional Sanitària, a l’escola anexa a l’Hospital Militar, els horaris són de tarda.
La nostra filla, Alfons, no comprèn que no pot treballar de peu.
Mare sóc "pensionista"
A finals de setembre m'ha vingut confirmada: cobraré el "SOVI". A Montserrat la resolució de la Invalidesa també li ha arribat, ara som pensionistes! Ho celebrem!
Tenim motius per fer-ho. La família en general tots estan fent camí. Jaume i Anita ara gaudeixen de la lliberta que els dóna haver-la cuidat la mare fins al final Ara surten i entren, gairebé sempre junts, s'hi van acostumant.
Vicenta i fills, van obrint nous camins. Roser i Núria casades i amb fills, Glòria comença la seva vida nòmada i Joan, és el que costa més d'encaminar.
El curs d'Auxiliar Sanitària, que fa Monts va endanvat.
Sortint del dinar de "Vallromanes"
Ho celebren a Vallromanes, en un restaurant que Jaume i Rafel coneixen, som-hi.Per a dinar ens toca esperar taula, en Jaume remuga, no li agrada fer esperes per a dinar al restaurant, Rafel i Teresa que són els que coneixen el lloc no van demanar taula o vam arribar-hi abans d’hora, no me’n recordó bé.
El curs d'Auxiliar Sanitària, que fa Monts va endanvat.
Ho celebren a Vallromanes, en un restaurant que Jaume i Rafel coneixen, som-hi.Per a dinar ens toca esperar taula, en Jaume remuga, no li agrada fer esperes per a dinar al restaurant, Rafel i Teresa que són els que coneixen el lloc no van demanar taula o vam arribar-hi abans d’hora, no me’n recordó bé.
Ens ho
vam pasar bé. 
Tots estaven contents de que a la fi, sembla que podem recuperar l’estabilitat i l’alegria. Montserrat ara es troba bé i ens ensenya la capacitat que té per deixar enrere les dificultats passades.
A tots, però ens agradaria que tingués la mateixa capacitat per enfocar el futur.
Passats els anys expressar que Vicenta i Joan no hi van ser convidats perquè no hi vaig pensar, i en Jaume no degué gosar de fer-me’n adonar.
Per celebrar que som pensionistes hem fet més coses. Hem anat al sastre i ens hem fet fer un vestit sastre per a cada una. He posat cortines a les habitacions i preparem una sortida a Madrd pel meu compleanys. En Ramon Calduch ens ha dit que participarà en un espectacle de Sara Montiel.
Primers dies d'octubre 1980: adéu Rosita
Tots estaven contents de que a la fi, sembla que podem recuperar l’estabilitat i l’alegria. Montserrat ara es troba bé i ens ensenya la capacitat que té per deixar enrere les dificultats passades.
A tots, però ens agradaria que tingués la mateixa capacitat per enfocar el futur.
Passats els anys expressar que Vicenta i Joan no hi van ser convidats perquè no hi vaig pensar, i en Jaume no degué gosar de fer-me’n adonar.
Per celebrar que som pensionistes hem fet més coses. Hem anat al sastre i ens hem fet fer un vestit sastre per a cada una. He posat cortines a les habitacions i preparem una sortida a Madrd pel meu compleanys. En Ramon Calduch ens ha dit que participarà en un espectacle de Sara Montiel.
mort la meva cosina Rosita Font Torras, descansa en pau.
Rosa, m’agradaria que te’n portessis tota la gratitud que et tinc per la teva amistat, que mai m’has negat, i tota la tendresa dels records compartits de la nostra joventut, que era plena d’esperança.
Tenim moltes hores de companyia que agrair a la seva filla Montserrat, ella ens ha acompanyat moltes vegades en les llargues hores d'espera a la consulta del doctor Ramon Viladot a l'hospital de Sant Rafel. Paciència i mes paciència,
Fotografia de la mare l'any 2004 a la plaça Letamendi. Vam seure una bona estona recordant els temps en que amb Mari i Rosita ballaven amb els veins al so de la pianola. 
Tot Sants de 1980 a Madrid
Divendres 31 d'octubre de 1980, estació de Sants.A les 22 hores sortim cap a Madrid amb el tren de "lliteres".Arribem a Madrid a les 7 del matí del dissabte dia 1.Tenim fins a la tarda per organitzar-nos.
La pensió ens l'ha recomanat en Ramon Calduch, més ben dit Pepita la seva esposa. 
En Ramon i Josep són a Madrid des que va començar la tardor amb l'espectacle de Sara Montiel "Sara de la Mancha"
En Ramon i Josep són a Madrid des que va començar la tardor amb l'espectacle de Sara Montiel "Sara de la Mancha"
Des de la pensió, que és ben a prop de "la Puerta del Sol" i ben "castiza", anem a cercar el teatre "la Latina" comprem entrades per a la tarda i nit.
No cabíem dins la pell. Montserrat i jo voltant per Madrid, Alfons. Juntes vam cercar espais recorreguts amb tu, que per cert encara hi eren.
Vam gaudir el viatja a cor que vols.
Juntes amb Montserrat tenim la capacitat de gaudir del moment present amb tota l'ànima. 
Vam dinar pels vols del teatre i a les 6 de la tarda la "primera funció".
Vam dinar pels vols del teatre i a les 6 de la tarda la "primera funció".
En la funció de nit, el públic en peu aplaudia a Ramon Calduch una cançó cantada amb tota l'ànima; Granada.
Les mans ens feien mal d'aplaudir. Quan va acabar la funció els vam anar a saludar i acomiadar-nos. Ens van demanar un tacxi al qui gentilment havien pagat la carrera.
Alhora d'abonar el viatge el tacxiste ens digué que viatjàvem gratuïtament gràcies a la nostra amable admiració per "los cantantes catalanes"
Ramon i Josep ens reberen afectuosament i amb l'alegria de rebre la visita d'unes amigues de Barcelona que anaven a veure'ls actuar.
Les mans ens feien mal d'aplaudir. Quan va acabar la funció els vam anar a saludar i acomiadar-nos. Ens van demanar un tacxi al qui gentilment havien pagat la carrera.
Alhora d'abonar el viatge el tacxiste ens digué que viatjàvem gratuïtament gràcies a la nostra amable admiració per "los cantantes catalanes"
Ramon i Josep ens reberen afectuosament i amb l'alegria de rebre la visita d'unes amigues de Barcelona que anaven a veure'ls actuar.
Diumenge al mati a la pensió "xocolate con churros", marxem a fer un tomb per la ciutat.
Ens impacta la grandiositat del "Palacio Real", els jardins de dins no el vam veure, no anàvem pas a fer visita turística, anàvem a sentir en Ramon i de passada en Josep.
A migdia ens vam acomiadar de la pensió i a les tres pujàvem al "talgo", arribàvem
a Sants a les 22 hores i a casa cap a les onze. Ho hem gaudit i hem celebrat el començament d'una nova etapa en el nostre viure: som pensionistes! Gràcies al Pare/Mare Eterns que sempre ens faciliten el fet de viure!
Jaume i Anita es preparen 1980
Se'n van a primers de novembre a Sant Paulo, Brasil, on viu la família d'Anita. Van a casa de la germana petita d'Anita, Lolita amb la qui viu la seva mare. Des que el 1961 Anita va deixar la família a Sant Paulo, per tornar a veure a la seva àvia que estava molt malalta i de fet va morir, que no havia tornat a veure els germans.
La mare va estar per a conèixer el marit i família que tenia la seva filla. Ella va estar aquí uns mesos del novembre de 1962 fins a la primavera de 1963. Anita no havia vist més a la seva mare. Ara és un bon moment.
Ni que Jaume encara treballa, fa moltes hores i ha reservat hores per demanar unes vacances llrgues.
A la Companyia de les Aigües de Barcelona, l'any 1980, aquestes coses encara es podien fer. Anita sembla espantada, també cal dir que estan força amoïnats pel nostre Joan que a tretze anys en fa de tots colors, i per Glòria que ha desaparegut de les nostres vides, perquè és a Anglaterra estudiant anglès.
Hi passaran un mes llarg, a casa hi quedarà el "kuki", el gat nascut a Sant Esteve i que ells van adoptar fa més de dotze anys... Per cert en Rafel, Teresa i les nenes, també han vingut a desitja'ls bon viatge.
Fins a la tornada estimats i gràcies per tota la vostra estimació
Sí, el nostra Jaume és home de miralls"
Aquesta és la família que Anita i Jaume van trobar a Sant Paulo, la seva família.
Aquest any Jaume i Anita, fan el seu primer viatge al Brasil, on viuen els seus germans i la mare. A casa i queden el gat «kuki» i la cadernera.
Ens impacta la grandiositat del "Palacio Real", els jardins de dins no el vam veure, no anàvem pas a fer visita turística, anàvem a sentir en Ramon i de passada en Josep.
A migdia ens vam acomiadar de la pensió i a les tres pujàvem al "talgo", arribàvem
a Sants a les 22 hores i a casa cap a les onze. Ho hem gaudit i hem celebrat el començament d'una nova etapa en el nostre viure: som pensionistes! Gràcies al Pare/Mare Eterns que sempre ens faciliten el fet de viure!
Se'n van a primers de novembre a Sant Paulo, Brasil, on viu la família d'Anita. Van a casa de la germana petita d'Anita, Lolita amb la qui viu la seva mare. Des que el 1961 Anita va deixar la família a Sant Paulo, per tornar a veure a la seva àvia que estava molt malalta i de fet va morir, que no havia tornat a veure els germans.
Ni que Jaume encara treballa, fa moltes hores i ha reservat hores per demanar unes vacances llrgues.
A la Companyia de les Aigües de Barcelona, l'any 1980, aquestes coses encara es podien fer. Anita sembla espantada, també cal dir que estan força amoïnats pel nostre Joan que a tretze anys en fa de tots colors, i per Glòria que ha desaparegut de les nostres vides, perquè és a Anglaterra estudiant anglès.
Fins a la tornada estimats i gràcies per tota la vostra estimació
Sí, el nostra Jaume és home de miralls"
Aquesta és la família que Anita i Jaume van trobar a Sant Paulo, la seva família.
Aquest any Jaume i Anita, fan el seu primer viatge al Brasil, on viuen els seus germans i la mare. A casa i queden el gat «kuki» i la cadernera.
Tornen abans dels nadals vibrant per l’afecte rebut. Anita està joiosa d’haver retrobat la família, que va deixar l’any 1960 en tornar sola del Brasil.
Ha abraçat a la seva mare. Aquestes setmanes han viscut a casa la seva germana Lolita, revivin el valor que té la unitat de les familíes. Han gaudit dels nebots d’Anita, els tres fills de Lolita i els dels altres germans.
Divendres 26 de desembre 1980 Nadals gaudim dels relats del viatge al Brasil. Jaume i Anita tornen il·luminats. Ha n viscut un mes en família. Lolita, la germana d'Anita ha pogut mantenir els vincles familiars vibrants. Es reuneixen els tres germans, Anita té dos germans més, l'Edurd i el Manel, ells també han creat família a Sant Paulo, això vol dir que quan es troben són una bona colla. Alegres, afectuosos.
Sí, en Jaume i Anita han viscut amb família ara s'enyoren, La família d'aqui és molt llunyana i freda.
Dijous 1 de gener de 1981
Cap d’any Rafel compleix 44 anys al nou pis a Barcelona, carrer Joan Garai 110, 2n 2a. Fem l’estrena, hi viuen des l’estiu. No sabem superar les distàncies familiars,amb Rafel i Teresa es noten molt.
Encara noi hem pogut curar del tot les ferides amb en Rafel, el dolor pesa, ell es va sentir abandonat i, no ha pogut anar més enllà d'aquest sentiment,
En Rafel és criatura de sentiments molt profunds i en la seva relació amb mi no ha pogut superar encara el dol i, potser, la rancúnia.
Aquesta situació es reflecteix amb les meves nétes, no ens coneixem, ens estimem, sí és clar, però no tenim gairebé res en comú.
Imatge del dia dels Reis a casa de Jaume i Anita. Així eren les nostres festes de Nadal, Cap d'Any i Reis.
A casa els tiets els diumenges encara es pot veure la sèrie d'en Michael Landon "la Casa de la Pradera"
Sí, en Jaume i Anita han viscut amb família ara s'enyoren, La família d'aqui és molt llunyana i freda.
Cap d’any Rafel compleix 44 anys al nou pis a Barcelona, carrer Joan Garai 110, 2n 2a. Fem l’estrena, hi viuen des l’estiu. No sabem superar les distàncies familiars,amb Rafel i Teresa es noten molt.
Encara noi hem pogut curar del tot les ferides amb en Rafel, el dolor pesa, ell es va sentir abandonat i, no ha pogut anar més enllà d'aquest sentiment,
Aquesta situació es reflecteix amb les meves nétes, no ens coneixem, ens estimem, sí és clar, però no tenim gairebé res en comú.
Imatge del dia dels Reis a casa de Jaume i Anita. Així eren les nostres festes de Nadal, Cap d'Any i Reis.
A casa fa temps que no es veu, en cap de tres o quatre anys d'emiisió Mary la filla gran del Ingalls va iniciar un procés de malatia visula, Va quedar cega, era quan jo estava mig acceptant que les meves cames em limitarien les meves possibilitats laborals. Vam deixar de veure la sèrie. Feia mal veura-la.
Em feia mal sentir quell home tan meravellós a la pantalla i la absoluta carència d'un home a casa amb quí poguèssim anar endavant. enllaç a Mike.
Hem de adonar-nos que algunes fotografies potser no corresponen exactament amb les dades. La major part de les imatges van arribar a les meves mans quan la tieta Anita va tornar a l'Alegria Eterna que És el seu Origen.
Dissabte 24 - diumenge 25 1981 gener.
En un dolorós accident de trànsit, a Barcelona al carrer de Balmes cruïlla amb Rd. Universitat, mort en Narcís Rossell Julià.
Adéu Narcís amb tu se’n van uns anys molt càlids de la nostra vida. Sense tu res tornarà a ser com abans. Te’n portes l’alegria de la teva família i la nostra.
«Trobarem a faltar el teu somriure, diu que ens deixes te’n vas lluny d’aquí, però el record de la vall on vas viure no l’esborra la pols del camí.
Al teu front durs la llum d’albada, ja no el solquen dolors ni treballs i el vestit que t’ha dat la rosada és vermell com el riu de la vall.
Quan arribis a dalt la carena mira el riu i vall que es deixat i aquest cor que ara guarda la pena tan amarga del teu comiat».
Link to Més enllà del Portal
Els bells i vells envelats del barri de Gràcia han desaparegut absorbits per la modernitat.
Ramon Calduch té un llarg contracte a la sala de Festes Marti's. La sala és al passeig de Gràcia a l'alçada dels Jardinets.
La fotografia no és bona, però hi som tots! És un regal de Rosa Soler, l'admiradora d'en Ramon, que viu a Vilanova i Geltrú, i que sovint ens acompanya per anar a veure les actuacions d'en Ramon Calduch.
A Rosa la vam coneixer en una actuació d'en Ramon a Sant Vicens dels Horts on feien un homenantge a Emili Vendrell i van canr-hi Ramon Calduch i Gaietà Renom era el 22 de setembre de 1977.
Allà quan Montserrat va anar a saludar en Ramon va conèixer a Rosa Soler i Duran. Allà va comença una llarga amistat.
Montserrat i jo hem après a gaudir dels petits moments que la vida regala. Tu Alfons me'n vas ensenyar i he procurat de transmetre aquesta capacitat a la nostra
filla, i, saps? donç sí, n'après!
Dissabte 26 de maig de 1981?
Gemma ha fet la primera comunió. Han fet un aperitiu. Hi erem amb Anita i Jaume. Sí, és cert les imatges parlen més clar que qualsevol descripció.
Vicenta i Joan tampoc hi són. Vicenta a poc a poc s'anat fent una vida pròpia. S'ha voltat d'un cercle d'amistats que l'ajuden a seguir el seu cami, el camí que ha de fer per a ella mateixa. Les seves filles Roser i Núria l'acompanyen molt i els finals de setmana està amb elles. Amb nosaltres té poca relació ni que Montserrat la telefona de tant en tant. Ens veiem molt poc.
En aquesta foto hi veiem a Emili Busquets, l'amic d'en Jaume, el qui ens va traspassar la vivenda del carrer de Provença.
També hi veiem a Marta, amb barret i és
que els barrets a Marta li agraden desde
que era una nena trapella i presumida.
Montserrat a Lourdes amb l'Hopitalitat
La baixada una mica més relaxada.
Les festes de nadal 1981, 
A Rosa la vam coneixer en una actuació d'en Ramon a Sant Vicens dels Horts on feien un homenantge a Emili Vendrell i van canr-hi Ramon Calduch i Gaietà Renom era el 22 de setembre de 1977.
Allà quan Montserrat va anar a saludar en Ramon va conèixer a Rosa Soler i Duran. Allà va comença una llarga amistat.
Montserrat i jo hem après a gaudir dels petits moments que la vida regala. Tu Alfons me'n vas ensenyar i he procurat de transmetre aquesta capacitat a la nostra
filla, i, saps? donç sí, n'après!
Dissabte 26 de maig de 1981?
Gemma ha fet la primera comunió. Han fet un aperitiu. Hi erem amb Anita i Jaume. Sí, és cert les imatges parlen més clar que qualsevol descripció.
Vicenta i Joan tampoc hi són. Vicenta a poc a poc s'anat fent una vida pròpia. S'ha voltat d'un cercle d'amistats que l'ajuden a seguir el seu cami, el camí que ha de fer per a ella mateixa. Les seves filles Roser i Núria l'acompanyen molt i els finals de setmana està amb elles. Amb nosaltres té poca relació ni que Montserrat la telefona de tant en tant. Ens veiem molt poc.
En aquesta foto hi veiem a Emili Busquets, l'amic d'en Jaume, el qui ens va traspassar la vivenda del carrer de Provença.
També hi veiem a Marta, amb barret i és
que els barrets a Marta li agraden desde
que era una nena trapella i presumida.
Dilluns 25 - 29 divendres Juny,1981 Montserrat és a Lourdes cinc dies, amb l’hospitalitat, a portar-hi malalts. És la primera vegada que marxa sola.Té vocació per a cuidar malalts.
Filla tant sols et desitjo que siguis forta per ha poder-ho fer. Quan va tornar era tan feliç que des de llavors desitjo intensament que pugui treballar cuidant malalts. Sóc capaç de cuidar els malalts de casa, de la meva família: però a un munt d'inconeguts? amb sembla que no m'hi veuria amb cor
Les practiques d'auxiliar clínica
a l'Hospital de Sant Rafel, el goig més gran de Montserrat El juny i juliol de 1981 Montserrat ha fet pràctiques d'auxiliar clínica a l'Hospital de Sant Rafael, és el temps en que l'ha he vist més feliç. Els dissabtes a la tarda, també hi anàvem, però al Col·legi Especial, per ensenyar a "Sor Alegria" a portar la màquina de teixir que els ha regalat una senyora benefactora de la Congregació. La nostra màquina "Passap" galga 5, també ha anat al Col·legi de Sant Rafael. Passat l'estiu però, s'acabà. Montserrat tenia l'esperança que potser podria treballar a Sant Rafael d'auxiliar, però les germanes li han fet adonar que amb el seu historial clínic no serà possible.
Ara és demà. Arcàngel Rafel guia'ns pel camí que puguem compartir respectant-nos. Els germans entregats a la religió fan un servei al col·lectiu necessari, però Senyor la visió humana és tan limitada,,,
Una mica d'història de l'Hospital de Sant Rafael.
L'Hospital de Sant Rafel pertany a la Congregació de "les germanes Hospitalaries del Sagrat Cor de Jesús" "L'Asil Sant Rafel, per a nenes requítiques i escrofiloses pobres"
Va ser fundat el 31 de març de 1888 pel Pare Benito Menni, al carrer Cabestany número 1 del barri de Les Corts de Barcelona.
Filla tant sols et desitjo que siguis forta per ha poder-ho fer. Quan va tornar era tan feliç que des de llavors desitjo intensament que pugui treballar cuidant malalts. Sóc capaç de cuidar els malalts de casa, de la meva família: però a un munt d'inconeguts? amb sembla que no m'hi veuria amb cor
Les practiques d'auxiliar clínica
a l'Hospital de Sant Rafel, el goig més gran de Montserrat El juny i juliol de 1981 Montserrat ha fet pràctiques d'auxiliar clínica a l'Hospital de Sant Rafael, és el temps en que l'ha he vist més feliç. Els dissabtes a la tarda, també hi anàvem, però al Col·legi Especial, per ensenyar a "Sor Alegria" a portar la màquina de teixir que els ha regalat una senyora benefactora de la Congregació. La nostra màquina "Passap" galga 5, també ha anat al Col·legi de Sant Rafael. Passat l'estiu però, s'acabà. Montserrat tenia l'esperança que potser podria treballar a Sant Rafael d'auxiliar, però les germanes li han fet adonar que amb el seu historial clínic no serà possible.
Una mica d'història de l'Hospital de Sant Rafael.
L'Hospital de Sant Rafel pertany a la Congregació de "les germanes Hospitalaries del Sagrat Cor de Jesús" "L'Asil Sant Rafel, per a nenes requítiques i escrofiloses pobres"
Va ser fundat el 31 de març de 1888 pel Pare Benito Menni, al carrer Cabestany número 1 del barri de Les Corts de Barcelona.
L'aportació econòmica de la Sra, Dorotea Chopitea, molt coneguda en aquells temps per la seva gernerositat envers els indigents, va ser clau per la creació d'aquest centrre i, fins a la dècada dels sentate, l'asil es va mantenir gràcies a l'ajuda que van rebre les Gerrmanes Hospitalàries per part de moltes famílies de Barcelona i de la comarca.
En un principi, el centre va néixer per donar acollida gratuíta a nenes pobres d'entre quatre i deu anys amb problemes de salut com poliomelitis o malformacions congenites. Inicialment ha van ingressar entre 100 i 120 nenes, les quals eren ateses per professionals de la medicina que van treballar durant molt de temps al centre de forma desinteressada.
El 1957 la Congregació de les Germanes Hospitalaries va decidir marxar de l'antic local del carrer de Cabestany i adquirir uns terrenys al
Passeig de la Vall d'Hebron de Barcelona, on es va construir el primer edifici de l'actual hospital. Amb el nom de "Asil Infantil de Sant Rafael", el novembre de 1963 es va inaugurar al centre que tenia una capacitat molt superior a l'anterior. Però els avenços científics i el desenvolupament econòmic del país van contribuir que cada vegada fossin menys les nenes que acudien al centre per demanar ajuda o assitsència.
Per tant, l'asil va passar per un periode de crisi econòmica fins que, el 1968, es va establir el primer acord amb la Seguretat Social. D'aquesta manera, el centre va començar a atendre malalts adults i va canviar el seu nom pel de Hospital de Sant Rafael" A partir de llavors, les nenes aïllades que encara ocupaven una planta de l'Hospital van ser traslladades a un edifici contigu que es va convertir en "Col·legi Especial Sant Rafael" i on s'impartiria ensenyances primàries per a nens disminuïts físics fins a finals dels vuitanta.
L'any 1981 va ser un any d'esperances que poc a poc es van anar fonen. Montserrat tenia fe en que a l'Hospital de Sant Rafel hi podria trobar el seu lloc d'expressió laboral.
El 1957 la Congregació de les Germanes Hospitalaries va decidir marxar de l'antic local del carrer de Cabestany i adquirir uns terrenys al
Per tant, l'asil va passar per un periode de crisi econòmica fins que, el 1968, es va establir el primer acord amb la Seguretat Social. D'aquesta manera, el centre va començar a atendre malalts adults i va canviar el seu nom pel de Hospital de Sant Rafael" A partir de llavors, les nenes aïllades que encara ocupaven una planta de l'Hospital van ser traslladades a un edifici contigu que es va convertir en "Col·legi Especial Sant Rafael" i on s'impartiria ensenyances primàries per a nens disminuïts físics fins a finals dels vuitanta.
L'any 1981 va ser un any d'esperances que poc a poc es van anar fonen. Montserrat tenia fe en que a l'Hospital de Sant Rafel hi podria trobar el seu lloc d'expressió laboral.
Com he dit, no s'adonava que no podia complir un horari laboral en peu, i molt menys en un hospital on la feina és molt intensa. Havia deixat la pastisseria per no poder treballa dreta i no veia que l'hospital era el mateix.
S’ha tret el carnet de conduir. 1981
Des del gener que Monts anava a una acadèmia del carrer d'Aribau a prop de casa per aprendre a conduir.
El seu monitor el senyor Arrua, no ho té gaire clar i es que a la noia conduir no li agrada, encara menys des que en Narcís mori atropellat.
En Jaume li ha conseguit un 600. Jaume té por d’un accident, crec que ella és prudent però a veure si s’en sortirà o no. Enguany a Montserrat hi hem pujat amb "600". Cal recordar el suport que en Jaume Rossell de Sant Esteve li ha donat, posant-se al seu costat per ajudar-la a conduir.
1981 Agost a Montserrat. Monts ha fet trenta anys.
S’ha tret el carnet de conduir. 1981
Des del gener que Monts anava a una acadèmia del carrer d'Aribau a prop de casa per aprendre a conduir.
En Jaume li ha conseguit un 600. Jaume té por d’un accident, crec que ella és prudent però a veure si s’en sortirà o no. Enguany a Montserrat hi hem pujat amb "600". Cal recordar el suport que en Jaume Rossell de Sant Esteve li ha donat, posant-se al seu costat per ajudar-la a conduir.
Hem pujat a Montserrat amb el nostre "600", sí tot el camí darrere l'autocar del Julià. Què bé que m'ha anat.
Visitar al pare Jaume Badia. És totalment gratificant passar uns minuts amb ell. Quan hi som respirem la seva bonesa. Gràcies Mare. Hi anem per fer l'aportació pel Butlletí de Montserrat. que ens arriba a casa tres vegades l'any.
Ens agraden les nits de Montserrat. És en les seves nits que descobrim la immensitat de l'Univers i com hi batega la Vida. Alhora de marxar "600" i cap a vall, Hem pregat i donat gràcies pel moment de sanació que viviem, per demana forces per continuar endavant i per pregar pel camí de perdó cap a la Llum dels nostres difunts. Preguem i escoltem: Déu És Silenci.
Poc després de retornar a Barcelona, passem un cap de setmana amb la família de Sant Esteve, el dissabte a la nit a l'envelat de la Beguda alta, hi canta en Ramon Calduch.
Hi anem en el "6oo"!. En Ramon a la tornada cap a Sant Esteve ens acompanya fins el trencall d'entrada al poble.
Després de les pràctiques de Sant Rafel, Monts ha de completar les hores que li falten per enllestir els dos anys d'auxiliar. La germana que els dóna patologia, sor Catalina, és infermera de l'Hospital de la Creu Roja de Barcelona, al carrer Dos de Maig nú 301.
Hi anem en el "6oo"!. En Ramon a la tornada cap a Sant Esteve ens acompanya fins el trencall d'entrada al poble.
El entregar-li l'informe de les pràctiques de Sant Rafel, sor catalina li proposà de fer les hores que li faltaven, en total havia de fer tres centes hores, gratuïtes entre els dos anys. 
Li va proposa dons ferles a Creu Roja, amb la tutela d'ella el més de juliol i setembre. I anava el torn del mati. Va ser una bona experiència.
Pel setembre els dies de festa de la Mercè li van demanar de fer una suplència, aquell dies els va cobrar.
Però també va ser un dia en el que es va trobar el mig d'un enfrontament entre la monja que dirigia la planta i una auxiliar. 
Sor Catalina li va demanar a Montserrat què havia passat, Montserrat va donar la seva versió, allò que ella honestament havia vist i sentit. allà mateix s'ha li va acabar cap possibilitat de tornar a fer cap suplència va ser esborrada del llistat de les noies que feien suplències.
Tardor-hivern 1981
Ens ha costat molt a mi i els amics que té Montserrat convèncer-la que siguis l'any que li falta, molt més quan té les pràctiques fetes amb escreix. a la fi ho vam aconseguir i per l'octubre va engegar el curs i es va posar el davant de sor Catalina amb tota naturalitat.
Octubre 1981
Rosa Soler passa una nit a casa. Això en aquells anys 1977 - 1987 ho vam fer un parell o tres de vegades l'any. Així com anar nosaltres a passar un dia a Vilanova. Per seguir les actuacions d'en Calduch. Monts s'havia quedat alguna vegada a dormir a Vilanova a casa de Rosa.
Un dissabte d'octubre 1981 en que van poder coincidir Rosa i Teresa, juntament amb Montserrat a veure actuar els nostres amics.
Sor Catalina li va demanar a Montserrat què havia passat, Montserrat va donar la seva versió, allò que ella honestament havia vist i sentit. allà mateix s'ha li va acabar cap possibilitat de tornar a fer cap suplència va ser esborrada del llistat de les noies que feien suplències.
Ens ha costat molt a mi i els amics que té Montserrat convèncer-la que siguis l'any que li falta, molt més quan té les pràctiques fetes amb escreix. a la fi ho vam aconseguir i per l'octubre va engegar el curs i es va posar el davant de sor Catalina amb tota naturalitat.
Rosa Soler passa una nit a casa. Això en aquells anys 1977 - 1987 ho vam fer un parell o tres de vegades l'any. Així com anar nosaltres a passar un dia a Vilanova. Per seguir les actuacions d'en Calduch. Monts s'havia quedat alguna vegada a dormir a Vilanova a casa de Rosa.
Un dissabte d'octubre 1981 en que van poder coincidir Rosa i Teresa, juntament amb Montserrat a veure actuar els nostres amics.
No aquell vespre jo no hi era, vaig sortir del mig, elles però tampoc van fer "fira"
Ramon Calduch, Josep Guardiola i Salome, fan el Show a la Americana a la "Parrilla del Ritz" 
".Tant de temps que ha passat!
Dintre meu, tanta nit!
Dalt del cel, la ciutat on potser ell ha fugit.
Se'n va anar en un dia molt clar.
Jo no sé si a una terra llunyana.
Se'n va anar cap enllà. No sé pas si tornarà.
Se'n va anar,va donar-me la mà,
que a un adéu no li cal cap paraula.
Se'n va anar i un mirar m'ha quedat per recordar.
Digue'm, amor, si és ben cert que més enllà fa bon dia. Digue'm, si mai que un es perd és que ha trobat l'alegria.Se'n va anar, va donar-me la mà.
Jo no sé quina cosa em diria.
Se'n va anar cel enllà i mai més no tornarà."
Se'n va anar en un dia molt clar.
Jo no sé si a una terra llunyana.
Se'n va anar cap enllà. No sé pas si tornarà.
Se'n va anar,va donar-me la mà,
que a un adéu no li cal cap paraula.
Se'n va anar i un mirar m'ha quedat per recordar.
Digue'm, amor, si és ben cert que més enllà fa bon dia. Digue'm, si mai que un es perd és que ha trobat l'alegria.Se'n va anar, va donar-me la mà.
Jo no sé quina cosa em diria.
Se'n va anar cel enllà i mai més no tornarà."
A Sant Esteve el dia de Nadal a casa de Pepito i Trini, Jaume i lola es van tancant en el seu dol, que té un punt de rancunia. Un bon advocat els ha conseguit una abundant indemnització oer l'accident que lleva la vida da'en Narcís. Ara s'amaguen una mica de la gent.
Amb família, una mica per força, però es que no en sabem més. 
Adéu siau a la "Chica del 81" així anomenava
la senyora Concha a la nostra Monts.El seu fill en Victor quí semblava tenir una deficiència mental, venia cecs. En aquell temps els venedors de l'ONCE, tenien un número fis: ell tenia el 581. Nosaltres el compràvem cada dia.
Vivien a la porteria del carrer Mallorca, gairebé al xamfrà Padilla.
Temps era temps. Per cert, el 581, va arribar a tenir premi, 500 centes pessetes de l'any 1972 o 1973. Dolços records...
Ara a 12 de març de 2019 un record amorós per la senyora Concha i el seu fill Victor. Àngels del Cel donant llum a la terra.