de Montserrat estel:
il·lumineu la catalana terra,
guieu-nos cap al Cel.
enllaç a el Jardí de la Mare de Déu
enllaç a el Jardí de la Mare de Déu
Gener 1990
Entrem a la dècada dels "90" amb el buit profund que ens deixa la mort d'en Jaume. Nascut a Gelida el 7 de febrer de 1924, ell és el germà que va néixer a Gelida, en Joan i jo vam néixer a Can Miquel de les Planes.
No em sé imaginar la vida sense en Jaume, només sé que des d'ara serà més solitària i faltada d'afecte i de tendresa, una tendresa que en Jaume donava sense saber-ho. Gràcies Jaume per l'amor i repecte que hem compartit, per la vida que hem viscut a vegades amb encert altres vegades amb ràbia i dolor, però al cap d'avall ho hem compartit. Joan i Jaume ja són inseparables. Gràcies a Déu per uns germans inoblidables..
Benvinguda a casa
Anita torna a finals de març, l’acompanya la seva germana Lolita i les cendres d’en Jaume. Què n’és de difícil integrar la vida quan la mort s’imposa.
L’abril fem el funeral, a l'església del barri, Sant Ignasi de Loiola, «el Senyor és el meu Pastor, no em manca res».
He la vida va...
Febrer 21 de 2024. "El Senyor és el meu Pastor, no em manca res" Enguany el tiet Jaume hagues complert el seu centenari.
No em sé imaginar la vida sense en Jaume, només sé que des d'ara serà més solitària i faltada d'afecte i de tendresa, una tendresa que en Jaume donava sense saber-ho. Gràcies Jaume per l'amor i repecte que hem compartit, per la vida que hem viscut a vegades amb encert altres vegades amb ràbia i dolor, però al cap d'avall ho hem compartit. Joan i Jaume ja són inseparables. Gràcies a Déu per uns germans inoblidables..
Benvinguda a casa
Anita torna a finals de març, l’acompanya la seva germana Lolita i les cendres d’en Jaume. Què n’és de difícil integrar la vida quan la mort s’imposa.
L’abril fem el funeral, a l'església del barri, Sant Ignasi de Loiola, «el Senyor és el meu Pastor, no em manca res».
He la vida va...
Febrer 21 de 2024. "El Senyor és el meu Pastor, no em manca res" Enguany el tiet Jaume hagues complert el seu centenari.
El passat 24 de decembre de 2023, feu 34 anys que el nostre Jaume tornar a la Llum Eterna. Avui obro aquestes lineas cercant lligans en un mon on semble que no m'hi queda ningú. Repassant el blogger de "Cor Perdonat" he trobat una mancança en el comiat del tiet Jaume. No l'he acomiadat com als altres esperits que de la nostra proposta familiar han tornat a la Llum. El treball amb les fotografies, de la terrassa dels tiets Jaueme i Anita, no el vam començar fins que vam acomiar el nostre jove Joan 1967-2009. 
Des d'aleshores vam començar l'alliberament d'unes imatges que mostravan pensaments d'un temps passat que no ha de tornar. Perdonem amb tot fervor el passat, demanen suport a l'Esperit Sant i el deixem a les Mans del Crist tot repetin "el Senyor és el meu Pastor, no em manca res"
El divendres Sant de 1970 anavem amb Joan i Vicenta a Sant Miquel del Fai.
El divendres Sant ens recorda el nostre Joan, va pujar al Cel el 8 d'abril de 1977.
Divendres Sant de 1991. Juan, és un dels amics espirituals que han arribat a la vida de la meva filla cercant eixamplar el cercle de coneixements de l'Energia Divina, més o menys atrapada en conceptes egoics i religiosos. Montserrat va conèixer a Juan fa un parell d'estius, juntament amb els germans Joan i Jaume Camorera,
Tot plegat és el quadre on Montserrat està perdent el goig i la senzillesa .de viure.
"Volem el pàmpol de la fresca parra, volem la glòria de l'eixida estant..." Així deia en Josep Ma de Sagarra en un dels seus poemes.
"Volem el pàmpol de la fresca parra, volem la glòria de l'eixida estant..." Així deia en Josep Ma de Sagarra en un dels seus poemes.
Ben cert. Volem assolir el Cel, sense estimar la terra. Volem ser ànima divina, sense respectar els equilibris que la creació en la seva manifestació de la Vida ens posa a l'abast. Volem la glòria condemnat els nostres germans perquè tenim por d'estimar sense límits. 
Juan està molt vinculat amb un grup Italià que es mou a l'entorn del primer home que va tenir el coratge, en aquest segle, més o menys cap el 1952, de dir que tenia contacte amb "extraterrestres" Aquests contactes li van anar desvetllant els seus origens eterns i li mostraren que ell fou contemporani de Jesús de Nartzaret, concretament, el qui fou conegut com l'apostol Joan. Actualment se'l coneix com a Eugeni Siragusa i viu a Nicosia, Itàlia. Actulitzat el divendres 15 de març de 2019-Oct 2024.
Juan està molt vinculat amb un grup Italià que es mou a l'entorn del primer home que va tenir el coratge, en aquest segle, més o menys cap el 1952, de dir que tenia contacte amb "extraterrestres" Aquests contactes li van anar desvetllant els seus origens eterns i li mostraren que ell fou contemporani de Jesús de Nartzaret, concretament, el qui fou conegut com l'apostol Joan. Actualment se'l coneix com a Eugeni Siragusa i viu a Nicosia, Itàlia. Actulitzat el divendres 15 de març de 2019-Oct 2024.
A la primera fotografia les nenes de Núria i Mehil, Rut i Jana, amb elles Oriol, el segon fill de Roser i Santi.
Un dia pletòric per la família Lomas-Gonzalez, Vicenta una mica fugissera com sempre. La fotografia de baix s'hi veu a la meva Montserrat, amb mi. Té els ulls tristos, ho sento filla, la vida sembla no donar-te allò que tu desitges amb el cor. Ho sento. Perdona'm. Mare estimada¡
La primavera sembla que ens hauria de portar vida renovada, enguany però, a casa vivim amb plenitud el dol per en Jaume, ens manca la seva serena visió de les situacions, al seu anhel de resoldre-ho tot el millor per a tothom. En una paraula ens manca en Jaume.
"El Monestir de Pedra" 1990 - 2024
Viatja el Monestir de Pedra. És la primera vegada que hi anem. Anita s'anima a venir amb nosaltres. El viatja està organitzat pel grup espiritual en el que Montserrat es relaciona més sovint, amb la qual cosa ens hi trobem amb Jaume Nicolau Fernàdez, mig-amic de Montserrat, Marina Acarreta, l'esposa d'en Joaquim, Joana Pro, Marible Povill. És a dir, la flor i nata de l'espiritualitat que envolta i embolica a la nostra Montserrat. A la fotografia ens hi acompanya Maribel Povill.
Mercedes oferia un món molt àmpli i variat, jo cercava dolorosament la mà del Crist, una presència física d'un home que es volgués acceptar Crist. El meu sentiment en aquell viatja era aproximar-me a Jaume, esperava que ell s'bris a la meva proposta d'amro. No va ser així, Jaume va derivar cap el cami que obria Mercedes, obertura cap a tot tipus d'expressió espiritual, el Crist tal com jo l'entenia queda absolet i jo amb també.Aquí vaig començar a allunyar-me de Jaume en comprendre que ell no s'obrira a conviure amb una parella femenina,: Jaume el femení el treballava amb la seva mare Ana.
Aquesta decepció amb va apropar més al Santuari de Montserrat. Sense adonar-me'n vaig repetir les passes que vaig fer quan en Cinto Casas també es va allunyar de mi, perquè no li convenia el tipus de relació que jo podia oferir-li.
Per un temps va semblar que tot podria ser diferent. En Jaume va quedar una mica enrere i jo em vaig centrar en desenvolupar la meva especialitat de reflexoterapeuta podal manual. Per la camilla de l'habitació del passatge Josep Llovera i va passar vida amb totes les seves versions. Les Olimpiades del 1992 van ser un aglutinador mental: on estàs mentalment Montserrat? Ho vaig decidir amb goig, amb els qui treballen per a viure un esdeveniment històric que pot canviar la realitat col·lectiva. El maig de 1992 viatjava a Findhorn, el 25 de juliol s'inauguraven les Olimpiades de Barcelona.
El meu germà Rafel i la seva esposa Teresa enfacoven els casament de les seves filles. Gemma i Noe el 24 de juliol de 1993, Marta i Emili el 2 d'octubre de 1993 entre els dos casaments la mare i jo vam estar ingressades a la Clínica Corachan, a la mare la van operar d'una l'ungle del dit grós del peu dret que se li enquistava, a mi del genoll esquerra. S'havia creat l'escenari per a viure el malson que vam viure des del març de 1994 fins a decembre de 1997
Jacint Casas Fabregat i la seva esposa Virtudes en una fotografia del 2016. No tinc relació amb Virtudes, però sento que el seu matrimoni va ser molt treballat. La convivència de la parella amb els pares de Jacin havia de ser difíl degut a la depèndència que hi havia amb la seva germana Lourdes, amb conflictes amb la 2síndrome de doow" Per tal la parella va vire molt condicionada a les necessitats de Lourdes. Ara ells ens regalen la seva experiència per sumar-la al treball Universal de Sumar-nos en Unitt Indivisible. Gràcies germans!
Avui, 1 de novembre de 2024, es un instant de gratitud pel què cadascú de nosaltres ha viscut. Tots hem ofert el nostre treball a l'extensió de la Ment Crística. Uns conscienmene, d'altres sense saber-ho, jo a batsagades. El sentiment més profund que al llarg del camí ha anat aflorant és el dol per la memòria de la mort agressiva dels qui ens hem estimat profundament.
Em costa en aquestes situacions reconeixer que només el deig del Fill de Déu de negar-se así mateix, per a descobrir-se en el seu "negatiu" ens hagi atrapat d'aquesta manera. Què li hagim arribat a donar tant de poder a la nostra propia negació. Retinguts en el món dual que hem creat per la nostra propia voluntad de negar a Déu en nosaltres. Sí el Fill de Déu es nega así mateix, reté en la seva crença, la parrt de la ment que li cal per desenvolupar l'aspecte negatiu de la seva petita i personal creació.
Aquí dalt a Montserrat sentint les muntanyes germanes dins el cor tot es mou.
Sóc a Barcelona, el 15 de març de 2019, les muntanyes queden lluny. Barcelona és el peu de la Serra de Collcerola, el pic més alt n'és el Tibidabo. Davant la ciutat s'exten la mar Mediterrania.
El Tibidabo, l'antic Puig de les Aligues. En Joan Bosco li canvià el nom quan els salesians adquiriren el puif per fer-hi l'esglèsia del Sagrat Cor de Jesús
L’estiu Montserrat i jo fem un viatge per terres gallegas. Una setmana a Ria d’Arosa. Des d’allí visitem Vigo, Cangas d’Onís, Corunya, Pontevedra, Tuy, Padrón, la Toja i Santiago de Compostel·la, hi passem una tarda. És massa ràpid per poder gaudir-ho visitar-lo..
Ens decidim per visitar la capella del sepulcre, sincerament fou inoblidable... Quan esperàvem que l’autocar ens allunyés de Santiago, va pujar-hi la Tuna Compostel·lana. Un record Inesborrable la visita a la Cripta de Santiago de Compostel·la.
Divendres 11 d'octubre de 2024
El viatja a Santiago de Compostel·la va ser una benedicció del Celr. Un regal dels molts que vam rebre en aquells moments en que la manca d'en Jaume ens feia sentir més la nostra solitud.
Anita no va venir perquè poc a poc es va arrecerant amb la Vicenta, Roser i Núria, i va a passar uns dies a casa de Núria i de Roser.
Divendres 11 d'octubre de 2024
No tinc la més minsa idea del que estic fent, però em fa sentir bé. És com poder viure aquest aparent ahir, ara i sentir-lo vibra dins meu, amb tot l'amor que aleshores creia que em mancava, perquè no m'adonava de que l'amor només el pots viure donat-lo. aleshores és automàtic, el reps. Però si no estàs oberta a acceptar l'amor en tota situació i moment, si li vols donar una forma pensada anticipadament, és a dir, bloquejada, aleshores no el pots viure en el moment en que Déu tel regala.
Cal dir que avui, el no saber que faig s'ha convertit en una constant amorosa. No sé el que faig, però sé que estimo el moment en el que ho faig. Hi poso tot el cor i la Pau m'eixempla l'ànima.
Directament podem dir que Montserrat el vivm a cada instant. El vivim dia a dia, moment a moment. Passarem més o menys per alt, l'història de Joana Pro i el seu fill, José Foj Pro, a Montserrat. El germà Andreu volia i podia ajudar a José, Ell volia unir-lo als nois, més o menys adults, del seu grup d'escoltes montserratins.
Però la seva mare, Joana l'havia de deixar anar. Joana no podia ni volia alliberar al seu fill del control matern. No va funcionar.
Nadal 1990
millor oblidar. Nit de fí d’any Jaume no telefona desitjant feliç any nou: no hi és.
Jaume trobem a faltar la teva serenor, una mica melangiosa, perquè et sorprenies com nosaltres que quan més bens tenim menys amor regalem.
Diumenge 6 de gener 1991.
Diada dels Reis Mags. Anita fa el dinar a casa seva... el caliu i manca, els llaços afectius sense en Jaume són febles. El dol d'Anita ens allunya a tots. Perquè serà que vivm el dol pels que estimem amb tanta indiviudalitat. Perquè no veíem que la persona que falta, falta per tot el grup. Anita s'ha quedat sola, sí, però nosaltres també. El grup familiar es desfà. Gràcies Jaume per tota la companyia que m`has donat.
Maig 1991, Primera pròtesi a la cama esquerra. De nou a la Clínica Corachan, operen a Montserrat de la cama esquerra, cada vegada que l’operen es dessagna. Sembla que queda bé. De fet la recuperació és ràpida, a mitjans de juny ja és a casa. Com sempre a la clínica un seguit d’amics i veïns i antics companys de feina de Montserrat, i amics força amics, ella té la mateixa capacitat del seu pare per fer-se amic de tothom.
La família però justeta com sempre.
Ens acompanya aquest llibre que ens han regalat els amics del grup espiritual que agrupa en Joaquim Ferrer, la promotora del regal Mercè Lluís, Gràcies amics és una eina que regala consol i esperança. Eillen Caddy, en una platja al nord d'Escocia, vivint en una roultee amb la seva parella Peter. Va començar a rebre mentalment aquest missatge del Nostre Pare Etern.
Eileen Caddy ha trucat a la porta del nostre cor. li obrim la porta de bat a bat. Ha vingut per quedar-se .Per a Montserrat en aquells moments va ser una llum pacificadora. Eillen Caddy i Peter Caddy, fundadors dels "Jardins de Findhorn" al nord d'Escocia. El que aquesta família espiritualment representava aleshores i ara, era i és el somni de la nostra Montserrat perquè també és el nostre. el d'Alfons i meu. Veure el nostre petit món humà convertit en un Jardí d'Amor on els germans es donen la mà i avancen junts és la nostra voluntat. 
Jaume Lomas - Michael Landon in memory
Nadal 1991
Ai, el meu amor... Els nadals d’enguany, si fa no fa, com sempre, és a dir, aquest any Anita, no ve a dinar. S’ha fet un grup d’amigues amb les quals sorten a passejar, fant gimnàs, excursions. Són molt properes, la majoria veínes de l’escala. Sembla que es distreu, però no vol venir a dinar, perquè recorda amb dolor en Jaume. Adéu Anita i gràcies pel teu afecte.
Adéu joventut: el primer de maig hem acomiadat a Maria Font Torras, una de les persones que més m’ajudat en aquesta vida, amb l’afecte i suport familiar que m’ha donat
En tornar a l’Origen, ella com la seva germana Rosita, em deixen per penyora els records d’una vida de dones que hem treballat per ser lliures i responsables del nostre present.
La fotografia és del casament de Maria i Ramon, la del mig, sóc jo fa anys. L’hem posat perquè Maria, sempre ha demanat que en morí, pogués retrobar la llum d’amor que sempre va guiar la seva vida de parella: que així sigui Maria, què la pau i l’amor us acom-panyin. Descansin en la Llum, aquelles qui en la meva vida sempre han posat una llum d’esperança, afecte i complicitat. L’amistat amb les seves filles, Montserrat i Rosa vibra, quan unes o altres toquem el botó.
Divendres 15 de març de 2019, n'he expressat poc de Findhorn i és que el "Jardi de Déu" sha de viure. També en pots parlar però si no el vius, de res et serveix parlar-ne. És igual que aquell merovellós conjunt de Montserrat, en pots parlar molt, però sinó decideixes viure'l a cada moment, no et serveix de res. "Amar es algo más que hablar y conversar, amar es ir cantando. Para aprender a amar no basta con hablar, a amar se aprende amando". I vaig tornar per amor.
Per amor als pares, a la mare que s'havia quedat al meu costat per fer-me crèixer. Per amor em va infantar i per amor va sostenir una vida, que els judicis de l'entorn i el seu propi sentiment de culpa, van fer esdevenir en un malson. Per a ella i per a mi. Juntes però vam anar esvaint les boires del dolor i ens va quedar la Infinat Misericòridia de Déu Pare i Mare acompanyant-nos de retorn a Casa. Gràcies, gràcies, gràcies.
Divnedres 16 de març de 2019
El "jefe" Senyor Antonio Escribà Serra. Muntatn l'aparador de la pastisseria de Gran Via. Només ens queda l'amor de tot el que hem viscut "·jefe". Gràcies per tot el respecte i afecte que em teniu.
L'agost 1992 uns deu dies a Montserrat. Passem moltes hores a la cel·la de Maria i Pau, vulgues que no quedem xopes d'una història famíliar que sembla una reiteració de la meva però viscuda amb diners alhora que assenyala cap a la falta de capacitat d'estimar i respectar a l'altre. Vivim sense aprendre a estimar-nos. Cap al final de l'estada anem a la cova a donar les gràcies a la Mare de Déu per fer-se present en els nostres dies. Monts sembla alliberar-se una mica dels grups espirituals que l'encerclen.
En Juan Casas no hi era perqupe estava hospitalitzat. Posteriorment es recupera bé.
Dels Lomas erem, Vicenta, Anita, Montserrat i jo. Per cert la meva cunyada Vicenta va explicar-li a Montserrat, que s’ha enamorat d’un amic que ha conegut en la coral, on participa. Sembla que es plantegen el fet de viure junts. El més important en aquesta vida es sentir-te agust dins la teva pell. Felicitats Vicenta i molta sort, t’ho desitgem de tot cor.
La primera quinzena d'agost 1993 Montserrat
Dijous 2 de setembre de 1993,
Clínica Corachan " a dossos"
Setembre, dos dies després de tornar de Tenerife, operen a Montserrat d’una osteotomia al genoll esquerre, i a mi d’el dit gros del peu esquerra. Les dues al llit. Ens recuperem justet per anar de casament. 
El casament de Marta i Emili.
Dissabte 2 d'octubre de 1993, aquesta fotograifa es d’en Rafel i Marta que va voler prendre una copa de cava amb el seu pare, abans de sortir cap a l’església. Fotografies de ritual amb la parella S’han casat en un a capella de Sabadell.
Però la seva mare, Joana l'havia de deixar anar. Joana no podia ni volia alliberar al seu fill del control matern. No va funcionar.
millor oblidar. Nit de fí d’any Jaume no telefona desitjant feliç any nou: no hi és.
Jaume trobem a faltar la teva serenor, una mica melangiosa, perquè et sorprenies com nosaltres que quan més bens tenim menys amor regalem.
Diumenge 6 de gener 1991.
Diada dels Reis Mags. Anita fa el dinar a casa seva... el caliu i manca, els llaços afectius sense en Jaume són febles. El dol d'Anita ens allunya a tots. Perquè serà que vivm el dol pels que estimem amb tanta indiviudalitat. Perquè no veíem que la persona que falta, falta per tot el grup. Anita s'ha quedat sola, sí, però nosaltres també. El grup familiar es desfà. Gràcies Jaume per tota la companyia que m`has donat.
La família però justeta com sempre.
Ens acompanya aquest llibre que ens han regalat els amics del grup espiritual que agrupa en Joaquim Ferrer, la promotora del regal Mercè Lluís, Gràcies amics és una eina que regala consol i esperança. Eillen Caddy, en una platja al nord d'Escocia, vivint en una roultee amb la seva parella Peter. Va començar a rebre mentalment aquest missatge del Nostre Pare Etern.
Jaume Lomas - Michael Landon in memory
Divendres 15 de març de 2019.
Michael Landon, nascut com Eugene Maurici Orowitz, 31 d'octubre de 1936, Forest Hills, Nova York, Estats Units - 1 de juliol de 1991, Malibú, Califòrnia, Estats Units. Causa de la mort: Càncer de pàncrees i càncer hepàtic
Va ser un actor, escriptor, productor i director nord-americà, qui va protagonitzar tres reeixides sèries de televisió en la cadena de NBC. Any de debut: 1956
Michael Landon, nascut com Eugene Maurici Orowitz, 31 d'octubre de 1936, Forest Hills, Nova York, Estats Units - 1 de juliol de 1991, Malibú, Califòrnia, Estats Units. Causa de la mort: Càncer de pàncrees i càncer hepàtic
Va ser un actor, escriptor, productor i director nord-americà, qui va protagonitzar tres reeixides sèries de televisió en la cadena de NBC. Any de debut: 1956
És conegut pels seus papers com Little Joe Cartwright a Bonanza (1959–1973), Charles Ingalls a Little House on the Prairie (1974–1983) i Jonathan Smith a Highway to Heaven (1984–1989).
El 15 de juny de 1989 va morir Victor French actor parella de Landon en Autopista hacia el Cielo i que també havia treballat amb ell a "la Casa de la Pradera.
Més endavant el s tornarem a trobar.
Més endavant el s tornarem a trobar.
Des que a casa l'àvia va entrar el televisor, els diumenges a les quatre de la tarda, la famíla, per cert tot d'homes, Cartwright. Així on el vaig viure per primera vegada va ser a casa l'avia. A casa nostra hi va arribar a finals de 1970 amb el nostre primer aparell televisiu. El tiet Jaume va ser un seguidor d'aquestes sèries que transmitiem sentimens universals. Aquesta última "Autopista hacia el Cielo" quan es va tancar la 4ta temporada, s'esperava la continuïtat de 5ta temporada a Espanya Jonathan Smith a Highway to Heaven (1984–1989). Quan va morir Victor French en Landon va cancel·lar la sèrie, Va posar en marxa nous projectes. Però va emmalaltir la primavera de 1991 i l'u de juliol de 1991 deixava el físic. La tieta Anita, segurament ens ho digué, però a casa feia temps que no seguiem aquestes sèries.
País basc: Azkoitia 25 de juliol1991
Viatgem al país Basc, anem a Azcoitia, a casa de Begonya, l’amiga que Montserrat ha conegut en els grups espirituals amb que es relaciona. Si us he de dir la veritat hem passat uns dies molt bons, amb Begonya i la seva famíla crec que té una bona amistat. Hem visitat Loiola, i el monestir d’Arantzatzu. Tornem cap a casa el 31 de juliol de 1991. Gràcies Begonya i José Angel. 
La visita al Santuari d'Arantzatzu inesborrable. La vam fer amb el grup familiar de Begonay i el seu germà Roman, dues famílies fora del comú. Ho si més no, fora del que nosaltres coneixiem habitualment. Gràcies amics per facilitar-nos aquests dies i per la vostra acollida! 
1991 Montserrat L’agost dues setmanes a Montserrat, cel·les de l’abat Oliva, 4t 5ena. La cova per a Montserrat i per a mi és un referent espiritual bàsic que desfà les ombres i les pors. La senzillesa de la cova i l'amorosa força d'acolliment que hi vibra ho torna tot a la falda del Pares Eterns, Pare/Mare perquè així els sentim Montserrat i jo. U en l'Amor que s'expressa Pare o Mare segons la necessitat d'obertura de consciència dels seus fills. Gràcies Pare/Mare per la Vostra Presència.
"Perquè avui és santa Llucia dia de l'any gloriós pels vols de la plaça nova, rondava amb el meu amor... Anem tots dos a la fira, amiga anem-hi de jorn que una mica de muntanya alegri nostra tristor. Comprarem grapats de molsa i una enramada d'arboç i una blanca molinera i una ovella i un pastor. 
Ho posarem a migdia dins del nostre menjador i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos, que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç.
Sant Nadal estimats amics i famílies!..
Ai, el meu amor... Els nadals d’enguany, si fa no fa, com sempre, és a dir, aquest any Anita, no ve a dinar. S’ha fet un grup d’amigues amb les quals sorten a passejar, fant gimnàs, excursions. Són molt properes, la majoria veínes de l’escala. Sembla que es distreu, però no vol venir a dinar, perquè recorda amb dolor en Jaume. Adéu Anita i gràcies pel teu afecte.
Benvingut 1992
En tornar a l’Origen, ella com la seva germana Rosita, em deixen per penyora els records d’una vida de dones que hem treballat per ser lliures i responsables del nostre present.
La fotografia és del casament de Maria i Ramon, la del mig, sóc jo fa anys. L’hem posat perquè Maria, sempre ha demanat que en morí, pogués retrobar la llum d’amor que sempre va guiar la seva vida de parella: que així sigui Maria, què la pau i l’amor us acom-panyin. Descansin en la Llum, aquelles qui en la meva vida sempre han posat una llum d’esperança, afecte i complicitat. L’amistat amb les seves filles, Montserrat i Rosa vibra, quan unes o altres toquem el botó.
1992 Findhord
Divendres 15 de maig 1992, Montserrat se’n va una setmana a Findhorn (Escòcia). En una comunitat que vol recuperar la consciència de la vida. Em sembla bé, si més no, aquests dies és feliç i la sento en pau. Aquesta setmana el telèfon de casa no para, també telefona Glòria, la meva neboda. Vol acompanyar-me a recollir-la a l’aeroport, quan torni de Findhorn. 
Divnedres 16 de març de 2019
El "jefe" Senyor Antonio Escribà Serra. Muntatn l'aparador de la pastisseria de Gran Via. Només ens queda l'amor de tot el que hem viscut "·jefe". Gràcies per tot el respecte i afecte que em teniu.
25 de juliol de 1992 Inauguració de les Olimpiades de Barcelona
A la fi hem tingut les nostres Olimpades, aquelles que l’any 1936 no es van poder realitzar. Ja tocava que la voluntat de treballar per la pau d’un poble, de la nostra gent tingués un reconeixement mundial. Aquestes Olimpiades són el fruit del treball callat i tossut per viure i conviure amb pau i respecte a la diversitat del nostre col·lectiu. 
L'agost 1992 uns deu dies a Montserrat. Passem moltes hores a la cel·la de Maria i Pau, vulgues que no quedem xopes d'una història famíliar que sembla una reiteració de la meva però viscuda amb diners alhora que assenyala cap a la falta de capacitat d'estimar i respectar a l'altre. Vivim sense aprendre a estimar-nos. Cap al final de l'estada anem a la cova a donar les gràcies a la Mare de Déu per fer-se present en els nostres dies. Monts sembla alliberar-se una mica dels grups espirituals que l'encerclen.
Donem gràcies per què a la fi s'ha fet les Olimpiades que ens van quedar pendens l'any 1936. Ha estat un èxit total. Montserrat també s'ha beneficiat d'aquesta moguda amb les visites turistiques que estar acollint!
enllaç a Pare Cor de Conversa: Oració
Dijous 3 de setembre de 1992 amb la nostra amiga Encarnaciío Agustina, anem a la inauguració, a l’estadi Lluís Companys, de les Olimpiades dels Paralimpcs: la dels discapacitats. El seu fill Josep, ha fet el disseny de les cadires de rodes per la desfilada. Encarnació es queda a dormir a casa. Ens ho hem passat força bé, igual que el dia seguent a la inauguració el 4 de septembre 1992
Vam estar passejant amb ella, per Montjuich i fins i tot vam veure de a prop el nou Zeppelin. Si, encara conservem el goig de gaudir dels petits moments i de l’amistat que sempre és un do de la vida.
Encarnació va dormir un parell de nits a casa. Juntes ens ho pasariem força bé, però quan mires endavant la desconfiança en pot i no t'arrisques a obrir-te a la convivència. Gràcies Encarnació per la teva amistad.
Tornar a Mallorca: setembre 1992 del dijous 10 fina al diumenge 13 amb Montserrat he tornat a Mallorca Alfons hi t’hi he trobat per cada racó que encara existeix dels nostres temps. T’haguès agradat veure la nostra filla, cercant el teu record, en aquells indrets on vem ser tan feliços. Gràcies per aquests dies. Ens em partit una ensaïmada a la plaça de les Peixateres, em fet una pregària a la Catedral. Hem passejat per Cas Català convertit en una deixalla del turisme.
Pràcticament irrecuperable. Per restaura-ho cal fer-hi una inversió econòmica important.
l’olivera de Mallorca
Encarnació va dormir un parell de nits a casa. Juntes ens ho pasariem força bé, però quan mires endavant la desconfiança en pot i no t'arrisques a obrir-te a la convivència. Gràcies Encarnació per la teva amistad.
l’olivera de Mallorca
Montserrat ha volgut aquesta fotografia, perquè diu que l’olivera l’ha saludat: que se’n recorda de quan ella era «una nina» que corria per aquest passeig...¡
Saps Alfons en algun raconet del seu cor ella ho sap, que el jardí l’ha de trobar dins d’ella, però li falta, com ho diries tu? ah sí, li falta solera.. Una miqueta més i serà un vi immillorable. La nostra filla s’assembla força a tu Alfons, i com tu necessita amor i li costa trobar-lo.
Alfons vida meva, algún dia la veure’m feliç? Algún dia podrà viure el que nosaltres hem viscut. És pot tornar a viure un amor com el nostre?.
Sa Calobra és gravada al meu cor, és el lloc on el meu germà Joan no va arribar, morí la nit abans de fer aquesta bonica excursió. Ell va començar el viatge de retorn a casa. Sí, Montserrat cada vegada ho té més clar, ni que el dolor i la ràbia per les mancances que creu tenir l'ofusca moltes vegades. Quan ella està serena i clara, que la Llum que són li brilla, ella mateixa ho expresa: hem començat el cami de tornada a casa. Gràcies a Déu que ens hi reclama.
La casa on haviem viscut l’han tirada a terra fa pocs mesos, actualment estant aixecant un edifici de pisos d’alt nivell.
També hem estat al Castell de Bellbé… ja és la despedida, al Castell de Bellbé hi vam estar l'últim matí d'estada a Mallorca, vam anar a dinar a l'hotel, vem menjar l'ensicamada a la plaça de les "Peixetres". Vam recollir les malestes i cap a l'aeroport. Adeu siau Mallorca i gràcies a Déu per una viatge que mai m'he imaginat poguer fer.
Gràcies a la vida que m’ha permès fer aquest viatge, mai he somniat tornar a la nostra estimada Mallorca Alfons sense tu.
M’he estrenat d’anar amb avió i m'agrada!
El setembre de 1992 es presenta rialler, Monts recupera la seva fiena de reflexòloga a casa. Hi treballa unes hores a la tarda, i si cal al matí, jo lli facilito tant com puc. S'ha desprès una mica del grup de Jaume Nicolau i sembla que va acceptant que aquest noi passarà per la seva vida com una experiència que cal agraïr però alhora passar pàgina.
El grup d'en Joaquim Ferrer continua avançant, és un grup força seriós i coherent. Malgrat tot hi ha un personantge, Onésimo Lambraña, uns deu anys més gran que Montserrat que torna a posar en marxa les aparences de parella i ja es veu que no anirà.
Setembre 21-24
Saps Alfons en algun raconet del seu cor ella ho sap, que el jardí l’ha de trobar dins d’ella, però li falta, com ho diries tu? ah sí, li falta solera.. Una miqueta més i serà un vi immillorable. La nostra filla s’assembla força a tu Alfons, i com tu necessita amor i li costa trobar-lo.
Alfons vida meva, algún dia la veure’m feliç? Algún dia podrà viure el que nosaltres hem viscut. És pot tornar a viure un amor com el nostre?.
També hem estat al Castell de Bellbé… ja és la despedida, al Castell de Bellbé hi vam estar l'últim matí d'estada a Mallorca, vam anar a dinar a l'hotel, vem menjar l'ensicamada a la plaça de les "Peixetres". Vam recollir les malestes i cap a l'aeroport. Adeu siau Mallorca i gràcies a Déu per una viatge que mai m'he imaginat poguer fer.
M’he estrenat d’anar amb avió i m'agrada!
El setembre de 1992 es presenta rialler, Monts recupera la seva fiena de reflexòloga a casa. Hi treballa unes hores a la tarda, i si cal al matí, jo lli facilito tant com puc. S'ha desprès una mica del grup de Jaume Nicolau i sembla que va acceptant que aquest noi passarà per la seva vida com una experiència que cal agraïr però alhora passar pàgina.
El grup d'en Joaquim Ferrer continua avançant, és un grup força seriós i coherent. Malgrat tot hi ha un personantge, Onésimo Lambraña, uns deu anys més gran que Montserrat que torna a posar en marxa les aparences de parella i ja es veu que no anirà.
Amb Rafel i Teresa uns dies al camping nudista de la Bisbal, no jo no hi he anat de nua, però Montserrat sí, i s’ho passat molt bé, gairebé tan, com a Findhorn. Es veu feliç. Està contenta d'aquest moment que viu. 
Teresa ha provat de treballar de comercial, per una empresa que promociona uns productes americans de fer règim. Montserrat comença a fer-lo seriosament, li fa efecte, s’aprima a ritme de 400 o 500 gr, cada mes. També promociona el producte.
És el temps en que les teràpies que fa a casa li regalen el goi de moltes amistats, i això amb ella l'omple i a mi també. Mercè Balauder i el seu fill Jordi Soler, el nostre "jorgito", el de les olimpiades Paralìmpiques. Una criatura plena d'amor natural. Els noms se'm van oblidant, l'amor compartit queda.
Nadal 1992,
Divendres 25 de desembre de 1992.
Va ser l'últim nadal que vam gaudir de la companyia de Cecília Duran, la nostra amiga estimada, que aquest últims anys ha viscut el nadal amb nosaltres. Després de dinar guadim del disc del Concert de Caracalla, dels Tres Tenors, aquest concert es va fer el dissabte 7 de juliol de 1990. Montserrat era a sopar a casa d'una amiga espiritual, Teresa Grau, això vol dir que quan s'acaba la fantasia compartida s'acaba l'amistat. El Concert el vaig veure des de casa meva i Cecília també i ens vam telefonar per assegurar-nos que totes dues el veíem.
Els Tres Tenros després han fet més concerts junts, però com aquell....
Dissabte 26 de desenbre de 1992
Sant Esteve, la família a casa, aquest any Anita tampoc hi és poc a poc la vaig perdent, l'anem perdent. Marta aquest any vé amb el novio, l'Emili. Gemma també té novio, però no el porta. Aquest any són unes bones festes. Montserrat està molt bonica, s'ha aprimat gairebé 20 kilos i Teresa no està satisfeta de que el producte que ven hagi funcionat. gràcies per aquestes Festes de Nadal.
Gener - abril de 1993
Ens regala experiències variades, Des d'apareixer per casa la senyora Rosa Soler, la mestressa del taller de punt pel que vaig treballar des de 1960 fins el 1968.
Volia saludar-nos i va venir una temporada a fer-se reflexologia podal amb la Montserrat. Sí, va ser una vivència alliberadora. Gràcies.
Celebrem que Montserrat s'ha aprimat gairebé vint kilos amb el tractament que han fet amb Teresa. Gràcies Teresa, gràcies filla.
El genoll esquerre de Montserrat, el traumatòleg, doctor E. Vallvè no ho té gaire clar però a Montserrat genoll esquerra la molesta molt. Deixeu-me recordar que et mes d’abril, ha instàncies de Marina, l’altre cunyada de Montserrat, li ha fet un tractament al genoll un chaman mexicà. El senyor visitava en un pis del carrer Bruniquer. Ens hi van acompanyar, Josep Obradors i Ma Teresa Segarra, amics de Montserrat i quan la situació començava a ser incoherent, vam decidir marxà acompanyades per ells.
El tractament del chaman havia d’estalviar-li l'operació de genoll, no va poder ser així.
Avui a 16 de març de 2019, vull fer una mirada de respecte a la relació viscuda amb Marina tal com en aquell moment es vivia. Em costa de recuperar aquells dies. El matrimoni estava absolutament centrat en fer anar endavant als seus dos fills Alfons i Marina. Però la parella com a tal no estava unida. Marina s'enfocava en la seva espiritualitat per negar a Joaquim.
Ell rebutjava una espiritualitat que no es podia viure en família. Jo cercava en ella a la "mestra" que m'acompanyaria a realitzar el meu somni de parella. Ella em projectava el seu propi rancor als seus pares i l'odi cap a ella mateixa per haver nascut. (Me'l vaig empassar sencer. Vaig quedar com la serpent del conte del Petit Príncep quan s'ha menjat l'elefant). Així vam establir una relació on ens anàvem traspassant el paper de bona i dolenta, com si fos una teia de foc encès. Som-hi que ballarem.
Comprenc i accepto que tot el que ha passat és just el que havia de passar. De totes les fantasies espirituals viscudes l'escletxa de llum va ser en aquells moments Krishnamurti. Molt dur en les seves propostes no feia concessions, però et convidava a mirar a dins teu, ha observar per adonar-te que vivies en una ment malalta, la teva. Em mostrava que vivia condicionada per la por i alhora la negava.
Estiu de 1993 enyorança de Finhornd
Teresa ha provat de treballar de comercial, per una empresa que promociona uns productes americans de fer règim. Montserrat comença a fer-lo seriosament, li fa efecte, s’aprima a ritme de 400 o 500 gr, cada mes. També promociona el producte.
És el temps en que les teràpies que fa a casa li regalen el goi de moltes amistats, i això amb ella l'omple i a mi també. Mercè Balauder i el seu fill Jordi Soler, el nostre "jorgito", el de les olimpiades Paralìmpiques. Una criatura plena d'amor natural. Els noms se'm van oblidant, l'amor compartit queda.
Divendres 25 de desembre de 1992.
Va ser l'últim nadal que vam gaudir de la companyia de Cecília Duran, la nostra amiga estimada, que aquest últims anys ha viscut el nadal amb nosaltres. Després de dinar guadim del disc del Concert de Caracalla, dels Tres Tenors, aquest concert es va fer el dissabte 7 de juliol de 1990. Montserrat era a sopar a casa d'una amiga espiritual, Teresa Grau, això vol dir que quan s'acaba la fantasia compartida s'acaba l'amistat. El Concert el vaig veure des de casa meva i Cecília també i ens vam telefonar per assegurar-nos que totes dues el veíem.
Dissabte 26 de desenbre de 1992
Sant Esteve, la família a casa, aquest any Anita tampoc hi és poc a poc la vaig perdent, l'anem perdent. Marta aquest any vé amb el novio, l'Emili. Gemma també té novio, però no el porta. Aquest any són unes bones festes. Montserrat està molt bonica, s'ha aprimat gairebé 20 kilos i Teresa no està satisfeta de que el producte que ven hagi funcionat. gràcies per aquestes Festes de Nadal.
Ens regala experiències variades, Des d'apareixer per casa la senyora Rosa Soler, la mestressa del taller de punt pel que vaig treballar des de 1960 fins el 1968.
Volia saludar-nos i va venir una temporada a fer-se reflexologia podal amb la Montserrat. Sí, va ser una vivència alliberadora. Gràcies.
Celebrem que Montserrat s'ha aprimat gairebé vint kilos amb el tractament que han fet amb Teresa. Gràcies Teresa, gràcies filla.
Avui a 16 de març de 2019, vull fer una mirada de respecte a la relació viscuda amb Marina tal com en aquell moment es vivia. Em costa de recuperar aquells dies. El matrimoni estava absolutament centrat en fer anar endavant als seus dos fills Alfons i Marina. Però la parella com a tal no estava unida. Marina s'enfocava en la seva espiritualitat per negar a Joaquim.
Montserrat està enyorada de Findhornd. Quan va tornar portava aquest llibre que li va regalar una de les companyes del viatja. Alhora de fer aquest repàs pel camí fet, he de dir que aquest llibre l'hem seguit cada dia fins alhora del meu traspàs.
Montserrat va tornar amb la certesa de que tornaria a Findhornd slgún dia. Ella diu que és el portal del Cel. De fet des que va tornar és força més lliure de tots els grups i grupets, però pateix molèsties de genoll. Ella voldria poder tornar a Findhorn aquest estiu o el proper de 1994, però aquest any es casen les nenes d'en Rafel.
La recreació de la família continua i, hi volem ser.
A l'empresa on treballa en Rafel estant informatitzant els sistemes i, a Rafel li aniria bé tenir un ordinador, ell aquest any ni el proper hi pot invertir perquè casa les filles. Decidim amb Montserrat regalar-li l'ordinador en Rafel.
1993 l’any dels casaments
Montserrat va tornar amb la certesa de que tornaria a Findhornd slgún dia. Ella diu que és el portal del Cel. De fet des que va tornar és força més lliure de tots els grups i grupets, però pateix molèsties de genoll. Ella voldria poder tornar a Findhorn aquest estiu o el proper de 1994, però aquest any es casen les nenes d'en Rafel.
La recreació de la família continua i, hi volem ser.
A l'empresa on treballa en Rafel estant informatitzant els sistemes i, a Rafel li aniria bé tenir un ordinador, ell aquest any ni el proper hi pot invertir perquè casa les filles. Decidim amb Montserrat regalar-li l'ordinador en Rafel.
1993 l’any dels casaments
Un dia de la primavera que van venir a dinar a casa, els vam preguntar si acceptarien el regal de l'ordinador i en Rafel diu que sí.
És el primer regal que li puc fer, una mica valuós en la seva vida. Li regalem l'ordinador i la impressora el dia que van venir a recollir el regal estava feliç com un nen. Gràcies Pare per la Vostra Misericòrdia. Ha arribat el dia del primer casament.
Dissabte 24 de juliol 1993 es casen Gemma i Noé.
Aquest any Gemma i Marta es casen. Gemma és una noia oberta que tot just acabà els estudis bàsics s’ha buscat la vida començant a treballar. Vol ser lliure. En la seva primera feina, treballant de comercial, conèix un noi lleonés, en Noé que ha vingut a Barcelona cercant la seva capacitat de crear-se la vida que voldria viure.
És el primer regal que li puc fer, una mica valuós en la seva vida. Li regalem l'ordinador i la impressora el dia que van venir a recollir el regal estava feliç com un nen. Gràcies Pare per la Vostra Misericòrdia. Ha arribat el dia del primer casament.
Aquest any Gemma i Marta es casen. Gemma és una noia oberta que tot just acabà els estudis bàsics s’ha buscat la vida començant a treballar. Vol ser lliure. En la seva primera feina, treballant de comercial, conèix un noi lleonés, en Noé que ha vingut a Barcelona cercant la seva capacitat de crear-se la vida que voldria viure.
S’han trobat, tots dos cercant el mateix la seva capacitat de llibertat, per dirigir les seves vides.
Es casen a gust de la família, per l’església, en el Temple Expiatori del Tibidabo.
Aquesta és la fotografia d’en Rafel amb la seva filla.
Els nuvis amb les tietes: Anita i Vicenta.
Va ser un dia feliç, crec que Rafel i Teresa s’han tret l’espina del seu casament, ells no van poder tenir celebració, no van tenir festa ni convit... Avui, també ells es com si s’haguessin tornat a casar: ho axí m’ho sembla.
Els nuvis amb les tietes: Anita i Vicenta.
Va ser un dia feliç, crec que Rafel i Teresa s’han tret l’espina del seu casament, ells no van poder tenir celebració, no van tenir festa ni convit... Avui, també ells es com si s’haguessin tornat a casar: ho axí m’ho sembla.
Rafel avui és molt feliç.
Vull aclarir, que aquestes reflexions exposen, la manera com els comprenc, sempre a partir de la distant relació que tenim. De fet no conec a les meves netes, ni tampoc gaire al meu fill. La celebració, un sopar fet en un Restaurant de Gavà. De les families Casas de Gelida i són en Romanet i Pili, la seva esposa, en Joan no hi ha pogut ser degut a un problema de salut. Dels Casas de Gelida, en Romà i Pilar, la seva esposa. Ells ens van portar amb el cotxe. En Romà va fer el paper d'en Jaume.
Dels Lomas erem, Vicenta, Anita, Montserrat i jo. Per cert la meva cunyada Vicenta va explicar-li a Montserrat, que s’ha enamorat d’un amic que ha conegut en la coral, on participa. Sembla que es plantegen el fet de viure junts. El més important en aquesta vida es sentir-te agust dins la teva pell. Felicitats Vicenta i molta sort, t’ho desitgem de tot cor.
a les cel·les de Montserrat, com sempre, gaudint de la Pau de la muntanya i de l’afecte de la famiíia Riera-Rossell.
Aquest any també hem anat a saludar al
Pare Cassià Just, té al Crist brillant en els seus ulls. Ens sentim tractades amb tot l'amor que el Crist tracta als seus germans. Al Pare Cassià per a nosaltres és font d'esperança.
Aquest any també hem anat a saludar al
Pare Cassià Just, té al Crist brillant en els seus ulls. Ens sentim tractades amb tot l'amor que el Crist tracta als seus germans. Al Pare Cassià per a nosaltres és font d'esperança.
Gràcies Pare Cassià per acollir-nos en la vostra tendresa.
També fem la visita a la cova, ens ho hem de preparar molt, perquè tant per a mi com per a Montserrrat, anar a la cova és una promesa que cada any costa més de complir. Però enguany encara hi hem pogut pregar i donar gràcies pels dons rebuts.
Tenerife: el Teide = Fuego blanco
Divendres 23 d'agost al 31 de juliol de 1993, Montserrat m’engresca i anem a passar uns dies a Tenerife. És el meu segon viatja en avió, en aquest vol ja he tingut més temps per veure com m’hi sento. Això és fantastic. «Alfons carinyo, quan que t’hagués agradat poguer fer aquest viatge». Han estat uns dies inoblidables de retrobament amb mi mateixa. M’hi quedaria a viure, i Montserrat també. Sempre però el repte és tornar a casa on vius les teves esperances fallides.
Divendres 23 d'agost al 31 de juliol de 1993, Montserrat m’engresca i anem a passar uns dies a Tenerife. És el meu segon viatja en avió, en aquest vol ja he tingut més temps per veure com m’hi sento. Això és fantastic. «Alfons carinyo, quan que t’hagués agradat poguer fer aquest viatge». Han estat uns dies inoblidables de retrobament amb mi mateixa. M’hi quedaria a viure, i Montserrat també. Sempre però el repte és tornar a casa on vius les teves esperances fallides.
Clínica Corachan " a dossos"
Setembre, dos dies després de tornar de Tenerife, operen a Montserrat d’una osteotomia al genoll esquerre, i a mi d’el dit gros del peu esquerra. Les dues al llit. Ens recuperem justet per anar de casament. 
El casament de Marta i Emili.
Marta i Montserrat van voler que Montserrat fes una lectura. No sabem ben bé perquè s'han casat per l'església, perquè els seus pares no creuen en l'església, segons diuen. Sembla que el casament per l'església és un festa que "mola". Senyor tingueu pietat.
Marta i Emili, també han fet una bona festa en el Paradis Pallejà. Tot molt bé. Què la joia de viure us acompanyi parella i que la vida us doni tota la felicitat que aquesta àvia, què ho és, us desitja. Però que lluny que estem oi?
Els cosins d'en Rafel, de Gelida, aquesta vegada hi son els dos. Romà amb Pilar i Joan amb Carme. Sembla que va ser l'última festa de casori que els dos germans van estar junts. Joan moria, sobtadament el cap de pocs mesos.
Diumenge 17 de març de 2019. Mirant enrere amb respecte. La tardor de 1993, amb un profund sentiment de Crist alliberat em vaig acomiadar del grup personal d'en Jaume Nicolau. La tècnica que aplicaven, segons jo sentia, era d'un judici continuu, pressuposant que els qui es sumaven en el judici ho tenien clar. Pare on és l'Amor a l'altre?. Pare on m'enganyo? Adéu germans i gràcies per haver-me acollit.
Els anys 1992-1993 van ser per a nosaltres d'unes vivències profundes on et senties amor donant-te sense mida. El dia a dia amb els veïns, els amics, amb la família més limitat, mai m'he permès sentir-me estimada pels de casa. Però poc a poc, el repte que la lectura de Krishnamurti m'havia posat m'ha alliberava. Tu no vius en amor, em deia, i jo m'havia entregat a descobrir en quins punts i persones em negava a estimar, em negava a mi mateixa. Condicionada pel grup personal d'en Jaume no podria fer aquest camí.
Adéu Jaume i perdonem si no puc servir al teu propòsit grupal.
Cerco l'amor que sóc i això només ho puc trobar dins meu. Quan aprengui a mirar sense jutjar. Gràcies per tot el respecte que em regales, gràcies.
El genoll va seguir marcant territori i es va configurar un altre operació. Del grup personal d'en Jaume dues dones van quedar a prop nostre: Joana i Beatriz. Així com Neus Jacas amb qui van continuar l'amistat i que venia del gurp que Jaume alimentava amb Roser, la vident que vivia al passeig Universal. on vaig trobar-m'hi amb Marina.
El dimecres 24 de novembre la mare va complir 79 anys. Segurament ho vam celebrar el diumenge següent. No ho recordo. Ens estàvem preparant perquè m'havien de tornar a operar pel desembre. La profunda estimació que compartim ens portava a celebrar els petits moments que estàvem juntes. La meva ànima però cada vegada expressava més tristesa i dolor en no poder-se expressar en un entorn grupal fet de silencis de por. El fet que tota possibilitat de parella s'esfumi com una boirina em fa mal. Al tipus d'home que trobo només li interessa el contingut però no el continent.
Aleshores la vida es converteix en una total submissió al sistema. Sempre he estat rebel al sistema. Entenc que un col·lectiu humà precisa un sistema d'ordre, però un sistema que controli als seus sentiments? Que li digui a qui ha d'estimar i aqui no? Un sistema basat en que sóc bo peruè hi ha un dolent. No ho entenc, hi ha una paret que no sé travessar, ensopego en ella i em faig malbé.
Acceptar aquesta realitat per a mi és molt amarg, em sento utilitzada i no ho puc pair. No encerto la manera de desfer-me d'aquest sentiment de fracàs.
El Nadal 1993 a la clínica Corachan.
Els cosins d'en Rafel, de Gelida, aquesta vegada hi son els dos. Romà amb Pilar i Joan amb Carme. Sembla que va ser l'última festa de casori que els dos germans van estar junts. Joan moria, sobtadament el cap de pocs mesos.
Els anys 1992-1993 van ser per a nosaltres d'unes vivències profundes on et senties amor donant-te sense mida. El dia a dia amb els veïns, els amics, amb la família més limitat, mai m'he permès sentir-me estimada pels de casa. Però poc a poc, el repte que la lectura de Krishnamurti m'havia posat m'ha alliberava. Tu no vius en amor, em deia, i jo m'havia entregat a descobrir en quins punts i persones em negava a estimar, em negava a mi mateixa. Condicionada pel grup personal d'en Jaume no podria fer aquest camí.
Cerco l'amor que sóc i això només ho puc trobar dins meu. Quan aprengui a mirar sense jutjar. Gràcies per tot el respecte que em regales, gràcies.
El genoll va seguir marcant territori i es va configurar un altre operació. Del grup personal d'en Jaume dues dones van quedar a prop nostre: Joana i Beatriz. Així com Neus Jacas amb qui van continuar l'amistat i que venia del gurp que Jaume alimentava amb Roser, la vident que vivia al passeig Universal. on vaig trobar-m'hi amb Marina.
Acceptar aquesta realitat per a mi és molt amarg, em sento utilitzada i no ho puc pair. No encerto la manera de desfer-me d'aquest sentiment de fracàs.
El Nadal 1993 a la clínica Corachan.
Han operar-me del genoll el mes septembre, s’ha luxat la pròtesi esquerra. Ingresso a Corachan, el 16 de desembre, m'operen el 17. Recanvi parcial de pròtesi.
Tornem a casa el 31 de desembre!
Tornem a casa el 31 de desembre!
enllaç a 1994 un camí sense retorn