Ciutat de Déu que somnià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
el sol sos raigs vos dóna per vestit.
enllaç a Sirio: Universo de Amor
Gener 1994
Estimada amiga que el procès de la Vida t'acompanyi sempre. Trobarem a faltar la teva afectuosa calidesa. Gràcies per tots els dons que ens has regalat.
Som a la pasqua de 1994 La recuperació de Montserrat és lenta i limitada, no deixa les crosses. Ha començat tractament amb un naturòpata homeopàtic, que li ha recomanat sis-plau per força la seva amiga Beatriz. Tornem-hi' Cada vegada està més irritable i ensorrada. La relació amb els seus amics espirituals, no l’ajuda.
Les nostres estades anuals al Santuari de Montserrat, i el concepte de Déu interior que l’hi he transmés, tal com el visc, no és el més conegut ni acceptat pel col·lectiu. Normalment a Déu se’l busca fora, Montserrat des de petita sap que Déu és dins seu.
Poc a poc la irritació que Montserrat desprèn va allunyant a alguns dels amics espirituals que tenia, això dóna una mica d'espai.
Dijous 23 de juny de 1994, anem al carrer Xucla, a la "Portorriquenya" a comprar cafè, abans d'entrar al carrer BonSuccés ens aturem davant el petir aparador d'una escala estreteta. L'aparador de minerals d'Angel Aranda. Una persona senzilla que ens regalarà amb una amista noble i desinteressada i duradora. Un home raonablement lliure i responsable.
Juny del 21 al 23, 1994, passem aquests dies de festa aclarint els records. Hem cremat fotogràfies antigues i repetides, cartes velles; una bona part de l’històrial clínic. Donem espai a la vida.Quan pujem a Montserrat el dia 23 per passar-hi la revetlla i Sant Joan, portem un petit paquet de papers trencats per a cremar en la foguera que s’encèn davant al monestir. Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres.
Montserrat torna està encegada amb un terapèuta, aquesta vegada es diu Rafel Caro Ponte i em fa esgarrifar tant com en Didac Muñoz. Déu meu perquè Montserrat s'atrau aquestes experiències de vida? Me'n de sentir responsable?
Divendres 15 a dilluns 25 juliol 1994
Vam sortir de Barcelona al divendres vespre
Tenerife, probablement és la despedida, aquest any encara hi podem ser. Teide estimat¡ Gràcies per la teva calida acollida. Voldria saber descriure els sentiments que hem viscut a Tenerife, trepitjant el terra d’aquest volcà gegantí.
Aquesta vegada em visitat el Jardí Botànic, l’ertmita de la Candelària, les impactatns estatues dels antics caps de les tribus Guanxes, inolvidable Acaimo... Potser no hi podrem tornar juntes, però gràcies a la vida per haver-ho viscut. Aquesta vegada per un costat és una meravella, però per l'altre tenim problems.
Aquestes fotografies són fetes camí del Teide. Aquesta cara que fem expresa el cansament que tenim les dues per les situacions que es repetiexen. Jo em vull centrar amb la natura, però la veig patir i em dol l'ànima, jo també em sento incapaç de poder ajudar-la.
El terapeuta que tracta a Montserrat l'ha vinculat profundament a ell, Montserrat està traient de dins records, pors, ràbies, impotències. Com si la vida li hagués negat el més preuat per ella: l'amor. De fet l'amor de parella. Sembla repetir-se la història que va viure amb el primer terapeuta, en Didac Muñoz, s'està repetin la mateixa situació, aquests tractamens la fan sentir pobre i mancada de tot.
El Teide lo pot ajudar, però el terapetu de "marràs" la telefona cada dia i a segons com dues vegades. No anem bé.
Aqui em veieu mirant la platja,
Montserrat ha volgut fer aquesta fotografia i la seva mirada és d'amor, Gràcies filla, ja sé que quan t'alliberes de les presions que certes relacions et porten m'estimes, ens estimes. Gràcies. Ens estem despedin de la "plaça del Charco". Ens estem despedin d'uns dies feliços que trigaran a tornar.
El Teide lo pot ajudar, però el terapetu de "marràs" la telefona cada dia i a segons com dues vegades. No anem bé.
Filla donaria la vida per veure't feliç, però amb aquest home... Déu meu, el que tu vius em fa sentir culpable per tot el que vam viure amb el teu pare, com si la vida ens ho retregués. Sé que no és cert, que no vam fer mal a ningú, ni tan sols a tú mateixa, però no ens en sortim.
Tenerife, trepitjar el Teide, tocar el Drago, són dels regals més bells que ens ha fet aquesta vida, tant de bo ens hi poguéssim quedar a viure, ens falta coratge, però, per tornar a començar de zero, i Montserrat encara somnia, hi té tot el dret, a trobar la seva parella, una parella que l'estimi com ella es mereix i la respecti com ella respecta. Aquesta mena de gurus amb que ensopega acabaran amb la seva capacitat d'esitmar, Potser perquè ella mateixa no s'estima gaire, ara diuen que primer t'has d'estimar tú per estimar els altres. Mireu, no sé res...
Aquí em teniu al costat del «Drago» a Icod de los vinos. Sabíeu que els dragos floreixen cada quatre anys?
Hep els platans creixen al inrevés, ho sabíeu, jo no i me'n he quedat admirada!
En el Jardí Botànic hi hem vist aquesta terraseta plena de clavellines com la que tenim a casa des que vam anar a viure al carrer Provença, allà la vam trobar i l'he pogut fer viure fins avui. M'agraden les plantes em recorden que som terra i natura, em recorden les plantes de l'àvia, a la seva eixiada de Gelida.
Montserrat últimamnet cerca minerals, sembla que li van bé per la terapia. de fet al començament de la Rbla de Barcelona hem conegut a Angel Aranda, ell hi treballa amb minerals hi ens hem fet amics, els tres. Gairebé és lúnic amic de Montserrat que veig clar. Dons ell ens va recomanar anar a comprat Olivina, un mineral que es fa aquí amb el contras de la fredo de l'aigua i l'escalf de la pedra volcànica. Vam anar a Garachico, amb la "gua-gua" per compra-ne.
Aqui em veieu mirant la platja,
Montserrat ha volgut fer aquesta fotografia i la seva mirada és d'amor, Gràcies filla, ja sé que quan t'alliberes de les presions que certes relacions et porten m'estimes, ens estimes. Gràcies. Ens estem despedin de la "plaça del Charco". Ens estem despedin d'uns dies feliços que trigaran a tornar.
A Barcelona ens espera el "famós terapeuta" que controla a Montserrat i ella perd tota la capacitat de pendre'n distància. Som-hi que ballarem.
Gràcies Tenerife per la teva acollida, gràcies Teide per rebre'ns, com si tornéssim a casa. Mai t'oblidarem, mai... ets part del millor que hi ha dins nostre. 
1994 Agost 12 al 16 Montserrat
Aquells dies no ho sabíem, que pel juny ens haviem acomiadat de la cova per sempre. En anar a visitar el Pare Jaume al despatx de la Pastoral ens va assenbar que
dels focs del 25 de juliol havien malmés el camí de la cova i gairebé ensorrat el sostre de la cova. El camí era tancat i el Pare Jaume no tenia clar que és pogués arretglar perquè caldrien molts diners per fer-ho.
Aquell agost va ser molt difícil, perquè jo volia ser a Montserrat i alhora volia no ser-hi, Volia estar al costat d'en Caro, li havien fet una intervenció hepàtica i per aquells dies jo estava totalment absorbida per la seva energia. Era com si el meu amor innocent hagués de fer créixer el Crist que ell ja era, i al que no permetia expressar-se. Innocent de mi. 
Rafel malalt: Octubre i novembre, pendents de l’evolució que fa Rafel, malalt d’una greu hepatitis. Els metges li prescriuen repós absolut, i això vol dir llit. L’anem a veure en diverses ocasions. A la fi s’imposa la vida i es recupera, no torna a treballar fins passat les festes nadalenques.
El 19 de decembre de 1994, s'obre a Barcelona la primera seu de la Casa del Tibet a Barcelona, situada al Passeig de SAnt Joan 102, Ent
Els nadals de 1994 són un punt final en la nostra història. La meva amiga Cecília, que venia per nadal, aquest any és ingressada en la residència de les «Germanes Hospitalàries» de Sant Just d’Esvern.
La família de casa, Rafel, Teresa, Marta i Emili i Gemma i Noè, vénen a dinar per Sant Esteve, alhora de dinar, el naturòpata amb quí Montserrat fa el tractament, la telefona per convidar-la a dinar amb uns amics. No s’ho pensa, deixa la taula parada i se’n va.
Rafel no ho paeix, ni jo tampoc. El cap d’any, no vingué a dinar a casa el seu germà, això no facilita les relacions. Ara tots estirem la corda, i Montserrat com la que més.
La família de casa, Rafel, Teresa, Marta i Emili i Gemma i Noè, vénen a dinar per Sant Esteve, alhora de dinar, el naturòpata amb quí Montserrat fa el tractament, la telefona per convidar-la a dinar amb uns amics. No s’ho pensa, deixa la taula parada i se’n va.
Rafel no ho paeix, ni jo tampoc. El cap d’any, no vingué a dinar a casa el seu germà, això no facilita les relacions. Ara tots estirem la corda, i Montserrat com la que més.
Per tenir-nos entretingudes i properes va imaginar uns tallers de fades i follets que es feien a la casa que teniem Rafel i Carme, la seva ex-muller en una arbanització de Torrelles de Foix. Marxàvem dissabte al matí i tornàvem al diumenge a la tarda- Més o menys des de finals de març fins a juny, que superant tota raonament vaig acceptar dóna vida al projecte del Vilà.
Dijous Sant vam anar cap al jardí de les fades, per passar-hi les festes de Pasqua, però com que Carme i jo no ens sentiem còmodes, ens va castigar i el dissabte al vespre cap a casa. El dia de Pasqua vaig poder gaudir de Trini i Pepito i de l'alegria de la mare en tenir-me a casa.
De febrer a juny la nostra Montserrat sembla haver perdut l'enteniment del tot. Ha llogat una casa a prop de Prats de Lluçanes per fer-hi «turisme rural» La té llogada sis mesos. Demana un milió a la caixa, per a comprar-se un cotxe, el nostre Rafel l’avala.Aquí tenim una fotografia de Santa Maria de Pinós
Per anar el Vilar, agafàvem una tacxi a Navàs direcció al Pinós, passàvem per davant del santuari i encara hi teniem uns 15 minuts llargs de mal camí.
Tot plegat acabem a la Clínica Corachan. Ingressem el 19 de juliol i en sortim el 22 de setembre. S'ha luxat. i han fet un recanvi de pròtesi dreta, La pròtesi ens costa 1.500.000 pessetes. Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres.
Ingressada a Corachan l'estiu de 1995, una amiga vident que tenia aleshores, Encarnació Guasch, va venir a visitar -me acompanyada d'una amiga Rosa Pacheco.
En aquells moments abdues vidents tenien percepcions respecte a l'actor Richard Gere, que just havia estrenat a Espanya la pel·licula "el primer caballero", amb una temàtica"Arturiana". Rosa estava creguda que s'hi tenia que casar amb en Richard i Encarnació treballava la situació amb ella.
Ingressada a Corachan l'estiu de 1995, una amiga vident que tenia aleshores, Encarnació Guasch, va venir a visitar -me acompanyada d'una amiga Rosa Pacheco.
En aquells moments abdues vidents tenien percepcions respecte a l'actor Richard Gere, que just havia estrenat a Espanya la pel·licula "el primer caballero", amb una temàtica"Arturiana". Rosa estava creguda que s'hi tenia que casar amb en Richard i Encarnació treballava la situació amb ella.
Mentre vaig estar ingressada i sense caminar no vam tenir cap altre problema que alguna visita curta. 
Però quan vaig ser a casa, el festival que vam muntar era digna de la Catifa de Venècia. El més sorprenent per a mi, es que vaig començar a percebre a Richard Gere.
Però quan vaig ser a casa, el festival que vam muntar era digna de la Catifa de Venècia. El més sorprenent per a mi, es que vaig començar a percebre a Richard Gere.
En aquells dies en Richard Gere es comprometia amb més profunditat amb el Budisme i semblava que es plantajava la possibilitat de retirar-se a un monestir
Captar els seus sentiments més profunds, les seves pors, els seu dubtes. en aquells moments en que el Budisme era la prioritat en la seva vida, estava aprofundint la necessitat de descobrir si la continuïtat de la seva vida era el monaquisme o la vida laica viscuda com un do. 
enllaç a 1845 - 1902 Oració
Que tinc la capacitat de sentir als meus germans s'hi ho permeto em va quedar clar. Indiferentment que estiguin en el pla físic com en el subtil. Gestionar-ho era complex vist que no tenia cap guiatge físic proper. El guiatge subtil sí que el tenia, però cal anotar que la meva ànima era dins un cos físic i això també comporta drets i deures.
Que tinc la capacitat de sentir als meus germans s'hi ho permeto em va quedar clar. Indiferentment que estiguin en el pla físic com en el subtil. Gestionar-ho era complex vist que no tenia cap guiatge físic proper. El guiatge subtil sí que el tenia, però cal anotar que la meva ànima era dins un cos físic i això també comporta drets i deures.
Diumenge 17 de març de 2019, continuem amb la mirada cap un ahir que no existeix. 
Possiblement va seu un diumenge al matí d'aquell setembre de 1995, la mare el diumenge sortia quan baixava a esmorçar sortia al carrer per anar a comprar el diari. Aquell matí va tornar resplendent al carrer, a terra s'havia trobat aquest poema de mossèn Cinto Verdaguer. Amb quin goig el va portar. En aquells moments de la nostra vida només mossèn Cinto podia esvair totes les ombres que ens envoltaven.
Les ombres espirituals atrapades en les rancúnies humanes, les pors i les preteses possessions. En Caro, les parelletes, la seva mamà Adela Ponte, Encarnació i Rosa,, Beatriz, Marina. Mare de Déu quanta tonteria.
Perdona'ns Pare perquè no sabem el que fem. Mossèn Cinto em va asserenar l'ànima. Vaig anar acceptant la immobilitat que em permetria poc o molt soldar l'os tan danyat. Vaig començar a mirar cap a la possible tornada a casa.
Possiblement va seu un diumenge al matí d'aquell setembre de 1995, la mare el diumenge sortia quan baixava a esmorçar sortia al carrer per anar a comprar el diari. Aquell matí va tornar resplendent al carrer, a terra s'havia trobat aquest poema de mossèn Cinto Verdaguer. Amb quin goig el va portar. En aquells moments de la nostra vida només mossèn Cinto podia esvair totes les ombres que ens envoltaven.
Les ombres espirituals atrapades en les rancúnies humanes, les pors i les preteses possessions. En Caro, les parelletes, la seva mamà Adela Ponte, Encarnació i Rosa,, Beatriz, Marina. Mare de Déu quanta tonteria.
"Fill del Cel a la terra t'enyoraves o, dolç germà del Pobrissó d'Assís! El català fou l'escala que empreaves per pujar i baixar del Paradís"
Adéu a els records estimats. Novembre 1995, amb ràbia i dolor hem cremat els últims retrats de la nostra vida fins avui. Que tinguis sort Montserrat, però si no trobes el que busques, d’ara endavant t’ho passaràs molt malament. T’has desfet dels lligams familiars filla.
Bé i ara enteneu el perquè en fer aquest passeig per la memòria hi manquen les estimades imatges de moments viscuts amb amor i de familiars recordats amb amor i respecte.
Trinitat i Pepito poc abans de nadal, ens porten unes taules de torrons i les fotografies del casament, que més ens agradaven. Tot just cremades les que teniem, tornem a començar la col·lecció, amb respecte, Montserrat ja troba a faltar el que s’ha cremat. Gràcies Senyora de Montserrat que escoltes la nostra pregària.
Montserrat camina amb molta dificultat i té força dolor, tendeix a inmobilitzar-se.
A finals de novembre la ve a visitar la seva cunyada Marina Acarreta i li regla aquesta llibre "Un Curso de Milagros" Us ben asseguro que ens fa falta, sobretot per relacionar-nos amb la família i amb ella. Marina sempre que ens visita deixa al darrera un rastre de dolor, elia no sembla feliç, sempre es queixa d'en Joaquim i a mi el final em sembla que de la situació que viu ella també en sóc responsable.
Nadals 1995
Fer les nadales ens dóna tendresa, m'ha costat molt aquest any aconseguir que Montserrat s'hi posés a fer les nadales, al cap i la fi, ho hem fet juntes ens agrada, ens porta al temps en que era una nena i fer les nadales era la nostra manera de dir-li al "nen Jesus" que l'estimavem i esperavem al seu néixement. Gràcies al Crist que no ens abandona...
La rifa de nadal Desembre dia 22 al vespre, a botiga que en Josep Obradors i Marcel, tenen al carree de Banys Vells 7, els antics companys de Montserrat de la pastisseria, li regalen 750.000 pessetes, les han conseguit fent una rifa de nadal. Gairabé han venut tot el talonari. Gràcies Maria Teresa, Josep, Marcel, gràcies a tots pel vostre sincer afecte.
Continuem amb les felicitacions nadalenques¡
Conxita Piera, padrina de Rosa Balaguer, la nostra veïna del davant de casa, obsequia a Montserrat amb 200.000 pessetes. La meva neboda Gloria, ens visita el matí de nadal i ens regala 100.000 pessetes. Gràcies a l’ajuda de tothom podem pagar els tèrminis del crèdit de la pròtesi. Poc abans d'acabar l'any ha pogut vendre el cotxe.
Gràcies Verge de Montserrat.
Malgrat les ajudes Montserrat té una amargor molt profunda, li és molt difícil acceptar les limitacions alhora de caminar, no ha pogut deixar la crossa, la imposibitat d'encertar quin tipus de feina podria fer, la manca de parella, pero la projecció que rep dels home que coneix...
És evident que aquesta fotografia d'en Gerard és més tardana, però la veritat és que n'he tingut tan poques que vull posar les poques que hi ha.
És un goig ser besàvia ni que en el nen el veig molt poquet i les meves nétes ni sé on viuen. Són a prop de Barcelona, Marta em sembla que viu a Terrassa i Gemma cap a Cerdanyola.
Al llarg d'aquest any, cada dia hem anat treballant el llibre que Marina Acarreta em va regalar l'any 1995, De fet feiem anar dos llibres cada dia. "Abriendo las puertas de tu interios" de Eileen Caddy i Un Curso de Milagros. La mare em seguia amb tot i per tot. Sort d'aquestes lectures que posaven una mica de seny i pau, en el desori que jo vivia. En acabar els exercicis de l'any, el llibre té un apartat d'exercicis pràctics per a cada dia da l'any. Vam guardar el Curso de Milagros. No podiem arribar a integrar la revelació que aquest llibre comporta. Creiem que el cos físic s'havia d'espiritualitzar. En aquell moment no podíem integrar que el cos és solament el vehicle de l'Esperit.
Som a les festes de nadal i cap d'any
Els nadals d’enguany escadussers, cadascú amb la seva família, això vol dir: Montserrat i jo soles. El dia 31 de desembre anem a dinar al restaurant les «Set portes», no hi havia tornat a entrar des de l’any 1958...
Gràcies Montserrat, sembla que poc a poc comença a voler recuperar la seva qualitat de vida. Com si es volgués tornar a respectar i estimar. Gràcies Déu meu.
1997 un any d’esperança
Només per avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida, tots de cop.
Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura; recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
Només per avui creuré fermament - encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la bona Providència de Déu s'ocupa de mi com si ningú més no existís al món.
enllaç 11 d'abril 1963 "Pacem in Terris"
El dimecres 13 d'agost de 1997 ens vam passar el matí, Monts i jo al "registre de la Propietat Intel·lectual. Hi erem per registrar els -dosiers de terapies alternatives"Llum, color i música", fruit del treball de gairebé tres anys del treball de Montserrat amb en R. Caro, treball amb el qual va pagar el tractament i els tallers que havia fet amb ell i dels quanls en efectiu pagava el 50%. Sortin de registrar els dosiers ens en vam anar a dinar al "Sorretno" de Travessera de Gràcia, prop de casa. Celebravem que Monts es començava a sentir-se lliure de l'atrapament emocional amb en Caro.
Jetsum-Pema, germana del Dalai-lama prepara una visita a Barcelona pel setembre. Donem gràcies també el Mestre Espiritual d'en R. Gere, el Dalai Lama 
Gràcies als nostres respectats gemans monjos per la seva pregària constant.
El diumenge ens vénen a buscar Rosa i Emilio Pacheco Recacha. Abans he explicat com aquesta família va arribar a les nostres vides. Ells ens porten a casa.
El 16 de setembre de 1995, a Sant Esteve, s’han casat Asumpta Margarit i Pere Roca. Felicitats, parella, aprofiteu la felicitat i creeu-la moment a moment¡ Poc després de tornar del viatge de noces, Asumpció i Pere, ens visiten i ens porten l’àlbum de fotos del seu casament i la pregaria que feren per a la curació de Montserrat en la cerimònia. Gràcies estimats, sempre ens sou a prop!
Divendres 22 de setembre de 1995, sortiem de la clínica Corachan amb un tacxí cap a casa. Tardaria mesos a caminar. Això no és nou. La factura que administració de Corachan va enviar-nos, d'un milió i mig de pessetes, que era el que costaven els recanvis que se m'avien posat. Amén.
Un record respectuós per Anna la mare de Jaume Nicolau que entrega l'ànima al Pare Etern el dia 22 de setembre de 1995.
Un record respectuós per Anna la mare de Jaume Nicolau que entrega l'ànima al Pare Etern el dia 22 de setembre de 1995.
Bé i ara enteneu el perquè en fer aquest passeig per la memòria hi manquen les estimades imatges de moments viscuts amb amor i de familiars recordats amb amor i respecte.
Trinitat i Pepito poc abans de nadal, ens porten unes taules de torrons i les fotografies del casament, que més ens agradaven. Tot just cremades les que teniem, tornem a començar la col·lecció, amb respecte, Montserrat ja troba a faltar el que s’ha cremat. Gràcies Senyora de Montserrat que escoltes la nostra pregària.
A finals de novembre la ve a visitar la seva cunyada Marina Acarreta i li regla aquesta llibre "Un Curso de Milagros" Us ben asseguro que ens fa falta, sobretot per relacionar-nos amb la família i amb ella. Marina sempre que ens visita deixa al darrera un rastre de dolor, elia no sembla feliç, sempre es queixa d'en Joaquim i a mi el final em sembla que de la situació que viu ella també en sóc responsable.
Fer les nadales ens dóna tendresa, m'ha costat molt aquest any aconseguir que Montserrat s'hi posés a fer les nadales, al cap i la fi, ho hem fet juntes ens agrada, ens porta al temps en que era una nena i fer les nadales era la nostra manera de dir-li al "nen Jesus" que l'estimavem i esperavem al seu néixement. Gràcies al Crist que no ens abandona...
Conxita Piera, padrina de Rosa Balaguer, la nostra veïna del davant de casa, obsequia a Montserrat amb 200.000 pessetes. La meva neboda Gloria, ens visita el matí de nadal i ens regala 100.000 pessetes. Gràcies a l’ajuda de tothom podem pagar els tèrminis del crèdit de la pròtesi. Poc abans d'acabar l'any ha pogut vendre el cotxe.
Gràcies Verge de Montserrat.
Malgrat les ajudes Montserrat té una amargor molt profunda, li és molt difícil acceptar les limitacions alhora de caminar, no ha pogut deixar la crossa, la imposibitat d'encertar quin tipus de feina podria fer, la manca de parella, pero la projecció que rep dels home que coneix...
Imagte d'Annie Lauoro: Bodhittsava.
L’entrada a l’any 1996 és difícil, em sento feble. Montserrat té amistats molt nobles i sinceres, sobretot les de joventut. Però, en el camí espiritual que recorre s’ha creat unes amistats que no l’ajuden. El festival amb Rosa Pacheco, per cert s'hi ha sumat en Rafel Caro,més el grup d’amics de Rosa, acaben d’adobar l’aviram.
Diumenge 17 de març de 2019. "Suma i sigue". Rafel Caro era i, segurament és, una persona persistent alhora de crear fantasies. Ara el muntatge és a l'entorn d'aquesta casa que veíem a la fotografia de sota. L'Auleda. Ara és aquí on anem dos tres caps de setmana per l'abril i el maig. Tot molt irreal, però jo m'hi deixo atrapar, per seguir el costum. Ara bé l'Auleda, és una finca on hi ha energia noble, que no es deixar manipular. Serà questa energia que donant-me el temps que em va calgué m'allibera de tanta tonteria.
Montserrat es va tornant
agressiva, hi ha moments que sembla que m’odiï, i el que em sap més greu, «Alfons, sembla que t’odiï a tu» i no ho puc acceptar. Descobrim la casa del Tibet a Barcelona, hi anem les dues juntes. Montserrat s’hi sent bé, comença a anar-hi. El missatge que donen és de pau i concòrdia, la pacifica, necessita retrobar la pau i l’alegria que ha perdut.
El 1995 perquè em vam operar, el 1996 perquè ara vaig de budiste, són dos anys que no gaudim del nostre Montserrat.
Agost, Montserrat compleix els 45 anys Dimarts 13 en Caro la va portar al Montseny, a Sant Esteve de Palautordera, a l’Auleda, la casa d’una coneguda de les que havien de muntar el «turisme rural». Però el dijous 14 Montserrat va telefonar a un amic d'aqui a Barcelona que l'anés a buscar. L 'aniversari el vam passar juntes. Gràcies¡. Va torna pitjor que estava.
Hi ha amics que et fan el regal de no necessitar enemics, ells ja els fan la feina.
Enguany tampoc pujem a Montserrat. Mare ajuda'ns, ajuda a la nostra petita Montserrat
1996 Octubre a prop de la fi?
agressiva, hi ha moments que sembla que m’odiï, i el que em sap més greu, «Alfons, sembla que t’odiï a tu» i no ho puc acceptar. Descobrim la casa del Tibet a Barcelona, hi anem les dues juntes. Montserrat s’hi sent bé, comença a anar-hi. El missatge que donen és de pau i concòrdia, la pacifica, necessita retrobar la pau i l’alegria que ha perdut.
El 1995 perquè em vam operar, el 1996 perquè ara vaig de budiste, són dos anys que no gaudim del nostre Montserrat.
Enguany tampoc pujem a Montserrat. Mare ajuda'ns, ajuda a la nostra petita Montserrat
Tardor comença anar habitualment, i s’inscriu com a sòcia de la Casa del Tibet a Barcelona.
Fa un seminari amb un «Lama Tibetà» que l’ajuda. Va a meditació totes les setmanes. Crec que gràcies a l’interés que té pels problemes d’aquest poble en extinció, obrirà una escletxa en els rancors que l'ofeguen. S'odia a sí mateixa i de passada ens odia a tots els qui li estem a prop.
Fa un seminari amb un «Lama Tibetà» que l’ajuda. Va a meditació totes les setmanes. Crec que gràcies a l’interés que té pels problemes d’aquest poble en extinció, obrirà una escletxa en els rancors que l'ofeguen. S'odia a sí mateixa i de passada ens odia a tots els qui li estem a prop.
Estic molt feble, l’Eduard, el doctor Castellarnau, el nostre metge de capçalera de la mèdica, descobreix en les analìtiques que estic perden ferro. Com què no em recupero m’envia a fer-me una visita a la Clinica Delfos, en la consulta del doctor Bargalló. Ingressó el 9 d’octubre, m’operen de càncer de colón. 
Amb un més m’operen dues vegades, no ho vull tornar a recordar. Només recordar a Carolina Coutier, que m’ha fet tanta companyia. A la família de Sant Esteve que han estat el peu del canó, com sempre. En Rafel va venir cada dia a donar-me el sopar. Montserrat dormia a la clínica amb mi, el matí anava a la porteria.
Marta m’ha vingut a veure’m, està embarassada, propera a donar a llum. Felicitats estimada.
Gerard i Marta
El dia 29 d’octubre de 1996, mentre era a la clínica, va néixer el primer fill de la meva neta Marta, en Gerard, ben vingut a la vida petit, que ella sigui ben generós amb tu, que mai et negui res...t ’ho desitjo de tot cor. De fet ja has començat amb uns bons pares i una família que t’espera amb amor. Jo sóc la teva besàvia.
dissabte 9 de novembre de 1996
Surto de la clínica el cap d‘un mes just. És dissabte al migdia, abans d’entrar a casa anem a comprar ous i una mica de fruita per passar el cap de setmana. Per dinar una truita de julivert. Gràcies filla, ara sí, ara ens en sortirem!
L’ordinador: de nou una màquina a casa.
Surto de la clínica el cap d‘un mes just. És dissabte al migdia, abans d’entrar a casa anem a comprar ous i una mica de fruita per passar el cap de setmana. Per dinar una truita de julivert. Gràcies filla, ara sí, ara ens en sortirem!
L’ordinador: de nou una màquina a casa.
bre 1996 hem comprat un ordinador, per a Montserrat, amb la tarjeta visa de la Caixa, l’anirem pagant a poc a poc. Novament a casa hi entra una màquina. Potser ara?
Montserrat i Rosa Pacheco han entregat el document "Sirio, lo que no se da se pierde" a Tubthem Whanchen a la Casa del Tibet.
Desembre 1996 Marta i Gerard
Marta i Emili porten el nen a casa, és un nino. Als pares estànt joiosos i plens d’amor. Que la vida uns acompanyi per fer créixer el vostre amor i el vostre fill.
És evident que aquesta fotografia d'en Gerard és més tardana, però la veritat és que n'he tingut tan poques que vull posar les poques que hi ha.
És un goig ser besàvia ni que en el nen el veig molt poquet i les meves nétes ni sé on viuen. Són a prop de Barcelona, Marta em sembla que viu a Terrassa i Gemma cap a Cerdanyola.
Els nadals d’enguany escadussers, cadascú amb la seva família, això vol dir: Montserrat i jo soles. El dia 31 de desembre anem a dinar al restaurant les «Set portes», no hi havia tornat a entrar des de l’any 1958...
Gràcies Montserrat, sembla que poc a poc comença a voler recuperar la seva qualitat de vida. Com si es volgués tornar a respectar i estimar. Gràcies Déu meu.
El gener de 1997 amb Montserrat anem a un concert del Palau de la Música. És la primera vegada que hi entrem, ni Montserrat ni jo hi haviem estat abans.
Estem començant a recuperar-nos, la solitud, però és molt densa i difícil de creativitzar.
Dissabte 8 de març 1997 Anna i Xavier, ho han aconseguit: es casen.
Sant Esteve Sesrovires, casament d’Anna Ma Margarit Rossell i Xavier Más Ros, hi erem.
Ha estat una festa calida, hi com sempre hens hem sentit part de la familía, ni que aquests últims anys no ho hem pogut fer créixer, ells segueixen sent ara i a quí. Gràcies estimats..jpg)
1997 8 de març. contemplant el bell instant del casament d’Anna i Xavier,El nostre darrere l'àrbre entrenyable de la plaça de mossèn Pere Tarres de SAnt Esteve Sesrovires. Aquesta àrbre ha vist creixer a Anna i Assumpta i, m'ha vist a mi anar i verni, acompanyda per la mare soles, sempre soles. Pujàvem a Sant Esteve a cercar un caliu de família, que també s'anava apagant. La mare gran i jo esgotada pel seguit d'operacions que no m'han dut enlloc en un món on cal anar endavant sense mirar enrere, ni que amb Trinitat encara el nostre Cor té l'esperança que...
Estem començant a recuperar-nos, la solitud, però és molt densa i difícil de creativitzar.
Sant Esteve Sesrovires, casament d’Anna Ma Margarit Rossell i Xavier Más Ros, hi erem.
Ha estat una festa calida, hi com sempre hens hem sentit part de la familía, ni que aquests últims anys no ho hem pogut fer créixer, ells segueixen sent ara i a quí. Gràcies estimats.
.jpg)
Només per avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida, tots de cop.
Només per avui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meves maneres, no jutjaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú, sinó a mi mateix.
Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.
Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les ircumstàncies s'adaptin totes als meus desigs.
Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura; recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.
Només per avui faré alguna cosa que no desitjo fer; i si em sentís ofès en els eus sentiments procuraré que ningú no se n'assabenti.
Només per avui em faré un programa detallat. Potser no el compliré totalment, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
Només per avui creuré fermament - encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la bona Providència de Déu s'ocupa de mi com si ningú més no existís al món.
Només per avui no tindré temors. De manera particular no tindré por de gaudir del que és bell i de creure en la bondat.
Decàleg de Joan XXIII
enllaç 11 d'abril 1963 "Pacem in Terris"
Diumenge 13 d'abril de 1997 va venir a Barcelona el XIV Dalai-Lama, va fer una conferència al Palau dels Esports, hi erem; m’hi acompanyà Carolina Coutier, Montserrat en la seva qualitat de socia, anava amb el personal de la Casa del Tibet a Barcelona.
El Dalai. Lama que el 1994 havia impartit l'ensenyança del Kalachakra al Palau Sant Jordi a Barcelona, va preguntar al personal que l'escoltava, referint-se els qui havien fet el Kalachakra amb éll el 1994, quins fruits n'havien collit. 
Va advertir que no reconeixer i recollir els fruits que la vida ens regala afectarà les nostres actituds en totes les situacions que la vida ens presenti.
D'aquestes actituds en som responsables. En sortir de la conferència ens vam veure un moment amb Montserrat, ella va marxar amb els seus amics Rafel Caro i Rosa Pacheco, jo amb Carolina cap a casa.
Dissabte 16 de març de 2019.
D'aquestes actituds en som responsables. En sortir de la conferència ens vam veure un moment amb Montserrat, ella va marxar amb els seus amics Rafel Caro i Rosa Pacheco, jo amb Carolina cap a casa.
Dissabte 16 de març de 2019.
Aquest repàs fet avui em porta a sentir una tendresa immensa per aquella noia, aquella Montserrat tan perduda entre nivells mentals, que no comprenia res, perquè mai els havia treballat, si més no en aquesta vida.
Els patrons mentals els he anat descobrint a mida que m'hi he deixat el cor. Encara avui, no puc comprendre que algunes persones prenguin el treball mental o projecció conscient com una forma de control cap a l'altre que és beneficiosa pel col·lectiu. No, no ho entenc.
Gràcies de la Compassió del Dalai-Lama i de l'honestedat de la recerca de la Llum d'en R. Gere. Aquests dos puntals van ser la base que em va permetre alliberar-me del festival, muntat pels interessos personals de les petites fantasies humanes. Gràcies per tota l'obertura mental que se m'ha permès fer, per poder gestionar aquests sentiments alliberant als meus germans de les meves projeccions que no són d'amor ni de respecte.
Dilluns 28 d'abril de 1997
Gràcies de la Compassió del Dalai-Lama i de l'honestedat de la recerca de la Llum d'en R. Gere. Aquests dos puntals van ser la base que em va permetre alliberar-me del festival, muntat pels interessos personals de les petites fantasies humanes. Gràcies per tota l'obertura mental que se m'ha permès fer, per poder gestionar aquests sentiments alliberant als meus germans de les meves projeccions que no són d'amor ni de respecte.
Despedim a Cecília Casanovas Duran
Montserrat a anat a l’enterrament de la nostra amiga Cecília Casanovas, ha mort a la residència de monges de Sant Just. Hi estava ben cuidada; l’hem pogut visistar alguna vegada. Ha mort atesa i fins a l’últim moment s’ha pogut relacionar amb les seves companyes. A Cecília li agradava molt disfrutar de les seves amigues, i de l’atenció religiosa, abdues coses les ha tingut. No ha tingut la seva famíla, són històries velles. Cecília fins a reveure i gràcies per a la teva amistad i respecte.
Fotografia de Santa Maria de Lledó, Castelló de la Plana.
Amb Cecília, vam anar de vacances a Benicassim, l'any 1988 i 1989. Ho vam gaudir molt del viatge i de la nostra amistat. L'últim any vam fer un passeig per el Santuari de Lledó a Castelló.
Montserrat a anat a l’enterrament de la nostra amiga Cecília Casanovas, ha mort a la residència de monges de Sant Just. Hi estava ben cuidada; l’hem pogut visistar alguna vegada. Ha mort atesa i fins a l’últim moment s’ha pogut relacionar amb les seves companyes. A Cecília li agradava molt disfrutar de les seves amigues, i de l’atenció religiosa, abdues coses les ha tingut. No ha tingut la seva famíla, són històries velles. Cecília fins a reveure i gràcies per a la teva amistad i respecte.
Fotografia de Santa Maria de Lledó, Castelló de la Plana.
En aquella època l'actor Marius Cabré vivia en una clínica de recuperació física a les afores de Benicassin.
enllaç a 1916 - 1990 Mario Cabré
De Barcelona periòdicament les seves admiradores, mitjançant un programa de ràdio conduit per Odet Pinto el venien a veure un parell de vegades l'any. Nosaltres, però no hi vam anar mai. Mario Cabré Esteve sis de gener -1916, 1 de juliol de 1990. Le llamaban "polifacético". Actor, torero, modelo, escritor y presentador de Tv.El dimecres 13 d'agost de 1997 ens vam passar el matí, Monts i jo al "registre de la Propietat Intel·lectual. Hi erem per registrar els -dosiers de terapies alternatives"Llum, color i música", fruit del treball de gairebé tres anys del treball de Montserrat amb en R. Caro, treball amb el qual va pagar el tractament i els tallers que havia fet amb ell i dels quanls en efectiu pagava el 50%. Sortin de registrar els dosiers ens en vam anar a dinar al "Sorretno" de Travessera de Gràcia, prop de casa. Celebravem que Monts es començava a sentir-se lliure de l'atrapament emocional amb en Caro.
1997 Agost, 29-31 Montserrat.
Al Pare Miquel Estradé ha tornat a l'Origen d'Amor. Ens n'assabentem a finals d’agost, estem passant dues nits, divendres i dissabte a Montserrat,
Des del passeig de l'escolania ens hem acomiadat de la cova, ja no hi podrem baixar més, si més no amb el cos físic. gràcies Mare per totes les vegades que hem pogut venir a pregar al caliu de la teva cova. 
Les ensenyances budistes em fan treure enfora tota la rancúnia que tenia a l'sglésia perquè, segons jutjo, no ens ha ensenyat la Veritat de Crist.
M'adono que no tinc cap dret a jutjar l'església. De fet, on més l'hem viscut que és a Montserrat, mai ens hem sentit jutjades pels nostres germans monjos, D'ells sempre ens ha arribat comprensió, tendresa i respecta. Ens han mirat com a dues dones que cercaven viure al Crist en el seu dia, igual com ho cerquen ells. Potser en aquell moment no ho sentia tan clarament com ara, però una escletxa de llum es feia pas en les espeses boires que estava vivint feia més de dos anys
Gràcies als nostres respectats gemans monjos per la seva pregària constant.
Veurem més endavant com aquesta família desapareixerà del nostre camí a mesura que Montserrat retrobi el seu propi camí, aquell que la porta a seguir els pasos del Crist.
Donem gràcies a la Mare de Déu i al Seu Fill Sant que s'ha fet pastor responsable de les nostres ànimes. Senyor quan miro cap al teu Amor Incondicionat i m'adono de la meva petitesa, tot s'escau en el seu lloc de llum.
Gràcies Mare que ens aculls en la teva Misericordia. Gràcies!
Gràcies Mare per tots els anys que en la vostra acollida a la cova, ens heu fet comprendre que és en el nostre interior on us trobem juntament amb el Vostre Fill.
Al cor la mirada del Dali-Lama i l'esperança que pel setembre veurem a la seva germana Jetsum-Pema.
El Senyor Sirio comença a manifestar-se en les nostres trobades més honestes amb Rosa Pacheco.
A finals d'agost aquest any sí, pujem tres dies, es a dir dues nits a Montserrat. Montserrat posa tota l'atenció que pot en recuperar-se i sembla que ho anem aconseguin.
Setembre 1997
Jetsum Pema a Barcelona. Dóna una conferència a l’universitat Pompeu Fabra Hi anem amb Carolina Coutier.
Montserrat també hi és amb en Rafel Caro.
En acabar la conferència ens acompanya i m'ànima a saludar a Jutsun-Pema. Permet que en Caro marxí sol. Vaig saludar a Jetsum Pema i l'abraçada que ell em dóna va ser tant tendra que dins meu semblava m'haguéssin abocat un bàlsam que hem cicatritzava ferides i dols.
També a Carolina Coutier la va abraçar Jetsum Pema.
Gràcies filla per l'Amor que irradies, gràcies. Gràcies Carolina per compartir amb mi aquests sentimens. Aquí hi tenim els quí han fet possible la Casa del Tibet a Barcelona. Són els seus origens.
Volem marxar de la porteria. Aquest sentiment fa que ens retrobem amb Montserrat.
El passat desembre de 1997, si fa no fa, vam celebrar l'últim dinar al menjador de Josep Llovera, 13, la nostra bella porteria. Ho vam fer amb els qui queden de la relació amb la família de Sant Esteve Sesrovires. Trini i Pepito, Anna i Xavier, Assumpta i Pere. Anna ens regalà la nova que estava embarassada. Els acabem d'exposar el canvi que volem fer. En aquest canvi, ens hi
animen tots. En tot el que ens calgui, ens estaran a prop. Gràcies per la vostra confiança estimats.
Sabem que sou amb nosaltres!
animen tots. En tot el que ens calgui, ens estaran a prop. Gràcies per la vostra confiança estimats.
Sabem que sou amb nosaltres!
Adéu aquest petit menjador que ha ens ha donat l'espai suficient per unir-nos quan el cor vessa d'amor! Gràcies.
Desvetllat Montserrat! Aquest últims anys,les relacions que més a viscut, les "espiritualistes" li han provocat un fort canvi de caràcter. Ara s'adona de com s'ha amargat. Creia que les amistats que té espirituals, conformaven la seva família espiritual, sense adonar-se, que així com mai se sentit part de la família que li he donat, tampoc la família que s’ha escollit aquests anys és part íntima d’ella.
Encarem al desembre escalfant motors a l’escala, entre els veïns. No n’he parlat en aquest recull dels veïns de l’escala.
Les setze famílies que al llarg de mes de vint-i-dos anys han estat la meva feina compartida amb Montserrat. És una comunitat de propietaris, d’ells aprenem la dificultat de conviure i fer creixer una propietat col·lectiva. En arribar a Barcelona, vaig viure a la porteria de Teresona i Federic, he parlat d’ells en començà el recull, recordo l’angoixa per la manca de llibertat que visqué Teresona. Avui la vida se’m acaba vivint, com ella, en una porteria.
Montserrat aquest cap de setmana participa en un setminari a la Casa del Tibet. Quan s’escolta els monjos de la Casa del Tibet, recupera la manera respectuosa d’anar per la vida, està uns dies que torna a ser la noia riallera que coneixem. Els veins de l’escala s’han adonat de l’amargura que viu la meva filla. L'esperiència viscuda ha estat dura, però ara està decidida a deixar al terapeuta Rafel Caro, gràcies a Déu. Filla t'en sortiràs.
Desembre dia 8, em telefona en Rafel, per a convidar-me a dinar a casa seva, especifica que jo sola, accepto. Montserrat no hi fa escarafalls, és conscient que s’ha quesdat sense família, però, alhora diu que no ha perdut a ningú que l’estimés, si ens haguéssim estimat, diu que no ens hauríem perdut.
Vaig a casa Rafel i Teresa, hi trobo a Marta i Emili amb en Gerard, i m’expliquen que han deixat el pis on vívien, no sé on, mai m’hi han convidat. M’ho expliquen Rafel i Teresa, Marta casi no em parla, més aviat m’allunya el nen. Gemma i Noé sí m’hi van convidar a casa seva, l’estiu de 1996.
Els torno a tenir d’asquena, com sempre ningú té res a dir. Què he fet ara? Gerard està gran i carinyós, tant de bo creixis així. fill.
1997 Nadal i Cap d'Any 1998 a Montserrat. Del 24 de desembre de 1997 al 2 de gener de 1998, a casa la nostra mare estimada: a Montserrat cel·les Abat Marcet.
Vaig a casa Rafel i Teresa, hi trobo a Marta i Emili amb en Gerard, i m’expliquen que han deixat el pis on vívien, no sé on, mai m’hi han convidat. M’ho expliquen Rafel i Teresa, Marta casi no em parla, més aviat m’allunya el nen. Gemma i Noé sí m’hi van convidar a casa seva, l’estiu de 1996.
Els torno a tenir d’asquena, com sempre ningú té res a dir. Què he fet ara? Gerard està gran i carinyós, tant de bo creixis així. fill.
Poc a poc Montserrat i jo ens retrobem. Estem valorant la possibilitat de deixar la porteria.
La nit de cap d’any missa a la Basiíica, és bell comença l’any dins la Basílica, respirant pau, compassió i pregària.
Adéu a Carme Muixench
Pels diaris m’he assabentat que ha mort Carme Muixench, descansa en pau, vas ser una bona mestressa de taller i una bona amiga. S'acaba el meu temps, em sento àvia ni que vull ser al costat de Montserrat per ajudar-la a canviar de situació. Ara que Carme Muixench ha passat a la Llum li torno a donar gràcies per l'oportunitat que em va donar al donar-me feina al seu taller i fer-me aprendre l'ofici en totalitat. Gràcies Carme!
Gener 1998: busquem pis:
La nit de cap d’any missa a la Basiíica, és bell comença l’any dins la Basílica, respirant pau, compassió i pregària.
Pels diaris m’he assabentat que ha mort Carme Muixench, descansa en pau, vas ser una bona mestressa de taller i una bona amiga. S'acaba el meu temps, em sento àvia ni que vull ser al costat de Montserrat per ajudar-la a canviar de situació. Ara que Carme Muixench ha passat a la Llum li torno a donar gràcies per l'oportunitat que em va donar al donar-me feina al seu taller i fer-me aprendre l'ofici en totalitat. Gràcies Carme!
L'àrbre de nadal
Aquest és l’últim arbre que hem posat a l’entrada de Josep Llovera 13, per celebrar els nadals. Semblants en aquest n’hi hem tingut vint-i-tres alegrant-nos els nadals: gràcies per la vostra companyia. Gener 1998: busquem pis:
en trobem, el dia 20 de gener veiem el pis del carrer Trinxant, 144, 2n2a, el dia 21 telefonem a l’hospital de Sant Pau, la finca pertany a patrimoni de Sant Pau, no està llogat, quedem citats pel divendres 23 al matí. En paraulem el contracte. Ja tenim pis.
Febrer 1998, arribem a un acord amb els veïns de Josep Llovera, ens indemnitzen amb 2.000.000 de pessetes, deixem la porteria. Hi hem passat 22 anys i 7 mesos, de la nostra vida. 
Montserrat i jo ens sortim juntes i unides per continuar un camí que no és senzill. Adéu siau i gràcies per la vida que hem compartit!
Montserrat i jo ens sortim juntes i unides per continuar un camí que no és senzill. Adéu siau i gràcies per la vida que hem compartit!
enllaç a 1998 Trinxant, 144, 2n 2a: som a casa.´
link to El Pare Cor de Conversa