Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat
de Déu que somnià David,
a
vostres peus la lluna s’és posada,
el
sol sos raigs vos dóna per vestit.
enllaç
a Sirio: Universo de Amor
Gener
1994 
El cap d’any al matí Rafel i Teresa ens visiten se’n van alhora de dinar. Adéu i gràcies per la visita¡ El fet de viure i treballar a la porteria ens va regalar hores de companyia i comprensió. Els dies ens acostaven a la nit de Reis, el dia re Reis. Ja no tenim família. El meu germà Rafel viu les festes amb la seva família i amb els que estant creant les seves filles. La família de Sant Esteve, també està en el moment d'eixamplar-se, les noies aparellades van camí de casar-se.
Quan més al final més difícil és el camí. Voldria poder-li regalar a la mare el meu goig de viure i ser feliç. però no el tinc. Li he donat en aquesta parella que no tinc tot el poder de fer-me feliç. Mitjançant la lectura de algún llibre de Krishnamurti vaig comprenen que no sóc amor, perquè l'amor és incondicionat. Aquesta obsessió, aquest dol per la mancança d'una parella que em completi em fa comprendre que no estic bé spicologicament, el cos físic ho somatitza.
Aquest any 1994 ha començat amb comiats, la família Cuellar-Lluís, els qui vivien al sobreatic, la nostra estimada amiga Mercè s'ha venut al pis per comprar-ne un de més petit ben a prop d'on viu la seva filla qui fa un parell d'anys que s'ha casat.
El cap d’any al matí Rafel i Teresa ens visiten se’n van alhora de dinar. Adéu i gràcies per la visita¡ El fet de viure i treballar a la porteria ens va regalar hores de companyia i comprensió. Els dies ens acostaven a la nit de Reis, el dia re Reis. Ja no tenim família. El meu germà Rafel viu les festes amb la seva família i amb els que estant creant les seves filles. La família de Sant Esteve, també està en el moment d'eixamplar-se, les noies aparellades van camí de casar-se.
Quan més al final més difícil és el camí. Voldria poder-li regalar a la mare el meu goig de viure i ser feliç. però no el tinc. Li he donat en aquesta parella que no tinc tot el poder de fer-me feliç. Mitjançant la lectura de algún llibre de Krishnamurti vaig comprenen que no sóc amor, perquè l'amor és incondicionat. Aquesta obsessió, aquest dol per la mancança d'una parella que em completi em fa comprendre que no estic bé spicologicament, el cos físic ho somatitza.
Aquest any 1994 ha començat amb comiats, la família Cuellar-Lluís, els qui vivien al sobreatic, la nostra estimada amiga Mercè s'ha venut al pis per comprar-ne un de més petit ben a prop d'on viu la seva filla qui fa un parell d'anys que s'ha casat.
Estimada
amiga que el procès de la Vida t'acompanyi sempre. Trobarem a faltr la teva
afectuosa calidesa. Gràcies per tots els dons que ens has regalat. 
Diumenge 17 de març de 2019, continuem amb aquesta mirada serena cap un temps que és sinó en el meu pensament. Beatriz, Marina, Neus i Joana, van continuar a prop nostra. La mare es veia una mica aclaparada, sobretot per Marina i Joana. Joana però, va sortir del mig pequè va arribar al seu moment d'ingressar en una residència. Estava força bé de salut, però la relació amb el seu fill Josep, va portar a les assistens socials a facilitar-li l'ingrés definitiu.
Diumenge 17 de març de 2019, continuem amb aquesta mirada serena cap un temps que és sinó en el meu pensament. Beatriz, Marina, Neus i Joana, van continuar a prop nostra. La mare es veia una mica aclaparada, sobretot per Marina i Joana. Joana però, va sortir del mig pequè va arribar al seu moment d'ingressar en una residència. Estava força bé de salut, però la relació amb el seu fill Josep, va portar a les assistens socials a facilitar-li l'ingrés definitiu.
Beatriz i
Marina van seguir la seva ruta, aparentment diferents però al capdavall
arribaven al mateix lloc, m'havien d'ensenyar a viure. La meva recuperació era lenta i caminava amb molta dificultat i dolor. 
Beatriz es va entestar que m'havia de visitar un terapetu que el grup d'elles, (el grup de Jaume Nicolau), havien conegut en unes xerrades. En principi vaig dir que no, després vaig acceptar fer-hi una visita. Em va donar cita per a la semana santa, el 29 de març de 1994 va començar un malson que s'allargar gairebé cinc anys.
Beatriz es va entestar que m'havia de visitar un terapetu que el grup d'elles, (el grup de Jaume Nicolau), havien conegut en unes xerrades. En principi vaig dir que no, després vaig acceptar fer-hi una visita. Em va donar cita per a la semana santa, el 29 de març de 1994 va començar un malson que s'allargar gairebé cinc anys.
Som a la pasqua de 1994 La recuperació de Montserrat és lenta i limitada, no deixa les crosses.
Ha començat tractament amb un naturòpata homeopàtic, que li ha
recomanat sis-plau per força la seva amiga Beatriz. Tornem-hi' Cada vegada està
més irritable i ensorrada. La relació amb els seus amics espirituals, no
l’ajuda.
Les
nostres estades anuals al Santuari de Montserrat, i el concepte de Déu interior
que l’hi he transmés, tal com el visc, no és el més conegut ni acceptat pel
col·lectiu. Normalment a Déu se’l busca fora, Montserrat des de petita sap que
Déu és dins seu.
Poc
a poc la irritació que Montserrat desprèn va allunyant a alguns dels amics
espirituals que tenia, això dóna una mica d'espai. Començar a posar en dubte la
credibilitat que puguin tenir. Per a ella els altres sempre en sabem més, i no
es tracta de saber-ne més o menys, es tracta d'anar caminant amb la Vida.
Juny
del 21 al 23, 1994, passem aquests dies de festa aclarint els records. Hem
cremat fotogràfies antigues i repetides, cartes velles; una bona part de
l’històrial clínic. Donem espai a la vida.
Quan pujem a Montserrat el dia 23 per
passar-hi la revetlla i Sant Joan, portem un petit paquet de papers trencats
per a cremar en la foguera que s’encèn davant al monestir. Verge de Montserrat
pregueu amb nosaltres.
Montserrat torna ha estar encegada per un terapeuta. Aquesta vegada es diu Rafel Caro Ponte. M'esgarriga igual que m'esgarrifava en Didac Muñoz. Déu meu, per a què Montserrat s'atrau aquests tipus de personatges? Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres. 
El 15 de juliol de 1994 començaven el nostre segon viatge a Tenerife.
Aleshores no ho sabiem, però aquest seria l'últim.
Aquesta vegada em visitat el Jardí Botànic, l’ertmita de la Candelària, les impactatns estatues dels antics caps de les tribus Guanxes, inolvidable Acaimo. 
Potser no hi podrem tornar juntes, però gràcies a la vida per haver-ho viscut. Aquesta vegada per un costat és una meravella, però per l'altre tenim problems.
Aquesta vegada no ho gaudim que l'any 1993. Montserrat esà molt condicionada pel terapeuta Caro, li ha de trucar cada dia.
Aquestes fotografies són fetes camí del Teide. Aquesta cara que fem expresa el cansament que tenim les dues per les situacions que es repetiexen. Jo em vull centrar amb la natura, però la veig patir i em dol l'ànima, jo també em sento incapaç de poder ajudar-la. Tenerife 1994 Barcelona 2024. 
Perdona'm mare per tot l'ammor que t'he negat. La dependència amb el comcepte de dependència de parella m'he fet mal i n'he fet. tot plegat escapant de la responsabilitat de obrir-me a estimar sense condcions. Per no voler adonar-me que el judici és el que ens porta a tota mancança. Per no voler acceptar que només els meus judicis han allunyat a l'amor de mi. Perdona'm mare/pare. Us estimo i ens estimarem sempre. Només Som Amor Incondicionat.
El terapeuta que tracta a Montserrat l'ha vinculat profundament a ell, Montserrat està traient de dins records, pors, ràbies, impotències. Com si la vida li hagués negat el més preuat per ella: l'amor. De fet l'amor de parella. Sembla repetir-se la història que va viure amb el primer terapeuta, en Didac Muñoz, s'està repetin la mateixa situació, aquests tractamens la fan sentir pobre i mancada de tot.
El Teide lo pot ajudar, però el terapetu de "marràs" la telefona cada dia i a segons com dues vegades. No anem bé.
Aqui em veieu mirant la platja,
El Teide lo pot ajudar, però el terapetu de "marràs" la telefona cada dia i a segons com dues vegades. No anem bé.
Filla donaria la vida per veure't feliç, però amb aquest home... Déu meu, el que tu vius em fa sentir culpable per tot el que vam viure amb el teu pare, com si la vida ens ho retregués. Sé que no és cert, que no vam fer mal a ningú, ni tan sols a tú mateixa, però no ens en sortim.
Tenerife, trepitjar el Teide, tocar el Drago, són dels regals més bells que ens ha fet aquesta vida, tant de bo ens hi poguéssim quedar a viure, ens falta coratge, però, per tornar a començar de zero, i Montserrat encara somnia, hi té tot el dret, a trobar la seva parella, una parella que l'estimi com ella es mereix i la respecti com ella respecta. Aquesta mena de gurus amb que ensopega acabaran amb la seva capacitat d'esitmar, Potser perquè ella mateixa no s'estima gaire, ara diuen que primer t'has d'estimar tú per estimar els altres. Mireu, no sé res...
Aquí em teniu al costat del «Drago» a Icod de los vinos. Sabíeu que els dragos floreixen cada quatre anys?
Hep els platans creixen al inrevés, ho sabíeu, jo no i me'n he quedat admirada!
En el Jardí Botànic hi hem vist aquesta terraseta plena de clavellines com la que tenim a casa des que vam anar a viure al carrer Provença, allà la vam trobar i l'he pogut fer viure fins avui. M'agraden les plantes em recorden que som terra i natura, em recorden les plantes de l'àvia, a la seva eixiada de Gelida.
Montserrat últimamnet cerca minerals, sembla que li van bé per la terapia. de fet al començament de la Rbla de Barcelona hem conegut a Angel Aranda, ell hi treballa amb minerals hi ens hem fet amics, els tres. Gairebé és lúnic amic de Montserrat que veig clar. Dons ell ens va recomanar anar a comprat Olivina, un mineral que es fa aquí amb el contras de la fredo de l'aigua i l'escalf de la pedra volcànica. Vam anar a Garachico, amb la "gua-gua" per compra-ne.
Aqui em veieu mirant la platja,
Montserrat ha volgut fer aquesta fotografia i la seva mirada és d'amor, Gràcies filla, ja sé que quan t'alliberes de les presions que certes relacions et porten m'estimes, ens estimes. Gràcies. Ens estem despedin de la "plaça del Charco". Ens estem despedin d'uns dies feliços que trigaran a tornar.
A Barcelona ens espera el "famós terapeuta" que controla a Montserrat i ella perd tota la capacitat de pendre'n distància. Som-hi que ballarem.
Gràcies Tenerife per la teva acollida, gràcies Teide per rebre'ns, com si tornéssim a casa. Mai t'oblidarem, mai... ets part del millor que hi ha dins nostre. 
1994 Agost 12 al 16 Montserrat
Aquells dies no ho sabíem, que pel juny ens haviem acomiadat de la cova per sempre. En anar a visitar el Pare Jaume al despatx de la Pastoral ens va assenbar que
dels focs del 25 de juliol havien malmés el camí de la cova i gairebé ensorrat el sostre de la cova. El camí era tancat i el Pare Jaume no tenia clar que és pogués arretglar perquè caldrien molts diners per fer-ho.
Aquell agost va ser molt difícil, perquè jo volia ser a Montserrat i alhora volia no ser-hi, Volia estar al costat d'en Caro, li havien fet una intervenció hepàtica i per aquells dies jo estava totalment absorbida per la seva energia. Era com si el meu amor innocent hagués de fer créixer el Crist que ell ja era, i al que no permetia expressar-se. Innocent de mi. 
Rafel malalt: Octubre i novembre, pendents de l’evolució que fa Rafel, malalt d’una greu hepatitis. Els metges li prescriuen repós absolut, i això vol dir llit. L’anem a veure en diverses ocasions. Ens permeten la visita, està molt nerviós, fa semanes que Marta i Emili viuen a casa amb ells, perquè s'estant comprant un pis a Terrassa. Dos matrimonis i un gos, que és el primer fill de Mara i Emili, segons diu Marta, déu ni do de més amables.
A mitjans de decembre ja es va veure que el seu cos responia al tractament, ni que no li van donar l'alta fins amitjans de genr del 1995. Montserrat i jo estem volcades en l'atenció a Rafel, i jo en l'atenció el dolor i l'amargor que li surt a Montserrat per tot moment.
Rafel malalt: Octubre i novembre, pendents de l’evolució que fa Rafel, malalt d’una greu hepatitis. Els metges li prescriuen repós absolut, i això vol dir llit. L’anem a veure en diverses ocasions. Ens permeten la visita, està molt nerviós, fa semanes que Marta i Emili viuen a casa amb ells, perquè s'estant comprant un pis a Terrassa. Dos matrimonis i un gos, que és el primer fill de Mara i Emili, segons diu Marta, déu ni do de més amables.
A mitjans de decembre ja es va veure que el seu cos responia al tractament, ni que no li van donar l'alta fins amitjans de genr del 1995. Montserrat i jo estem volcades en l'atenció a Rafel, i jo en l'atenció el dolor i l'amargor que li surt a Montserrat per tot moment.
A la fi s’imposa la vida i es recupera, no torna a treballar fins passat les festes nadalenques.
A primers de decembre el XIVè Dalai-Lama arriba a Barcelona.
Ve a portar una Iniciació a la consciència Budica, en diunnen el Kalachakra que durarà tres dies. Mentre serà a Espanya, també anirà a Madrid on hi ha una Casa del
Tibet activa. Va ser rebut per les autoritats polítiques i religioses del moment.
La seu de la Casa del Tibet a Barcelona s'inaugura el 19 de decembre de 1994, Situada al Passeig de Sant Joan 102, Pasqüal Maragall, l'alcalde li va fer una benvinguda al Palauet Albeniz.
La familia Maragall té una opertura a Europa, que poques families catalanes compartien.. Sempre parlament, és clar, de la burgesia.
El Kalachakra es va fer al Palau Sant Jordi. La nostra amiga vident Encarnació Guasch, estava segura que hi haviem de ser, ni Rosa ni jo estavem per iniciacions.
Presionades en diferents aspectes per la mateixa Encarnació, que sí o sí havia de unir a Rosa i Richard Gere, que per cert, va venir al Kalachakra, però no es va deixar veure en cap tipus de manifestació pública.
Les trobades entre Encarnació, Rosa i Monts, que es van fer a casa i volien que hi fos, em van semblar honestes. R. Gere demanava ser reconegut com a Esperit i honrat com a tal. Estaba decidint si es feia monjo. Demanava el més profund del seu femení, Matilde, la mare el va comprendre perque havia viscut la relació Esperit-ànima amb el pare i la coneixia bé. Identificava el clam de l'Esperit quan demana ser reconegut. La Presència de la mare va donar entrada a rebre intuicions del Dalai-Lama. Gràcies a ell tot va anar encaminant-se poc a poc.La seu de la Casa del Tibet a Barcelona s'inaugura el 19 de decembre de 1994, Situada al Passeig de Sant Joan 102, Pasqüal Maragall, l'alcalde li va fer una benvinguda al Palauet Albeniz.
El Kalachakra es va fer al Palau Sant Jordi. La nostra amiga vident Encarnació Guasch, estava segura que hi haviem de ser, ni Rosa ni jo estavem per iniciacions.
Presionades en diferents aspectes per la mateixa Encarnació, que sí o sí havia de unir a Rosa i Richard Gere, que per cert, va venir al Kalachakra, però no es va deixar veure en cap tipus de manifestació pública.
A mi m'era igual, el kalachakra, el Dalai-Lama i en Richard Gere, ni hi entenia res, només volia facilitar la responsabilitat de Rosa de la seva consciència per assolir la seva llibertat. Ho volia per a ella, però ho volia per a mi què m'havia deixat atrapar per les meves percepcions d'en Caro, que ademés m'insistia que volia coneixer a Rosa i fins i tot si Rosa hi venia, ens facilitarien amb Carme, la seva ex esposa, l'entrada al Kalachakra. Nooooo. No hi vam anar.
Els nadals de 1994 són un punt final en la nostra història. La meva amiga Cecília, que venia per nadal, aquest any és ingressada en la residència de les «Germanes Hospitalàries» de Sant Just d’Esvern.
La família de casa, Rafel, Teresa, Marta i Emili i Gemma i Noè, vénen a dinar per Sant Esteve, alhora de dinar, el naturòpata amb quí Montserrat fa el tractament, la telefona per convidar-la a dinar amb uns amics. No s’ho pensa, deixa la taula parada i se’n va.
Rafel no ho paeix, ni jo tampoc. El cap d’any, no vingué a dinar a casa el seu germà, això no facilita les relacions. Ara tots estirem la corda, i Montserrat com la que més.
Rosa Pacheco Recacha vivia amb un germà més jove, -emili, i la seva filla Monica una joveneta de 18 anys. Rosa era separada de feia molts anys. Passades les festes Encarnació va voler reagrupar-nos, però topàvem.
Anys enrere Encarnació i jo també haviem topat. Encarnació era vident, talment com jo mateixa, la difèrencia era que la lectura de alguns dels llibres de KrisnhaMurtí agrupades amb les enaenyances d'en Joaquim Ferrer m'havien obert a un sector de la ment que m'atreia com cap altre: si sóc capaç de acceptar que no sé estimar potser aprendré a estimar de Veritat, potser podré escoltar a Déu en el Cor..
Diumenge 17 de març de 2019. Aquesta mirada enrere, avui l'ha puc fer amb un somriure, però aleshores m'ho vaig prendre tant seriosament, que de no poc no en sortim.
En Rafel Caro m'havia de tenir entretinguda, cal dir que des de la tardor de 1994, fins a l'estiu de 1995 viag fer i pagar tallers de minerals per un tubo. Això sí, me'n cobrava només el 50% la resta la pagava amb col·laboracions varies. L'energia que brollava dels meus sentiments més profunds l'interessava, la persona que jo sóc i era, no l'interessava per a res.
Per tenir-nos entretingudes i properes va imaginar uns tallers de fades i follets que es feien a la casa que teniem Rafel i Carme, la seva ex-muller en una urbanització de Torrelles de Foix. Marxàvem dissabte al matí i tornàvem al diumenge a la tarda- Més o menys des de finals de març fins a juny, que superant tot raonament vaig acceptar dóna vida al projecte del Vilar.
Entre Carme i jo, però les coses no funcionaven. Rafel ens canviava els papers continuament, ara ella era la bruixa i ja la fada i a l'inrevés que és com va quedar al final, perquè com es natural la mare de la seva filla havia de ser la fada.
Dijous Sant vam anar cap al jardí de les fades, per passar-hi les festes de Pasqua, però com que Carme i jo no ens sentiem còmodes, ens va castigar i el dissabte al vespre cap a casa. El dia de Pasqua vaig poder gaudir de Trini i Pepito i de l'alegria de la mare en tenir-me a casa.
Pasqua Pepito i Trinitat a dinen a casa. Les seves filles amb els respectius xicots són d’excursió, i ells estan sols, celebrem la Pasqua junts. Comencen a pensar en casoris, Anna i Xavier han comprat el pis a Martorell, és de la Generalitat i els estan acabant de fer. Assumpció i Pere el compren a Sant Sadurní perquè és allà on en Pere té el taller de mecànica d’automòbils, negoci familiar, on treballa. Trini i Pepito es preparen per ser sogres!
Maig, hospital de Barcelona, d’Assistència Sanitaria, la doctora Olivella, m’opera l’ull esquerra de cataractes i glaucoma. Estic ingressada dues nits. No aconseguim millorar, aquest ull també el vaig perdent. Hi veig poc.
Ai Monts! Qui somnia truites mort dejú: el deute del cotxe Maig-Juny 1995
De febrer a juny la nostra Montserrat sembla haver perdut l'enteniment del tot. Ha llogat una casa a prop de Prats de Lluçanes per fer-hi «turisme rural» La té llogada sis mesos. Demana un milió a crèdit a la caixa, per a comprar-se un cotxe, Rafel el seu germà l’avala. Aquí tenim una fotografia de Santa Maria de Pinós
A finals de juny, compra el cotxe, li fa les adaptacions necessàries i fa pràctiques per a conduir. El grup amb el qual havia de posar en marxa el «turisme rural», es dispersa. Força i endavant filla.
Dijous Sant vam anar cap al jardí de les fades, per passar-hi les festes de Pasqua, però com que Carme i jo no ens sentiem còmodes, ens va castigar i el dissabte al vespre cap a casa. El dia de Pasqua vaig poder gaudir de Trini i Pepito i de l'alegria de la mare en tenir-me a casa.
De febrer a juny la nostra Montserrat sembla haver perdut l'enteniment del tot. Ha llogat una casa a prop de Prats de Lluçanes per fer-hi «turisme rural» La té llogada sis mesos. Demana un milió a crèdit a la caixa, per a comprar-se un cotxe, Rafel el seu germà l’avala. Aquí tenim una fotografia de Santa Maria de Pinós
A finals de juny, compra el cotxe, li fa les adaptacions necessàries i fa pràctiques per a conduir. El grup amb el qual havia de posar en marxa el «turisme rural», es dispersa. Força i endavant filla.
Per anar el Vilar, agafàvem una tacxi a Navàs direcció al Pinós, passàvem per davant del santuari i encara hi teniem uns 15 minuts llargs de mal camí.
Ingressada a Corachan l'estiu de 1995, una amiga vident que tenia aleshores, Encarnació Guasch, va venir a visitar -me acompanyada d'una amiga Rosa Pacheco.
En aquells moments abdues vidents tenien percepcions respecte a l'actor Richard Gere, que just havia estrenat a Espanya la pel·licula "el primer caballero", amb una temàtica"Arturiana". Rosa estava creguda que s'hi tenia que casar amb en Richard i Encarnació treballava la situació amb ella.
Tot plegat acabem a la Clínica Corachan. Ingressem el 19 de juliol i en sortim el 22 de setembre. S'ha luxat. i han fet un recanvi de pròtesi dreta, La pròtesi ens costa 1.500.000 pessetes. Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres.
Ingressada a Corachan l'estiu de 1995, una amiga vident que tenia aleshores, Encarnació Guasch, va venir a visitar -me acompanyada d'una amiga Rosa Pacheco.
En aquells moments abdues vidents tenien percepcions respecte a l'actor Richard Gere, que just havia estrenat a Espanya la pel·licula "el primer caballero", amb una temàtica"Arturiana". Rosa estava creguda que s'hi tenia que casar amb en Richard i Encarnació treballava la situació amb ella.
Mentre vaig estar ingressada i sense caminar no vam tenir cap altre problema que alguna visita curta.
Però quan vaig ser a casa, el festival que vam muntar era digna de la Catifa de Venècia. El més sorprenent per a mi, es que vaig començar a percebre a Richard Gere.
Però quan vaig ser a casa, el festival que vam muntar era digna de la Catifa de Venècia. El més sorprenent per a mi, es que vaig començar a percebre a Richard Gere.
En aquells dies en Richard Gere es comprometia amb més profunditat amb el Budisme i semblava que es plantajava la possibilitat de retirar-se a un monestir
Captar els seus sentiments més profunds, les seves pors, els seu dubtes. en aquells moments en que el Budisme era la prioritat en la seva vida, estava aprofundint la necessitat de descobrir si la continuïtat de la seva vida era el monaquisme o la vida laica viscuda com un do.
Que tinc la capacitat de sentir als meus germans s'hi ho permeto em va quedar clar. Indiferentment que estiguin en el pla físic com en el subtil. Gestionar-ho era complex vist que no tenia cap guiatge físic proper. El guiatge subtil sí que el tenia, però cal anotar que la meva ànima era dins un cos físic i això també comporta drets i deures.
Diumenge 17 de març de 2019, continuem amb la mirada cap un ahir que no existeix. 
Possiblement va seu un diumenge al matí d'aquell setembre de 1995, la mare el diumenge sortia quan baixava a esmorçar sortia al carrer per anar a comprar el diari. Aquell matí va tornar resplendent al carrer, a terra s'havia trobat aquest poema de mossèn Cinto Verdaguer. Amb quin goig el va portar. En aquells moments de la nostra vida només mossèn Cinto podia esvair totes les ombres que ens envoltaven.
Les ombres espirituals atrapades en les rancúnies humanes, les pors i les preteses possessions. En Caro, les parelletes, la seva mamà Adela Ponte, Encarnació i Rosa,, Beatriz, Marina. Mare de Déu quanta tonteria.
"Fill del Cel a la terra t'enyoraves o, dolç germà del Pobrissó d'Assís! El català fou l'escala que empreaves per pujar i baixar del Paradís" 
El 16 de setembre de 1995, a Sant Esteve, s’han casat Asumpta Margarit i Pere Roca. Felicitats, parella, aprofiteu la felicitat i creeu-la moment a moment¡ Poc després de tornar del viatge de noces, Asumpció i Pere, ens visiten i ens porten l’àlbum de fotos del seu casament i la pregaria que feren per a la curació de Montserrat en la cerimònia. Gràcies estimats, sempre ens sou a prop!
Divendres 22 de setembre de 1995, sortiem de la clínica Corachan amb un tacxí cap a casa. Tardaria mesos a caminar. Això no és nou. La factura que administració de Corachan va enviar-nos, d'un milió i mig de pessetes, que era el que costaven els recanvis que se m'avien posat. Amén.
Un record respectuós per Anna la mare de Jaume Nicolau que entrega l'ànima al Pare Etern el dia 22 de setembre de 1995.
Octubre 31-Novembre 1-2 1995
El 16 de setembre de 1995, a Sant Esteve, s’han casat Asumpta Margarit i Pere Roca. Felicitats, parella, aprofiteu la felicitat i creeu-la moment a moment¡ Poc després de tornar del viatge de noces, Asumpció i Pere, ens visiten i ens porten l’àlbum de fotos del seu casament i la pregaria que feren per a la curació de Montserrat en la cerimònia. Gràcies estimats, sempre ens sou a prop!
Divendres 22 de setembre de 1995, sortiem de la clínica Corachan amb un tacxí cap a casa. Tardaria mesos a caminar. Això no és nou. La factura que administració de Corachan va enviar-nos, d'un milió i mig de pessetes, que era el que costaven els recanvis que se m'avien posat. Amén.
Un record respectuós per Anna la mare de Jaume Nicolau que entrega l'ànima al Pare Etern el dia 22 de setembre de 1995.
Octubre 31-Novembre 1-2 1995
Adéu a els records estimats. Amb ràbia i dolor hem cremat els últims retrats de la nostra vida fins avui. Que tinguis força Montserrat, però si no trobes el que busques, quan jo no hi sigui, estaràs ben sola. T’has desfet dels lligams familiars filla. Mare hi eres, hi ets, hi seràs!
Bé i ara enteneu el perquè en fer aquest passeig per la memòria hi manquen les estimades imatges de moments viscuts amb amor i de familiars recordats amb amor i respecte.
Trinitat i Pepito poc abans de nadal, ens porten unes taules de torrons i les fotografies del casament, que més ens agradaven. Tot just cremades les que teniem, tornem a començar la col·lecció, amb respecte, Montserrat ja troba a faltar el que s’ha cremat. Gràcies Senyora de Montserrat que escoltes la nostra pregària.
Montserrat camina amb molta dificultat i té força dolor, tendeix a inmobilitzar-se.
A finals de novembre la ve a visitar la seva cunyada Marina Acarreta i li regla aquesta llibre "Un Curso de Milagros" Us ben asseguro que ens fa falta, sobretot per relacionar-nos amb la família i amb ella. Marina sempre que ens visita deixa al darrera un rastre de dolor, elia no sembla feliç, sempre es queixa d'en Joaquim i a mi el final em sembla que de la situació que viu ella també en sóc responsable.
Nadals 1995
Fer les nadales ens dóna tendresa, m'ha costat molt aquest any aconseguir que Montserrat s'hi posés a fer les nadales, al cap i la fi, ho hem fet juntes ens agrada, ens porta al temps en que era una nena i fer les nadales era la nostra manera de dir-li al "nen Jesus" que l'estimavem i esperavem al seu néixement. Gràcies al Crist que no ens abandona...
La rifa de nadal Desembre 22 al vespre, a la botiga que en Josep Obradors i Marcel, tenen al carree de Banys Vells 7, els antics companys de Montserrat de la pastisseria, li regalen 750.000 pessetes, les han conseguit fent una rifa de nadal. Gairabé han venut tot el talonari. Gràcies Maria Te, Josep, Marcel, gràcies a tots pel vostre sincer afecte.
Continuem amb les felicitacions nadalenques!
Conxita Piera, padrina de Rosa Balaguer, la nostra veïna del davant de casa, obsequia a Montserrat amb 200.000 pessetes. La meva neboda Gloria, ens visita el matí de nadal i ens regala 100.000 pessetes. Gràcies a l’ajuda de tothom podem pagar els tèrminis del crèdit de la pròtesi. Poc abans d'acabar l'any Monts ha pogut vendre el cotxe.
Gràcies Verge de Montserrat.
Malgrat les ajudes Montserrat té una amargor molt profunda, li és molt difícil acceptar les limitacions alhora de caminar, no ha pogut deixar la crossa, la imposibitat d'encertar quin tipus de feina podria fer, la manca de parella, pero la projecció que rep dels home que coneix...
L’entrada a l’any 1996 és difícil, em sento feble. Montserrat té amistats molt nobles i sinceres, sobretot les de joventut. Però, en el camí espiritual que recorre s’ha creat unes amistats que no l’ajuden. El festival amb Rosa Pacheco, per cert s'hi ha sumat en Rafel Caro,més el grup d’amics de Rosa, acaben d’adobar l’aviram.
Bé i ara enteneu el perquè en fer aquest passeig per la memòria hi manquen les estimades imatges de moments viscuts amb amor i de familiars recordats amb amor i respecte.
Trinitat i Pepito poc abans de nadal, ens porten unes taules de torrons i les fotografies del casament, que més ens agradaven. Tot just cremades les que teniem, tornem a començar la col·lecció, amb respecte, Montserrat ja troba a faltar el que s’ha cremat. Gràcies Senyora de Montserrat que escoltes la nostra pregària.
Montserrat camina amb molta dificultat i té força dolor, tendeix a inmobilitzar-se.
A finals de novembre la ve a visitar la seva cunyada Marina Acarreta i li regla aquesta llibre "Un Curso de Milagros" Us ben asseguro que ens fa falta, sobretot per relacionar-nos amb la família i amb ella. Marina sempre que ens visita deixa al darrera un rastre de dolor, elia no sembla feliç, sempre es queixa d'en Joaquim i a mi el final em sembla que de la situació que viu ella també en sóc responsable.
Fer les nadales ens dóna tendresa, m'ha costat molt aquest any aconseguir que Montserrat s'hi posés a fer les nadales, al cap i la fi, ho hem fet juntes ens agrada, ens porta al temps en que era una nena i fer les nadales era la nostra manera de dir-li al "nen Jesus" que l'estimavem i esperavem al seu néixement. Gràcies al Crist que no ens abandona...
La rifa de nadal Desembre 22 al vespre, a la botiga que en Josep Obradors i Marcel, tenen al carree de Banys Vells 7, els antics companys de Montserrat de la pastisseria, li regalen 750.000 pessetes, les han conseguit fent una rifa de nadal. Gairabé han venut tot el talonari. Gràcies Maria Te, Josep, Marcel, gràcies a tots pel vostre sincer afecte.
Continuem amb les felicitacions nadalenques!
Conxita Piera, padrina de Rosa Balaguer, la nostra veïna del davant de casa, obsequia a Montserrat amb 200.000 pessetes. La meva neboda Gloria, ens visita el matí de nadal i ens regala 100.000 pessetes. Gràcies a l’ajuda de tothom podem pagar els tèrminis del crèdit de la pròtesi. Poc abans d'acabar l'any Monts ha pogut vendre el cotxe.
Gràcies Verge de Montserrat.
Malgrat les ajudes Montserrat té una amargor molt profunda, li és molt difícil acceptar les limitacions alhora de caminar, no ha pogut deixar la crossa, la imposibitat d'encertar quin tipus de feina podria fer, la manca de parella, pero la projecció que rep dels home que coneix...
L’entrada a l’any 1996 és difícil, em sento feble. Montserrat té amistats molt nobles i sinceres, sobretot les de joventut. Però, en el camí espiritual que recorre s’ha creat unes amistats que no l’ajuden. El festival amb Rosa Pacheco, per cert s'hi ha sumat en Rafel Caro,més el grup d’amics de Rosa, acaben d’adobar l’aviram.
Per la nit de Reis 5 de gener de 1996, Rosa va proposar un sopar en una taberna típica del barri vell amb els seu grup espiritual i m'hi va convidar. Va ser l'entrada a una relació més profunda amb Rosa i el seu grup. 
Descobrim la casa del Tibet a Barcelona, hi anem les dues juntes. Montserrat s’hi sent bé, comença a anar-hi. El missatge que donen és de pau i concòrdia, la pacifíca, necessita retrobar la pau i l’alegria que ha perdut.
El 1995 perquè em vam operar, el 1996 perquè ara vaig de budiste, són dos anys que no gaudim del nostre Montserrat.
Agost, Montserrat compleix 45 anys. Dimarts 13 en Caro la va portar al Montseny, a Sant Esteve de Palautordera, a l’Auleda, la casa d’una coneguda de les que havien de muntar el «turisme rural». Però el dijous 14 Montserrat va telefonar a un amic d'aqui a Barcelona que l'anés a buscar. L'aniversari el vam passar juntes. Gràcies¡. Va torna pitjor que estava. Hi ha amics que et fan el regal de no necessitar enemics, ells ja els fan la feina.
Enguany tampoc pujem a Montserrat. Mare ajuda'ns, ajuda a la nostra petita Montserrat
Tardor comença anar habitualment, i s’inscriu com a sòcia de la Casa del Tibet a Barcelona.
Fa un seminari amb un «Lama Tibetà» que l’ajuda. Va a meditació totes les setmanes. Crec que gràcies a l’interés que té pels problemes d’aquest poble en extinció, obrirà una escletxa en els rancors que l'ofeguen. S'odia a sí mateixa i de passada ens odia a tots els qui li estem a prop. Semblava que s'alliberava una mica d'enc Rafle Caro, però ara està ben atrpada amb Rosa Pacheco y tot el tema d'en Richard Gere. Día sí i dia també va a casa de Rosa Pacheo a fer meditació i a conectar amb "en Richard Gere" sort que el Dalai-Lama és el bell mig del festival-
El que en va sortir de tot això, era que Rosa va posar-me a mi en lloc d'Encarnació. En poques semanes em vaig convertir en la vident de Rosa.
Ara era jo qui conectava amb Richard i sí, hi conectava. Ell em deia que ens haviem de conéixer perquè havia de trobar la seva ànima bessona, em donave cites que coincidien quan ell vania a Barcelona per impulsar l'acció de la Casa del tibet. Visites ràpides i sense exposició mediàtica. Mentre va durar la meva relacióamb Rosa, noe el vam veure mai físicament. Ni jo l'he vist encara avui a 6 de novembre de 2024.
Ara era jo qui conectava amb Richard i sí, hi conectava. Ell em deia que ens haviem de conéixer perquè havia de trobar la seva ànima bessona, em donave cites que coincidien quan ell vania a Barcelona per impulsar l'acció de la Casa del tibet. Visites ràpides i sense exposició mediàtica. Mentre va durar la meva relacióamb Rosa, noe el vam veure mai físicament. Ni jo l'he vist encara avui a 6 de novembre de 2024.
Març 21, 1996.
Rafel Caro ens facilita anar a escoltar "El Canto del Lana" Un lama, el Lama Gyurmè (1948), que viu a França, canta mantras acompanyat per un pianista invident en Jean Philippe Rykiel, un jove nascut el 1961.
El Concert és a S. Maria del Mar, a les nou del vespre.
Hi anem amb en Rafel Caro, Carmen Alvarez la seva ex i l'actual parella Marta.
Rosa Pacheco també i és acompanyant-me.
Alhora de la veritat un dessori, hi ha tanta gent que ens hi perdem. De tota manera el so de la veu del Lama és impactant
El Concert el Lama l'ha deicat a la dissocució del Karma per que col·lectivament comencem a treballar per la Pau.
Tant de bo! 
Maig o juny de 1996, la tieta Vicenta i la seva parella esn visiten. Són rebuts amb goig i alegria. La tieta ha viscut molta solitud, ara acompanyad per en Ton és feliç i torna a ser la tieta Vicenta alegre que la mare i jo recordavem. Gaudiu del moment present estimats. La tieta comenta que les seves filles estan una mica susceptibles, però ella ara viu el goig de ser estimada novament.
Foto la tieta i Ton, al jardí de casa del fill d'en Ton.
De Rosa Pacheco fa ben bé 20 anys que no teneim cap mena de contacte.
"Suma i sigue". Rafel Caro era i, segurament és, una persona persistent alhora de crear fantasies.
Ara el muntatge és a l'entorn d'una finca propietat d'una senyora que economicament la vida l'hi ha redduït possibilitats. Ella es diu Loto, ha recorregut a Rafel Caro per poder trobar un comprador per l'Auleda.
Ara és aquí on anem dos o tres caps de setmana per l'abril i el maig. Tot molt irreal, però jo m'hi deixo atrapar, per seguir el costum.
Ara bé l'Auleda, és una finca on hi ha energia noble, que no es deixar manipular. Serà questa energia que donant-me el temps que em va caldre m'allibera de tanta tonteria.
Fotografia inferior L'Auleda, l'àrbre que hi veiem davant és un Cedre Blau del Liba.
Montserrat es va tornant agressiva, hi ha
moments que sembla que m’odiï, i el que em sap més greu, «Alfons, sembla que t’odiï a tu» i no ho puc acceptar. Descobrim la casa del Tibet a Barcelona, hi anem les dues juntes. Montserrat s’hi sent bé, comença a anar-hi. El missatge que donen és de pau i concòrdia, la pacifíca, necessita retrobar la pau i l’alegria que ha perdut.
El 1995 perquè em vam operar, el 1996 perquè ara vaig de budiste, són dos anys que no gaudim del nostre Montserrat.
Agost, Montserrat compleix 45 anys. Dimarts 13 en Caro la va portar al Montseny, a Sant Esteve de Palautordera, a l’Auleda, la casa d’una coneguda de les que havien de muntar el «turisme rural». Però el dijous 14 Montserrat va telefonar a un amic d'aqui a Barcelona que l'anés a buscar. L'aniversari el vam passar juntes. Gràcies¡. Va torna pitjor que estava. Hi ha amics que et fan el regal de no necessitar enemics, ells ja els fan la feina.
Enguany tampoc pujem a Montserrat. Mare ajuda'ns, ajuda a la nostra petita Montserrat
Tardor comença anar habitualment, i s’inscriu com a sòcia de la Casa del Tibet a Barcelona.
Fa un seminari amb un «Lama Tibetà» que l’ajuda. Va a meditació totes les setmanes. Crec que gràcies a l’interés que té pels problemes d’aquest poble en extinció, obrirà una escletxa en els rancors que l'ofeguen. S'odia a sí mateixa i de passada ens odia a tots els qui li estem a prop. Semblava que s'alliberava una mica d'enc Rafle Caro, però ara està ben atrpada amb Rosa Pacheco y tot el tema d'en Richard Gere. Día sí i dia també va a casa de Rosa Pacheo a fer meditació i a conectar amb "en Richard Gere" sort que el Dalai-Lama és el bell mig del festival-
Em queden poques esperances de que Montserrat es volgui recuperar así mateixa. 
1996 Octubre a prop de la fi?
Estic molt feble, l’Eduard, el doctor Castellarnau, el nostre metge de capçalera de la mèdica, descobreix en les analìtiques que estic perden ferro. Com què no em recupero m’envia a fer-me una visita a la Clinica Delfos, en la consulta del doctor Bargalló. Ingressó el 9 d’octubre de 1996, m’operen de càncer de colón.
Amb un més m’operen dues vegades, no ho vull tornar a recordar. L'operador el doctor Ponce de León, duns seixenta anys. Un gran metge i millor persona. Gràcies a la Vida pel seu suport.
Només recordar a Carolina Coutier, que m’ha fet tanta companyia. A la família de Sant Esteve que han estat el peu del canó, com sempre. En Rafel va venir cada dia a donar-me el sopar. Montserrat dormia a la clínica amb mi, el matí anava a la porteria.
Estic molt feble, l’Eduard, el doctor Castellarnau, el nostre metge de capçalera de la mèdica, descobreix en les analìtiques que estic perden ferro. Com què no em recupero m’envia a fer-me una visita a la Clinica Delfos, en la consulta del doctor Bargalló. Ingressó el 9 d’octubre de 1996, m’operen de càncer de colón.
Amb un més m’operen dues vegades, no ho vull tornar a recordar. L'operador el doctor Ponce de León, duns seixenta anys. Un gran metge i millor persona. Gràcies a la Vida pel seu suport.
El terapeuta de Montserrat en Rafel Caro, també m'ha vingut a visitar, amb la seva parelleta, Marta. He sentit la mateixa impotència que vaig sentir quan van venir a veure a Montserrat a la Coracha l'any 1995.
Trini s'ha endut a Montserrat per parlar amb ell. voldria ajudar-la a reaccionar. Sí més no, Montserrat l'escoltada amb respecte. Sap que Trinitat ens estima en Veritat.
Marta m’ha vingut a veure’m, està embarassada, propera a donar a llum. Felicitats estimada. 
Gerard i Marta
El dia 21 d’octubre de 1996, mentre era a la clínica, va néixer el primer fill de la meva neta Marta, en Gerard, ben vingut a la vida petit, que ella sigui ben generós amb tu, que mai et negui res...t ’ho desitjo de tot cor. De fet ja has començat amb uns bons pares i una família que t’espera amb amor. Jo sóc la teva besàvia. dissabte 9 de novembre de 1996
Gerard i Marta
El dia 21 d’octubre de 1996, mentre era a la clínica, va néixer el primer fill de la meva neta Marta, en Gerard, ben vingut a la vida petit, que ella sigui ben generós amb tu, que mai et negui res...t ’ho desitjo de tot cor. De fet ja has començat amb uns bons pares i una família que t’espera amb amor. Jo sóc la teva besàvia. dissabte 9 de novembre de 1996
Dissabte 9 de novembre de 1996
Surto de la clínica el cap d‘un mes just.
És dissabte al migdia, abans d’entrar a casa anem a comprar ous i una mica de fruita per passar el cap de setmana.
Per dinar una truita de julivert. Gràcies filla, ara sí, ara ens en sortirem!. Dins de Montserrat està passant quelcom, ara se'n vol sorit i se'n vol sortir amb mi, ens en sortirem juntes. Sí, ara sí!
L’ordinador: de nou una màquina a casa.
bre 1996 hem comprat un ordinador, per a Montserrat, amb la tarjeta visa de la Caixa, l’anirem pagant a poc a poc. Novament a casa hi entra una màquina. Potser ara?
L'ordinador ajuda a que Montserrat s'estigui una mica més tranquil·la a casa.
bre 1996 hem comprat un ordinador, per a Montserrat, amb la tarjeta visa de la Caixa, l’anirem pagant a poc a poc. Novament a casa hi entra una màquina. Potser ara?
L'ordinador ajuda a que Montserrat s'estigui una mica més tranquil·la a casa.
El nostre Rafel la vol ajudar i li porta prgrames llibres per facilitar-li aprendre a treballa abm l'ordinador. Molts vespres passa per casa i Montserrat procura ser a casa quan ell plega.
Marta i Gerard Marta i Emili porten el nen a casa, és un nino. Als pares estànt joiosos i plens d’amor. Que la vida uns acompanyi per fer créixer el vostre amor i el vostre fill.
És evident que aquesta fotografia d'en Gerard és més tardana, però la veritat és que n'he tingut tan poques que vull posar les poques que hi ha.
És un goig ser besàvia ni que en el nen el veig molt poquet i les meves nétes ni sé on viuen. Són a prop de Barcelona, Marta em sembla que viu a Terrassa i Gemma cap a Cerdanyola.
És evident que aquesta fotografia d'en Gerard és més tardana, però la veritat és que n'he tingut tan poques que vull posar les poques que hi ha.
És un goig ser besàvia ni que en el nen el veig molt poquet i les meves nétes ni sé on viuen. Són a prop de Barcelona, Marta em sembla que viu a Terrassa i Gemma cap a Cerdanyola.
Mare perdona'm per totes les vegades que t'has sentit sola, que t'he fet sentir que em feies nosa. Perona'm mare, mendicava un amor estrany quan tú a casa em donaves l'únic amor que existeix: l'Incondicionat! 
1996 la primera lectura de "Un Curso de Milagros"
1996 la primera lectura de "Un Curso de Milagros"
Al llarg d'aquest any, cada dia hem anat treballant el llibre que Marina Acarreta em va regalar l'any 1995.
De fet feiem anar dos llibres cada dia. "Abriendo las puertas de tu interios" de Eileen Caddy i Un Curso de Milagros.
La mare em seguia amb tot i per tot. Sort d'aquestes lectures que posaven una mica de seny i pau, en el desori que jo vivia. En acabar els exercicis de l'any, el llibre té un apartat d'exercicis pràctics per a cada dia da l'any. Vam guardar el Curso de Milagros. No podiem arribar a integrar la revelació que aquest llibre comporta. Creiem que el cos físic s'havia d'espiritualitzar. En aquell moment no podíem integrar que el cos és solament el vehicle de l'Esperit. 
Festes de nadal i cap d'any 1996
Els nadals d’enguany escadussers, cadascú amb la seva família, això vol dir: Montserrat i jo soles.
Els nadals d’enguany escadussers, cadascú amb la seva família, això vol dir: Montserrat i jo soles.
El dia 31 de desembre anem a dinar al restaurant les «Set portes», no hi havia tornat a entrar des de l’any 1958...
Gràcies Montserrat, sembla que poc a poc comença a voler recuperar la seva qualitat de vida. Com si es volgués tornar a respectar i estimar.
1997 un any d’esperança
Gràcies Montserrat, sembla que poc a poc comença a voler recuperar la seva qualitat de vida. Com si es volgués tornar a respectar i estimar.
1997 un any d’esperança
El gener de 1997 amb Montserrat anem a un concert del Palau de la Música. És la primera vegada que hi entrem, ni Montserrat ni jo hi haviem estat abans.
Estem començant a recuperar-nos, la solitud, però és molt densa i difícil de creativitzar.
Estem començant a recuperar-nos, la solitud, però és molt densa i difícil de creativitzar.
Ho hem gaudit. L'ordinador dona anims a Montserrat, Sent que està fent quelcom de creatiu. M'ho ensenya, tornem a compartir Vida- Gràcies filla, per tornar a casa. 
Rosa Pacheco i Rafel Caro,segueixen a l'entorn de Montserrat. Com en altres temps amb en Jaume Nicolau i la seva colla, aquests també es reuneixen acas alguna vegada. Senbla que la meva presència els dona estabilitat. Montserrat canalitza a Richard Gere i al Dalai Lama, ho fa conscientment fins a un cer punt. Ella no perd la noció del cos, simplement permet que el missatge passi. Els missatges sempre parlen d'amor, confiança i del retrobament de les ànimves bessones, de les ànimes creades en un mateix impuls del Sant Creador o Pare Etern, diem-li com millor ho poguem integrar.Ara Montserrat es centra molt en e KrisnhaMurti, ell li dona estabilitat. Rosa Pacheco i Rafel Caro, però volem controlar segons ells ho entenen. Aleshores Montserrat es desconecta.
Dese mitjans de febrer i fins a finals de març, Rosa i Montserrat hna anat reben uns missatges que, una vegada escrits configuren una petita història entre Universos. El missatge el dona un mestre que s'Identifica com a "SIRIO" Regent d'un altre Univers o Cosoms
Mesntres tant la vida de cada dia va seguint a empentes i rodolons. Montserrat, però va emprenent el cami de deixar enrere en Rafel Caro, ni que li costa, perquè ell està molt enganxat a la inocència de Montserrat.
El nostre Rafel, segueix passant sovint per casa amb l'excusa de l'ordinador de Montserrat. Ens explca coses de la seva feina, la fa enraonar i raonar, vigila que la nostra Montserrat sigui capaç de fer raonaments lògics. .jpg)
.jpg)
Dissabte 8 de març 1997
Anna i Xavier, ho han aconseguit: es casen.
Sant Esteve Sesrovires, casament d’Anna Ma Margarit Rossell i Xavier Más Ros, hi erem.
Ha estat una festa calida, hi com sempre hens hem sentit part de la familía, ni que aquests últims anys no ho hem pogut fer créixer, ells segueixen sent ara i a quí. Gràcies estimats.
1997 8 de març. contemplant el bell instant del casament d’Anna i Xavier, El nostre darrere l'àrbre entrenyable de la plaça de mossèn Pere Tarres de Ssnt Esteve Sesrovires. Aquesta àrbre ha vist creixer a Anna i Assumpta i, m'ha vist a mi anar i verni, acompanyda per la mare soles, sempre soles.
Sant Esteve Sesrovires, casament d’Anna Ma Margarit Rossell i Xavier Más Ros, hi erem.
Ha estat una festa calida, hi com sempre hens hem sentit part de la familía, ni que aquests últims anys no ho hem pogut fer créixer, ells segueixen sent ara i a quí. Gràcies estimats.
1997 8 de març. contemplant el bell instant del casament d’Anna i Xavier, El nostre darrere l'àrbre entrenyable de la plaça de mossèn Pere Tarres de Ssnt Esteve Sesrovires. Aquesta àrbre ha vist creixer a Anna i Assumpta i, m'ha vist a mi anar i verni, acompanyda per la mare soles, sempre soles.
Pujàvem a Sant Esteve a cercar un caliu de família, que també s'anava apagant.
La mare gran i jo esgotada pel seguit d'operacions que no m'han dut enlloc en un món on cal anar endavant sense mirar enrere, ni que amb Trinitat encara el nostre Cor té l'esperança que...
enllaç a 11 d'abril 1963 Pacem in Terris
Decàleg de Joan XXIII
Només per avui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meves maneres, no jutjaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú, sinó a mi mateix.
Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.
Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les ircumstàncies s'adaptin totes als meus desigs.
Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura; recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.
Només per avui faré alguna cosa que no desitjo fer; i si em sentís ofès en els eus sentiments procuraré que ningú no se n'assabenti.
Només per avui tractaré de viure exclusivament al dia, sense voler resoldre els problemes de la meva vida, tots de cop.
Només per avui tindré màxima cura del meu aspecte: cortès en les meves maneres, no jutjaré ningú, no pretendré criticar o disciplinar ningú, sinó a mi mateix.
Només avui seré feliç en la certesa que he estat creat per a la felicitat, no sols a l'altre món, sinó en aquest també.
Només per avui m'adaptaré a les circumstàncies, sense pretendre que les ircumstàncies s'adaptin totes als meus desigs.
Només per avui dedicaré deu minuts a una bona lectura; recordant que, com l'aliment és necessari per a la vida del cos, així la lectura és necessària per a la vida de l'ànima.
Només per avui faré una bona acció i no ho diré a ningú.
Només per avui em faré un programa detallat. Potser no el compliré totalment, però el redactaré. I em guardaré de dues calamitats: la pressa i la indecisió.
Només per avui creuré fermament - encara que les circumstàncies demostrin el contrari- que la bona Providència de Déu s'ocupa de mi com si ningú més no existís al món.
Només per avui no tindré temors. De manera particular no tindré por de gaudir del que és bell i de creure en la bondat. Podem veure que ens estem movent entre temps.
Les situacions viscudes es van presentar en el temps 1993-1998. El primer blogger el vaig posar en marxa l'any 2009 i els les repassades posteirors passen ple 2017, 2019 i avui dimecres 6 de novembre de 2024
Vull donar les gràcies els nostres germans homes-+angles retornats a la Casa Gran ne ple goig de Gaudir la Vida en Presnència pel seu acompanyament. Gràcies germans!
A mitjans de març a la Casa del Tibet a Barcelona, passeig de Sant Joan, 102 Ent 2. Els anims estaven alterats perquè el Dalai-Lama venia a Barcelona. Venia a fer unes conferències i a reunir-se amb el grup majoritari que va fer el "Kalachakra" l'any 1994. Embolica que fa fort. "El Senyor Sirio, havia donat per completad el missatge que volia donar fins el momnet. Va donar indicacions concretes que s'havia d'entregar el missatge al Dalai-Lama. Rosa Pacheco, jo Montserrat Lledó i, en RAfel Caro ens va voler fer costat, vam entregar el missatge a Tubthem Wancheng a finals de març. Vam rebre una rialleta i un copet al'espatlla. Ens havien qualificat de grupet que veu elefants volar. Dons que hi ferem. Volarem amb els elefants. Potser fora bo, de tant en tant fer un vol amb els elefants.
Va venir a Barcelona el XIVè Dalai-Lama, va fer una conferència al Palau dels Esports, hi erem; m’hi va acompanyar Carolina Coutier, Montserrat en la seva qualitat de socia, anava amb el personal de la Casa del Tibet a Barcelona.
El Dalai. Lama que el 1994 havia impartit l'ensenyança del Kalachakra al Palau Sant Jordi a Barcelona, va preguntar al personal que l'escoltava, referint-se els qui havien fet el Kalachakra amb éll el 1994, quins fruits n'havien collit.
Va advertir que no reconeixer i recollir els fruits que la vida ens regala afectarà les nostres actituds en totes les situacions que la vida ens presenti.
D'aquestes actituds en som responsables.
Va advertir que no reconeixer i recollir els fruits que la vida ens regala afectarà les nostres actituds en totes les situacions que la vida ens presenti.
D'aquestes actituds en som responsables.
enlace a Tenzin Giatso: XIVè Dalai-Lama 
En sortir de la conferència ens vam veure un moment amb Montserrat, ella va marxar amb els seus amics Rafel Caro i Rosa Pacheco, jo amb Carolina Coutier cap a casa.
Aquest repàs fet avui em porta a sentir una tendresa immensa per aquella noia, aquella Montserrat tan perduda entre nivells mentals, que no comprenia res, perquè mai els havia treballat, si més no en aquesta vida.Els patrons mentals els he anat descobrint a mida que m'hi he deixat el cor.
Gràcies de la Compassió del Dalai-Lama i de l'honestedat de la recerca de la Llum d'en R. Gere. Aquests dos puntals van ser la base que em va permetre alliberar-me del festival, muntat pels interessos personals de les petites fantasies humanes. Gràcies per tota l'obertura mental que se m'ha permès fer, per poder gestionar aquests sentiments alliberant als meus germans de les meves projeccions que no són d'amor ni de respecte.
Aquesta fotografia va acompanyar a la mare fins els seus últims dies, juntament amb una del Dalai-Lama. La mare etava moolt agraïda a l'honestedat de Richard Gere i del Dalai-Lama i sinecrament jo també, encara avui. 
Dilluns 28 d'abril de 1997
Acomiadem a Cecília Casanovas Duran
Montserrat a anat a l’enterrament de la nostra amiga Cecília Casanovas, ha mort a la residència de monges de Sant Just. Hi estava ben cuidada; l’hem pogut visistar alguna vegada. Ha mort atesa i fins a l’últim moment s’ha pogut relacionar amb les seves companyes.
Montserrat a anat a l’enterrament de la nostra amiga Cecília Casanovas, ha mort a la residència de monges de Sant Just. Hi estava ben cuidada; l’hem pogut visistar alguna vegada. Ha mort atesa i fins a l’últim moment s’ha pogut relacionar amb les seves companyes.
A Cecília li agradava molt disfrutar de les seves amigues, i de l’atenció religiosa, abdues coses les ha tingut. No ha tingut la seva famíla, són històries velles.
Cecília estimada amiga i companya de treball, fins a reveure i gràcies per a la teva amistad i respecte.
Fotografia de la Basílca de Santa Maria de Lledó, Castelló de la Plana.
Amb Cecília, vam anar de vacances a Benicassim, l'any 1988 i 1989. Ho vam gaudir molt del viatge i de la nostra amistat. L'últim any vam fer un passeig per el Santuari de Lledó a Castelló.
En aquella època l'actor Marius Cabré vivia en una clínica de recuperació física a les afores de Benicassin.
enllaç a 1916 - 1990 Mario Cabré
Fotografia de la Basílca de Santa Maria de Lledó, Castelló de la Plana.
Amb Cecília, vam anar de vacances a Benicassim, l'any 1988 i 1989. Ho vam gaudir molt del viatge i de la nostra amistat. L'últim any vam fer un passeig per el Santuari de Lledó a Castelló.
En aquella època l'actor Marius Cabré vivia en una clínica de recuperació física a les afores de Benicassin.
enllaç a 1916 - 1990 Mario Cabré
De Barcelona periòdicament les seves admiradores, mitjançant un programa de ràdio conduit per Odet Pinto el venien a veure un parell de vegades l'any. Nosaltres, però no hi vam anar mai.
Mario Cabré Esteve sis de gener -1916, 1 de juliol de 1990. Le llamaban "polifacético". Actor, torero, modelo, escritor y presentador de Tv.
Mario entrevistat pel maganífic locutor Joaquin Soler Serrano. 
El dimecres 13 d'agost de 1997
El dimecres 13 d'agost de 1997
Montserrat i jo ens vam passar el matí, al "Registre de la Propietat Intel·lectual. Hi erem per registrar els -dosiers de terapies alternatives "Llum, color i música", fruit del treball de gairebé tres anys de Montserrat amb en R. Caro.
Treball amb el que va pagar el tractament i els tallers que havia fet amb ell i dels quanls en efectiu pagava el 50%.
Treball fet a l'ordinador al llarg d'aquest any. Demà vol entregar els dosiers editats i registrats al Registre de la Propietat Rafel. Caro. Son d'ell. Al entregar-los'hi vol tancar la relació amb ell.
Sortin de registrar els dosiers ens en vam anar a dinar al "Sorretno" de Travessera de Gràcia, prop de casa. Celebravem que Monts començava a sentir-se lliure de l'atrapament emocional amb en Caro.
1997 Agost, 29-31 Montserrat.
Al Pare Miquel Estradé ha tornat a l'Origen d'Amor. Ens n'assabentem a finals d’agost, estem passant dues nits, divendres i dissabte a Montserrat.
1997 Agost, 29-31 Montserrat.
Al Pare Miquel Estradé ha tornat a l'Origen d'Amor. Ens n'assabentem a finals d’agost, estem passant dues nits, divendres i dissabte a Montserrat.
Bones notíxcies!: el passat 19 de març es va tornar a obrir l'accés a kla Santa Cova. Restava tancada des dels aigüats del 1994. Ara se'n cuida el Pare Carles Gri, perquè el Pare Ricard ja està molt gran per baixar-hi cada día.
Des del passeig de l'escolania ens hem acomiadat de la cova, ja no hi podrem baixar més, si més no amb el cos físic.Gràcies Mare per totes les vegades que hem pogut venir a pregar al caliu de la teva cova.
Les ensenyances budistes em fan treure enfora tota la rancúnia que tenia a l'sglésia perquè, segons jutjo, no ens ha ensenyat la Veritat de Crist.
M'adono que no tinc cap dret a jutjar l'església. De fet, on més l'hem viscut que és a Montserrat, mai ens hem sentit jutjades pels nostres germans monjos, D'ells sempre ens ha arribat comprensió, tendresa i respecta. Ens han mirat com a dues dones que cercaven viure al Crist en el seu dia, igual com ho cerquen ells.
Potser en aquell moment no ho sentia tan clarament com ara, però una escletxa de llum es feia pas en les espeses boires que estava vivint feia més de dos anys
Gràcies als nostres respectats gemans monjos per la seva pregària constant.
Des del passeig de l'escolania ens hem acomiadat de la cova, ja no hi podrem baixar més, si més no amb el cos físic.Gràcies Mare per totes les vegades que hem pogut venir a pregar al caliu de la teva cova.
Les ensenyances budistes em fan treure enfora tota la rancúnia que tenia a l'sglésia perquè, segons jutjo, no ens ha ensenyat la Veritat de Crist.
M'adono que no tinc cap dret a jutjar l'església. De fet, on més l'hem viscut que és a Montserrat, mai ens hem sentit jutjades pels nostres germans monjos, D'ells sempre ens ha arribat comprensió, tendresa i respecta. Ens han mirat com a dues dones que cercaven viure al Crist en el seu dia, igual com ho cerquen ells.
Potser en aquell moment no ho sentia tan clarament com ara, però una escletxa de llum es feia pas en les espeses boires que estava vivint feia més de dos anys
Gràcies als nostres respectats gemans monjos per la seva pregària constant.
Mistica Font de l'Aigüa de la Vida
Gràcies Mare que ens aculls en la teva Misericordia. Gràcies!
Gràcies Mare per tots els anys que en la vostra acollida a la cova, ens heu fet comprendre que és en el nostre interior on us trobem juntament amb el Vostre Fill.
El diumenge ens vénen a buscar Rosa i Emilio Pacheco Recacha. Abans he explicat com aquesta família va arribar a les nostres vides. Ells ens porten a casa.
Veurem més endavant com aquesta família desapareixerà del nostre camí a mesura que Montserrat retrobi el seu propi camí, aquell que la porta a seguir els pasos del Crist.
Jetsum-Pema, germana del Dalai-lama, prepara una visita a Barcelona pel setembre.Ve per demanar suport a les cases d'acolliment d'Infants Tibetans.
Jetsum-Pema, germana del Dalai-lama, prepara una visita a Barcelona pel setembre.Ve per demanar suport a les cases d'acolliment d'Infants Tibetans.
Ve a clarificar, que els qui col·laborin en el projecte han de prioritzar l'educació dels nens en Tibeta, també la del lloc on estigui ubicat al centre d'acolliment, l'assesorament i la direcció derà feta per Tibetans.
Rosa Pacheco i Montserrat han anat canbiant de posició mental. Rosa vol que Montserrat tingui una millor qualitat de vida. La vol allunyar de'n Caro, alhora que ella no vol saber res d'aquest teapeuta. Rosa pensa que tot el tema de'n Richard Gere, ha sigut una projecció, primer d'Encarnació Guasch i després de'n Rfel Caro. De fet una distorssió mental.
En part, potser així, però els sentimens profunds que comunica en Richard, no són cap distorsió.
Richard mai ens ha expressat el dessig de casar-se amb ningú, ell expressa la solitud que viu, la recerca profunda de l'Esperit en el seu interiro i el dubte de si per retrobar-se en Esperit cal deixar el món laic.
Veritablement cal ser monjo o monja per retrobar-te amb l'Esperit?
Pot, una familia viure abm comunió ambl'Ésser?
Setembre 1997
Jetsum Pema a Barcelona. Dóna una conferència a l’universitat Pompeu Fabra
Hi anem amb Carolina Coutier.
Montserrat també hi és amb en Rafel Caro i la seva parella Marta..
En acabar la conferència, Montserrat ens acompanya i m'ànima a saludar a Jutsun-Pema.
Montserrat també hi és amb en Rafel Caro i la seva parella Marta..
En acabar la conferència, Montserrat ens acompanya i m'ànima a saludar a Jutsun-Pema.
Permet que en Caro i parella marxín.
Vaig saludar a Jetsum Pema i l'abraçada que ella em dóna va ser tant tendra que dins meu semblava m'haguéssin abocat un bàlsam que hem cicatritzava ferides i dols.
També a Carolina Coutier la va abraçar Jetsum Pema.
Carolina ho va viure com jo mateixa va sentir que aquesta criatura expressa el sentiment de compasió des del seu cor al cor dels seus germans.
Gràcies filla per l'Amor que irradies, gràcies. Gràcies Carolina per compartir amb mi aquests sentimens.
També a Carolina Coutier la va abraçar Jetsum Pema.
Carolina ho va viure com jo mateixa va sentir que aquesta criatura expressa el sentiment de compasió des del seu cor al cor dels seus germans.
Gràcies filla per l'Amor que irradies, gràcies. Gràcies Carolina per compartir amb mi aquests sentimens.
Aquí hi tenim els quí han fet possible la Casa del Tibet a Barcelona. Són els fundadors dels seus origens. 
Finals de novembre de 1997 Assumpció i Pere ens conviden a passar el dia amb ells, i anem a fer un passeig fins al castell de Subirats i Can Miquel de les Planes. Gràcies fills. L’ültima vegada que hi vaig ser anàvem amb Rafel i Teresa, i vam parlar amb l’actual propietari de la masia, ara és "Can Parera" en Parera va ser un company d’escola meu.
El 14 desembre de 1997, celebrem l'últim dinar al menjador de Josep Llovera, 13, la nostra bella porteria. Ho fem amb els qui queden de la relació amb la família de Sant Esteve.
Trini i Pepito, Anna i Xavier, Assumpta i Pere. Anna ens va regalar la bona nova que estava embarassada. Els exposem el canvi que volem fer, volem marxar de la porteria.
En aquest canvi, ens hi animen tots.
En tot el que ens calgui, ens estaran a prop. Gràcies per la vostra confiança estimats.Sabem que sou amb nosaltres!
Adéu aquest petit menjador que ha ens ha donat l'espai suficient per unir-nos quan el cor vessa d'amor! Gràcies.
Desvetllat Montserrat!
Adéu aquest petit menjador que ha ens ha donat l'espai suficient per unir-nos quan el cor vessa d'amor! Gràcies.
Desvetllat Montserrat!
Aquest últims anys,les relacions que més has viscut són les "espiritualistes" T'han provocat un fort canvi de caràcter. Ara T'adones de com T'has amargat. Creies que les amistats espirituals, conformaven la teva família, sense adonar-te, que així com mai t'has sentit part de la família que t'hem donat, tampoc la família que t'has escollit aquests anys és part íntima teva.
Encarem al desembre escalfant motors a l’escala, entre els veïns.
No n’he parlat en aquest recull dels veïns de l’escala. 
Les setze famílies que al llarg de mes de vint-i-dos anys han estat la meva feina viscuda amb Montserrat.
Les setze famílies que al llarg de mes de vint-i-dos anys han estat la meva feina viscuda amb Montserrat.
És una comunitat de propietaris, d’ells aprenem la dificultat de conviure i fer creixer una propietat col·lectiva.
En arribar a Barcelona, vaig viure a la porteria de Teresona i Federic,al carrer de Mallorca 197, he parlat d’ells en començà el recull, recordo l’angoixa per la manca de llibertat que visqué Teresona. Avui la vida ens retorna la llibertat! 
Montserrat aquest cap de setmana participa en un setminari a la Casa del Tibet. Quan s’escolta els monjos de la Casa del Tibet, recupera la manera respectuosa d’anar per la vida, està uns dies que torna a ser la noia riallera que coneixem. Els veins de l’escala s’han adonat de l’amargura que viu la meva filla. L'esperiència viscuda ha estat dura, però ara està decidida a deixar al terapeuta Rafel Caro, gràcies a Déu. Filla t'en sortiràs.Donem gràcies també el Mestre Espiritual d'en R. Gere, el Dalai Lama 
Desembre dia 8, 1997, em telefona en Rafel, per a convidar-me a dinar a casa seva, especifica que jo sola, accepto. Montserrat no hi fa escarafalls, és conscient que s’ha quesdat sense família, però, alhora diu que no ha perdut a ningú que l’estimés, si ens haguéssim estimat, diu que no ens hauríem perdut.
Vaig a casa Rafel i Teresa, hi trobo a Marta i Emili amb en Gerard, i m’expliquen que han deixat el pis on vívien, no sé on, mai m’hi han convidat. M’ho expliquen Rafel i Teresa, Marta casi no em parla, més aviat m’allunya el nen. Gemma i Noé sí m’hi van convidar a casa seva, l’estiu de 1996.
Els torno a tenir d’asquena, com sempre ningú té res a dir. Què he fet ara?
Desembre dia 8, 1997, em telefona en Rafel, per a convidar-me a dinar a casa seva, especifica que jo sola, accepto. Montserrat no hi fa escarafalls, és conscient que s’ha quesdat sense família, però, alhora diu que no ha perdut a ningú que l’estimés, si ens haguéssim estimat, diu que no ens hauríem perdut.
Vaig a casa Rafel i Teresa, hi trobo a Marta i Emili amb en Gerard, i m’expliquen que han deixat el pis on vívien, no sé on, mai m’hi han convidat. M’ho expliquen Rafel i Teresa, Marta casi no em parla, més aviat m’allunya el nen. Gemma i Noé sí m’hi van convidar a casa seva, l’estiu de 1996.
Els torno a tenir d’asquena, com sempre ningú té res a dir. Què he fet ara?
Gerard està gran i carinyós, tant de bo creixis així. fill. 
1997 Nadal i Cap d'Any 1998 a Montserrat. Del 24 de desembre de 1997 al 2 de gener de 1998, a casa la nostra mare estimada: a Montserrat cel·les Abat Marcet.
Poc a poc Montserrat i jo ens retrobem. Estem valorant la possibilitat de deixar la porteria.
La nit de cap d’any missa a la Basiíica, és bell comença l’any dins la Basílica, respirant pau, compassió i pregària.
Adéu a Carme Muixench
Pels diaris m’he assabentat que ha mort Carme Muixench, descansa en pau, vas ser una bona mestressa de taller i una bona amiga. S'acaba el meu temps, em sento àvia ni que vull ser al costat de Montserrat per ajudar-la a canviar de situació. Ara que Carme Muixench ha passat a la Llum li torno a donar gràcies per l'oportunitat que em va donar al donar-me feina al seu taller i fer-me aprendre l'ofici en totalitat. Gràcies Carme!
L'àrbre de nadal
1997 Nadal i Cap d'Any 1998 a Montserrat. Del 24 de desembre de 1997 al 2 de gener de 1998, a casa la nostra mare estimada: a Montserrat cel·les Abat Marcet.
Poc a poc Montserrat i jo ens retrobem. Estem valorant la possibilitat de deixar la porteria.
La nit de cap d’any missa a la Basiíica, és bell comença l’any dins la Basílica, respirant pau, compassió i pregària.
Adéu a Carme Muixench
Pels diaris m’he assabentat que ha mort Carme Muixench, descansa en pau, vas ser una bona mestressa de taller i una bona amiga. S'acaba el meu temps, em sento àvia ni que vull ser al costat de Montserrat per ajudar-la a canviar de situació. Ara que Carme Muixench ha passat a la Llum li torno a donar gràcies per l'oportunitat que em va donar al donar-me feina al seu taller i fer-me aprendre l'ofici en totalitat. Gràcies Carme!
Aquest és l’últim arbre que hem posat a l’entrada de Josep Llovera 13, per celebrar els nadals. Semblants en aquest n’hi hem tingut vint-i-tres alegrant-nos els nadals: gràcies per la vostra companyia.
Gener 1998: busquem pis:
en trobem, el dia 20 de gener veiem el pis del carrer Trinxant, 144, 2n2a, el dia 21 telefonem a l’hospital de Sant Pau, la finca pertany a Patrimoni de Sant Pau, no està llogat, quedem citats pel divendres 23 al matí. En paraulem el contracte. Ja tenim pis.
Febrer 1998, arribem a un acord amb els veïns de Josep Llovera, ens indemnitzen amb 2.000.000 de pessetes, deixem la porteria. Hi hem passat 22 anys i 7 mesos, de la nostra vida.
Montserrat i jo ens sortim juntes i unides per continuar un camí que no és senzill. Adéu siau i gràcies per la vida que hem compartit!
Gener 1998: busquem pis:
en trobem, el dia 20 de gener veiem el pis del carrer Trinxant, 144, 2n2a, el dia 21 telefonem a l’hospital de Sant Pau, la finca pertany a Patrimoni de Sant Pau, no està llogat, quedem citats pel divendres 23 al matí. En paraulem el contracte. Ja tenim pis.
Febrer 1998, arribem a un acord amb els veïns de Josep Llovera, ens indemnitzen amb 2.000.000 de pessetes, deixem la porteria. Hi hem passat 22 anys i 7 mesos, de la nostra vida.
enllaç a "el Jardí de la Mare de Déu"