Rosa
d’abril, Morena de la serra,
de
Montserrat estel:
il·lumineu
la catalana terra,
guieu-nos
cap al Cel. enllaç a Sirio: Universo de Amor
Març 1998: som a casa.
La Misericòrida Eterna ens ha retornat a una caseta
nostra, un piset amb balcó al barri del Camp de l'Arpa
Gràcies als Pares Eternals pel Seu Amor Infinit¡
"Digue'm Alfons és aquest el Cel que vas somniar per a nosaltres. Somiaves una caseta sense escales, -una caseta blanca amb roses al jardí-?",
No vas poder assolir el teu somni per a nosaltres ni tampoc per la família que vas formar abans de la trista Guerra Civil Espanyola, que ens va condicionar a tots el fet de viure. Digue'm amor els somnis trencats on van? Es podem convertir en una bella realitat configurada com el trencadís que ens ensenyar a treballar l'escola del Mestre Antoni Gaudí?
nostra, un piset amb balcó al barri del Camp de l'Arpa
Gràcies als Pares Eternals pel Seu Amor Infinit¡
"Digue'm Alfons és aquest el Cel que vas somniar per a nosaltres. Somiaves una caseta sense escales, -una caseta blanca amb roses al jardí-?",
No vas poder assolir el teu somni per a nosaltres ni tampoc per la família que vas formar abans de la trista Guerra Civil Espanyola, que ens va condicionar a tots el fet de viure. Digue'm amor els somnis trencats on van? Es podem convertir en una bella realitat configurada com el trencadís que ens ensenyar a treballar l'escola del Mestre Antoni Gaudí?
Dos de març de 1998, Trinxant, núm 144, 2n 2a. Barcelona- 08041
Som llogaters d'un pis que pertany a
Patrimoni de la Santa Creu i Sant Pau.
De fet, de l'Hospital de Sant Pau.
És com si tornéssim a ser a casa els tres junts, com a Joan Blanques...
A Montserrat li sembla que l'hem tornada a engendrar, diu que ara sí, ara podrem tornar a començar!
Digue'm amor, aprendrà la nostra filla a treballar el trencadís, aprendrà a fer belles i joiosses propostes construides amb "trencadís" Només Déu ho sap¡
Dijous 23 d'abril. Sant Jordi Fotografia de la primera diada de Sant Jordi que passem al barri del Camp de l'Arpa...
Per sant Jordí jo et duré un llibre i una rosa.
La rosa es mon amor, el llibre nostra fortuna, com dos amants que tot pujant arriben a la Verge Bruna...
Maig 1998 amb, Carolina Coutier
Veïna del passatge Josep Llovera. Els primers mesos de ser a Trinxant, ens dona un suport efectiu total. Ella és quí ens fa agafar la màquina de retratar, fa fotografies amb la seva màquina i ens les regala, així, poc a poc, Montserrat recupera la màquina de retratar...
Veïna del passatge Josep Llovera. Els primers mesos de ser a Trinxant, ens dona un suport efectiu total. Ella és quí ens fa agafar la màquina de retratar, fa fotografies amb la seva màquina i ens les regala, així, poc a poc, Montserrat recupera la màquina de retratar...
"Quiero volver a empezar, porque sin tu amor no es vida mi vida"
Beguin de beguin que diu la bella cançó de Col Porter.
Beguin de beguin que diu la bella cançó de Col Porter.
Vivim a prop del cantant Ramon Calduch i la seva família. Pepita la seva esposa, s’ofereix per el que necessitem. Gràcies Pepa, gràcies Ramon.
És primavera i passagem per Barcelona.
Passeig pel moll de la Fusta, no hi havíem anat encara, fa goig passejar-hi.
Barcelona, la nostra Barcelona
Montserrat està molt limitada, en conseqüència a mi em falta un braç on poder recolzar-me. Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres.
Montserrat ha aconseguit un curset de reciclatge professional, de producció editorial.
Al costat hi hem posat una fotografia arreglada, no està gairebé, però que voleu són els començaments
Juny 1998
Aquesta campana de la Catedral de Barcelona, una vegada batejada es digué Montserrat, i va estar cosa de mig any exposada als barcelonins. La campana fou alçada al campanar de la Catedral el dos d'octubre de 1998.
Instal·lades a Trinxant, recuperem el goig de passejar una mica per la nostra estimada Barcelona.
Ens anem ubicat al barri. Ja tenim cap assignat, el cap es diu "Camp de l'Arpa". És la reconversió de la Clínica Victòria o "18 de juilo 1936". La seguretat social l'ha reconvertit en Cap. La doctora de capçalera, doctora Olga Conejero, li ha demanat consulta de Traumatologia a l'Hospital de Sant Pau.
D'aquest espai que ara ocupa al Cap Maragall, vaig sortir amb la Montserrat en els meus braços, l'agost de 1951. Anàvem cap al barri de Gràcia, al carrer Sant Joaquim, 5 pl. Teniem una habitació llogada, allà va viure la nostra Montserrat les seves primeres experiències de vida compartida amb mi. De fet tota la vida de la nostra filla, Alfons és una vida compartida amb mi, a la terra i amb tu al cel. En nosaltres filla estimada tu has unit el Cel i la Terra i avui reconeixem: Pare/Mare el Cel i la Terra són plens de la Vostra Glòria. Amén.
Divendres 12 de juny 1998
Montserrat ha aconseguit un curset de reciclatge professional, de producció editorial.
Al costat hi hem posat una fotografia arreglada, no està gairebé, però que voleu són els començaments
Aquesta campana de la Catedral de Barcelona, una vegada batejada es digué Montserrat, i va estar cosa de mig any exposada als barcelonins. La campana fou alçada al campanar de la Catedral el dos d'octubre de 1998.
Instal·lades a Trinxant, recuperem el goig de passejar una mica per la nostra estimada Barcelona.
Ens anem ubicat al barri. Ja tenim cap assignat, el cap es diu "Camp de l'Arpa". És la reconversió de la Clínica Victòria o "18 de juilo 1936". La seguretat social l'ha reconvertit en Cap. La doctora de capçalera, doctora Olga Conejero, li ha demanat consulta de Traumatologia a l'Hospital de Sant Pau.
Neix Albert Más Margarit, el primer fill d’Anna Maria i Xavier; ha nascut a clínica Taurus Anna, Trinitat i l'àvia Gumersinda són els que he abraçat en aquest dia. El petit és una preciositat i el goi d'uns pares que mentre festejaven no es veien casats. Dons sí fills tot arriba i ja sou pares. Moltes felcitats.
He anat a veure’l sola, Montserrat gairebé no pot caminar, està esperant que la visitin a l’Hospital de Sant Pau.
Bé, Trini i Pepito ja són avis. Felicitats estimats.
Preguem junts perquè la Vida ens hi acompanyi.
Aqui veiem a l'Albert, el petit que dins la mare, ja ens coneixia. La fotografia però és la nadals 1998.
Anem cobrant els terminis de la indemnització de la sortida de Llovera, la qual cosa vol dir que tenim diners amb compte gotes. Ja he dit que la nostra amiga Carolina Coutier, ens ha acompanyat en tot i per tot en aquest canvi que ens ha fet la vida. Aquest estiu ve a passar algun dia amb nosaltres, aquí en tenim la mostra. Carolina, ens mira amb ulls d’Amor Fratern!
Gràcies estimada amiga. Hem anat a l'Hospital de Sant Pau a demanar visita per a Montserrat, li han donat pel 13 de juliol- Ella diu que s'ha trencat gairebé no pot caminar. A finals de juny a acabat el curs d'edició a Ceac, al carrer Peru, 62. si, a Ceac que ja ha fet la reconversió a Aula Virtual, l'ha fet amb aprofitament i n'hi han concedit un altre que l'ha començat l'u de juliol i acabaraà al setembre amb les vacances d'agost les dues setmanes centrals.
Gràcies a una amiga de Glòria Lomas hem pogut gestionar al transport adaptat de l'Ajuntament, et concedeixen la "targeta blanca" ella et facilita el transport amb microbús o tacxi et costa a preu de bitllet d'autobús. D'aquest principi en sorgirà "Tacxi-amic",que estarà a ple funcionament l'any 2000. Aleshores la major part dels serveis atesos seran amb el tacxi adaptat. Gràcies per aquestes ajudes que ens permeten obrir un camí nou.
El juliol en Rafel i Teresa vingueren a fer-nos la primera visita en aquesta casa, que per cert és a prop d’on ells viuen. És a dir, no els havia vist des de el mes de febrer en que van venir a acomiadar-se de la casa on hem viscut vint-i-dos anys. Érem ben prop d'on treballa en Rafel.
Juliol 1998
Montserrat té una esperança de parella, Inocencio Feijoo Zollërn, té gairebé 18 anys més que ella, però això no és problema. Periodista, redactor i director del desaparegut diari "Tele-Exprès". Separat dues vegades, i arruïnat, però disposat a reconstruir el seu món econòmic per als seus fills.
És un home amb qui si Montserrat madura i ell vol, poden viure una experiència de parella en plenitud, això sí, ell l'ha d'ajudar a centrar-se. Els amics espirituals de Montserrat han desaparegut gairebé tots. El venir a viure aquí, a Trinxant ens hem posat en risc de no poder subsistir i per si es donés el cas, la majoria d'amics espirituals de Montserrat han desaparegut no fos cas que ens haguessin d'ajudar, física o econòmicament.
Ino, fins i tot ha vingut a dinar aquí, a casa.Temps al temps.
Dilluns 13 de juliol de 1998, gairebé tot el matí a l'Hospital de Sant Pau, hem conegut al doctor Rogelio, Sancho Navarro És el traumatòleg que accepta assumir l'expedient de la nostra Montserrat.
L'operarà, li traurà tot el que porta als dos malucs. No li pot donar cap garantia, només que farà el millor que pugui fer per què ella recuperi una mica de qualitat de Vida.
Li programa algunes probes. quan té tots els resultats, anestesista inclòs, ens diu que ens avisaran amb una carta per l'ingrès. Poden tardar 3, 4 o 5 mesos. Cal esperar.
Pare ajudeu-nos doneu-nos més paciència, acceptació i capacitat per agrair la solució.
Agost 1998, operen a Trini urgentment, del recte, s’ho ha passat molt malament. S'està a la clínica del Remei, tot a anat bé. La vaig a visitar,
Trini es veu molt angoixada, però m'assegura que el metge els ha dit que l'operació ha estat un èxit. Esperen però els resultats de les bioxies.
Enguany impossible pujar a Montserrat, ens telefona, però sovint el pare Jaume Badia, telefona periòdicament per recordar-nos que prega per i amb nosaltres. Ens demana que confiem amb Déu, ens recorda que Déu és Pare i ens estima. Gràcies pare Jaume per tot l'Amor Silent i Serè que ens regaleu, gràcies, gràcies, gràcies!
Agost 1998, Lolita la germana d’Anita que
He anat a veure’l sola, Montserrat gairebé no pot caminar, està esperant que la visitin a l’Hospital de Sant Pau.
Bé, Trini i Pepito ja són avis. Felicitats estimats.
Preguem junts perquè la Vida ens hi acompanyi.
Aqui veiem a l'Albert, el petit que dins la mare, ja ens coneixia. La fotografia però és la nadals 1998.
Gràcies a una amiga de Glòria Lomas hem pogut gestionar al transport adaptat de l'Ajuntament, et concedeixen la "targeta blanca" ella et facilita el transport amb microbús o tacxi et costa a preu de bitllet d'autobús. D'aquest principi en sorgirà "Tacxi-amic",que estarà a ple funcionament l'any 2000. Aleshores la major part dels serveis atesos seran amb el tacxi adaptat. Gràcies per aquestes ajudes que ens permeten obrir un camí nou.
El juliol en Rafel i Teresa vingueren a fer-nos la primera visita en aquesta casa, que per cert és a prop d’on ells viuen. És a dir, no els havia vist des de el mes de febrer en que van venir a acomiadar-se de la casa on hem viscut vint-i-dos anys. Érem ben prop d'on treballa en Rafel.
Montserrat té una esperança de parella, Inocencio Feijoo Zollërn, té gairebé 18 anys més que ella, però això no és problema. Periodista, redactor i director del desaparegut diari "Tele-Exprès". Separat dues vegades, i arruïnat, però disposat a reconstruir el seu món econòmic per als seus fills.
És un home amb qui si Montserrat madura i ell vol, poden viure una experiència de parella en plenitud, això sí, ell l'ha d'ajudar a centrar-se. Els amics espirituals de Montserrat han desaparegut gairebé tots. El venir a viure aquí, a Trinxant ens hem posat en risc de no poder subsistir i per si es donés el cas, la majoria d'amics espirituals de Montserrat han desaparegut no fos cas que ens haguessin d'ajudar, física o econòmicament.
Ino, fins i tot ha vingut a dinar aquí, a casa.Temps al temps.
L'operarà, li traurà tot el que porta als dos malucs. No li pot donar cap garantia, només que farà el millor que pugui fer per què ella recuperi una mica de qualitat de Vida.
Li programa algunes probes. quan té tots els resultats, anestesista inclòs, ens diu que ens avisaran amb una carta per l'ingrès. Poden tardar 3, 4 o 5 mesos. Cal esperar.
Pare ajudeu-nos doneu-nos més paciència, acceptació i capacitat per agrair la solució.
Agost 1998, operen a Trini urgentment, del recte, s’ho ha passat molt malament. S'està a la clínica del Remei, tot a anat bé. La vaig a visitar,
Trini es veu molt angoixada, però m'assegura que el metge els ha dit que l'operació ha estat un èxit. Esperen però els resultats de les bioxies.
Enguany impossible pujar a Montserrat, ens telefona, però sovint el pare Jaume Badia, telefona periòdicament per recordar-nos que prega per i amb nosaltres. Ens demana que confiem amb Déu, ens recorda que Déu és Pare i ens estima. Gràcies pare Jaume per tot l'Amor Silent i Serè que ens regaleu, gràcies, gràcies, gràcies!
viu a Sant Paulo és a Barcelona. Ens visiten el dia de l’aniversari de Montserrat i anem a dinar juntes. Gràcies Lolita per l’afecte que sempre ens has donat.Actualment estem força distànciades amb Anita, però això a la nostra família no és nou. En morí en Jaume vem intentar donar suport a Anita i els primers mesos ho vem poder fer. Al cap d’un any, però, 
Anita es va apropar més a Vicenta degut a que tenien més necessitats en comú. Les dues compartien amigues i activitats i Anita va allunyar-se de nosaltres. En casar-se Vicenta, la relació amb Anita es va fer difícil i s’han distànciant. En definitiva la relació familiar es molt feble. La situació que vivim a casa tampoc ajuda a fer cap tipus d’aproximació
Anita es va apropar més a Vicenta degut a que tenien més necessitats en comú. Les dues compartien amigues i activitats i Anita va allunyar-se de nosaltres. En casar-se Vicenta, la relació amb Anita es va fer difícil i s’han distànciant. En definitiva la relació familiar es molt feble. La situació que vivim a casa tampoc ajuda a fer cap tipus d’aproximació
Montserrat va conéixer a Inocencio abans de marxar de Josep Llovera, ell la telefona, es manté atent a que aprofiti l'estudi i ve a casa alguna tarda per motivar-la a continuar aprenen les noves tècniques de l'ordinador.
Ella manté viva l’esperança de trobar un home, amb característiques similars al seu pare. Sincerament crec que està preparada per aconseguir-ho. Filla t’ho desitjo de cor. T’ho mereixes, i em mereixo veure’t feliç.
Rosa Balaguer en tornar de les seves vacances a Suissa, ens va obsequiar amb aquest petit rellotge de cuco.
Anem a fer una visita a la nostra amiga Ella manté viva l’esperança de trobar un home, amb característiques similars al seu pare. Sincerament crec que està preparada per aconseguir-ho. Filla t’ho desitjo de cor. T’ho mereixes, i em mereixo veure’t feliç.
Rosa Balaguer en tornar de les seves vacances a Suissa, ens va obsequiar amb aquest petit rellotge de cuco.
Encarnació Agustina. El seu fill Juma, ha aconseguit que la traslladin de la Residència de Reus a Barcelona.
Ara és en una residencia del carrer de Fernando Poo, al Poble Nou.
Està contenta de veure’ns, però l’estat en el que veu a Montserrat la deixa molt trista.
Encarnació, estimada mai sabràs el consol que em dones.
Amb en Rafel, el dia abans d’operar-se Montserrat s’hi va desfogar, em sap greu, però no li ho puc retreure, mai s’ha sentit estimada i, tal vegada té raó, estimar-nos no és fer callar els sentiment sota una llosa, estimar-nos es poder dir-nos, els sentiments que ens fan mal a dins.
Trosset de imatge del 24 de novembre de 1989. Malgrat tot en Rafel també ha vingut a veure a la seva germana.
Adéu Antonio, trobarem afaltar el teu silenci
D’en Rafel comentaré que s’ha jubilat. Aquesta primavera de 1999, complerts els 61 anys. S’acollit a la jubilació avançada que li oferia Autopistes. Està joiós de jubilar al despertador. Ha treballat 46 anys, ara gaudeix d’un merescut repòs i d’una bona economia, ens n’alegrem per ells. Els veiem poc, els lligams afectius cada vegada són més llunyans.
Gràcies al bell balcó des del que avui he començat a estirar el fil del record.
Barcelona, 5 de novembre de 2024. Carrer Trinxant, 144 2n2a. Ara és el moment de contemplar el compartit amb els pares. No pots passar per la Vida de l'altre, sense passar per la teva. Veiem la síntesi de tot plegat.
Enero
- julio de 1995,
No crec que aquesta feixuga història l’hi pugui interessar a ningú, però si més no, ella es distreu, i jo el parlar del viscut me’n sento alleujada, com si m’ho mirés des d’una altre perspectiva.
Res del viscut té tanta importància i, alhora tot en té, perquè el nostre dia ens mostra la capacitat d'estimar-nos i estimar que tenim. Si no ens estimem i respectem, tampoc estimo i respecto l'altre.
Sant Joan 1999: la primera sortida
Dimecres 24 de juny de 1999
Ma Pilar Belart Tomas, veïna del passatge Josep Llovera, ens convida a dinar, a casa seva, el dia de Sant Joan. Hi anem en transport subvencionat per l’Ajuntament. Montserrat ha aconseguit la tarja de transport adaptat per a discapacitats. Avui, tornem a la casa on al llarg de vint-i-dos anys em treballat de porteres. D’aquests anys ens han quedat amistats i un profund respecte mutu per a tots els veïns.
Amb Ma del Pilar, Rosa i Carolina brindem per que Montserrat trobi feina. N’ha trobat¡ L’hem vist lluità amb coratge i confiança en la vida.
L’hi han concedit un curs de reciclatge de «teletreball» en un centre que reinsereix discapacitats al món laboral. La teòrica la farà el juliol i les pràctiques el setembre i va amb el transport adaptat de l’ajuntament.
Un dissabte de juliol 1999
ens visiten les famílies Margarit i Mas. El pis els agrada, encara no hi havien estat, entre l’ambaràs i part d’Anna, l’operació de Trinitat l’any passat, déu ni do de més amables.
Com podeu veure, Anna s’ha convertit amb una dona plenament adulta.
No ens en sortim de fer sortir a Trini i Pepito en cap fotografia.
Trinitat no està bé, la tristesa pot més que la seva consciència d’està en un moment de vida de plena felicitat, no és sincera amb els seus sentiments. No sabem el que li passa.
Abans Montserrat ens arribava a tots el fons del cor i ens feia treure els sentiments a fora, però ara està ressentida amb tot el que viu, i no ens arriba el seu amor com abans, no es dóna a l’entorn.
Dimarts 13 de juliol 1999
Montserrat des d’aquests espais se’n fila enllà, enllà i poc a poc recupera la capacitat d’estimar i gaudir que últimament havia reclós degut al dolor. Poc a poc la ràbia pel vuit de la parella, dels amics, es va fonent, respira més calmada, somriu amb tendresa i quan em fa un petó, mal fa de cor. I en la seva mirada i torno a veure els teus ulls Alfons estimat.
Bones notícies: 24 de novembre faig 85 anys!
La possible parella ha fet figa. Ino en té prou amb relacions esporàdiques. Una vegada ha vist que Montserrat treia la força per aprendre les noves tècniques que li permetran sortir endavant, Ino s'ha fet fonedís.
Som a l'any 2000!
Gràcies a la vida per arribar el 2000¡
El Nadal d’en Gerard
Montserrat accepta que haurà de continuar el camí sense parella. És dur acceptar que l'amor que et bull al cor no és acceptat pels homes que has conegut.
Novembre del 2000, un altre aniversari ara el primer del nou segle en fas 86 Matti.
He acompanyat a Montserrat a la consulta de l’Hospital de Sant Rafel, del Doctor Ramon Viladot Pericè, per veure si ell ens donava una solució més ràpida... Sabeu el què més m’ha impressionat, doncs l’afecte que li ha fet a Montserrat veure les seves primeres radiografies, les d’aquell temps, em diu: mare. jo tenia femurs¡ Si, l’any 1978 Montserrat tenia femurs, caminava bé i ens agradava caminar juntes.
Els llargs passadissos de Sant Pau
El doctor Viladot proposa a Montserrat un transplantament de pelvis, gener del 2001 hi ha a Barcelona un congrés de Traumatòlegs de tot el món.
La cita pel gener del 2001. Ens obrim a parlar d'aquesta gestió amb Rosa Escalè la terapeuta responsable de Montserrat a l'Hospital de Sant Pau. La seva resposta càlida i acollidora:"donem uns dies Montserrat, en parlaré submergidament amb el doctor Sancho" Rosa Escalè ens telefona abans de nadal, per dir-nos al resutat de la seva gestió, que li presenta al doctor Sancho com una pregunta perdosal d'ella. "El doctor Sancho participa en aquests Congrès però no hi vol entrar a Montserrat perquè els transplantaments de pelvis és una cirurgia que es comença a fer ara, no vol aquest risc per a Montserrat" Gràcies Rosa¡ Gràcies doctor Sancho pel seu respecte per a la seva pacient: gràcies¡
Els Nadals de l'any 2000
Montserrat ja porta tres mesos i mig de baixa. No es rebel·la però li veig el sofriment en els llargs silencis que compartim.
Els passem soles a casa. El dia de Nadal a la televisió vam veure-hi ‘Qué bello es vivir’ És cert, viure és bell¡
El dia de Sant Esteve dinem a casa de la família Calduch...
Només Déu sap el misteri del fet de viure!
A casa dinem un dia amb Carolina i un altre amb Rosa Balague.
Acompanyat de Teresa, Rafel surt al carrer, es va recuperant.
Diumenge 31 acomiadem l'any 2000!
Montserrat i Carolina s'ho expliquen!
A Carolina li sembla que no pogui ser que tornem a estar vivint l'espera d'entrada a quirofan, tot aturat de nou.
Certament és aquesta duresa la vida?
Carolina tampoc ho assimila.
Gràcies amiga per estar ben a prop.
Són els últims passetjos abans de que Montserrat torni a ser operada de les cames.
En aquell moment no ho sabíem, però en físic no ens veuríem més, jo no la vaig poder anar a veure més. Si ens vam anar telefonant i enviant loteria per nadal mentre va viure.
Setembre 1998, ens preparem pel proper ingrés de Montserrat a l’Hospital de Sant Pau, esperem...
Setembre 1998, ens preparem pel proper ingrés de Montserrat a l’Hospital de Sant Pau, esperem...
S’organitza; hem pogut tornar els diners que les amigues d’ella ens van deixar per poder fer el canvi de domicili. Ella està cobrant l’atur i l’economia és a l’última pregunta.
Li demana a la seva amiga de Vilanova, Rosa Soler i Duran que mentre ella sigui ingressada es faci càrrec de l’abonament del crèdit. Si se’n farà càrrec, gràcies Rosa.
Octubre : Rafel i Teresa vénen amb en Gerard Ferrera Casas, el meu besnét. Porten la invitació, per a mi, del seu bateig.
És el dia diumenge dia 18 d'octubre de 1998, no hi aniré, el 26 Montserrat ingressà a l’Hospital de Sant Pau.
Dimarts 19 de març de 2019. Aquesta imatge d'en Gerard i la mare al balcó de casa és un referent de l'amor que aguéssim pogut viure i el que vam girar l'esquena tots.
Tere, la meva cunyada, dins les seves possibilitats va intentar que poguéssim retrobar-nos en l'amor al nostra petit Gerard, Rafel també ho intentar. Jo vaig arribar fins on vaig poder.
Dimarts 19 de març de 2019. Aquesta imatge d'en Gerard i la mare al balcó de casa és un referent de l'amor que aguéssim pogut viure i el que vam girar l'esquena tots.
Em sentia com un drap brut, davant el meu germà, el culpava a ell d'una rancúnia que, sí ell la tenia, però no era gaire més gran que la meva. Rancúnia per tot el que havíem viscut sense saber-ho viure, sense saber perdonar amb el cor.
Et semblava que perdonaves sí, però dins el cor et quedava la memòria del que "t'havien fet". Els veia a ells feliços i ja em veia sense parella, sense poder donar el suport que necessitava a la mare i a ells girats d'esquena.
Dilluns 26 d'octubre de 1998, ingrés a Sant Pau, sala de Sant Joan, llit 221, l’operen el dia 27. De moment conserva les cames.
El doctor Sancho Navarro diu que l'operació ha estat un èxit, això l'anima a operar-li l'altre cama quan hagi recuperat uns mímins. No podem comprovar el resultat perquè l'altre cama no l'ha sosté dreta, no s'hi pot recolzar
Feliços "84" Mati. dimarts 24 de novembre l’operen de l’altre maluc. Passem els nadals a l’Hospital de Sant Pau, el matí de nadal, a primera hora, Trinitat i Pepito ens porten conill del que farà Trini per dinar. Gràcies pel vostre amor gratuït.
Montserrat passa les hores que està sola, jo me'n vaig cap a les vuit del vespre i arribo al matí cap a les deu. Ell dons té unes quantes hores que les distreu llegint. Aquest és un dels llibres que més li va agradar. Ni ha un altre que va trigar anys ha poder-lo trobar per comprar-lo "Los cïrculos de piedra" o Zena, què és la protagonista de la novel·la.
Amb Montserrat ingressada a Sant Pau, jo necessito poca cosa per viure. En tinc prou amb el que cobrem de les pensions i de l’atur de Montserrat. Rosa Soler es fa càrrec del crèdit.
A l’hospital ens hi acompanyen, els de sempre, Ma Teresa Segarra, Rosa Balague, Carolina Coutier, les meves nebodes, Roser, Nùnia i Glòria, en Joan passa alguna estona amb Montserrat.
Del personal de planta i rehabilitació només en puc donar gràcies a Déu. A l'Hospital de Sant Pau tenen un equip de planta com feia molts anys que no trobàvem. Ens fan sentir que certament els anys que vam portar l'expedient de Montserrat per l'atencio de mèdica privada, en no tenir nosaltres capital per ampliar possibilitats va ser un fracàs total. Per la privada hi pots anar quan tens diners que facilitin els tractaments personalitzats.
Però del que està fet només cal mirar-ho per adonar.te que no podia ser d'altre manera segons la consciència d'aquell moment.
Feliços "84" Mati. dimarts 24 de novembre l’operen de l’altre maluc. Passem els nadals a l’Hospital de Sant Pau, el matí de nadal, a primera hora, Trinitat i Pepito ens porten conill del que farà Trini per dinar. Gràcies pel vostre amor gratuït.
Montserrat passa les hores que està sola, jo me'n vaig cap a les vuit del vespre i arribo al matí cap a les deu. Ell dons té unes quantes hores que les distreu llegint. Aquest és un dels llibres que més li va agradar. Ni ha un altre que va trigar anys ha poder-lo trobar per comprar-lo "Los cïrculos de piedra" o Zena, què és la protagonista de la novel·la.
A l’hospital ens hi acompanyen, els de sempre, Ma Teresa Segarra, Rosa Balague, Carolina Coutier, les meves nebodes, Roser, Nùnia i Glòria, en Joan passa alguna estona amb Montserrat.
Del personal de planta i rehabilitació només en puc donar gràcies a Déu. A l'Hospital de Sant Pau tenen un equip de planta com feia molts anys que no trobàvem. Ens fan sentir que certament els anys que vam portar l'expedient de Montserrat per l'atencio de mèdica privada, en no tenir nosaltres capital per ampliar possibilitats va ser un fracàs total. Per la privada hi pots anar quan tens diners que facilitin els tractaments personalitzats.
El dia de nadal al matí Pepito i Anna Ma, van vernir a l'Hospital per portar-nos una carmanyola amb conill fet de la Trini. I, van convertir el dia amb Nadal! Gràcies estimats.
Dissabte 26 Sant Esteve Rafel va venir amb Teresa, les filles i els gendres.
Trosset de imatge del 24 de novembre de 1989. Malgrat tot en Rafel també ha vingut a veure a la seva germana.
El dia 27 o 28 de desembre de 1998 a la nit, em telefonà en Rafel per dir-me que el pare de Teresa és mort, ràpid d’una insuficiència cardiàca, ell patia feia anys del cor. L’enterraren abans d’acabar l’any, degut a que s’apropaven tres dies de festa. Amb Anita vem anar al tanatori, vaig coincidir amb Marta, i el acostar-m’hi per fer-li un peto, em girà la cara. S’acabarà algún dia aquest mal son?
Adéu Antonio, te’n vas emportant-te l’únic espai de respecte i seny que tenia la nostra família. Sempre callat, inquiet, cercant de saber més enllà de les estrelles. Ens em tractat poc, però si la teva veu hagués tingut més autoritat, la relació familíar hagués estat més rica. Saps, sempre m’has recordat al meu pare. Callat, escoltant amb el cor obert al què passava al teu entorn. 
Avui a 8 de març de 2023, en que amb els germans repassem les possibilitats que el temps circular ens dóna, tornem a contemplar els llibres que les auxiliars i enfermeres de l'Hospital de Sant Pau, en aquells moments em van posar a les mans i que amb el temps han arribat a casa. Els llibres als cuals vaig obrir el cor, Elegir el amor, em venia del nostre estimat Findhorn. Las voces del desierto em parlava del llarg i dur recorregut que hem fet amb la mare sense tribu, perquè els nostres companys de cami van decidir fabricarun món donant el poder a les màquines i la mare i jo no vam integrar, aleshores vamquedar sense tribu. Los circulos de Piedra ens parlava de la "rebesàvia.rebesàvia: Zena, el nostres origens de gènere femení. Se'm va quedar al cor. Què puc dir de "Diós bajo en una Harley" És el llibre que encara avui relligeixo i m'eixemple el cor. Quan alço els ulls de les seves pàgines em sembla veure la serena rialla de "Joe" ben a prop meu! 
El dia 4 de gener de 1999,
Molt recuperada traslladen a Montserrat a l’Hospital de l’Esperança. Ara tot se’m fa més difícil, Núria i Roser em donen diners per poder agafar un taxi, al vespre, quan surto de l’Hospital. Gràcies filles per la vostra caritat generosa.
Dijous 21 de gener de 1999
amb Montserrat tornem a casa. M’estalviaré de recordar l’adaptació a la immobilitat de Montserrat, no s’ha pogut posar dreta fins al més de maig, ni les llargues hores de solitud, acompanyant-nos, l’una a l’altre. La manca de companyia familiar ens fa sentir la profunda solitud, dels qui no tenen a ningú que els arreli al món. Ens arrela, però. la gratitud de viure i la serena pau interior que va créixen cada dia.
D’en Rafel comentaré que s’ha jubilat. Aquesta primavera de 1999, complerts els 61 anys. S’acollit a la jubilació avançada que li oferia Autopistes. Està joiós de jubilar al despertador. Ha treballat 46 anys, ara gaudeix d’un merescut repòs i d’una bona economia, ens n’alegrem per ells. Els veiem poc, els lligams afectius cada vegada són més llunyans.
En comentar amb Montserrat els records de l’àvia Maria, pren una llibreta i comença a prendre notes, quan Montserrat prén un bloc i un llapis... Diu, que ha sentit tantes vegades les meves batalletes què les podria escriure i s’ha posat a l’ordinardor.
Barcelona, 5 de novembre de 2024. Carrer Trinxant, 144 2n2a. Ara és el moment de contemplar el compartit amb els pares. No pots passar per la Vida de l'altre, sense passar per la teva. Veiem la síntesi de tot plegat.
"Las Carencias"
Necesitaba
descubrir tres situaciones que se me repetían constantemente: médicos, terapeutas, sanadores, videntes...
Miedo, carencia de Dios....
Abriendo las Puertas de tu Interior
a)
Carencia de pareja estable.Todos los intentos habían sido traumáticos
Mi alma pedía una terapia no-dual, talvez en aquellos momentos usted no podía ofrecer nada más que lo que surgió. Una terapia dual dura que permitió la salida del resentimiento y el dolor a través de la relación que le ofreci. Confiaba en usted excesivamente.
b)
Negación a adaptarme al grupo social dominante en mi generación.
c)
Negarme a adaptarme a mi generación me llevo a un reiterativo y profundamente
traumático proceso quirúrgico. Las operaciones terminaban agravando más mi
imposibilidad de andar.
d/e)
La carencia económica conectada a la carencia de salud.
Rafael
Caro Ponte, por poner un nombre, se pueden poner otros, por ejemplo: Ramon Viladot?
Según me parece comprender ahora, abrió la terapia en dos niveles: el estrictamente
terapéutico y otro paralelo de colaboración en su trabajo de acompañante
espiritual a nivel de grupo y talleres, yo era su consorte espiritual,
establecer relaciones amistosas con sus consortes en el plano físico era la
propuesta de sanación. 
Observando con atención aquella situación, entiendo que me equivoqué. No supe enfocar la situación como si yo fuera hermana en espiritu de Rafael Caro.
Observando con atención aquella situación, entiendo que me equivoqué. No supe enfocar la situación como si yo fuera hermana en espiritu de Rafael Caro.
Tampoco
era eso lo que él facilitaba, más bien su enfoque era ponernos a las mujeres en
posición de pugnar por la entidad masculina. Le permití envolverme en aquel
juego.
No
supe alejarme rápidamente de aquella situación, Me quedé ahí sosteniendo
relaciones imposibles. Creía necesitar un esposo, un compañero para compartir
el camino de servició a Cristo.cegada por mi anhelo de convivir con una pareja masculina enfocada en la comprensión y práctica de la Sagrada Familia
Eterna. Expresar
con la pareja el humilde reflejo de ese amor. 
En la teatralización que Caro
enfoco en su concepto de familia, me tocó el papel espiritual. Yo debía
aprender a mirar, sostener, propiciar: yo no necesitaba nada. Seguramente mi
alma podía asumir esa realidad, pero mi vehículo físico reclamaba ser atendido.
Mi alma anhelaba expresarse a través del cuerpo físico. Soy el Eterno Femenino, sí, más en está dimensión he sido mujer.
Mis
relaciones estaban condicionadas por mi cuerpo egoico-espiritual. Absorbían mi alma y el
físico, lo rechazaban. Esto potenció que yo misma rechazase al cuerpo físico.
Así es mi respetado terapeuta, señor Rafael Caro Ponte, veinte años después de haber pedido su tratamiento ha surgido la respuesta: el perdón no-dual. Para perdonarme perdonar mi carecnia del masculino.
Mi alma pedía una terapia no-dual, talvez en aquellos momentos usted no podía ofrecer nada más que lo que surgió. Una terapia dual dura que permitió la salida del resentimiento y el dolor a través de la relación que le ofreci. Confiaba en usted excesivamente.
Le
di un exceso de confianza en detrimento de mi fe, de mi inocencia.
Le
antepuse a Dios, aunque en aquellos momentos no pude verlo.
En
el sentir que puedo ofrecer hoy definiría que entre mi alma y el Espiritu Creador "yo" havia interpuesto una cristalización emocional, así definiría al
cuerpo egoico que ha delimitado mis experiencias en esta vida, Teniaa miedo del miedo, tenia miedo del ego. 
Junio de 1994
Los
fundadores de Findhorn Eileen y Peter Caddy se habian separado amistosamente,
però no en acuerdo. Peter Caddy en junio de 1994 volvió a la Fuente por un accidente con el coche que él mismo conducia. Aquel año no pude plantearme volver a Findhorn el coste de la
terapia con Caro me limitaba aún más.
Rafel
Caro, me presentó a su esposa Carmen Alvarez, una de las compañeras del grupo que en
mayo de 1992, estubimos en Findhornd, Ella era su segunda esposa de la que se estaba separando, tenian una hija Paula, nacida en el 1986. Con su primera ex-esposa tenian un hijo David nacido en 1972.
Sin prisas però sin pausas Rafel Caro me permitió la entrda en su vida personal, hasta cierto punto¨él quería controlar o dirigir a los personajes de la situación que él mismo escenificaba.
De
las fantasias soñadas en éste periodo
queda claro referente la entrada 1994-1997 Un camí sense retorn,
No
creo que sea útil detallar más la tonteria en la que me permití envolver Pido perdón a
las "brujas o Brujulas", las mujeres sabias que siempre señalan hacia el
Norte.
El
efecto terapia con sanador no sanado, puede ser nefasto.
Des
de la primavera de 1994 hasta el noviembre de 1997 experimenté unas cristalizaciones alojadas en "mi mente" a
las que di identidad pues las creía ciertas.
En mayo-junio de 2012 se retoma el proceso para perdonarme el apego a la carencia de pareja. Bendigo toda situación expresada. Ciertamente la escenificación del ego-espiritual dual, es muy dolorosa. Talvez gracias a ello, llega el instante en que uno entiende que_"tiene que haber otra manera"
En mayo-junio de 2012 se retoma el proceso para perdonarme el apego a la carencia de pareja. Bendigo toda situación expresada. Ciertamente la escenificación del ego-espiritual dual, es muy dolorosa. Talvez gracias a ello, llega el instante en que uno entiende que_"tiene que haber otra manera"
En la foto la Amada Maestra de Maestras: Rosa Maria Winn.Mayo 2012-2014
enlace a 2012 Solitud i Coral
No crec que aquesta feixuga història l’hi pugui interessar a ningú, però si més no, ella es distreu, i jo el parlar del viscut me’n sento alleujada, com si m’ho mirés des d’una altre perspectiva.
Res del viscut té tanta importància i, alhora tot en té, perquè el nostre dia ens mostra la capacitat d'estimar-nos i estimar que tenim. Si no ens estimem i respectem, tampoc estimo i respecto l'altre.
Dimecres 24 de juny de 1999
Ma Pilar Belart Tomas, veïna del passatge Josep Llovera, ens convida a dinar, a casa seva, el dia de Sant Joan. Hi anem en transport subvencionat per l’Ajuntament. Montserrat ha aconseguit la tarja de transport adaptat per a discapacitats. Avui, tornem a la casa on al llarg de vint-i-dos anys em treballat de porteres. D’aquests anys ens han quedat amistats i un profund respecte mutu per a tots els veïns.
L’hi han concedit un curs de reciclatge de «teletreball» en un centre que reinsereix discapacitats al món laboral. La teòrica la farà el juliol i les pràctiques el setembre i va amb el transport adaptat de l’ajuntament.
ens visiten les famílies Margarit i Mas. El pis els agrada, encara no hi havien estat, entre l’ambaràs i part d’Anna, l’operació de Trinitat l’any passat, déu ni do de més amables.
Com podeu veure, Anna s’ha convertit amb una dona plenament adulta.
No ens en sortim de fer sortir a Trini i Pepito en cap fotografia.
Abans Montserrat ens arribava a tots el fons del cor i ens feia treure els sentiments a fora, però ara està ressentida amb tot el que viu, i no ens arriba el seu amor com abans, no es dóna a l’entorn.
Montserrat es prepara per fer les pràctiques el setembre. Fem números i demanem a Rafel i Teresa s’hi ens poden pujar a Montserrat. Per encert en arribar trobem cel·la per dues nits.
Tornem dijous 15.
Ets valenta Gemma, et desitjo força i sort, i sobretot el suport de la teva família: que necessites més que mai. Teresa però, té clar que li ha de donar tot el caliu que Gemma necessita ara.
Hi anem amb ells, hem dinat al self-servi, Teresa ha volgut pagar ella. Em sap greu, m’agradaria poder convida’ls, ho accepto perquè sé que afortunadament disposen de benestar econòmic.
Gemma està passant uns moments difícils, es separa d’en Noe.
Del retrobament amb el Santuari, que en puc dir, gratitud, per haver pogut sortir de la porteria, per aquest pis on vivim, per aquest balcó obert a la vida, on hem recreat la nostra casa espiritual, el nostra Montserrat d’avui. .jpg)
La retrobada amb l’espiritualitat, religiosa és laboriosa. Enguany no ens hi veurem amb la família Riera-Rossell, ells ja hi han acabat l'estada.. Per ells la vida també ha fet un tomb, el germà d'en Pau, l'Isidre ja ha tornat a la Llum
.jpg)
La retrobada amb l’espiritualitat, religiosa és laboriosa. Enguany no ens hi veurem amb la família Riera-Rossell, ells ja hi han acabat l'estada.. Per ells la vida també ha fet un tomb, el germà d'en Pau, l'Isidre ja ha tornat a la Llum
El retrobament amb la muntanya, ens obliga a acceptar la manca de capacitats que tenim. Què hi farem. riginal, en Pau està força delicat i Maria ja no sap com pregar. Que la Verge Bruna ens Il·lumini a tots Maria.
Ens retrobem amb el pare Juame Badia, a Coordinació Pastoral, el pare Jaume ens explica que el matí del dia de Sant Pere, el pare Ricard que s'ocupà al llarg de molts anys de la cova, ens ha deixat per retorna al Etern Silenci dels Pares Inmanifestats.
Descansi en la Llun del Crist, quí fa molts anys que es un "llumet" que sempre il·lumia. Gràcies pare Ricard, per la vostra callada pregària.
No veurem més al pare Ricard, tampoc tornarem a la cova, en l'estat de Montserrat és impensable que pugui fer el camí de l'estació del funy fins a la cova. Tampoc jo hi puc baixar, ja m'he fet molt iaia i les meves cames no donen per fer un camí tan esglaonat.
Bé, l’agost celebrem el 48è aniversari de Montserrat, Rosa i Conxita, així com Carolina i Ma del Pilar, s’ho munten i porten el dinar fet, nosaltres parem taula.
Descansi en la Llun del Crist, quí fa molts anys que es un "llumet" que sempre il·lumia. Gràcies pare Ricard, per la vostra callada pregària.
No veurem més al pare Ricard, tampoc tornarem a la cova, en l'estat de Montserrat és impensable que pugui fer el camí de l'estació del funy fins a la cova. Tampoc jo hi puc baixar, ja m'he fet molt iaia i les meves cames no donen per fer un camí tan esglaonat.
Gràcies estimades per no oblidar-nos.
Montserrat va aprovar el curset de teòrica amb nota mitjana, suficient per fer poder les pràctiques pel setembre.
Expresar l'afecte rebut de Carolina Coutier, i la seva entrega i confiança en que Montserrat tornaria a treballar i sortiriem endavant, només ho puc expressar exposant aquestes mostres del temps i atenció que ens va dedicar, Hi ha fotografies però a diari ella telefona per donar "bones notícies" .
Ella diu que cal destacar les "bones notíes" perque les altres ja ens les recorden continuament, tots els mitjans d'informació i la major part de les persones del nostre entorn.
Cal dir que Carolina en sí mateixa és una bona notícia. Gràcies amiga per la teva senzillesa.
Montserrat va aprovar el curset de teòrica amb nota mitjana, suficient per fer poder les pràctiques pel setembre.
Expresar l'afecte rebut de Carolina Coutier, i la seva entrega i confiança en que Montserrat tornaria a treballar i sortiriem endavant, només ho puc expressar exposant aquestes mostres del temps i atenció que ens va dedicar, Hi ha fotografies però a diari ella telefona per donar "bones notícies" .
Ella diu que cal destacar les "bones notíes" perque les altres ja ens les recorden continuament, tots els mitjans d'informació i la major part de les persones del nostre entorn.
Cal dir que Carolina en sí mateixa és una bona notícia. Gràcies amiga per la teva senzillesa.
De la nostra Montserrat també podem donar bones notíces, Quan engegui el setembre començarà la part pràctica del curs de reinserció. Mentrestant s'està preparant a fer pràctiques a l'ordinador, perque en la nova feina hi haurà de treballar, 
Està totalment dedicada a l'ordinador, passant les meves notes de vida i el que li arriba de la relació que té amb Rosa Pacheco, sobre el tema d'en R. Gere.
El dia 31 d'agost 1999: celebrem a casa l'aniversari de Carolina, la millor amiga que la vida em regala en aquest moment, ella em fa sentir que cal sostenir la confiança en Déu, en aquest Déu que no té imatge, ni forma,ni temple limitant, ni religió que el pogui explicar, ni il·luminat o il·luminada que ens el pogui fer veure per un preu raonble o inversemblant.
Gràcies Carolina per la teva generosa honestetat.
Una paraula d'amor i gratitud per en Joaquim, el qui fou parella de Carolina i que no vam poder conéixer per que va Tornar a la Llum de l'Origen cap el 1990
Les bones notícies que agraden a Carolina!
A casa, ara ve una noia a fer-hi la nateja, on nosaltres no podem arribar. Les meves nebodes, ens ajuden, els primers temps fen-se càrrec del seu cost. Va ser un temps inesborrable, temps en que les filles d'en Joan, Glòria, bàsicament, ens van voler acompanyar i alhora descobrir com havia viscut jo al seu pare i el recordem avui Montserrat i jo. Gràcies filles pel vostra respecte.
Amb els veïns compartim vida!
A casa, ara ve una noia a fer-hi la nateja, on nosaltres no podem arribar. Les meves nebodes, ens ajuden, els primers temps fen-se càrrec del seu cost. Va ser un temps inesborrable, temps en que les filles d'en Joan, Glòria, bàsicament, ens van voler acompanyar i alhora descobrir com havia viscut jo al seu pare i el recordem avui Montserrat i jo. Gràcies filles pel vostra respecte.
Joan Blanques, 68, pl. Juny 1956 - gener 1959
Tanquem el setembre evocant els nostres veïns
Encarnació Agustina ens envia per correu aquesta fotografia, que l'hi ha fet el seu fill, Juma, (Josep).
Ella telefona sovint quan li sembla que fa massa dies que no ho faig jo. Gràcies Encarnació tú sempre m'has ajudat a sostenir la família que som: tú ens vas viure quan viviem a Joan Blanques com una família. Mai ens vas jutjar, només deis que nosaltres erem la família que tú volies fer amb el teu Josep.
Josep Llovera, 13 porteria. Agost 1975 - març 1998
Ella telefona sovint quan li sembla que fa massa dies que no ho faig jo. Gràcies Encarnació tú sempre m'has ajudat a sostenir la família que som: tú ens vas viure quan viviem a Joan Blanques com una família. Mai ens vas jutjar, només deis que nosaltres erem la família que tú volies fer amb el teu Josep.
Josep Llovera, 13 porteria. Agost 1975 - març 1998
Fotografies de Carolina amb Chiki i Nina, els seus companys estimats de "quatre potes! També ens alegra el cor, veure el passatge Josep Lloveran amb la portalada de la torre en vivia Rosa Balague i el senyor Emili, el seu marit, en Jordi i Emili, els seus fill.
No es veu la portalada de casa, la que es veu el número 11 on viuen a la porteria, Carmen Escartín i el seu fill Francisco, el Paquito o el "paquete" com li deiem a casa quan va neixer el 16 de febrer del 1978. El seu pare, en Paco Paul, ha mort fa poquet, descansa en la Pau del Crist que és la que et cercava, Paco, bon amic. Ens reveurem en un altre espai ple de llum i esperança en Déu. Hem assenyalat els veïns amb qui més o menys ens continuarem relacionant.
Hep, veiem que l'Ibiscus que ens va regalar el senyor Girò, que vivia a l'entresol, 2n del passatge Josep Llovera, ens va regalar. És a dir, aquest Ibiscus s'ha fet a la galeria de la porteria.
Bones notícies! Octubre 1999
El dia 5 d'octubre Montserrat ha començat a treballar de "Teleoperadora" a l'empresa Sertel, una empresa que reinsereix discapacitats, i que està sostinguda per capital de l'Once i de Renfe. Gràcies a Déu que la veig contenta.
Aquesta tardor Barcelona inaugura el nou Liceu.
A finals d’octubre anem a veure zarçuela «Marina» al teatre Apolo. Plou a bots i barrals, gaudim remullant-nos, com tantes vegades hem fet anys enrera.
El novembre 1999 arriba nevat, aquestes fotografies són del dia 5, d’aquí a un parell de setmanes compliré 85 anys. En aquesta fotografia, com en d’altres veiem l’expansió del balcó de casa, ell és l’autor d’aquest passeig per la memòria de dies passats. ´
Bones notícies! Octubre 1999
El dia 5 d'octubre Montserrat ha començat a treballar de "Teleoperadora" a l'empresa Sertel, una empresa que reinsereix discapacitats, i que està sostinguda per capital de l'Once i de Renfe. Gràcies a Déu que la veig contenta.
Aquesta tardor Barcelona inaugura el nou Liceu.
A finals d’octubre anem a veure zarçuela «Marina» al teatre Apolo. Plou a bots i barrals, gaudim remullant-nos, com tantes vegades hem fet anys enrera.
Contemplant aquest espai el cor se’n va cap els temps en que disposava de tota la vida per fer camí. Quan amb el pare seiem a sota al salze de la vinya, tot berenant.
La possible parella ha fet figa. Ino en té prou amb relacions esporàdiques. Una vegada ha vist que Montserrat treia la força per aprendre les noves tècniques que li permetran sortir endavant, Ino s'ha fet fonedís.
Adeu i gràcies per la teva presència.
A la nostra Montserrat li ha costat molt d'acceptar que ell no vol estar a la seva vida, Primer es va rebel·lar, com ha fet sempre. És el seu punt més feble, rebel·lar-se al present tal com és.
A la nostra Montserrat li ha costat molt d'acceptar que ell no vol estar a la seva vida, Primer es va rebel·lar, com ha fet sempre. És el seu punt més feble, rebel·lar-se al present tal com és.
Com el seu pare hi lluita en contra i s'hi destrossa.
Avui, Montserrat em regala una llarga conversa. Ha comprès que Ino no li dóna espai en la seva vida, i que hi té tot el dret. Monts vol entrar a l'any dos mil amb una mirada d'esperança i lliura de cap expectativa de parella. Accepta i comprèn que tal vegada en aquesta vida crear una família no està en el seu camí. Li destiia a Ino de cor tota la llibertat que li cal.
Festes de nadal 1999!
Abans de nadal, Trini i Pepito han vingut a veure’ns amb l’Albert. Porten la felicitació de nadal i un calendari del 2000. Trini gaudeix a cor que vols del seu nét, fa goig veura’ls jugar. Donen gràcies a la vida per aquesta felicitat filla, i gaudeix-la, ara i aquí.
Gràcies a la vida per l’amor acollit amb gratitud.
Aquí tenim el calendari fet al poble de Sant Esteve: és dedicat a la mainada: de la generació del 2000!
Aquest és un petit homenatge a la nostra família de Sant Esteve, per a tots, els més propers i els que poc a poc, al llarg dels anys han anat quedant més allunyats degut a les circumstàncies, són més lluny, però no oblidats, encara que ens manca el caliu de proximitat què és el quí dona vida .
aquí hi veiem els papàs i mamàs d'aquesta generació tan xiroia del calendari del 2000!
Avui, Montserrat em regala una llarga conversa. Ha comprès que Ino no li dóna espai en la seva vida, i que hi té tot el dret. Monts vol entrar a l'any dos mil amb una mirada d'esperança i lliura de cap expectativa de parella. Accepta i comprèn que tal vegada en aquesta vida crear una família no està en el seu camí. Li destiia a Ino de cor tota la llibertat que li cal.
Abans de nadal, Trini i Pepito han vingut a veure’ns amb l’Albert. Porten la felicitació de nadal i un calendari del 2000. Trini gaudeix a cor que vols del seu nét, fa goig veura’ls jugar. Donen gràcies a la vida per aquesta felicitat filla, i gaudeix-la, ara i aquí.
Gràcies a la vida per l’amor acollit amb gratitud.
Aquí tenim el calendari fet al poble de Sant Esteve: és dedicat a la mainada: de la generació del 2000!
aquí hi veiem els papàs i mamàs d'aquesta generació tan xiroia del calendari del 2000!
Tan de bo aquesta mainada facin un món similar al dels seus pares, que no és perfecte, però és plè de vida, esperança i esforç de comunicació..Endavant ara i aquí.. No doneu mai lloc a silencis que us facin perdre el goig de viure... Que el respecte sigui la vostra senyera.
Els nadals de 1999
Els nostres nadals d’enguany són estranys, Montserrat ha treballat el dis de Sant Esteve, Cap d’any i Reis, va bé pels diners. però se’ns fa estrany, torna a començar com fa molts anys, quan treballava a la pastisseria. Res de nou sota el cel. Níngú, llevat de la família de Sant Esteve, es recorda que una estona de companyia s’agreix, quan Montserrat és a treballar, normalment estic sola.
No hi fa res, hi estic acostumada..Però amb tantes hores de silenci se’m escalfa al cap i acabo fent reflexions com aquesta..Som el que tenim...però... tenim allò que Som? El creador és la seua creació?
Els nadals de 1999
Els nostres nadals d’enguany són estranys, Montserrat ha treballat el dis de Sant Esteve, Cap d’any i Reis, va bé pels diners. però se’ns fa estrany, torna a començar com fa molts anys, quan treballava a la pastisseria. Res de nou sota el cel. Níngú, llevat de la família de Sant Esteve, es recorda que una estona de companyia s’agreix, quan Montserrat és a treballar, normalment estic sola.
No hi fa res, hi estic acostumada..Però amb tantes hores de silenci se’m escalfa al cap i acabo fent reflexions com aquesta..Som el que tenim...però... tenim allò que Som? El creador és la seua creació?
La nadala de la Família Mas-Margarit m'acaba les cabòries. Aquí tenim l'Albert la nova generació que puja a casa de Trinitat i Pepito.
La felicitació ja està gargotejada per ell, la seva mare, Anna, el fa escriure a la Matilde, talment com feia ella quan era una nena, les meves nenes, les filles de Trinitat i Pepito, gràcie fills, per a compartir amb mi la tendresa de viure. Gràcies.. Hep, i també els torrons que ens vau regalr per celebrar al nadal. Fills: gràcies.
La felicitació ja està gargotejada per ell, la seva mare, Anna, el fa escriure a la Matilde, talment com feia ella quan era una nena, les meves nenes, les filles de Trinitat i Pepito, gràcie fills, per a compartir amb mi la tendresa de viure. Gràcies.. Hep, i també els torrons que ens vau regalr per celebrar al nadal. Fills: gràcies.
Som a l'any 2000!
Gràcies a la vida per arribar el 2000¡
El Nadal d’en Gerard
Cap a la primavera un dia em van venir a veure Rafel i Teresa i em van regalar aquesta fotografia de nadal d’en Gerard. S’està fent un noi seriós, assenyat i rialler.
Què la felicitat sigui sempre en el teu cor Gerard.
Què la felicitat sigui sempre en el teu cor Gerard.
Feliç any 2000 Gerard I família.
Entrevista Ramon Calduch
Diumenge 12 d'abril del 2000.
Un jove periodista que fa un programa setmanal de la Sardana a ràdio Tarragona, organitza un homenantge a Ramon Calduch. En Ramon va fer el Servei Militar a Tarragona i allí va començar la seva carrera com a cantant.
Cinquanta-dos anys més tard rep aquest homenantge dels "tarragonins", que tan l'admiren i tanta vida artística li han donat contractant-lo d'ací i d'allà per tot Tarragona, fet extensiu a tot Catalunya que ha tingut amb en Ramon la veu per les seves hores de ball, de romantícisme, i d'enyorances de pàtria. Aquesta fotografia és del "Show de las 2", possiblement de 1963 o 1964, era una programa que s'emrtia de dilluns a divendres i presentava Joaquin Soler Serrano. 
Temps era temps. Tornem a l'any 2000. Vam veure aquest programa amb la mare, va ser dur veure el procés d'envelliment que s'enduia el Ramon que vam coneixer. En aquell temps em va costar acceptar, que viviem ben a prop dels nostres amics Calduh-Mayol, per veure el deteriorament d'en Ramon que fou mot ràpid. Fotografia del prograqma. 
Entrevista Ramon Calduch
Un jove periodista que fa un programa setmanal de la Sardana a ràdio Tarragona, organitza un homenantge a Ramon Calduch. En Ramon va fer el Servei Militar a Tarragona i allí va començar la seva carrera com a cantant.
Diumenge 23 d'abril i Pasqua
Al carrer hi ha festa El dia de Pasqua es dona la mà amb Sant Jordi, a Catalunya festa grossa, Pasqua, llibre, vacances de primavera. Amb Pepito i Trinitat quedem d’acord, com en els vells temps i anem a dinar els quatre a la barceloneta. 
Ens trobem, al passeig de Joan de Borbó. Ells però el matí van a visitar el Palau de la Generalitat, com tantes vegades havíem fet amb Montserrat. De la visita porten un llibret que han agafat per nosaltres: aquí una mostra.
Primavera 2000! Una història de roses
El barri del Camp de l'Arpa, la setmana del 23 al 27 d'abril hi ha festa grossa. Celebren els Patrons de Catalunya i del Barri. Dels comerciats del dit "Eix Maragall" Des que va morir Alfons Montserrat i jo ens hem acompanyat com hem pogut, no n’hem sabut més Fotografies del Parc de les Roses, o al Parc Cervantes, Montserrat i jo hi haviem passejat molt, ara però cada passeig per a Montserrat es un gran esforç, ni que hi gaudeix quan l'estem fent. Déu meu, cap on ens guies? Els últims anys, ens hem adonat que fa temps començàrem una recerca incansable de l’Origen. Bella recerca, però profunda i solitària.
El barri del Camp de l'Arpa, la setmana del 23 al 27 d'abril hi ha festa grossa. Celebren els Patrons de Catalunya i del Barri. Dels comerciats del dit "Eix Maragall" Des que va morir Alfons Montserrat i jo ens hem acompanyat com hem pogut, no n’hem sabut més Fotografies del Parc de les Roses, o al Parc Cervantes, Montserrat i jo hi haviem passejat molt, ara però cada passeig per a Montserrat es un gran esforç, ni que hi gaudeix quan l'estem fent. Déu meu, cap on ens guies? Els últims anys, ens hem adonat que fa temps començàrem una recerca incansable de l’Origen. Bella recerca, però profunda i solitària.
La pregària, el silenci, el treball a l'ordinador fent aquest vell reconta d'unes vides senzilles i viscudes, l'obre a comprendre i poc a poc la capacitat de donar-se a la compasió reneix en ella. 
Si, Montserrat la vida és bella i fugissera com aquestes roses. S'han de guadir en el moment que són florides, acceptar que es merceixen, recollir-les i una vegada natura morta transformar-les en adop.
Juny 2000. Al Santuari de Montserrat hi ha canvis. L'abat Sebastià Bardolet i Pujol, que es feu càrrec de l'Abaciat el 1989, ha renunciat a semblança de l'Abat Cassià Just, per deixar pas als aspirants més joves.
És nomenat Josep Soler i Canals, nascut a Santa Eugènia de Ter el 13 d'agost de 1946. Montserrat dons es prepara per una nova etapa. La proposta és que el nou Abat sigui presentat l'onze de juny dia de Sant Benet.
Agost 2000! Celebrem els 49 anys de Montserrat, i el goig amb el que treballa.
És un bon moment per la nostra Montserrat; ho fem a casa, amb les nostres amigues, Rosa Balaguer, Conxita Piera; la fotografia la fa Carolina Coutier. Gràcies estimades.
Les nostres amigues ens acompanyen a celebrar el ressorgiment de la nostra vida, poc a poc tot es va enfocant cap a l'alegria de viure, treballar, fer camí en definitiva.
Bones notícies Carolina: vam acabar de tornar els diners a Rosa Soler, amb l'ajuda de les pagues dobles d'estiu. Ja no debem diners aningú. Gràcies a Déu sian donades. Amén.
Dimarts 22 d'agost del 2000: dinar de carmanyola a "Les Planes" amb Ma del Pilar Bellart Tomas. La nostra veïna de Joeep Llovera. Vam fer una passejada bonissima. Vam acabar el dia menjant un gelat el costat de casa, sí, sí a L’angelo’s.
Gràcies Ma del Pilar. Hi ha dues fotografies més fetes tornant cap a casa baixant per la carretera del Tibidabo, que les veurem més endavant.
Carolina segueix ben a prop nostra, enguany també celebrem el seu aniversari juntes a casa. al cap d'unes setmanes ella ens va obsequiar amb les fotografies fetes.
Gràcies Carolina per fer més passadors els meus dies.
Ets tú qui, pràcticament em telefones cada dia per donar-me la bona notícia de que te'n recordes de nosaltres.
Divendres 8 al dilluns 11 de setembre del 2000 De nou la Mare Eterna ens acull en el seu Jardí de Montserrat: això sí, una mica mullat.Santa Maria: pa de cada dia!
A casa volem anar recuperant la relació amb el nostre Montserrat. Ara les situacions han canviat. La família Riera-Rossell i va, com sempre a l'agost, per la festa de l'Assumpta i passen uns dies.
Nosaltres però de moment en aquestes dates no hi podem ser. Les hem de acomodar a les vacances de Montserrat.
Dissabte 10 de juny del 2000.
Greus inundacións al baix Llobregat.
Greus inundacións al baix Llobregat.
El Santuari de Montserrat es veu afectat per una greu allau d'aigua i fang els danys materials són incalculables. Afortunadament no hi ha danys personals.
La celebració del càrrec del nou Abat es retarda fins al 13 d'agost del 2000.
Cal arremangar-se germans!
Cal arremangar-se germans!
En aquests moments la pregària una vegada més és demanar a Déu que miri els seus fills monjos.,
Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres!
Agost 2000! Celebrem els 49 anys de Montserrat, i el goig amb el que treballa.
És un bon moment per la nostra Montserrat; ho fem a casa, amb les nostres amigues, Rosa Balaguer, Conxita Piera; la fotografia la fa Carolina Coutier. Gràcies estimades.
Bones notícies Carolina: vam acabar de tornar els diners a Rosa Soler, amb l'ajuda de les pagues dobles d'estiu. Ja no debem diners aningú. Gràcies a Déu sian donades. Amén.
Gràcies Ma del Pilar. Hi ha dues fotografies més fetes tornant cap a casa baixant per la carretera del Tibidabo, que les veurem més endavant.
Gràcies Carolina per fer més passadors els meus dies.
Ets tú qui, pràcticament em telefones cada dia per donar-me la bona notícia de que te'n recordes de nosaltres.
Divendres 8 al dilluns 11 de setembre del 2000 De nou la Mare Eterna ens acull en el seu Jardí de Montserrat: això sí, una mica mullat.Santa Maria: pa de cada dia!
Som a Montserrat, tenim nou Abat, el pare Josep Ma Soler i Canals nascut a Santa Eugènia de Ter, Girona, el 13 d'agost de1946.
Va entrar al monestir l'any 1970, ell tenia vint-i-quatre anys. Les estades a Montserrat amb la mare, vam arribar una mica més tard. Quan vam anar veien aquell jove monjo el vam sentir com un duplicat físic del meu germà Rafel, i deixo clar que físic, perquè a Rafel tot el que fa olor de sagristia al fa sortir corrent.
Que Pare/Mare Etern sigui sempre amb tu Abat Soler.
Que Pare/Mare Etern sigui sempre amb tu Abat Soler.
La comunitat va recuperant el ritme, el sistema Montserratí és molt dinàmic i els monjos saben redreçar ràpidament les situacions
. Cal posar-se a treballar per redreçar les runes que ha deixat el temporal de juny.
. Cal posar-se a treballar per redreçar les runes que ha deixat el temporal de juny.
La majoria d'edificis van quedar inundats, amb la cual cosa les botigues ara són una carpa davant la cafeteria que trobem quan deixem avall el passeig de l'escolania. Allà Montserrat m'ha comprat una Mare de Déu de fusta de til·ler. Gràcies Mare perquè vols honrar la nostra petita casa. 
Després tot el que hem viscut ha
sigut molt ràpid, però viscut poc a poc tal com ens podem moure nosaltres en
aquest present.
A finals de setembre Montserrat es luxa el maluc dret i el Doctor Sancho-Navarro la immobilitza, fins a la propera operació.
Rafel pateix un vessament cerebral,
que el té ingressat, gairebé un més, a la clínica Adelfos, se’n surt: gràcies a
Déu i a les atencions de Teresa que no l’ha deixat ni un moment...Teresa s’ha
fet responsable de la seva família.
Octubre del 2000
Arribem a un acord amb l’administrador de Patrimoni de Sant Pau, la finca on vivim pertany a l'Hospital de Sant Pau. El senyor Antonio Rodriguez Clemente n'és l'administrador.
Ens ha donat tota mena de facilitats per convertir els esglaons de l’entrada de la finca en una rampa que facilitarà l’accés a Montserrat que comença a sortir el carrer en cadira de rodes.
M’he sumat el festival, se m’ha
lesionat el genoll esquerra i el Doctor Iglesias m’operava el 21 d’octubre a la clínica Corachan. Ha
anat molt bé. Gràcies a Rosa Balague, Mercè Balauder, Teresa Segarra, com
sempre fent-nos costat. També Núria, Roser, Glòria i Joan...
Els veïns del barri ens han
facilitat molt el dia, dia. Gràcies a Neus, la noia de la consergeria, Mercedes i Pepe, els veïns del 3è 4ta. A tots els qui de prop o de lluny ens mirem amb respecte i bona voluntat.
Diumenge 19 de novembre del 2000, celebrem el sant d'Albert
Mas, en Xavi, ens ha vingut a buscar i en Pere ens torna a casa. Gràcies fills.
Així amb unes paraules senzilles hi ha contingut tot l'amor i amistat que al llarg dels anys s'ha expressat amb la nostra relació amb la família de Sant Esteve. Per cert aquesta fotografia és feta al pis de Martorell on de moment viuen Anna i Xaveir.
No ho sabíem en aquells moment ni hi haurien més festes amb Trini i Pepito.
Així amb unes paraules senzilles hi ha contingut tot l'amor i amistat que al llarg dels anys s'ha expressat amb la nostra relació amb la família de Sant Esteve. Per cert aquesta fotografia és feta al pis de Martorell on de moment viuen Anna i Xaveir.
No ho sabíem en aquells moment ni hi haurien més festes amb Trini i Pepito.
He acompanyat a Montserrat a la consulta de l’Hospital de Sant Rafel, del Doctor Ramon Viladot Pericè, per veure si ell ens donava una solució més ràpida... Sabeu el què més m’ha impressionat, doncs l’afecte que li ha fet a Montserrat veure les seves primeres radiografies, les d’aquell temps, em diu: mare. jo tenia femurs¡ Si, l’any 1978 Montserrat tenia femurs, caminava bé i ens agradava caminar juntes.
El doctor Viladot proposa a Montserrat un transplantament de pelvis, gener del 2001 hi ha a Barcelona un congrés de Traumatòlegs de tot el món.
La cita pel gener del 2001. Ens obrim a parlar d'aquesta gestió amb Rosa Escalè la terapeuta responsable de Montserrat a l'Hospital de Sant Pau. La seva resposta càlida i acollidora:"donem uns dies Montserrat, en parlaré submergidament amb el doctor Sancho" Rosa Escalè ens telefona abans de nadal, per dir-nos al resutat de la seva gestió, que li presenta al doctor Sancho com una pregunta perdosal d'ella. "El doctor Sancho participa en aquests Congrès però no hi vol entrar a Montserrat perquè els transplantaments de pelvis és una cirurgia que es comença a fer ara, no vol aquest risc per a Montserrat" Gràcies Rosa¡ Gràcies doctor Sancho pel seu respecte per a la seva pacient: gràcies¡
Montserrat ja porta tres mesos i mig de baixa. No es rebel·la però li veig el sofriment en els llargs silencis que compartim.
Els passem soles a casa. El dia de Nadal a la televisió vam veure-hi ‘Qué bello es vivir’ És cert, viure és bell¡
Només Déu sap el misteri del fet de viure!
A casa dinem un dia amb Carolina i un altre amb Rosa Balague.
Acompanyat de Teresa, Rafel surt al carrer, es va recuperant.
Montserrat i Carolina s'ho expliquen!
A Carolina li sembla que no pogui ser que tornem a estar vivint l'espera d'entrada a quirofan, tot aturat de nou.
Certament és aquesta duresa la vida?
Carolina tampoc ho assimila.
Gràcies amiga per estar ben a prop.
Les llums del passeig des del nostre menjador. Montserrat em fa el retrato el darrere hi tinc el pessebre. Gràcies a la Vida per aquests dies de joia compartida amb tú filla.
enllaç a