Dels
catalans sempre sereu Princesa,
dels
espanyols Estrella d’Orient,
sigueu
pels bons pilar de fortalesa,
pels
pecadors el port de salvament. enllaç a Sirio: Universo de Amor
Comencem l’any 2001
Abans de reis, ens assabentem que Trinitat s’enfronta a un càncer irreversible. Assumpta i Pere ens venen a veure i passen un vespre amb nosaltres viuen el dolor de la
malaltia de Trinitat. Volem fer confiança amb la curació de Trini, però, no
sembla senzilla la possibilitat d’aquesta sanació. Trini està molt ferida, sempre callada no obre el seu dolor a ningú i aquest tancament els enfonsa a tots. Verge de Montserrat pregueu amb nosaltres.
A la fi, arribem a casa..
El dia 16 Montserrat ingressava Sant Pau, per ésser operada, de nou, el 17 de gener del 2001. Aquí quatre ratlles que va escriure’m abans d’ingressar: «Sòc feliç, estic apunt d’ingressar Sant Pau, demà el Doctor Sancho-Navarro m’operarà i començarà una nova etapa en la meva vida... Mare aquesta nova etapa la voldria compartir amb vostè, si més no, una temporada. Cuidat mareta... Ja ho veuràs d’aquí a dos dies tornarem a prendre el sol, en el nostre balcó de Trinxant... T’estimo mare... Us estimo amics»¡
L’han operat el 17 de gener, el dia 29 era reoperada, degut a una infecció per virus de quiròfan... aïllada a l’Hospital durant 21 dies en sortir el 23, de febrer del 2001... amb una fèrula a la cama dreta degut a la reactivació de la paràlisi de ciàtic...
Pel març o l'abril de 2001, Trinitat ha tornat a ser ingressada a clínica del Remei, pateix uns forts dolors, ella desitja morir...No ens deixis, Trini, la meva Trini, la nostra Trini 
Hores de silenci acompanyant-nos amb paciència, hores de síntesis revisant el passat i acceptant aquest present com a fruït d’aquest passat que no s’ha pogut realitzar i ens a deixat una greu lesió física: l’impotència de caminar i anar endavant amb goig de viure l'alegria compartida...
Hores de silenci acompanyant-nos amb paciència, hores de síntesis revisant el passat i acceptant aquest present com a fruït d’aquest passat que no s’ha pogut realitzar i ens a deixat una greu lesió física: l’impotència de caminar i anar endavant amb goig de viure l'alegria compartida...
Cal deixar-ho anar tot i entregar-se al Crist.
Montserrat ha dedicat la seva vida a la recerca de la seva llum interior, llum que vol compartir amb mi, ni que em costa força de comprendre el que diu a casa hi ha pau i tendresa, i això sí que ho comprenc. Imatge d'Annie Lauro. "Bodhittsava"
La rampa de l’entrada de la finca...El terrabestall de fer la rampa a l’entrada ha estat força dur. Però ho hem aconseguit. L’administrador de Sant Pau, ens ha donat tota mena de facilitats.
Aquí tornem cap a casa sortint del Cap Maragall. D’aqui vaig sortir amb Montserrat als braços, fa 50 anys.
Mercè Balauder i Ma Teresa Segarra, s’han mogut tot el que han sabut per assabentar-nos d’ajudes que podíem demanar a l’administració pública i, també, ens han gestionat la recerca i entrega de documents.
Pel maig ja gaudim d’una rampa d’allò més lluida. Ens l’hem guanyada Ara faltar saber si ens concediran les ajudes demanades.
Pel maig ja gaudim d’una rampa d’allò més lluida. Ens l’hem guanyada Ara faltar saber si ens concediran les ajudes demanades.
Quinze d’agost del 2001 Montserrat fa cinquanta anys Ho celebrem dinant al restaurant del barri el «Bierzo», amb les companyes de treball d’ella, Fina Ruiz, Asumpta Amils i Ma Teresa Aguado. Gràcies pel vostre afecte. Les fotografies que em fet d’aquest dia, en revelar el carret, els clixés surten negats. Verge de Montserrat pregueu per nosaltres. 
Setembre 2001, pugem al Santuari de Montserrat, ho fem amb el tacxi d'en Marcel·lí, també ens tornarà a casa d'aqui a uns dies. Montserrat camina apoiant-se amb caminadors. L’estrena va bé, els caminadors li donen seguretat.
El dia onze de setembre, després de dinar, jo rentava els plats, quan la televisió va donar la notícia del terrible atemptat a les «Torres Bessones» de Nova York.
A l’hora de vespres les campanes del Santuari toquen a morts. Verge de Montserrat: pregueu per nosaltres. He viscut prou, com per tornar a viure la follia humana.
A l’hora de vespres les campanes del Santuari toquen a morts. Verge de Montserrat: pregueu per nosaltres. He viscut prou, com per tornar a viure la follia humana.
En aquesta estada a Montserrat pregeum, també per en Pau Riera que ha retornat a la Casa Gran. Descansa en la Pau de la bonessa que ens has regalat a tots els qui t'hem estat aprop Pau. Sempre serem U en el Cor Etern.
Aquí tornem cap a casa sortint del Cap Maragall. D’aqui vaig sortir amb Montserrat als braços, fa 50 anys.
Em fa alegria, viure en aquest barri. Gràcies a la Misericòrdia de la vida, per aquests anys de vellesa feliç.
La felicitat que tinc no es compra a les botigues, la dóna Déu que t’abraça en la seva Misericòrdia Infinita.
Montserrat a treballar l’1 d’octubre 2001
Té però l’ajuda de les seves companyes de treball. La manera oberta de treballa de Montserrat i la facilitat que té per fer la feina agradable i senzilla li aporta caliu i acolliment entre els companys de treball.
Octubre 2001 Trinitat està greu. Està ingressada a la clínica del Remei, la vaig a veure jo sola, Montserrat no es veu capaç de fer-hi front.
La felicitat que tinc no es compra a les botigues, la dóna Déu que t’abraça en la seva Misericòrdia Infinita.
es reincorpora a Sertel, ha fet un any de baixa laboral. Fa horari de tarda de 15 a 22. Té concedit transport adaptat d’anada i tornada. Aquest mes la feina li és força feixuga, diu que no se’n recorda de res, i ha de fer el mateix esforç que si tornés a començar.
Octubre 2001 Trinitat està greu. Està ingressada a la clínica del Remei, la vaig a veure jo sola, Montserrat no es veu capaç de fer-hi front.
Adéu Trinitat Trinitat Rossell Torrens nascuda el 13 de maig de 1940, ha tornat a l’Origen de l’Amor i la Vida.
Ingressada des del 9 d’octubre a la clínica del Remei.
No n’ha sortit. Mor el dia 7 de novenbre del 2001.
Hem fet acta de presència en l’enterrament que ha presidint, Ramon, cosí de Pepito. És amarg, veure a Pepito, acompanyat d’Anna i Asumpta, acomiadant a Trinitat.
Adéu filla, gràcies per haver-nos estimat i acollit en el teu cor. L’últim que hagués volgut en aquesta vida és dir-te adéu.
Gràcies filla per tot l’amor que ens has donat.
Que la Verge de Montserrat t'acolli en l'Amor Etern.
24 de novembre de 2001, he fet 87 anys¡ Com cada any anem a la Catedral a donar gràcies a la Mare de Déu de Lourdes. Montserrat s’ha organitzat per tenir festa dos dies, el 24 dissabte i diumenge.
Convidem a dinar a Rafel i Teresa, és la primera vegada que els convidem des que estem aquesta casa. Montserrat té un diàleg telefònic amb Teresa quí per primera vegada exposa obertament els seus sentiments dient que mai l’hem estimada. És evident, que el sentiment de manca d’estima és reciproc.
S’entenen i vénen a dinar. És un bon dia, són els meus fills. Fem unes fotografies, que no sorten, la màquina està acabant la seva existència, com jo mateixa?
Rafel després de jubilar-se ha patint diverses carències de salut, se’n surt i va trobant l’equilibri necessari per enfocar feliçment, aquesta nova etapa de vida.
La màquina de retratar s'ha mort
Per nadal festa, enguany toca treballar el dia de Sant Esteve, Cap d’any i Reis.
Va bé pels diners, però són tots els dies de solitud per a mi, i per ella de treball, cansament i dificultats de transport. Aquí tenim una fotografia de la nit de fi d’any. Ara Montserrat va a treballar en cadira, aparentment s’adaptat bé. Sembla contenta i feliç. Com podeu veure la platafor-ma on treballa a la Rbl de Sant Josep, 88-94, està de remodelació i ella està tota contenta perquè diu que sera més funcional.
També els posaran ordinadors nous, i com a ella els ordinadors li agraden molt, hi té molta esperança. Els companys de feina que s’ocupen de la sección sindical, preparen un nou conveni; ella diu que el més efectiu serà que en periodes de baixa cobrarant el cent per cent del sou base, i també volen acordà treballà, dos caps de setmana al mes, alternants, fora bo si s’ha aconseguís.
Que la Verge de Montserrat t'acolli en l'Amor Etern.
Convidem a dinar a Rafel i Teresa, és la primera vegada que els convidem des que estem aquesta casa. Montserrat té un diàleg telefònic amb Teresa quí per primera vegada exposa obertament els seus sentiments dient que mai l’hem estimada. És evident, que el sentiment de manca d’estima és reciproc.
S’entenen i vénen a dinar. És un bon dia, són els meus fills. Fem unes fotografies, que no sorten, la màquina està acabant la seva existència, com jo mateixa?
Rafel després de jubilar-se ha patint diverses carències de salut, se’n surt i va trobant l’equilibri necessari per enfocar feliçment, aquesta nova etapa de vida.
La màquina de retratar s'ha mort
Som nadal 2001, em decideixo a demanar-li a Rafel i Teresa, el telèfon de Marta, li vull trucar per parlà amb ella i aclarir la situació. Me’l donen, la telefono: «no té àvia, perquè mai he estimat al seu pare, no té perquè parlar amb mi». Adéu filla, que la vida et calmi i et faci comprendre que el fet de viure és més laborios, que seguir a ulls clucs unes normes poc compreses o aprofundides.
Sóc responsable i assumeixo la meva solitud com a reacció a la meva llibertat d’acció. Però no em responsabilitzo de la intransigència dels vostres sentiments.Per nadal festa, enguany toca treballar el dia de Sant Esteve, Cap d’any i Reis.
Arribem el 2002 l’any de l’euro!
Dos de gener, comprem cafè a la «Portorriquenya», és el primer cop que paguem amb euros. A casa no hi ha pessetes. Me’n sorto millor del que pensava. Montserrat l’ha va encertar, jo de petita anava amb centims, donçs ara hi torno, i força bé!
Dos de gener, comprem cafè a la «Portorriquenya», és el primer cop que paguem amb euros. A casa no hi ha pessetes. Me’n sorto millor del que pensava. Montserrat l’ha va encertar, jo de petita anava amb centims, donçs ara hi torno, i força bé!
Aquests passejos per Barcelona que podem tornar a fer, això sí amb molta paciència, i deixant-nos "Tacxi-amic" ben a prop d'on anem.
Ja no podem pujar als autobusos.
Bé en aquesta fotografia ens hi veureu, amb Mercè Balauder, una bona amistat, a qui tenim moltes estones d’ajuda i companyia que agrair. El març d’anguany la seva mare ha tornat a la Vida, descansi en la Pau de Crist Mercè Rovira Garcia
La primavera s’anà estirant. Enguany la diada de Montserrat és dissabte i la Montserrat de casa està decidida a sortir, es posa d’acord amb Ma Teresa Segarra i organitzen el dia.
Matí a passejar pel parç, dinar a casa de Ma Teresa, les increíbles mandonguilles que fa Maria. En definitiva un dia immillorable. Interiorment és un dia de pregària, de gratitud. Com ens n'hem sortit de tot aquests pastissal?
Maria i Ma Teresa són un Univers clarificador, les visc amb el sentiment de que elles han trobat un punt d'equilibri a la seva vida que jo i la Monts no hem pogut viure. S'han pogut equilibrar entre l'economia i el servei a l'altre, a casa no he hem pogut fer.
A casa el servei sempre a'ha viscut gratuït, amb la creença que la vida ja et dóna el que et cal per desenvolupar-te. A casa el meu germà Jaume també el trobar aquests punt, però nosaltres no.
I, quan parlo de nosaltres m'estic referint a Alfons a Montserrat i a mi mateixa. No l'economia a casa no està proporcionada al servei fet.
Com ho hem fet per organitzar-nos una vida tan amarga, tan allunyada d'allò que sembla és la felicitat, i en canvi l'una amb l'altre sentir-nos felices i estimades de Déu i acompanyades i consolades per la Mare de Déu?
L'elefant del parc ens recorda la sabateria de la Travessera de Gràcia on quan Montserrat era petita li compràvem les sabates. "La Júlia"
Maig 2002: Carolina Coutier Bignotti 1928-2002
Sobtadament, d’un problema intestinal, han operat Carolina Coutier d’urgències al clinic, sortí de quirofan, però no pas d’intensius. Som al maig de 2002, enguany no gaudirem de la seva alegria en arribar la primavera...
Aquesta fotografia és del 64è aniversari del meu fill. Rafel en aquest retrat està a la taula de casa seva, el dia de cap d’any d’un recient començant 2002. Compleix 64 anys i Gerard, el seu net, mira estorat a la màquina. És un goig la vostra felicitat fills.Rafel ens regalà la fotografia cap a la primavera d’aquest any.
El 2002 avança, amb l’euro a coll per la primavera, Montserrat s’ha adapta a anar a treballar en cadira. Encara caminar una mica, amb caminadors, en espais coneguts i planers on s’ha de moure poc i poca estona. Coses de la primavera. hem comprat una màquina de retratar senzilleta.
Marina, la cunyada de Montserrat li fa saber que haviat serà àvia, la seva filla està embarassada. Felicitats família i que la vida us acompanyia.. 
El dol per Trinitat el compartim amb Montserrat, ens dol el dolor en el que es tanquem la família de Sant Esteve. Ni que Pepito ve algún diumenge a veure'ns, quan Montserrat fa festa.
Bé en aquesta fotografia ens hi veureu, amb Mercè Balauder, una bona amistat, a qui tenim moltes estones d’ajuda i companyia que agrair. El març d’anguany la seva mare ha tornat a la Vida, descansi en la Pau de Crist Mercè Rovira Garcia
Gaudir del Balcò, ara que la primavera ens desvetlla...
Montserrat ijo gaudim a cor què vols d'aquests nou moment que ens regala la Vida!
La primavera s’anà estirant. Enguany la diada de Montserrat és dissabte i la Montserrat de casa està decidida a sortir, es posa d’acord amb Ma Teresa Segarra i organitzen el dia.
Matí a passejar pel parç, dinar a casa de Ma Teresa, les increíbles mandonguilles que fa Maria. En definitiva un dia immillorable. Interiorment és un dia de pregària, de gratitud. Com ens n'hem sortit de tot aquests pastissal?
Maria i Ma Teresa són un Univers clarificador, les visc amb el sentiment de que elles han trobat un punt d'equilibri a la seva vida que jo i la Monts no hem pogut viure. S'han pogut equilibrar entre l'economia i el servei a l'altre, a casa no he hem pogut fer.
A casa el servei sempre a'ha viscut gratuït, amb la creença que la vida ja et dóna el que et cal per desenvolupar-te. A casa el meu germà Jaume també el trobar aquests punt, però nosaltres no.
Com ho hem fet per organitzar-nos una vida tan amarga, tan allunyada d'allò que sembla és la felicitat, i en canvi l'una amb l'altre sentir-nos felices i estimades de Déu i acompanyades i consolades per la Mare de Déu?
L'elefant del parc ens recorda la sabateria de la Travessera de Gràcia on quan Montserrat era petita li compràvem les sabates. "La Júlia"
Aquesta primavera gaudim passejant, amb el transport facilitat pel servei de tacxis adaptats, que Montserrat té, per la seva qualificació de discapacitada. Gràcies a Déu per aquests petits, però valuosos suports.
Sobtadament, d’un problema intestinal, han operat Carolina Coutier d’urgències al clinic, sortí de quirofan, però no pas d’intensius. Som al maig de 2002, enguany no gaudirem de la seva alegria en arribar la primavera...
Gràcies a la Vida que s’ha l’endut com ella volia sense donar feina, als pocs familiars que tenia, uns cosins, amb qui tenia una relació convencional. No, no ha donat feina, però hens ha deixat un buit molt gran. Quí telefonarà ara per donar-nos bones notícies?
Carolina una última bona notícia, amb Rosa balague, hem trobat una família per acollir a Nina, la teva amiga de quatre potes. És l’únic que la vida ens ha permès fer per fer-te somriure. A reveure estimada, guarda’m un lloc a prop teu, si és possible, i el teu Joaquim hi està d'acord. Gaudiu del goig i la pau del vostre Amor Incondicional.
Carolina una última bona notícia, amb Rosa balague, hem trobat una família per acollir a Nina, la teva amiga de quatre potes. És l’únic que la vida ens ha permès fer per fer-te somriure. A reveure estimada, guarda’m un lloc a prop teu, si és possible, i el teu Joaquim hi està d'acord. Gaudiu del goig i la pau del vostre Amor Incondicional.
Dediquem el goig de passejar i fer-nos companyia a la nostra estimada Carolina Coutier. Cal agrair-li que amb el seu sincer afecte ens ha ajudat a retrobar-nos. Montserrat comença a ser una mica més feliç. Viu però la profunditat de la soledad. T'estimo filla!
22 de Juny de 2002 Revetlla i flama
En arribar Sant Joan anem a posar la nostra gratitut, als peus de la Verge Bruna.
Novament una revetlla de Sant Joan al Santuari de Montserrat, aquest anys veiem el foc del seient estant, una mica allunyades, no ens atrevim apropar-nos-hi, degut a la manca d’agilitat que patim.
El Taxi d'en Marcel·lí ens puja i ens torna a casa.
Celebrem la nova casa, amb els amics que sempre són el nostra costat donant-nos estimació.
Ma Teresa i Montserrat s'organitze. De fet és Ma Teresa qui, gairebé s'ocupa de tot. Què és el que manté unides a Montserrat i Ma Teresa?
Amb Matilde i Maria al balcó
Ma Teresa ha plegat de l'Escribà, s'ha acollit a l'atur i vol preparar-se per muntar un centre d'acollida d'avis.
Ma Teresa ha plegat de l'Escribà, s'ha acollit a l'atur i vol preparar-se per muntar un centre d'acollida d'avis.
Té un llarg camí de preparació per endavnt però ella és voluntarios, li agrada el servei a l'altre i té capacitat:
Endavant filla!
Maria, Matilde i Ma Teresa
El misteri de la Vida només els Pares Eterns el conéixen. Maria i jo són de la mateixa generació, i les dues hem nascut en un poblet, més o menys petits. Ella de Miravet, Tarragona, jo de Gelida, Alt Penedès. Però entre Maria i jo no hi ha empatia quelcom ens allunya. Bé, només Déu sap el què i el perquè dels seus fills.
En Josep Obradors i en Marcel, més misteri dels fills de Déu. Ells conviuen en la casa i el negoci. Són cosins i amics. Sempre estant renyint i sembla que el fet de conviure la gent de la mateixa generació comparta renyir.
Són tmeps moderns. Però existiex el temps?
Passegem pel carrer de Joan Blanques, la casa on vam viure és restaurada i encara el nou segle amb dignitat.
Com expressar el sentiment quan m'apropo a un passat que no ha de tornar, què ja ha passat. Portar al present l'amor que vam compartir amb Alfons, amb Montserrat i Rafel, entre els germans hi havia gelosia i desconfiança però hi havia voluntat d'aprendre a estimar-se.
Com expressar el sentiment quan m'apropo a un passat que no ha de tornar, què ja ha passat. Portar al present l'amor que vam compartir amb Alfons, amb Montserrat i Rafel, entre els germans hi havia gelosia i desconfiança però hi havia voluntat d'aprendre a estimar-se.
On ets Alfons? Montserrat sempre ha dit que ets al Cel, de tornada a la Casa Gran i que allà ens esperes i des d'allà els Pares Eterns li permeten vetlar per nosaltres.
Tornem a casa gaudint d’acompanyar-nos.
Tornem a casa gaudint d’acompanyar-nos.
Tenim respostes de les ajudes demanades, les han concedit, ara falta l’ingrés de l’import concedit, per poder amortitzar el crèdit demanat a primers de 2001. Poc a poc n’anem sortit.
Finals d'agost trobada a la terrassa de Ma del Pilar Belart, al passatge Josep Llovera, 13, Atic. Gràcies estimada amiga!
Finals d'agost trobada a la terrassa de Ma del Pilar Belart, al passatge Josep Llovera, 13, Atic. Gràcies estimada amiga!
Setembre a Montserrat de 2002, quatre dies, gràcies Verge Bruna per la Vostra compassió. Aquí hi trobem la nostra raó de viure. Sempre hi estem soles, però no ens hi sentim soles, una part del personal que hi treballa ens coneix, això ens fa sentir acompanyades: gràcies. 
Són els últims anys que hi podem pujar juntes en el cor unit en una mateixa oració: gràcies Mare Vos ens acompanyeu cap el Cami del Cel. Gràcies!
Fotografia del març d’aquest any, ens acomiadem de l’imatge de la moreneta que al llarg de 25 anys ens ha acompanyat. La deixem a les ofrens de Montserrat el juny.
Fotografia del març d’aquest any, ens acomiadem de l’imatge de la moreneta que al llarg de 25 anys ens ha acompanyat. La deixem a les ofrens de Montserrat el juny.
Van deixar-la Isidre i Ma Rosa, el matrimoni que va traspassar-nos la porteria de Josep Llovera. Tenia el coll trencat i restaurat per Isidre. Gràcies Mareta per acompanyar-nos en aquesta feina
Mare-Pare Etern abraceu els quí retornem a Vos i us ofreim la nostra vivència humama.
He arribat en aquell temps en que les despedides són constants. Encarnació adeu i gràcies per haver donat valor a la nostra amistat. T’estimem i respectem i trobem a faltar la teva càlida amistat. Tu eres la memòria del temps estimat al carrer de Joan Blanques, tu recordaves que erem una família.
Amb tú ens despedim de la teva germana Paquita, l'esposa d'en Lluí Rosales qui va ser el nostre empresari mentre vam tenir la màquina. L'altre germana teva no recordo com es deia. Us desitmem a tota la famíla que vareu ser la Pau i la LLum, ens retrobarem amiga allà on Som Amor.
Ai Alfons, no ho diguis a ningú que em vas amar.
"No ho diguis a ningú que et vaig amar, va ser un instant només de gran follia, va ser un instant d'amor que durà un dia: va florir, va granar i es va esfumar. "Va ser un instant només més tant intens que sols en un instant cent anys passaren, desvaris sofriments i ens amarem; cent anys en un instant que fou immens. Avui el lleu sospir d'un cant serè remor, sols resta el nostre oblit. Per'xò ara el cel té un blau molt més intens d'aquell que va inspirar un amor immens, immens, immens, immens... "
"
"No ho diguis a ningú que et vaig amar, va ser un instant només de gran follia, va ser un instant d'amor que durà un dia: va florir, va granar i es va esfumar. "Va ser un instant només més tant intens que sols en un instant cent anys passaren, desvaris sofriments i ens amarem; cent anys en un instant que fou immens. Avui el lleu sospir d'un cant serè remor, sols resta el nostre oblit. Per'xò ara el cel té un blau molt més intens d'aquell que va inspirar un amor immens, immens, immens, immens... "
"
No ho diguis a ningú que et vaig amar, va ser un instant només de gran follia, va ser un instant d'amor que durà un dia: va florir, va granar i es va esfumar. Va florir, va granar i es va esfumar.
A sobre d'aquestes ratlles una fotografia que m'ha fet Montserrat a la meva habitació, amb la Verge Bruna que vam baixar del Santuari de Montserrat el setembre del 2000, després dels últims i greus aiguats que va patir la nostra muntanya.
Fotografies sortin del Museu d’història de Catalunya, al Palau de Mar,
Quin dia tant feliç, hem pogut recorrer al Museu, perquè hem poc aseure tot sovint.
Aquesta tardor a Montserrat, Asumpta Amils l’hi ha regalat aquesta fotografía, és de la despedida de la cap que havia tingut a Sertel, quan hi va entrar a treballar. Amb la nova coordinadora Montserrat no hi té cap problema, tampoc.
Novembre 24 en compto 88, Glòria ve a felicitar-me, es posa d’acord amb Roser per portar-nos a la casa que s’han fet al Montnegre.Abans d’emprendre el camí anem a la Catedral, plou a cantirs, Montserrat es queda el cotxe. Glòria em porta en volandes, però hi arribem.
Aquest any he pogut complir la promesa feta a la Verge de Lourdes. 
Des que m’operaren l’any 1942 he anat tots els anys pel meu aniversari a donar-li gràcies per les forces i la comprensió que em dóna.
Cap al Montnegre. Si els meus germans i la mare us poguéssin veure beneïrien la vostra felicitat, gaudiu-la fills, ara i aqui.
Un desig, pau, esperança i comprensió per a tots. És un bon dia. Alegria noies, alegria! Ai, Santi quanta paciència amb tantes dones!
No m'hagués pogut imaginar aquesta celebració dels meus 88!
Gràcies a Déu Pare i Mare per aquest goig d'avui. Gràcies per que m'acompanyen a acceptar el que la Vida ens posa cada dia, de la millor manera possible. Gràcies.
Gràcies a Déu Pare i Mare per aquest goig d'avui. Gràcies per que m'acompanyen a acceptar el que la Vida ens posa cada dia, de la millor manera possible. Gràcies.
Hem arribat als nadals del 2002!
Montserrat està de baixa, per un dolor molt fort al maluc dret.Jo m'he recuperat d'una grip molt forta, amb força febre, gràcies a les ganes de viure.
El dia de Nadal a casa de Roser i Santi
Bé, tenim per endavant un novell 2003!
Núria servint la taula. Quin goig!
El dia de Sant Esteve, Glòria dina a casa
El dia de Sant Esteve, Glòria dina a casa
El dia 31 de desembre bones notícies¡
Rebem la notícia de l'ingrès de l'ajuda per orfe d'un represaliat de la Guerra Civil.
Rebem la notícia de l'ingrès de l'ajuda per orfe d'un represaliat de la Guerra Civil.
Sí ens han ingressat els diners!
Tenim les respostes de les ajudes solicitades. Ara falta que ingressin l’import concedit, per poder fer front al crèdit demanat a primers de 2001.
L’ajuda que més m’omple és la indemnització que vam demanar, per expressos de la Guerra Civil, per l’empresonament del meu pare. L’he demanat com a filla discapacitada. Aquest final de desembre hem rebut el certificat de presons, confirmant les dates que recordava.
Gràcies pare per ajudar-me des de la plenitud de la Llum.
Ara Montserrat té la baixa, degut a que es troba malament, el doctor Sancho, vol que deixi de treballar, i faci repós per esperar un temps a operar-la. Demanem la invalidessa i ho posem en mans d’una advocada.
Bé, tenim per endavant un novell 2003!
enllaç a