Rosa
d’abril, Morena de la serra,
de
Montserrat estel:
il·lumineu
la catalana terra,
guieu-nos
cap al Cel.
enllaç a Sirio: Universo de Amor
Som a la primavera sense saber ben bé com.
El nostre amic Ramon Calduch, es ingressat a la residència de l'alainça, possiblement s'hi ahurà de quedar, perquè l'han de mobilitzar degut a que per temes de circulació sanguínea li han emputat una cama. Se l'ha de moure i la seva esposa Pepita no pot amb ell. La seva família i aquells que els estimem ens costa d'afrontar la realitat presente. És dolorós. Monts gaorebé no el pot anar a visitar és, també molt dolor´s per ella veure'l en aquesta situació. Alhora que ella mateixa s'encara a la seva incapacitat de caminar. Em diu que no hi pot anar a portar-li una mica d'alegria, i no hi va.
En Joaquim Belmonte i Rosa Soler, els que viuen a Vilanova i la Geltrú, s'han organtizat i el van a visitar sovint.
Què el Procés de la Vida ens acompanyi a acceptar les situacions que la vida ens presenta, sempre donant gràcies a Déu i confiant en l'ajuda que ens dóna per continuar en el camí.
El dissabre 6 de maig de 2006
a la tarda fem un berenar a casa,
És agradable compartir amb els amics els moments de pau i goig, talment com compartim els de malaltia i dolor, sempre en la companyia de la amistat.
Eugeni Fonoll i Fornells el forner de Ca l'Escribà nascut a Sant Feliu de Codines el 8 de desembre de 1925 va entrar a treballar a l'Escribà cap el 1950, jubilant-se cap a l'any 1992. Va treballar a l'Escribà al llarg de més de quaranta anys. He fet una mica de repàs per la vida del nostre amic Eugeni, repàs que a casa, en les seves visites, hàviem fet més profundament. Eugeni dons es presenta amb el ram de flors del temps que veien a taula,
Josep i Teresa organitzaren el berenar. A casa vam parar taula. Gràcies, gràcies, gràcies!
Som a la primavera sense saber ben bé com.
El nostre amic Ramon Calduch, es ingressat a la residència de l'alainça, possiblement s'hi ahurà de quedar, perquè l'han de mobilitzar degut a que per temes de circulació sanguínea li han emputat una cama. Se l'ha de moure i la seva esposa Pepita no pot amb ell. La seva família i aquells que els estimem ens costa d'afrontar la realitat presente. És dolorós. Monts gaorebé no el pot anar a visitar és, també molt dolor´s per ella veure'l en aquesta situació. Alhora que ella mateixa s'encara a la seva incapacitat de caminar. Em diu que no hi pot anar a portar-li una mica d'alegria, i no hi va.
En Joaquim Belmonte i Rosa Soler, els que viuen a Vilanova i la Geltrú, s'han organtizat i el van a visitar sovint.
Què el Procés de la Vida ens acompanyi a acceptar les situacions que la vida ens presenta, sempre donant gràcies a Déu i confiant en l'ajuda que ens dóna per continuar en el camí.
El dissabre 6 de maig de 2006
a la tarda fem un berenar a casa,
És agradable compartir amb els amics els moments de pau i goig, talment com compartim els de malaltia i dolor, sempre en la companyia de la amistat.
Eugeni Fonoll i Fornells el forner de Ca l'Escribà nascut a Sant Feliu de Codines el 8 de desembre de 1925 va entrar a treballar a l'Escribà cap el 1950, jubilant-se cap a l'any 1992. Va treballar a l'Escribà al llarg de més de quaranta anys. He fet una mica de repàs per la vida del nostre amic Eugeni, repàs que a casa, en les seves visites, hàviem fet més profundament. Eugeni dons es presenta amb el ram de flors del temps que veien a taula,
Aquí hi veiem les fotografies que vam fer la tarda de dissabte del 6 de maig,del berenar amb que vam celebrar la primavera.
És la vida! Última fotografía del berenar del 6 de maig i una de la cuina. Són records per a tu, per a la nostra Monts¡
La mare asseguda al passeig Maragall, davant del número 74. Des que al passeig hi han posat bancs és mé agradable, per a nosaltres sortir a fer un tomb petit.
Dissabte 3 de juny de 2006
Gerard Ferrera Casas, fa la primera comunió.
Gerard Ferrera Casas, fa la primera comunió.
La fa amb els companys d’escola, a Terrassa.
Anem a la comunió i al dinar, en un bonic restaurant de no sé on
i, això, que vam anar i tornar amb "Tacxi-amic" l'adaptat. 
Per anar al restaurant, com l’altre vegada, se’ns van repartir.
Un bon dia de serenor.
És el moment d’anar a GIRONA!
Hi anem els dies13 i 14 de juny Dimarts al matí Glòria ens ve a recollir a casa, dimecrs vespre ens hi torna. Dos dies entrenyables. Hotel Peninsular, hab 302.
Un bon dia de serenor.
Passem dons un dia amb la família. És un goig veure'ls creixer i avan`çar en un món cada dia m´`és tecnificat on la mare i jo no tenim gaire clar que hi volguem un lloc. 
Juntes a casa estem gaudint de la pau i de la serenor del moment que ens regala la vida. La mare ha fet nateixa dels seus paers, només m'ha deixat els que jo li he demanat i, em prou feines!
Mentre li feia aquestes fotografies em deia_ és tot el que et quedarà quan jo no hi sigui- No mare, m0ha quedat molt més. M'ha quedat vostè per sempre molt endins del cor i tota la vida que hem compartit. Gràcies per haver volgut ser la nostra mare.
Montserrat va anar al sopar de festa d’uns amics que té que militen al partit de CiU.
En un sorteig que van fer en el sopar li van tocar dues nits d’hotel.És el moment d’anar a GIRONA!
Hi anem els dies13 i 14 de juny Dimarts al matí Glòria ens ve a recollir a casa, dimecrs vespre ens hi torna. Dos dies entrenyables. Hotel Peninsular, hab 302.
No em demaneu com hem passat la nit del 13 al 14, en arribar a l'habitació de l'hotel estàvem tan esgotades, que Monts i jo ens vam mirar, no teniem clar el poder superar aquella nit. 
Dons sí la vam superar i vam dormir d'allò més bé. L'endemà al mati: erem noves.
A punt per deixar-nos porta per Glòria a conexier el món per on ella es volia desenvolupar i creixer. Ho faràs Glòria te'n sortiràs filla.
Amb la mare i Glòria vam gaudir de la nostra última sortida a la "Costa Brava". Gràcies Glòria pel teu temps i estimació.
Em veig amb Glòria i amb Montserrat. Sé que Glòria viu el món tal con és avui, sé que la nostra Montserrat no és d'aquest món: Alfons, tal vegada nosaltres tampoc erem d'aques món?
Girona estimada, sempre portatem aquesta sortida al cor!
Del braç de Glòria que ja és guia turística oficial de Girona.
Avui a 4 de febrer del 2022 portar aquella sortida amb la mare i Glòria per gaudir de la nova vida que Glòria havia començat a Girona és un goig. Em fa sentir una pau molt profunda i dolça: tot és absolutament correcta. tothom fa el que li cal pel seu creixemnt en consciènica: jo també. Sentir, escoltar i veure a la mare gaudint de la seva entrega a l'acompanyament als infants que retornats a l'estat d'ànima comparteixen amb ell i l'equip que ho dur endavant de la seva "Bonanza"
Ca l'avi Freu
El dia 14 a Sant Martí del Canigó, anem a dinar a l’Escala a Ca l’Àvi Freu.
Possiblement aquesta ha sigut l'última sortida que hem fet amb Montserrat, una mica així com sentir que encara ens queda capacitat per guadir de la bellesa d'aquesta terra que ens ha donat acollida i es mostra amb tot el seu esplendor ara que l'economia d'aquest poble tossut ha arribat a cotes mai imaginades. Sí ara som rics i no ho sabem ni apreciem la llibertat d'expressió que gaudim.
Sempre hi ha el condicionant que ens imposen les nostres pors. Pors a milers de petits pensaments i creences que ens fan estar sempre en alerta a punt per defensar, no se sap ben bé què. Són aquestes defense dels fantasmes que nosaltres mateixos inventem que ens porten a aemprendre la següent batalleta. 
Aquí el menjador de Ca l'Àvi Freu, amb la nostra estimada costa Brava al darrera, Monts i jo ens hem despedit de la nostra última visita a la Costa Brava. Gràcies per aquests dies, Glòria. Gràcies per aquests dies Pares Eterns de Misericòrdia.
Montserrat l'escola et crida. Juny 2006
La tardor passada, és a dir l'octubres del 2005, Montserrat es va matricular en un curs per aduls de Graduat Escolar, en una escola de català de la Generalitat, El curs es va iniciar a l'edefici de Palu de Mar, amb la qual cosa en un principi Monts es desplaçava tres tardes per setmana al barri de la Barceloneta, a l'edifici de Palau de Mar. Ho va gaudir molt, El gener en engegar el segon trimestre es van traslladar al carrer de Calabria i això ja va ser més difícil.
Tant pel trànsit com per l'entrada al centre que té una forta pendent i Monts quan es trasllada lluny i per unes hores va amb la cadira de rodes manual, Ella no té prou força als braços i mans per dirigir la cadira.S’ho passa d’allò més bé.
Ho té tot aprobat i anem a la festa, així com el concurs d’històries al que s’ha presentat. Li varen donar un premi de consolació, la festa es va fer al Paranif de l'Escola del Treball, situada al carrer Comptes d'Urgell, també ens hi va acompanyar en Josep.
Juny 2006
Montserrat s’anima ha tornar a Findhorn.
Tenim una estranya sort. Benestar Social ens ha concedit una ajuda per pagar a la senyora que va cada quinze dies a ajudar-nos a tenir la casa arretglada.
Ens ho van concedir la tardor passada, això vol dir que cobrem endarreriments Amb el que hem cobrat hem pogut estalviar alguns euros,
Montserrat ha trobat a Internet que enguany a Finhornd fan un taller que s'organitza desde Barcelona i s’hi pot apuntar, m’ho demana i l’animo.
Marxarà l’última setmana de juliol i dos o tres dies d’agost. Vinga Montserrat és el teu moment.
Tinc por però, que no volgui tornar, tinc por de morir mentre ella sigui allà, tinc por...
2006 Revetlla a Montserrat
Passajem una mica alhora d'anar a comprar el que ens cal per passar aquests dies.
Mitjans de juliol de 2006.
Tornem al nostra Montserrat creat a casa a Barcelona. Aquests dies, Montserrat i jo anem justetes, estem nervioses i discutim sovint. Ella voldria encertar amb la causa de tot el que vivim, i jo no n'hi puc donar més raó que la que ja coneix.
T'he ofert filla meva tot el que sé de mia mateixa, dels meus encerts i dels meus errors que són molts.
Del meu profund sentiment de culpa per no haver pogut estar al costat de la infantesa del nostre Rafel. No et puc donar més ranons perquè jo tampoc les sé. Montserrat està il·lusionada en el seu viatja a Findhorn, però també sap que em deixa sola, tinc amigues que em volen acompanyar però és l’estiu, són de vacances.
Estem inquietes i com sempre el nostre Rafel, ens augmenta la tristor i la inquietud.
Ens visita amb Teresa, han tornat de vacances a Tenerife, S’hi ha comprat una màquina digital nova. Li regala a Monts la màquina vella, o quasi vella. És la primera màquina de retratar digital que tenim. Ara quan ens visiten em deixen al cor una capa d'amargor.
La primera càmera de retratar de Montserrat li va donar en Rafel l'any que es va casar. El primer viatja que va fer a Andorra amb Teres després de casats, abans de tenir a la Marta s'hi va comprr una càmera millor que la que tenia, Rafell sempre ha tingut les millors càmeres que les seves posibilitats l'hi han permès. Cuaranta ansy més tard ha tornat a fer al mateix, quan s'ha pogut comprar una bona càmera digital, li ha passat a Montserrat la primera que ha tingut. Aquests actes s'han de mirar amb el cor.
No sabem estimar-nos més,
Perdona’ns Pare les nostres mancances que són moltes.
La nit del dia 27 de juliol, Montserrat va explicar-me que havia fet una pregària al Crist de la Misericordia, posant a les seves mans el viatja a Findhorn. Gràcies filla per la devoció a la nostra fe en el Crist, l'expressió màxima d'Amor en la relació entre els germans. Per germà hem de comprendre que volem inclure a tota criatura que existeix. Els germans personals, és a dir els de la família, segons puc comprendre són els primers que ens mostren la nostra petita capacita d'estimar i estimar-nos. Entre les relacions humanes, en la meva experiència en aquesta vida s'ha donat tot el valor el judici cap a l'altre. Si judico no estimo i m'he otorgat uns drets que Déu mai m'ha donat.
El Crist de la Misericòrdia ens parla de Perdó. Perdonar sí, els judicis que hem separen del meu entorn inmediat i del més llunyà. Perdonar-me el judici a mi mateixa. tots els moments en que el judici em porta a sentir-me culpable per haver estimat i acceptar que m'estimèssin. Perdonar-me per haver deixat al meu fill en les Mans de Déu, però no diexer-m'hi jo perquè me'n sentia indigna. Perdon'ns Pare els nostres judicis. Amén.
A la fotografia els fundadors de Findhorn, Heileen, Caddy, Peter i Dorothy Maclean. Peter Caddy nascut el 20 de març de 1917 va traspssar el 17 de febrer de 1994.
El dia 28 de julol. Glòria Lomas ens vingué a buscar per portar a Montserrat a l’aeroport, després em tornaria a mi a casa. La sortida de l’avió de Monts era a les 13: 05.
En arribar a l’aeroport del Prat ens hi vam trobar una vaga dels treballadors dels serveis de terra, bàsicament, els “carregadors d’equipatges”.
Dinar que ens va fer Núria Lomas i Mehil, a casa seva, a Sant Cugat, m’hi veieu, amb Núria i Tina.Deixeu-me que els regali el silenci. De fet el nostre Joan no parla gaire, no li cal.
Veure en Joan es veure al seu pare dut en aquest present. Joan, estimat Joan, el meu germà malatís, el que va néixer tercer en el grup dels germans Lomas-Subirats.
Dissabte 26 d'agost de 2006.
El Montseny: Turó de l'Home, amb Pere i Cònsol. L'hostal on vam dinar va ser com reviure al bell somni de quan amb Alfons voliem dirigir la nostra vida i família cap a una caseta sense escales, això volia dir, una caseta rural, on es pogués crear un món ple de vida en mig de la natura.
Alfons quan va enmalaltir s'estava traient el carnet de conduir. Quan es va veure malalt va demanar al centre on n'aprenia al barri de Gràcia que li passessin al Rafel.
Setembre del 2006 Aquests últims mesos són fets de silencis. Entre silenci i silenci també por i dolor, por al que sento que se'm acosta. se'm acaba el temps d'aquesta vida. Aleshores tot ho visc profunda i calladament. Montserrat és expresió viva de la paraula sentida. Com ho era Alfons, el seu pare, el meu company estimat i respectat com ell m'estima i respecta a mi, i parlo en present perquè en present ho sento.
Allà al Turó de l'Home, a Viladrau l'he sentit com si em fos el costat. Montserrat diu que hi és, que és en el nostre cor en presència continua. Segur.
Ara després d'aquest dia que ens han regalat els nostres amics, només puc donar-ne gràcies.
La mare va caure el dia 1 de novembre a la tarda. Es va quedar adolorida de la cadera esquerra, visites a metges al doctor Iglesias, urgències a Sant Pau, no tenia res trencat, nomes el cop, recomanen repos. El diumenge dia 12 a la tarda, sortint del lavabo, va caure,degut a un infart cerebral.
La van assistir a l’hospital de Sant Pau, el dimarts dia 14 a la tarda per voluntad seva i meva i acceptaciò del meu germà Rafel i de Teresa, la duien a casa. On va tornar a l’Origen Etern el dia 23 de novembre, a les 17:50, més o menys. El seu cos en sortia definitivament a les 23:00 hores.
La vam despedir a les Pompes Fúnebres de Sancho d’Àvila El dia 24 a les quatre de la tarda obrien la sala de vetlla. Amb Glòria i Núria la vam cobrir de flors, talment com a la tiena Anita, així ho volia la mare. El dissbte dia 25 a les 13:00 hores. la despediem. Hi havia moltes persones de les que al llarg de la vida ens han acompanyat. Gràcies amics estimats. Gràcies.
A la fi van venir a viure a Barcelona, al carrer Joan de Garai 108-110, sembla que va ser l'any 1982. Normalment hi anàvem amb Jaume i Anita, l'últim Cap d'Any amb ells el de 1989.
La mare i jo vam continuar fins el Cap d'Any de 1994.
La mirada des del Balcó
Gràcies perquè des de ben a prop del seu balcó de Trinxant, se’n va pujar al Crist.
Gràcies i perdoneu les meves mancances: que són moltes.
Al llarg dels anys que falta la mare el nostre balcó continua obrint horitzons enllà, somnis de Llum i espais oberts sense limits, sense fronteres sense pors.
Imatge amb una breu nota de com es va enllestir l’any 2006.
Gràcies pare i mare per estimar-me i per deixar-vos estimar. I, al vostres fills, els meus germans, perdomeu-me si no tinc més capacitat per fer efectiva l’estimació que us tinc. Tampoc ens hem viscut ni ens coneixem de prop, ni sembla que hi volguem posar ganes de fer-ho.
Gràcies als germans de la mare i a les famílies que han creat, amb les seves famílies continuem un camí que no hem fet senzill, però hi posem ganes! Verge de Montserrat Pregueu amb nosaltres!
El dia 14 a Sant Martí del Canigó, anem a dinar a l’Escala a Ca l’Àvi Freu.
Possiblement aquesta ha sigut l'última sortida que hem fet amb Montserrat, una mica així com sentir que encara ens queda capacitat per guadir de la bellesa d'aquesta terra que ens ha donat acollida i es mostra amb tot el seu esplendor ara que l'economia d'aquest poble tossut ha arribat a cotes mai imaginades. Sí ara som rics i no ho sabem ni apreciem la llibertat d'expressió que gaudim.
Aquí el menjador de Ca l'Àvi Freu, amb la nostra estimada costa Brava al darrera, Monts i jo ens hem despedit de la nostra última visita a la Costa Brava. Gràcies per aquests dies, Glòria. Gràcies per aquests dies Pares Eterns de Misericòrdia.
La tardor passada, és a dir l'octubres del 2005, Montserrat es va matricular en un curs per aduls de Graduat Escolar, en una escola de català de la Generalitat, El curs es va iniciar a l'edefici de Palu de Mar, amb la qual cosa en un principi Monts es desplaçava tres tardes per setmana al barri de la Barceloneta, a l'edifici de Palau de Mar. Ho va gaudir molt, El gener en engegar el segon trimestre es van traslladar al carrer de Calabria i això ja va ser més difícil.
Ho té tot aprobat i anem a la festa, així com el concurs d’històries al que s’ha presentat. Li varen donar un premi de consolació, la festa es va fer al Paranif de l'Escola del Treball, situada al carrer Comptes d'Urgell, també ens hi va acompanyar en Josep.
Montserrat s’anima ha tornar a Findhorn.
Tenim una estranya sort. Benestar Social ens ha concedit una ajuda per pagar a la senyora que va cada quinze dies a ajudar-nos a tenir la casa arretglada.
Ens ho van concedir la tardor passada, això vol dir que cobrem endarreriments Amb el que hem cobrat hem pogut estalviar alguns euros,
Montserrat ha trobat a Internet que enguany a Finhornd fan un taller que s'organitza desde Barcelona i s’hi pot apuntar, m’ho demana i l’animo.
Marxarà l’última setmana de juliol i dos o tres dies d’agost. Vinga Montserrat és el teu moment.
Tinc por però, que no volgui tornar, tinc por de morir mentre ella sigui allà, tinc por...
La revetlla de Sant Joan és aquí.
Montserrat vol ser als peus de la Mare de Déu i ja també. Com l'any passat li demenem a Paquita si ens hi vol acompanyar i ella ens fa el favor de dir que sí. Gràcies Paquita per la teva voluntad de Servei.
Montserrat vol ser als peus de la Mare de Déu i ja també. Com l'any passat li demenem a Paquita si ens hi vol acompanyar i ella ens fa el favor de dir que sí. Gràcies Paquita per la teva voluntad de Servei.
Marxem el dia 23 al matí, amb el tacxi d'en Marcel·li que ens recull al portal de casa.
Enguany hem agafat un cel·la per Paquita perquè pogui gaudir d'aquests dos dies més al seu aire.
Ella necessita sentir-se lliure i nosaltres també.
Enguany dons és una experiència més lliure per a tothom. Paquita està contenta i nosaltres també, mengem juntes a la nostra cel·la.
Enguany hem agafat un cel·la per Paquita perquè pogui gaudir d'aquests dos dies més al seu aire.
Ella necessita sentir-se lliure i nosaltres també.
Enguany dons és una experiència més lliure per a tothom. Paquita està contenta i nosaltres també, mengem juntes a la nostra cel·la.
Passajem una mica alhora d'anar a comprar el que ens cal per passar aquests dies.
Aquestes tres fotografies són ftes poc després d'arribar. Ja estem instal#lades, hem comprat coca i compartim el goig d'estar juntes.
Paquita sap fer fotos amb mobil i flash, ni que com es pot veure en aquesta no hi arribo gairebé a temps.
Sant Joan dia 24 és dissabte,
amb Monts decidim quedar.nos fins diumenge que saludarem al pare Cassià Just, Paquita se'n va el dissabte.
Revetlla 2006 un regal de l'Amor. Sincerament han estat uns molt bons dies,
Paquita se’n va anar al mateix dia de Sant Joan. Montserrat i jo ens hi vam quedar un parell de nits més, que bé que estem juntes i soles, ben cert que, si no hi pots compartir els silencis, tres són una multitud.
Revetlla 2006 un regal de l'Amor. Sincerament han estat uns molt bons dies,
Paquita se’n va anar al mateix dia de Sant Joan. Montserrat i jo ens hi vam quedar un parell de nits més, que bé que estem juntes i soles, ben cert que, si no hi pots compartir els silencis, tres són una multitud.
De la revetlla que us en puc dir? Des de fa anys un club esportiste s'encarrega de pujar la "Flama del Canigo a la Moreneta". Arriben cap a les deu de la nit, aquella hora encara hi ha una mica de claror a la muntanya.
És un sentiment d'Eternitat el que sentim en aquesta hora plena de misteris. El solstici d'estiu és la nit de la Llum. Celebrem el neixement de Joan Baptiste el profeta de Yehovan, el déu d'Israel. Pare Sagrat què és per a Tú un ésser huma? Què som per a Tú aquestes petites criatures que configurem el que en diem l'humanitat. Una humanitat que viu en la por i la ceguera, en la negació de sí mateixa, negant l'amor i la comprensió al seu germà per jutjar durament tota situació que no estigui al servei dels propis egoismes.
Són preguntes que semblen no tenir resposte, Déu les respón en el silenci de la Revetlla, en la foguera que han encès els monjos amb la Flama del Canigo que ha pujat l'esforç i la voluntad de servir del poble, amb la prergària que els monjos que l'han rebut demanen a Déu, que la Flama del Canigó sigui Llum pel poble fins el proper solstici.
En la proximitat de la meva filla que mira al Cel demanat-se la cohrència del que vivim, dien-te Pare Tú Ets Amor, quin servei té per al Teu Amor aquesta experiència humanan tan maldestre.
És un sentiment d'Eternitat el que sentim en aquesta hora plena de misteris. El solstici d'estiu és la nit de la Llum. Celebrem el neixement de Joan Baptiste el profeta de Yehovan, el déu d'Israel. Pare Sagrat què és per a Tú un ésser huma? Què som per a Tú aquestes petites criatures que configurem el que en diem l'humanitat. Una humanitat que viu en la por i la ceguera, en la negació de sí mateixa, negant l'amor i la comprensió al seu germà per jutjar durament tota situació que no estigui al servei dels propis egoismes.
Són preguntes que semblen no tenir resposte, Déu les respón en el silenci de la Revetlla, en la foguera que han encès els monjos amb la Flama del Canigo que ha pujat l'esforç i la voluntad de servir del poble, amb la prergària que els monjos que l'han rebut demanen a Déu, que la Flama del Canigó sigui Llum pel poble fins el proper solstici.
En la proximitat de la meva filla que mira al Cel demanat-se la cohrència del que vivim, dien-te Pare Tú Ets Amor, quin servei té per al Teu Amor aquesta experiència humanan tan maldestre.
No podem baixar a la Cova, no podem pujar les escales al cambril, Pare/Mare etern Amor Incondicionat: en què Us podem servir? 
El diumenge 25, vam fer una visita al pare Cassià Just, qui, el nom del qual és Joan, antigament quan entraven al servei de Déu se'ls canviava el nom. Sentir al pare Cassià a prop és la Benedicció que Déu ens regala en un món que no podem entendre i emb prou feines respectar: Pare em sembla que no estimo el món en el que visc.
Fotografia de l'Abad Cassià Just en el seu despaxt, on ens acollia quan el visitàvem.
Aquí ens veieu assegudes en un dels bans que hi ha arrecerat al mur de la Basílica, Monts en diu el mur de les lamentacións catalanes. Sí els catalans també som dels quí sempre ens cal un butxir.
A primera hora de la tarda amb el seu tacxi en Marcel·li ens torna a casa. Això sí, tenim una trobada concertada amb el pare Cassià pel setembre d'enguany.
A primera hora de la tarda amb el seu tacxi en Marcel·li ens torna a casa. Això sí, tenim una trobada concertada amb el pare Cassià pel setembre d'enguany.
Última fotografia d'aquests dies de revetlla d’enguany, m’hi veieu ample I llargue, gaudint del suport dels joves àrbres del passeig de l'estació.
També aquest nostre Montserrat està preparat per tenir veu i vot en el segle XXI. Com sempre gràcies Pare/Mare per la vostra acollida.
Tornem al nostra Montserrat creat a casa a Barcelona. Aquests dies, Montserrat i jo anem justetes, estem nervioses i discutim sovint. Ella voldria encertar amb la causa de tot el que vivim, i jo no n'hi puc donar més raó que la que ja coneix.
T'he ofert filla meva tot el que sé de mia mateixa, dels meus encerts i dels meus errors que són molts.
Ens visita amb Teresa, han tornat de vacances a Tenerife, S’hi ha comprat una màquina digital nova. Li regala a Monts la màquina vella, o quasi vella. És la primera màquina de retratar digital que tenim. Ara quan ens visiten em deixen al cor una capa d'amargor.
Tal vegada l'amargor de la culpa que en la nostra relació sempre s'ha fet sentir.
Rafel i jo mai hem pogut conversar del que va viure de nen. Senzillament perquè quan n'hi parlo ell calla. Rafel és un silenci tossut i introvertit que no dóna pas a obrir-se a comprendre. Sembla no tenir capacitat de comprendre cap altre sentimenr de sofriment que el propi.
Al marge de la meva relació amb ell, se'l veu feliç de la realització de la seva vida.
De viure a Castellar del Vallès, ara té espai i aire net per respirar.
Montserrat explica que a finals de mes se'n va uns dies de vacances i que jo em quedaré sola. Em diu que si necessito alguna cosa els telefoni. D'acord.
Al marge de la meva relació amb ell, se'l veu feliç de la realització de la seva vida.
Montserrat explica que a finals de mes se'n va uns dies de vacances i que jo em quedaré sola. Em diu que si necessito alguna cosa els telefoni. D'acord.
Fotografia del novembre de 2005, quan Rafel i Tere ens van venir a buscar per presentar-nos el seu pis de Castellar del Vallès. És un goig per nosaltres la vostre felicitat.
La primera càmera de retratar de Montserrat li va donar en Rafel l'any que es va casar. El primer viatja que va fer a Andorra amb Teres després de casats, abans de tenir a la Marta s'hi va comprr una càmera millor que la que tenia, Rafell sempre ha tingut les millors càmeres que les seves posibilitats l'hi han permès. Cuaranta ansy més tard ha tornat a fer al mateix, quan s'ha pogut comprar una bona càmera digital, li ha passat a Montserrat la primera que ha tingut. Aquests actes s'han de mirar amb el cor.
Perdona’ns Pare les nostres mancances que són moltes.
La nit del dia 27 de juliol, Montserrat va explicar-me que havia fet una pregària al Crist de la Misericordia, posant a les seves mans el viatja a Findhorn. Gràcies filla per la devoció a la nostra fe en el Crist, l'expressió màxima d'Amor en la relació entre els germans. Per germà hem de comprendre que volem inclure a tota criatura que existeix. Els germans personals, és a dir els de la família, segons puc comprendre són els primers que ens mostren la nostra petita capacita d'estimar i estimar-nos. Entre les relacions humanes, en la meva experiència en aquesta vida s'ha donat tot el valor el judici cap a l'altre. Si judico no estimo i m'he otorgat uns drets que Déu mai m'ha donat.
El Crist de la Misericòrdia ens parla de Perdó. Perdonar sí, els judicis que hem separen del meu entorn inmediat i del més llunyà. Perdonar-me el judici a mi mateixa. tots els moments en que el judici em porta a sentir-me culpable per haver estimat i acceptar que m'estimèssin. Perdonar-me per haver deixat al meu fill en les Mans de Déu, però no diexer-m'hi jo perquè me'n sentia indigna. Perdon'ns Pare els nostres judicis. Amén.
El dia 28 de julol. Glòria Lomas ens vingué a buscar per portar a Montserrat a l’aeroport, després em tornaria a mi a casa. La sortida de l’avió de Monts era a les 13: 05.
En arribar a l’aeroport del Prat ens hi vam trobar una vaga dels treballadors dels serveis de terra, bàsicament, els “carregadors d’equipatges”.
L’aeroport va estar col·lapsat tres dies.
Montserrat i Glòria van aconseguir bitllet pel dimarts dia 1 d’agost. 
Després cap a casa. Ens vam quedar a dinar les tres en un restaurant que és molt conegut al barri i té renom de menjar-s'hi bé. " O cañota" allà vam dinar i després Glòria ens va deixar a casa.
El que més ens ha sorprès amb Monserrat és que la vaga fos del servei que carreguen els equipatges. Ens brolla de dins el sentiment de que aquest és el paper que nosaltres estem fem en una societat que no entenem.
Des de Findhorn, els organitzadors del taller que anava a fer Montserrat, no veuen bé, integrar a Montserrat a mitja setmana, els trencaria la fluidessa de l’energia. Malgrat tot si ella ho creu convenient, hi pot anar. De nou, Monts s'enfrenta a l'apatia que és el seu problema més greu. Ara voldria poder parlar fluidament en anglès i no en sap, ni tan sols els enten. Glòria fa de traductora. Però no pot evitar que els seus propis sentiments interfereixin.
Montserrat decideix que marxarà.
Després cap a casa. Ens vam quedar a dinar les tres en un restaurant que és molt conegut al barri i té renom de menjar-s'hi bé. " O cañota" allà vam dinar i després Glòria ens va deixar a casa.
El que més ens ha sorprès amb Monserrat és que la vaga fos del servei que carreguen els equipatges. Ens brolla de dins el sentiment de que aquest és el paper que nosaltres estem fem en una societat que no entenem.
Montserrat decideix que marxarà.
El dia 1 d'agost de 2006
Glòria la porta a l’aeroport, però a última hora renuncia a marxar, prefereix quedar-se amb mi.
Glòria la porta a l’aeroport, però a última hora renuncia a marxar, prefereix quedar-se amb mi.
Gràcies filla, quan m’has trucat per dir-me que dinaves amb Glòria a casa la teva tia, m’ha semblat que era un somni, però, cap a les sis de la tarda has arribat. Gràcies pel teu amor.
La fotografia va arribar en la següent visita de Glòria a casa.
La fotografia va arribar en la següent visita de Glòria a casa.
El menjador de casa del meu germà Joan amb Vicenta i Ton.
Monts i jo fa molts anys que no hem estat a casa deVicenta. Des que va fer arretglar el pis i ens hi va convidar una Nit Bona cap al 1993.
Quan Montserrat i Glòria van arribar em van trobar esgotada, aquestes setmanes en que Montserrat lluitava per marxar, m’han deixat esgotada.
Gràcies a Déu per la seva Misericòrdia per a nosaltres.
Mentre esperava a Montserrat he fet una rentadora, m'he posat el televisor... No em volia escalfar el cap pensant que Montserrat havia acabat el seu viatja a Findhorn a casa de la meva cunyada Viventa...
Mentre esperava a Montserrat he fet una rentadora, m'he posat el televisor... No em volia escalfar el cap pensant que Montserrat havia acabat el seu viatja a Findhorn a casa de la meva cunyada Viventa...
Els vells records tornen al present i em fan sentir dolor, no en vaig saber més Psre, perdona'm per no saber-te posar primer.
Pares Eternals com es podem comprendre aquests sentiments tan profunds. M'he sentit sempre condemnada per Vicenta. Jutjada i condemnada.
Quan ella i Joan es van casar havien de quedar-se a viure a casa la mamà. allà s'hi va trobar amb el Rafel, ella li feia de mamà. Però és clar, recient casada de seguida va quedar embarassada i va neixer Roser, la seva primera filla. Imagino que Rafel va tornar a quedar en segon terme...
Ni vull pensar, ni vull sentir... 
El dia 2 d’agost de 2006
comencem una etapa de la nostra vida compartida que mai oblidarem cap de les dues, o tal vegada, ja som una Unitat en l’Amor del Crist.
Com cada any, el Manel del Kiosk de diaris, fa vacances. Els diumenges d’agost ens dediquem a fer excursions per comprar “el Periodico” en català, com sempre. Fotografies del Portal de Sant Madrona i del passeig Joan de Borbó.
Què va ser de la teva vida?, quines pors vas enfrontar quan et vas casar? Us estimaveu, però la vostra relació no va ser senzilla.
Dissabte 26 d’agost amb en Pere Paul i la seva dona, Consol, hem anat al Montseny, al Turo de l’home. És el regal que en Pere i
Consol m’han facilitat poder-li fer a Monts.
El Montseny: Turó de l'Home, amb Pere i Cònsol. L'hostal on vam dinar va ser com reviure al bell somni de quan amb Alfons voliem dirigir la nostra vida i família cap a una caseta sense escales, això volia dir, una caseta rural, on es pogués crear un món ple de vida en mig de la natura.
Alfons quan va enmalaltir s'estava traient el carnet de conduir. Quan es va veure malalt va demanar al centre on n'aprenia al barri de Gràcia que li passessin al Rafel.
Allà al Turó de l'Home, a Viladrau l'he sentit com si em fos el costat. Montserrat diu que hi és, que és en el nostre cor en presència continua. Segur.
Ara després d'aquest dia que ens han regalat els nostres amics, només puc donar-ne gràcies.
Fotografíes al nostra gaudit balcó de Trinxant.
Torna al nostre Santuari de Montserrat, ens ve a recollir en Marce ·li el dilluns dia 18, enllaç a la muntanya ens rebia amb tendresa. 
al nostra Montserrat, ai, al nostra Alfons, tan de bo ho haguéssim gaudit plegats, tu i jo amb la nostra filla. Gràcies Verge Bruna pel Vostre acolliment i compasió.
Montserrat, la nostra Montserrat, mai t'oblidis de gaudir i donaar gràcies pel petit fet de viure cada dia!
Gràcies Pare Etern pel pa nostre de cada dia.
Tinc por Alfons, por d'aquell moment de temença en que et cerqui i no et sàpiga veure. Sé que hi seràs, però no sé i et sabre vuere. sento amb intensitat el dolor del meu fill, d'en Rafel, aquest Rafel sorrut que no ha sabut anar més enllà dels sue propi dol. Sento el dolor de la nostra Montserrat, que no sap anar mès enllà de la mancança d'aquesta parella que no volgut ocupar el seu lloc en el projecte de vida que van fer. Montserrat ho ha donat tot per obrir-se al propòsit de tornar a l'Origen, d'acceptar la consciència de Ser, però el company amb qui volien fer el cami, ho s'ha despistat o s'han creuat i no s'han reconegut.
El dol, donç és present i el sento. si parlem dels teus fill, és el mateix: no han sabut anar més enllà del seu mèlic. Prego per poder fer el traspàs en Pau, retrobar-nos en la Pau i, mès enllà dels dols de la nostra història, obrir-nos a l'Origen d'Amor i Pau, que no té agenda.
El divendres dia 22 poc mé tard de tres de la tarda en Marcel·li amb el seu tacxi, ens baixava. Muntanya avall, fins reveure'ns Mare, aquí en el teu petit Jardí, o allà a Casa Teva, Mare, baix Vostra Mantell Blau. 
Senyora de Montserrat, Verge Bruna de la Serra, feu-li un lloc en el Palau per lloar la Vostra Glòria. Tinc el goig i la gratitud als Pares Eternala pels petits pares que m'han obert el camí en aquesta vida i en moltes d'altres.
En aquests instant que en que porto al present el viscut ahir, només desitjo estimats pares/Pares viure el goig de la Vostra Esència i donar-vos gràcies per Ser Amor Etern. Us demano estimats que em perdoneu les meves moltes mancances, les meves pors. Quedeu-vos només l'Amor que Som per Sempre.
Ahir, avui, demà 3 de febrer de 2023
Av Joan Borbó, gaudint de la bella prespectiva que ens ofereix actualment la Barceloneta, gràcies filla per ser-hi amb mi.
Dissabte 14 d’octubre del 2006,
En Xavier i l’Albert ens vénen a buscar amb el cotxe, avui passarem el dia amb ells, a Sant Esteve Sesrovires, gaudint del retorn de l’Anna al seu poble estimat.
Felicitats familia i gràcies pel vostre amor gratuït.
En Xavier i l’Albert ens vénen a buscar amb el cotxe, avui passarem el dia amb ells, a Sant Esteve Sesrovires, gaudint del retorn de l’Anna al seu poble estimat.
Felicitats familia i gràcies pel vostre amor gratuït.
Montserrat fa el retrato, Monts filla t’estimo, t’estimem!
Tanquem la tardor-hivern 2006, amb aquesta fotografia feta per la meva neboda Marta Casas, la tardor de 1980. Aquí hi ha els cinc grans amors de la mare!
Tanquem la tardor-hivern 2006, amb aquesta fotografia feta per la meva neboda Marta Casas, la tardor de 1980. Aquí hi ha els cinc grans amors de la mare!
La van assistir a l’hospital de Sant Pau, el dimarts dia 14 a la tarda per voluntad seva i meva i acceptaciò del meu germà Rafel i de Teresa, la duien a casa. On va tornar a l’Origen Etern el dia 23 de novembre, a les 17:50, més o menys. El seu cos en sortia definitivament a les 23:00 hores.
Fou incinerada, al cementiri de Montjuïch, el mateix dissabte 25 de novembre a les 14:30. Rafel i Teresa em van demanar si necessita quelcom.
No gràcies ens veiem. Glória i Roser em volien acompanyar una estona més. Seguint la més pura tradició de la familia Lomas, amb Santi, Roser, els seus fills, la tieta Vicenta, el Ton i la Glória em vam convidar a dinar a la Vila Olímpica.
Per cert que en acabar el dinar, al llarg de la sobretaula, Roser i Santi em van convidar el proper casament de Melcior, el seu fill gran. Gràcies família però no cre que vingui al casament, potser a l'esglèsia, però a la festa no m'hi veig amb cor. Massa festa per a mi.
Per cert que en acabar el dinar, al llarg de la sobretaula, Roser i Santi em van convidar el proper casament de Melcior, el seu fill gran. Gràcies família però no cre que vingui al casament, potser a l'esglèsia, però a la festa no m'hi veig amb cor. Massa festa per a mi.
Al cap tard em portaren a casa. Glòria encara es va quedr a dormir.
Montserrat Serna i jo vam recollir les cendres el dilluns dia 27 a la tarda.
El diumenge dia 3 de desembre de 2006 vam pujar a Montserrat Anna i Asumpta Margarit, amb Pere Roca i Glòria Lomas, i vam entregar les cendres de la mare al final del camí dels Degotalls. Més tard, vam anar a dinar en un restaurant de Collbató, on ens hi esperaven Xavier i Albert. Va ser un dia lluminós on ens va arribar la Pau dels Pares. Gràcies Mare de Déu de Montserrat per tot l’Amor que ens regales.
El divendres 8 de desembre
Mare estimada, ara em cal emprendre el meu cami de solitud, no será senzill ni amorós.
Mare estimada, ara em cal emprendre el meu cami de solitud, no será senzill ni amorós.
Celebravem els 81 anys d’Eugeni Fonoll Fornells. Ho vam fer amb Ma Teresa Segarra, al mati al teatre Romea, Contes, per en Manel Barceló.
Dinar a ca Ma Teresa i la seva Mare; jo encara visc en la mirada d’Amor dels meus pares.
Encara hi va haver un altre dinar a casa de Ma Teresa, abans de nadal.
Ens hi vam trobar, Eugeni Fonoll i Josep Obradors.
Encara hi va haver un altre dinar a casa de Ma Teresa, abans de nadal.
Ens hi vam trobar, Eugeni Fonoll i Josep Obradors.
Per a mi va ser un dia trist.
Em pregunatar on passaria els nadals, vaig respondre que a casa. Es van estranyar que no anés a casa el meu germà Rafel. Vaig dir el que sentia: no m’hi sento bé, no tenim res a compartir que ens faci sentir bé junts. Van dir.me que li tinc rancúnia. Tal vegada si, si és així: perdona’m mare, perdona’m Rafel.
A dotze de febrer de 2019,
Vull incovar aqueslls nadals viscuts amb la família. En la normalitat la primera trobada en què participaven era la feta a casa. Es feia el dia de Sant Esteve perquè era el que la resta de la família s'havie deixat lliure.
Des que vam anar a viure a la porteria l'any 1975 fins el 1994 inclòs va ser així.
Amb la mare ens obriem a l'Esperit de Nadal, just passat Santa Llúcia. Escribiem les nadales, jo les escribia mentre ella feia la llista, posava el remitent i el segell.
El següent ritual era anar a comprar l'àrbre a la fira de Santa Llúcia i ubicar-lo a l'entrada de l'escala. L'últim era montar el pessebre a casa, hep i comprar i organitzar el dinar del dia de Sant Esteve.
Amb la mare ens obriem a l'Esperit de Nadal, just passat Santa Llúcia. Escribiem les nadales, jo les escribia mentre ella feia la llista, posava el remitent i el segell.
El dia de nadal nosaltres anàvem amb la família de Sant Esteve Sesrovires.
Tren amunt, tren avall, però guadiem de veure creixer la família de Trinitat i Pepito.
Les dues fotografies són de la porteria, aquells vin-i-dos anys vam tenir família i ens reuniem ni que hi havien molts sentiments tancats dins un silenci de rencor
La festa qui hi seguia era la de Cap d'Any, i alhora aniversari d'en Rafel. Aquesta l'hem viscut de tots colors. Els primers anys de casat anant al carrer Agudells, al barri d'Horta, després amb la linees d'autobus Sagales,a Santa Perpètua de Moguda, l'anada rai, la tornada necessitava molta paciència.
A la fi van venir a viure a Barcelona, al carrer Joan de Garai 108-110, sembla que va ser l'any 1982. Normalment hi anàvem amb Jaume i Anita, l'últim Cap d'Any amb ells el de 1989.
La mare i jo vam continuar fins el Cap d'Any de 1994.
Pel Cap D'any de 1995, jo estava enlluernda amb en Rafel Caro i ho vaig engegar tot a passeig. Em va sortir el dolor fet rencor i la impotència en forma d'odi. 
Les festes de nadal del 1995 i 1996, van ser de les més fosques que hem viscut juntes la mare i jo. Les festes de nadal de 1997 van obrir una escletxa de llum. Les vam viure a Montserrat i allà vam decidir deixar la porteria.
Les Festes de Nadal a Trinxant són solitàries. 
L'any 2004, en Rafel ja jubilat es trasllada amb la seva família a Castellar del Vallés. El sis de desembre del 2005, ens vénen a buscar perquè la mare conegui la casa on viuen.
Tanca el cicle de les festes nadalenques, la festa dels Reis Mags. Els nostres estimats Savis que cada any ens deixant el carbó i les teies per sostenir la llum fins al proper adveniment de Crist.
La festa dels Reis era la més valorada pels tiets i per la mare. Tots érem criaturés. La mainada els tenia el cor robat.
Així en Jaume i Anita, mentre les meves cosines van tenir la quitxalla petita, el dies 5-6 anaven atabalats.
Quan la mainada va anar pel seu compte, Jaume i Anita van centrar el dia de Reis a casa seva, cosa que també van fer mentre va viure l'àvia Matilde. 
Deixeu-me que en aquest repàs reconegui i agreixi la Presència dels tiets Jaume i Anita a la nostra família. De fet, sense ells, potser la família no ens hauriem reagrupat. Ells en van ser els puntals. No tenein fills, però estaven tan entregats els nebots, que no els calia.
Si Jaume i Anita no haguéssin estat Presents els hauriem hagut de inventar. 
D'ells sempre vam rebre l'amor gratuït i van acceptar el poc, molt o res que els podiem oferir a canvi. Gràcies amors per la Vostra Presència.. Aquesta fotografia hauria de ser de l'últim any que vam gaudir del dia dels Reis amb el tiet, però Marta, la filla gran d'en Rafel, era a intensius a l'hospital i, ni que vam dinar junts a casa els tiets, aquell any no hi va haver fotos ni goig.
Sense tots vosaltres no hagués pogut assolir el seu somni, de tornar als Pares Eterns desde la petita casa que vam poder gaudir gràcies a la Voluntad Suprema Invulnerable.
Gràcies per tot el que vaig poguer fer, gràcies a les persones que em van facilitar fer el màxim del que és podia fer.
Gràcies per tot el que vaig poguer fer, gràcies a les persones que em van facilitar fer el màxim del que és podia fer.
Gràcies al Procés de la Vida, per haver estat a prop de la mare en el momento que va caure a terra degut al sobtat infart cerebral.
Gràcies per poder estrenyer la seva mà estimada.
Gràcies a tothom per acompanyar-nos en aquest camí d'obertura al Origen Etern.
La mirada des del Balcó
Gràcies perquè des de ben a prop del seu balcó de Trinxant, se’n va pujar al Crist.
Gràcies i perdoneu les meves mancances: que són moltes.
Al llarg dels anys que falta la mare el nostre balcó continua obrint horitzons enllà, somnis de Llum i espais oberts sense limits, sense fronteres sense pors.
Gràcies pare i mare per estimar-me i per deixar-vos estimar. I, al vostres fills, els meus germans, perdomeu-me si no tinc més capacitat per fer efectiva l’estimació que us tinc. Tampoc ens hem viscut ni ens coneixem de prop, ni sembla que hi volguem posar ganes de fer-ho.
Gràcies als germans de la mare i a les famílies que han creat, amb les seves famílies continuem un camí que no hem fet senzill, però hi posem ganes! Verge de Montserrat Pregueu amb nosaltres!
aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa
Gener 2007
He rebut la noticia que Eileen Caddy ha tornat a l’Origen.
M’ho ha fet saber Júlia Tejerina, així com que el dia 13 de gener a la casa que té la congregació, de les germanes Filipenses, de les que Júlia forma part. La casa que tenen al carrer Nena Casas, li reten un homenatge, les germanes (Raimunda) i d’altres persones) que d’una manera o altre l’han conegut o han estat en contacte amb ella a Findhorn.
Eileen Caddy 26 d'agost de 1917 - 13 de desembre de 2006.
Peter Caddy 20 de març 1917 - 17 de febrer 1994.
Curiositat que la meva mare fou bateixada el 13 de desembre del 1914. Perquè avui és Sant Llúcia, dia de l'any gloriós.
Curiositat que la meva mare fou bateixada el 13 de desembre del 1914. Perquè avui és Sant Llúcia, dia de l'any gloriós.
Coneixia la casa perquè Julia Tejerina, la meva padrina de bateix, hi viu. Ella és de la Congregació de Germanes Misioneres d'Ensenyament de Sant Felip Neri. Vaig saludar a Júlia, a Raimunda. 
A les germanes que em recordaven de temps enrere quan alguna vegada havia partiicipat en els seus tallers d'espiritualitat. Cal dir que Heileen Caddy, Dorthy Maclean, Louis Hay, etc... hi havien fet tallers. Ens vam retrobar amb un parell de persones de quan vaig estar a Findhorn, De fet en aquells moments a la Casa d'Espiritualitat, les persones conectades amb la llum de Findhorn hi feien trobades una vegada per setmana. No m'hi vaig sumar. 
Aleshores el meu anhel era pujar a Montserrat, allà hi trobava la inocència de l'amor que tinc als meus pares.
Em movia amb caminadors o cadira manual, la cadira de motor encara no havia arribat. El sentiment més profund que sempre he tingut de Déu s'imposava. el Déu que no puc comprendre viscut en comunitat l'havia trobat a Findhorn. En el meu entorn inmediat aquest Déu que sento dins no el sé compartir: no sé sumar el meu sentiment al de la persona amb que amb relaciono.
El Pare Cassià m'acull, em vigila i vetlla pel meu sentiment espiritual. "Montserrat, filla ets sents acompanyada per Déu?
A finals de juny l'Abat Cassià m'adreça al Pare Abat Josep Ma Soler. Li he de demanr que l'escolania pogui fer l'obertura de la conferència que el XIV Dalai.Lama farà al Palau Sant Jordi el dia 10 de setembre del 2007.
Dimarts 3 de juliol, a la seu de l'escolania ens rebia el pare perceptor Manel Gasc i el director musical de l'escolania, el jove Bernat Vivancos. Ho sol·licitàvem: Wangchen, director de la Fundació Casa del Tibet a Barcelona, Enric Aynó i jo.
El 4 d'agost el Pare Abat, Josep Ma Soler ens acollia i donava el vist-i-plau a la presència de l'escolania per fer l'obertura del missatge del Dalai-Lama a Barcelona, el 10 de setembre d'enguany. Gràcies pel vostre acolliment generós.
Gràcies Pare Abat Cassià Ma Just, pel vostre afecte i respecte, el que dispenseu a la mareta i a mi.
Des que la mare falta, el Pare Cassià em cuida...
"Catalunya està trista vestida va de dol, sabenu que n'és la causa, la mort d'un home honest."
Comiat a Lluís Ma Xirinacs Damians.
Lluís Ma Xirinacs, Barcelona 6 d'agost de 1932 - Ogassa (Ripollès) 11 d'agost de 2007
Hem deixat enrere el quinze d'agost, feliços cinquanta-sis Montserrat
Imatge del bateix de Judit l'estiu del 2005
31 d’agost del 2007, a la clínica del Pilar de Barcelona, ha nascut la primera filla de Gemma Casas Rovira i el seu company, Joan Ruiz. Benvinguda a la Vida Agnés. Felicitats parella, gaudiu de la puresa del vostre amor. La fotografía és del batiex de Judit la nena de Marta Casas Rovira i Emili Ferrera, recordem que el seu primer fill, és Gerard.
El 2 de febrer de 2007 es l’aniversari de Glòria Lomas,
ho celebra el dissabte dia 3 a Sant Feliu de Boxelleu, al Montseny, a casa
d’unes “col·legues”, vol que hi sigui, hi sóc. Això sí, descol·locada.
D'aquests dos dies passats a casa de l'amiga de Glòria, on van organitzar la festa en puc dir poca cosa. Elles són de la generació "new-age". Elles havien de transformar el col·lectiu humà en un equip de "col·legues" que funcionèssin uns al servei dels altres.
Em sembla que axiò s'ha converti en un "campi que pugui", aixó sí, de dones. Glòria ha viscut i viu la seva generació, més aviat fins i tot diria que senyala la direcció d'on s'ha d'anar. Impetuossa i voluntariossa s'ha obert camí a força d'alluynar-se de la família per integrar-se en el seu grup de col·legues. Va marxar de casa ben jove, em sembla cap el 1978 i no va tornar a afincar-se a Catalunya fins el 1983 o 1984. 
Ànima inquieta, feminista fins a la medul·la, emprenadora i desorganitzada, segons diu ella. Així sembla ser i així l'accepto.
D'aquests dos dies passats a casa de l'amiga de Glòria, on van organitzar la festa en puc dir poca cosa. Elles són de la generació "new-age". Elles havien de transformar el col·lectiu humà en un equip de "col·legues" que funcionèssin uns al servei dels altres.
Perdona'm Glòria, no he volgut mai formar part d'aquest tipus de pensament de nova generació. Ni abans ni ara.
C/ Praga 13, no recordo bé, quina planta i pis, era la cuarta o cinquena.
Així s'organitzaven les festes a casa de la Tieta Vicenta.
Fotografía, possiblement de 1991
El 7
de febrer de 2007
Era l’aniversari del tiet Jaume, Glòria em pot dedicar el dia, de fet intenta fer-me tanta compayia com pot, tenint en compte que viu a Girona.Anem al Museu d’Història de Catalunya, al Palau de Mar, dinem juntes. D''aquests dos dies passat a casa de l'amiga de Glòria, on van organitzar la festa en puc dir poca cosa. Glòria
A la tarda en tornar a casa, encara amb claror de dia, al nostra balcó m’hi trobo aquest colom, amb va il·luminar la tarda.
Em va permetre retralar-lo desde totes les respectives que jo podia aconseguir, L'última foto feta des de davant d'ell, de l'altre banda del balcó Li vaig donar les gràcies per permetre'm està tan a prop d'ell. S'estigué quiet uns instans més i emprengué el vol.
Era l’aniversari del tiet Jaume, Glòria em pot dedicar el dia, de fet intenta fer-me tanta compayia com pot, tenint en compte que viu a Girona.Anem al Museu d’Història de Catalunya, al Palau de Mar, dinem juntes. D''aquests dos dies passat a casa de l'amiga de Glòria, on van organitzar la festa en puc dir poca cosa. Glòria
A la tarda en tornar a casa, encara amb claror de dia, al nostra balcó m’hi trobo aquest colom, amb va il·luminar la tarda.
Em va permetre retralar-lo desde totes les respectives que jo podia aconseguir, L'última foto feta des de davant d'ell, de l'altre banda del balcó Li vaig donar les gràcies per permetre'm està tan a prop d'ell. S'estigué quiet uns instans més i emprengué el vol.
Gràcies per fer-me sentir acompanyanda per l'Esperit dels àngels que són aquí per recordar-nos que mai estem sols. Gràcies per fer-me sentir que la companyia sempre hi és si jo ho permeto, si jo callo el meu discurs de dolor.
Sento que he perdut la capacitat de sentir-me acompanyada.
La solitud que em vibra al cor és infinita, d'aquesta solitud emergeix la crida al Pare: m'has abandonat?
Ho visc com si la generació amb que vam decidir prendre forma per expresar l'Amor Etern entre els nostres germans encarnats, està marxant tota. Feina feta o impossible fer-la.
Aleshores em demano: m'hi he quedat sola en aquesta expresió mental, no hi ser veure l'amor.
Sento que he perdut la capacitat de sentir-me acompanyada.
La solitud que em vibra al cor és infinita, d'aquesta solitud emergeix la crida al Pare: m'has abandonat?
Ho visc com si la generació amb que vam decidir prendre forma per expresar l'Amor Etern entre els nostres germans encarnats, està marxant tota. Feina feta o impossible fer-la.
M'he quedat sola en la foscor i l'oblit del Amor Etern que és expresió viva en sí mateixa?
Els directors-deixebles espirituals viuen allà on siguin, en la seva comunitat, amb la seva sanga, en la profunditat del silenci.
On és la comunitat de la que formo part? On sóc jo? On és el mestre per a mi?
El dissabte 31 de març
pujem a Montserrat amb Ma Teresa Segarra i la seva mare. No recordo com hi vam pujar si en tacxi o en el tren, segurament en tacxi perquè Maria té poqueta capacitat de caminar. Però sincerament no ho recordo. Ens vam allotjar en cel·les i Ma Teresa va anar a l'hotel per preguntar si li podien deixar una cadira de rodes per dur a la seva mare, Maria mai no havia anat amb cadira. Li van deixar i, veritablement quan Ma Teresa parlava d'aquesll dos dies sempre deia que va ser el moment en que Maria va acceptar la cadira per sortides puntuals.
El dissabte a la nit a la Basilica van fer el concert de Setmana Santa. Diumenge dia 1 d'abril Rams, un dia esplèndit. Ma Teresa i Maria van marxar el dilluns després de dinar. Em sentia molt atrapada.
Si no milloro baixaré. Vaig baixar el dimecres Sant al migdia. Em sembla que amb el tren, des que la mare faltava, amb els camindors em veia capaç de pujar i baixar amb el tren i cremallera. Vaig demanar visita d'urgències al doctor Sancho, cadera dreta luxada, repòs absolut, va fer- un informe per demanar la cadira de motor i veure si podiem deixar passar un o dos anys abans d'operar-me de nou.
Abril - Maig de 2007
Uns mesos de quietud, de dolor, de inmobilitat forçada. Les fotografies m'ajuden, les organitzo, en refaig els àlbums, em passen per les mans com si fossin fulles d'arbre que s'han deixat assecar i les has guarat en un àlbum per contemplar la bellesa de la natura que es fon.
pujem a Montserrat amb Ma Teresa Segarra i la seva mare. No recordo com hi vam pujar si en tacxi o en el tren, segurament en tacxi perquè Maria té poqueta capacitat de caminar. Però sincerament no ho recordo. Ens vam allotjar en cel·les i Ma Teresa va anar a l'hotel per preguntar si li podien deixar una cadira de rodes per dur a la seva mare, Maria mai no havia anat amb cadira. Li van deixar i, veritablement quan Ma Teresa parlava d'aquesll dos dies sempre deia que va ser el moment en que Maria va acceptar la cadira per sortides puntuals.
El dissabte a la nit a la Basilica van fer el concert de Setmana Santa. Diumenge dia 1 d'abril Rams, un dia esplèndit. Ma Teresa i Maria van marxar el dilluns després de dinar. Em sentia molt atrapada.
Uns mesos de quietud, de dolor, de inmobilitat forçada. Les fotografies m'ajuden, les organitzo, en refaig els àlbums, em passen per les mans com si fossin fulles d'arbre que s'han deixat assecar i les has guarat en un àlbum per contemplar la bellesa de la natura que es fon.
El goig per la marxa vers a la Llum d'Origen de la mare m'acompanya, però la solitud és feixuga. 
Va emegint una certa irritació cap a Rafel i la seva família, poc a poc em vaig confirmant que, com deiem amb la mare des que el tiet Jaume va traspassar no tenim família.
Diumenge 3 de Juny
Sant Esteve Sesrovires, sempre tira. Asumpta i Pere em vénen a buscar per anar a visitar-hi una exposició que s’ha fet de fotografíes escolars, per recuperar la memòria de com es va iniciar l’escola al poble.
Hi podem veure una parell de fotografíes de Trinitat…
Va emegint una certa irritació cap a Rafel i la seva família, poc a poc em vaig confirmant que, com deiem amb la mare des que el tiet Jaume va traspassar no tenim família.
Diumenge 3 de Juny
Sant Esteve Sesrovires, sempre tira. Asumpta i Pere em vénen a buscar per anar a visitar-hi una exposició que s’ha fet de fotografíes escolars, per recuperar la memòria de com es va iniciar l’escola al poble.
Sí, la juventud de Sant Esteve no guardava res vell, aleshores la memòria dels nostres origens queda desfigurada i sense valor. Si no domen cap valor els quí ens han precedit, quin valor ens donarant a nosaltres?
Albert s’ha retratat en un pupitre i amb una bata d’aleshores.
Quan van tancar l'exposició van entregar a Assumpta Margarit i la seva companya de treball i d'escriptura un premi pel llibre que han escrit sobre la Història dels carrers de Sant Esteve. Allà en un costat hi veiem a Montserrat Rossell, com si fos una estranya. Així han acabat les nostres menes alçant murs que no estan disposades a enderrocar perquè cadascuna d'elles té la rao suprema. Així ens ha separem dels qui estimem, En puc donar notíciés i no són precisament bones notícies.
El juny 2007 va endavant
Visita amb Neus i Jordi del Museu de Història de Catalunya a Palau de Mar.
Entre Neus i Jordi van portant-me la cadira de rodes. em vigila i m’acompanya. Em sent, sap que no tinc ganes de viure i s’esforça per donar-me alegría i motius per viure.
El nostre Jordi em regala l'afecte i la frescura de la seva joventud sóc com una tieta per a ell. Acabem la visita dinant al "Pasa-tapas"
No oblidem que som en els dies que no puc anar amb caminadors, les sortides que fem, Neus o Glòria em porten amb la cadira manual. També em facilita tot el que pot, Ma Teresa Segarra. Gràcies amigues.
Fina Ruiz i Loly valera, em vénen a veure algun dia, quan coincideixen en la festa. Aleshores passem una estona juntes i entre totes arribem a anar a dinar al "Santangelo's" i en Jordi, l'amo de la cafeteria puja i baixa la meva cadira.
Albert s’ha retratat en un pupitre i amb una bata d’aleshores.
Quan van tancar l'exposició van entregar a Assumpta Margarit i la seva companya de treball i d'escriptura un premi pel llibre que han escrit sobre la Història dels carrers de Sant Esteve. Allà en un costat hi veiem a Montserrat Rossell, com si fos una estranya. Així han acabat les nostres menes alçant murs que no estan disposades a enderrocar perquè cadascuna d'elles té la rao suprema. Així ens ha separem dels qui estimem, En puc donar notíciés i no són precisament bones notícies.
Visita amb Neus i Jordi del Museu de Història de Catalunya a Palau de Mar.
Entre Neus i Jordi van portant-me la cadira de rodes. em vigila i m’acompanya. Em sent, sap que no tinc ganes de viure i s’esforça per donar-me alegría i motius per viure.
El nostre Jordi em regala l'afecte i la frescura de la seva joventud sóc com una tieta per a ell. Acabem la visita dinant al "Pasa-tapas"
Fina Ruiz i Loly valera, em vénen a veure algun dia, quan coincideixen en la festa. Aleshores passem una estona juntes i entre totes arribem a anar a dinar al "Santangelo's" i en Jordi, l'amo de la cafeteria puja i baixa la meva cadira.
Llarga espera, la burocràcia és feixuga. 
Juny 2007 Cadira de motor i Revetlla a Montserrat.
Els papers de la cadira arriben aprobats el 22 de juny. Assumpta Amils, la companya de treball de Sertel, m'adreca a l'ortopèdia on va ella. Ortopedia Lifante, carrer Sicilia, 282.
És amb Assumpta que surto de l'ortopèdia al carrer amb la cadira de motor. I, l'endemà cap a Montserrat, hi vaig a passar la Revetlla.
La primera Revetlla de Sant Joan, sense tú mare, sense ningú.
La primera Revetlla de Sant Joan, sense tú mare, sense ningú.
Ni que a Montserrat m'hi coneix tothom.
Quan va arribar la "flama del Canigo", quan van encendre la foguera, ni tan sols recordo quin monjo la va rebre. 
Em sembla que l'Andreu Soler es va acostar per fer-me una abraçada. La meva pregària pujava al Cel, Pare deixa'm tornar a Casa, deixa'm tornar amb l'Amor que Som.
Avui, a 13 de febrer de 2019, no recordo gaire res d'aquells moments que van ser viscuts amb molta honestedat i fe.
Dissabte 30 de juny de 2007.
A la Casa Del Tibet preparen la visita del Dalai-Lama a Barcelona per l'onze de setembre d'enguany.
Enric Aynó em telefona, voldria saber si jo podria demanr al meu amic de Montserrat, l'Abat Emerit Cassià Just, la col·laboració de l'escolania en la presentació de la conferència que farà el Dalai:Lama al Palau Sant Jordi, l'onze de setembre. glubs, ostres, carai, li ho preguntaré, Enric, li preguntaré.
Avui, a 13 de febrer de 2019, no recordo gaire res d'aquells moments que van ser viscuts amb molta honestedat i fe.
A la Casa Del Tibet preparen la visita del Dalai-Lama a Barcelona per l'onze de setembre d'enguany.
Enric Aynó em telefona, voldria saber si jo podria demanr al meu amic de Montserrat, l'Abat Emerit Cassià Just, la col·laboració de l'escolania en la presentació de la conferència que farà el Dalai:Lama al Palau Sant Jordi, l'onze de setembre. glubs, ostres, carai, li ho preguntaré, Enric, li preguntaré.
Així el 30 de juny de 2007, més o menys, parlava amb el Pare Cassià Just, i ell m'adreçava al secretari de l'Abad en Jordi-Agustí Piqué, i... embolica que fa fort.
Li sorprèn la proposta, em diu que en parlarà amb l'Abad i em telefonarà.
A finals de juny l'Abat Cassià m'adreça al Pare Abat Josep Ma Soler. Li he de demanr que l'escolania pogui fer l'obertura de la conferència que el XIV Dalai.Lama farà al Palau Sant Jordi el dia 10 de setembre del 2007.
Dimarts 3 de juliol, a la seu de l'escolania ens rebia el pare perceptor Manel Gasc i el director musical de l'escolania, el jove Bernat Vivancos. Ho sol·licitàvem: Wangchen, director de la Fundació Casa del Tibet a Barcelona, Enric Aynó i jo.
El 4 d'agost el Pare Abat, Josep Ma Soler ens acollia i donava el vist-i-plau a la presència de l'escolania per fer l'obertura del missatge del Dalai-Lama a Barcelona, el 10 de setembre d'enguany. Gràcies pel vostre acolliment generós.
Gràcies Pare Abat Cassià Ma Just, pel vostre afecte i respecte, el que dispenseu a la mareta i a mi.
Des que la mare falta, el Pare Cassià em cuida...
Bé som a l'agost de 2007, ja ho veieu!
Agost ens ha deixat per tornar a l'Origen el respectat Lluís Maria Xirinacs.
Aquí tenim els trets biogràfics d'aquest bon
Lluitador per les Llibertats Humanes.
Agost ens ha deixat per tornar a l'Origen el respectat Lluís Maria Xirinacs.
Aquí tenim els trets biogràfics d'aquest bon
Lluitador per les Llibertats Humanes.
"Catalunya està trista vestida va de dol, sabenu que n'és la causa, la mort d'un home honest."
Comiat a Lluís Ma Xirinacs Damians.
Lluís Ma Xirinacs, Barcelona 6 d'agost de 1932 - Ogassa (Ripollès) 11 d'agost de 2007
Hem deixat enrere el quinze d'agost, feliços cinquanta-sis Montserrat
31 d’agost del 2007, a la clínica del Pilar de Barcelona, ha nascut la primera filla de Gemma Casas Rovira i el seu company, Joan Ruiz. Benvinguda a la Vida Agnés. Felicitats parella, gaudiu de la puresa del vostre amor. La fotografía és del batiex de Judit la nena de Marta Casas Rovira i Emili Ferrera, recordem que el seu primer fill, és Gerard.
El Dalai-Lama a Barcelona
10 de septembre, ara sí el Dalai-Lama és a Barcelona. Aquí en tenim les fotografíes. Al Palau Sant Jordi ens explica les claus per la "Felicitat" Hi vam anar amb Glòria Lomas, Rosa Duran, Assumpta Amils, Eugeni Fonoll, Fina Ruiz i Dora
10 de septembre, ara sí el Dalai-Lama és a Barcelona. Aquí en tenim les fotografíes. Al Palau Sant Jordi ens explica les claus per la "Felicitat" Hi vam anar amb Glòria Lomas, Rosa Duran, Assumpta Amils, Eugeni Fonoll, Fina Ruiz i Dora
Els dos dies a l'entorn de la visita del Dalai-Lama a Barcelona em van regalar el sentiment que ell ens reconeixia. Ell reconeixia el treball silenciós dels qui som als fonements del "Temple de la Consciència". Treball callat, pacient, a vegades esgotador, perquè el cos egoic hi fa resistència i no ens n'adonem.
Assumpta i jo ens vam sentir reconegudes. Posar-hi més paraules és voler explicar els sentiments més profunds i no cal.
La primera vegada va ser a Sant Ma del Mar cap el setembre de 1997. Gràcies, gràcies, gràcies.
La suma no funciona amb Glòria, ella és dona de fets físics, desconec fins a quin punt l'esperit es pot expresar en el físic sostenint l'Esència.
Sortint del concert cadascú a ca seva. 
El dissabte dia 11 a les set del matí, amb el bus 20, engegava cap a la Casa del Tibet, perquè Enric Aynó m'havia convidat a la inauguració de la nova seu pel Dalai-Lama.
El Dalai-Lama amb Carles Francino, el presentador del Telenotícies Vespre de TV3.
Quan visc aquestes trobades no sóc en el cos. Les visc desde l'ànima, encara no en sóc ben conscient i aleshores no és efectiu, però poc a poc em vaig obrint a una comprensió que surt de la compassió pel que vivim tots plegats.
Hi vaig ser-hi per voluntad d'Enric Aynó. gràcies Enric pel vostre afecte.
Basicament el Dalai-Lama ens recomana treballar per la Unió Cristico-Budica.
Enric és l'ànima paterna de la Casa del Tibet a Barcelona.
Gràcies Enric pel teu reconeixement i respecte. Gràcies.
En sortir vaig tenir una trobada amb una noia, Teresa, amb qui vam estar enganxades tot el dia.
Basicament el Dalai-Lama ens recomana treballar per la Unió Cristico-Budica.
Enric és l'ànima paterna de la Casa del Tibet a Barcelona.
Gràcies Enric pel teu reconeixement i respecte. Gràcies.
En sortir vaig tenir una trobada amb una noia, Teresa, amb qui vam estar enganxades tot el dia.
Quan ens vam separar l'energia d'amor que jo vibrava al matí, se'n havia anat en orris. La tal Teresa, si fa no fa, funciona com Glòria, volen saber per analitzar. si volem anatlizar el perquè estimem "ens quedem tots plegats amb el rave a la mà".
No em demaneu com he arribat a nadal, no ho sé. He pujat un parell o tres de vegades a Montserrat, malauradament el nostra Pare Cassià, està malalt, el dia 24 de desembre, al matí el van haver d’ingressar perquè havia patit un infart cerebral, mentre, com de costum, gaudia tocant unes peces a l’orgue.
El mati de nadal vaig ser a Conventual, en sortir em vaig trobar de cara amb el Pare Sebastià Bardolet, qui va respondre amablement a la meva pregunta respecta al Pare Cassià, “està millor i ens coneix”. Bon Nadal estimats germans, gràcies Verge Bruna.
El dia de Sant Esteve,
26 de desembre de 2007 igual que l’any passat a Sant Sadurni d’Anoia, en Pere Roca, cap a mig matí em ve a recollir. Allà fem el dinar amb la familia d’ells, Pepito, (Carme la seva nova parella), Pere i Conxita, els pares d’en Pere, Anna i Xavi amb l’Abert, que està molt gran, i jo. Gràcies fills pel vostre amor.
El vespre, més aviat a la nit, em torna a casa.
enllaç a Oració
El 30 de desembre de 2007 pujava a Montserrat per passar-hi tres dies. Cel·les Abat Marcet, 205, no adaptada. Les adaptades són: 610, 510, 410. El dia 31 a les 22:30, missa de fin d’any ofrena per la Pau. El monjo que prepara les ofrenes m’ofereix d’entregar-ne una: gràcies Pares Eterns, amb pocs encerts, però tota la meva petita vida és una ofrena a l’Amor del Crist. Aquella nit va precedir el que anys més tard feria. Integrar-me als Oblats.
enllaç a Oració
El 30 de desembre de 2007 pujava a Montserrat per passar-hi tres dies. Cel·les Abat Marcet, 205, no adaptada. Les adaptades són: 610, 510, 410. El dia 31 a les 22:30, missa de fin d’any ofrena per la Pau. El monjo que prepara les ofrenes m’ofereix d’entregar-ne una: gràcies Pares Eterns, amb pocs encerts, però tota la meva petita vida és una ofrena a l’Amor del Crist. Aquella nit va precedir el que anys més tard feria. Integrar-me als Oblats.
enllaç a 2008-2009 Sloitud